Aquí teniu algunes de les Obres d’Art en Confinament dels alumnes de l’Optativa d’Educació Visual i Plàstica de 4t d’ESO:
Kumba Traore “La lletera” de Johannes Vermeer. pintat entre 1658-1660. Oli sobre llenç.
Descripció de l’obra: A la cantonada d’una de una habitació, il·luminada per una finestra que està a l’esquerra del quadre, una mica alta, es presenta la figura de la dona, probablement una criada, que està abocant llet d’una gerra en un recipient de fang que descansa sobre una taula, i en un primer pla, hi ha una cistella de vímet, diversos trossos de pa i una gerra de tonalitats blaves.
Com ho he fet a casa meva: El racó de casa que he triat per fer-ho ha estat la cuina, la roba és una sudadera negra, perquè no tenia cap samarreta groga, he tingut que agafar un mocador blau i blanc. La foto està feta per la meva germana. El que més m’ha costat ha sigut triar el lloc on hi ha més llum.
Mireia Pujol “El doctor Paul Gachet” de Vincent Van Gogh. 1890. Oli sobre llenç.
Paul Gachet, era un metge homeòpata, que va conèixer a Van Gogh a través del seu germà Theo, i ell el coneixia a través de Pisarro. A part de metge també era un pintor aficionat i un col·leccionista de quadres especialment del seu amic Cezanne, que la col·lecció la va vendre el seu fill al 1952 a l’Estat francès.
Quan Van Gogh, va estar a l’hospital de Sant Remy, Theo li va recomanar el doctor Gachet. Van medicar el pintor, amb digitalina, un antic remei que encara s’utilitza en casos d’insuficiència cardíaca. Vicent no patia insuficiència cardíaca, sino que abans era la única droga pel tractament de l’epilèpsia, però com a conseqüència, els pacients que l’utilitzaven veien el món amb un to groguenc, xantòpsia. Curiosament, en aquest retrat, l’última pintura de Van Gogh, la flor que aguanta el metge amb la mà, és digitalis purpúria, que és font d’aquest medicament.
Isabel Shpylchyn “ Llàgrimes d’or” de Gustav Klimt (1862-1918) Oli sobre llenç. Museu Belvedere.
Aquesta obra d’en Gustav Klimt és anomenada “llàgrimes d’or”. Tot i no ser una de les més conegudes, té una gran importància ja que entra en el seu període d’or. Va començar amb aquest estil després de la mort del seu germà i la separació amb el seu company d’ofici.
Per imitar l’obra m’he pintat els llavis d’un color una mica fosc i m’he pintat els ulls amb unes sombres amb un toc final de rímel. He seguit amb la cara i el que he fet ha sigut posar purpurina daurada a la cara amb ajuda d’una brotxa de maquillatge i he anat fent petits tocs imitant les llàgrimes, finalment he agafat el paper daurat i li he intentat donar forma. Tot seguit m’he posat en un fons fosc i he començat a fer fotos fins que m’ha agradat el resultat.
Adrià Pons “ Home assegut amb un bastó” d’Amedeo Modigliani. 1918. Oli sobre llenç.
UNA MICA D’HISTÒRIA DE L’OBRA: Philippe Maestracci reivindica la propietat del quadre mitjançant herència a través del seu avi. Segons Maestracci, la pintura fou presa del seu avi, el comerciant jueu parisenc d’art Oscar Stettiner, pels nazis durant l’ocupació alemanya de França. El 1939, Oscar Stettiner va deixar la pintura a França per davant de l’ocupació alemanya. Els nazis van prendre l’administració del quadre el 1941 i el van subastar el 1944. El 1946, Oscar Stettiner va presentar una demanda per recuperar el quadre, però les autoritats franceses finalment no van poder trobar-lo. Tot i això, el tribunal francès va reconèixer a Oscar Stettiner com a propietari d’aquest quadre, que encara porta el seu nom a l’etiqueta de la part posterior del quadre.
