Tot parafrasejant el títol que dóna nom a una gran obra de Jaume Cabré, us proposo un exercici d’introspecció i de sinceritat.
Tots sabem que l’ús oral de tota llengua comporta certes llicències; tots som conscients que quan parlem no som perfectes… És per això que m’agradaria que confesséssim quins són els ticks més recurrents, habituals i inherents a la nostra parla. La pròpia, la genuïna, la que ens fa ser diferents…
A classe, tots els alumnes fan cara de: “Xevi, ets un pesat!“, quan corregeixo certs mals hàbits de parla. Quan passen uns anys i ens retrobem, hi ha qui em diu: “Gràcies a tu ja no dic “tenir que” o “s’ho vaig dir“… I d’altres barbaritats… Perfecte! Hem avançat!
És per això que us proposo que comenteu aquesta entrada i aprofiteu per reconèixer que hi ha certes expressions o construccions que sabeu de sobres que no són correctes, però que, no obstant, les seguiu utilitzant. És probable que les continueu fent servir, però sempre haurà quedat per escrit que sou perfectament conscients que són agramaticals (per fonètica, sintaxi, lèxic, morfologia…)
Aquesta activitat va adreçada a tots els alumnes de Batxillerat del Col·legi Immaculada Concepció, de Lloret de Mar (i per extensió, a tothom qui vulgui reconèixer i deixar per escrit que no som perfectes quan ens expressem oralment). Només faltaria…
Només cal ser una mica més rigorosos i exigents amb nosaltres mateixos; segur que acabem millorant… Allò que sembla forçat pot esdevenir habitual; quan arribem a aquest punt, haurem aconseguit una petita millora!
Cal que tothom raoni i busqui explicacions coherents per justificar les seves incorreccions de parla. Per això, podem anar-ho relacionant amb els continguts i conceptes que anem treballant a la matèria de llengua catalana.
Nom de l’activitat: Jo confesso…
Àrea/Matèria/Nivell: Llengua catalana (Batxillerat)
Per trencar el gel…
Jo confesso que dic constantment vale, bueno, okay i hauria de dir d’acord, bé o altres expressions similars…
Segons el DIEC2:
D’acord
[LC] d’acord loc. adv. Amb aquella unió que resulta d’una manera comuna de sentir, de pensar o d’obrar. Anar d’acord. Obrar d’acord.
Bé
2 1 adv. [LC] De bona manera, rectament, especialment d’una manera conforme al deure. Treballar bé. Cuinar bé. Un dinar ben cuinat. Cantar bé, ballar bé. Obrar bé, portar-se bé. Un orador que parla molt bé. Dir bé una cosa. Una cosa ben dita. Un autor que escriu molt bé. Un llibre molt ben escrit. Fer bé una feina. Una feina ben feta. Conrear bé les terres. Una terra ben conreada. Trobar-se bé, estar bé. Veure-hi bé. No sentir-hi bé d’una orella. No està bé de fer això, no està bé d’obrar així.
2 2 [LC] anar bé Anar pel bon camí.
2 3 [LC] venir bé una cosa Ésser oportuna, convenient, ajustar-se a una mesura, a una forma determinada.
Per seguir donant idees, mireu aquest petit fragment de vídeo on es reflexiona sobre l’ús de les fricatives alveolars sordes o sonores… O dit d’altra manera, les maleïdes esses… O ezes?
[youtube]http://youtu.be/bKGr6cUUB94[/youtube]
Autoria i/o referència web: Xevi Mir (Immaculada Concepció, Lloret de Mar)
Jo confesso… que en pronunciar la paraula “jo” fonèticament pronuncio una iot en comptes d’una fricativa palatal sonora.
És a dir [yo] en comptes del correcte [ʒo]
Jo confesso… que sovint utilitzo “hi han”, fent referència al plural, quan el verb “haver” és un verb invariable.
Exemple: Hi han* molts vehicles. Hi ha molts vehicles.
Compte! De fet, es tracta del verb “Haver-hi”, (pronominal). Efectivament, en ser un verb impersonal, no es flexiona perquè no cal que concordi amb cap subjecte.
Jo confesso… que utilitzo l’expressió “a ratos”. En aquest cas és una expressió incorrecta ja que prové del castellà i hauríem de fer servir “a estones”.
Exemple incorrecte: A ratos estic de bon humor i a ratos de mal.
Exemple correcte: A estones estic de bon humor i a estones de mal.
Jo confesso… que a utilitzo incorrectament els verb ficar quan hauria d’utilitzar el verb posar.