REPRESENTACIÓ DE L’OBRA: en el primer que em vaig fixar de l’obra va ser el bigoti ja que el té molt marcat i negre, però això no va suposar molt de problema ja que el vam poder pintar amb uns retoladors expressos per fer aquestes coses. la roba i el barret van coincidir molt ja que vaig utilitzar el traje de casament del meu pare i un barret del meu avi. El bastó també el vam clavar bastant ja que el meu tiet en té un igual que el de l’obra. Una paret de fora el meu pati ens va servir per representar el fons de l’obra i, amb un tamboret vaig representar el lloc on seia l’home.
Kalijatu Dembaga “La lletera” de Johannes Vermeer. pintat entre 1658-1660. Oli sobre llenç.
Descripció de l’obra: A la cantonada d’una habitació, hi ha una dona, probablement una criada, que està abocant llet d’una gerra en un recipient de fang que està sobre una taula, i a sobre de la taula hi ha una cistella amb trossos de pa i una gerra.
Com ho he fet a casa meva: El racó de casa que he triat per fer-ho ha estat el menjador, he fet servir una samarreta blanca, ja que no tenia cap mocador blanc, me ficat un vestit blau i a sobre me ficat un Jersey de color blanc .La foto l’ha per la meva germana i el que més m’ha costat ha sigut la vestimenta.
Estèfan Roca “Demòcrit” José de Rivera. 1630. Oli sobre llenç. 125 x 81 cm. Museu del Prado. Madrid.
Aquesta obra, coneguda com el retrat d’Arquímedes, pel compàs i l’escrit amb símbols que sosté el personatge que hi figura, tot i que l’historiador nord-americà Del Delphine Fitz Darby creu que en realitat es Demòcrit, per el somriure del personatge, doncs aquest filòsof era conegut com el “el filòsof que riu”. Amb el que el títol més apropiat seria el de “filòsof amb compàs”. Més que identificar-lo amb Arquímedes. El que es sap del cert és que és l’obra més antiga de la sèrie “Filòsofs Harapientos“.
Jo a casa vaig pensar com podria fer el quadre de José de Ribera, vaig pensar que primer, la part de a dalt o sigui la dels cabells, era la més complicada, perquè ell era quasi calb, però, bé em vaig tirar els cabells endavant simulant els quatre cabells que tenia.
Més endavant quan van passar 30 segons vaig observar que tenia barba. Les botigues on venen barbes falses estaven tancats o sigui que aquesta part no la podria imitar.
Pel que fa la roba, ruminant i pensant, vaig descobrir que tenia un jersei de color negre igual que el que porta en José de Rivera, i me’l vaig ficar sense res a sota, perquè com es veu a la fotografia ell no porta res a sota la gavardina. El llaç que té a baix el coll, jo vaig fer-ho d’una manera molt simple, bé, primer vaig veure que no tenia cap llaç de color negre i vaig agafar la bata de la meva mare i li vaig treure el “cinturó” i me’l vaig ficar com ell el té. A les mans va ser complicat, ja que jo sóc esquerra i ho vaig haver de fer del revés, o sigui tal com ho fa ell, ho fa en una postura de dretans a la dreta té el compàs, en el meu cas el bolígraf, i a l’altre mà els folis. Els llibres, en vaig agafar de grossos, els vaig col·locar més o menys igual que ell. Quan ja estava tot preparat la meva germana gran em va tirar la foto.
Una curiositat és que si agafava la cadira es veia, i vaig haver de estar aguantant-me de la paret amb les cames.
Àfrika López “Nena amb globus” de Bansky . 2002. Grafiti.
El mural representa una nena deixant anar un globus vermell en forma de cor emportat pel vent. Banksy va fer servir una variant d’aquesta imatge en la seva campanya de 2014 en suport als refugiats sirians.
La foto l’he fet a una paret que s’assembles a la d’un carrer, hi he enganxat una cartolina vermella en forma de cor i un cable negre perquè em fes de fil del globo i m’he vestit amb un vestit negre. Llavors he hagut de posar la foto amb blanc i negre perquè el cor quedés vermell com al graffiti original.
Ibra El Founti Zizaoui “La Galeria” de Feliu Elias i Bracons. 1928. Oli sobre taula. MNAC. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.
Cristian Úbeda “La Galeria” de Feliu Elias i Bracons. 1928. Oli sobre taula. MNAC. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.