Per exemple: Fico els llibres sobre la taula. Quan la forma correcta seria: Poso els llibres sobre la taula.
Segons el DIEC2:
ficar
v. tr. [LC] Fer entrar dins un lloc. Ficar la clau al pany. Ficar els peus a l’aigua. Ficar-se la mà a la butxaca. Ficar-se els dits a la boca. Ficar-se al llit.
Jo confesso… que cometo l’errada de pronunciar el fonema [s] (essa sorda) en lloc del fonema [z] (essa sonora) quan fa falta.
L’institut d’estudis catalans dicta les següents normes en referència a això:
– Es produeix emmudiment quan les consonants fricatives es troben en posició final o a final de paraula si ve seguida d’un so consonàntic sord.
– Es produeix sonorització a final de mot si ve seguit s’un so vocàlic o un so consonàntic sonor.
– A l’interior de mot es produirà sonorització si ve seguida d’un so vocàlic o un so consonàntic sonor.
Jo confesso… que molts cops utilitzo l’expressió “donar-se compte”, que es tracta d’un calc de la locució verbal castellana “darse cuenta”, en lloc de “adonar-se”.
Exemple incorrecte: M’he donat compte del fet que t’has tallat el cabell.
Exemple correcte: Té poca vista. No s’adona mai de res.
Jo confesso… que utilitzo l’expressió “tenir que”, que és incorrecta. Hauria de substituir-ho per l’expressió “haver de”. Per exemple:
Incorrecte: Tinc que fer els deures.
Correcte: He de fer els deures
Jo confesso… que molt sovint quan parlo utilitzo el pronom “lo” com a complement directe davant del verb en comptes del pronom “el”, per influència del castellà. Perquè el pronom “-lo” s’utilitza quan el volem escriure darrere el verb i no davant d’aquest.
Exemple incorrecte: Això no és lo que volia dir.
Exemple correcte: Això no és el que volia dir.
Jo confesso… que a vegades per explicar-se utilitzo las palabras de castella i no puc dir algun exemple concret quan jo dic alguna cosa incorrecta… però jo escoltat molt vegades quan persones que parlen en catala utilitzaven la palabra “pues” que és tipica de castella. En catala correctament utilitza la palabra “doncs” que te mateix significat .
Jo confesso… que moltes vegades utilitzo “algo” en comptes de la forma correcta, que seria “alguna cosa” o bé “quelcom”. “Algo” és un barbarisme que hem adoptat de la llengua castellana en el llenguatge oral. No obstant, és incorrecte en català.
-Exemple incorrecte: Vols algo?
-Exemple correcte: Vols alguna cosa? / Vols quelcom?
Jo confesso…que per parlar del lloc on es troba una persona, sovint utilitzo erròniament els verbs ”ser” i ”estar”, per exemple, en la frase ”Estic a casa”. Correctament seria ”soc a casa” ja que el verb ”ser” es refereix a trobar-se en una posició de l’espai i el verb ”estar” a trobar-se en un lloc durant un temps.
Compte amb l’accent diacrític del “sóc”.
Jo confesso… que a vegades he utilitzat algun castellanisme com “lo” en lloc d’utilitzar els pronoms febles “el” o “la”. També he fet servir el “vale” en comptes del “d’acord”.
A nivell de sintaxi he utilitzat de manera incorrecta la combinació pronominal “els hi” quan hauria d’haver utilitzat “els ho”. Per exemple, a l’oració “Diré als meus companys que el treball s’ha d’entregar avui”, dir “Els hi diré” és incorrecte ja que aquest “hi” hauria de ser substiuït per un pronom feble de Complement Directe, en aquest cas “ho”. Per tant, la subtitució pronominal correcta és “Els ho diré”. Per què “ho”? Perquè substitueix una oració subordinada substantiva.
Jo confesso… que moltes vegades dic “s’ho dic” quan hauria de dir “l’hi dic”.
Per exemple:
*Tu mateix, s’ho dic tot.
Tu mateix, l’hi dic tot.
Jo confesso… que sovint pronuncio la paraula “quasi” (=gairebé) com si fos en castellà “casi”
Faig un emmudiment de la [u]
– *quasi et caus!
∅
-quasi et caus!
[u]
Jo confesso… que sovint utilitzo la paraula “olvidar” quan la paraula correcte és oblidar en català.
El terme “olvidar” és només correcte en castellà, en català és incorrecte.
INCORRECTE: Jo sempre *m’olvido de fer els deures.
CORRECTE: Jo sempre m’oblido de fer els deures.