Category Archives: Història

Ubicació i una mica d’història (*)

L’Argentera és un poble petit enclavat a la zona muntanyosa del Baix Camp, enmig d’una vall assortida de tots els colors del verd i regada per un reguitzell de fonts. Els carrers empedrats, les cases de pedra amb balcons guarnits de flors, els carrers ben cuidats, el camí Reial amb vistes al Castell d’Escornalbou…un veritable paisatge de muntanya que amaga un mar molt proper a l’altra banda de les muntanyes.

El terme de l’Argentera és força reduït, amb una extensió de 9,84 km2 i situat a 344 metres d’altitud.

El municipi està format pel poble de l’Argentera, el petit nucli de la Sort i pel mas de la Trilla.

Es troba situat al vessant oriental de la serra del mateix nom, envoltat pels municipis de Duesaigües al nord-est, Riudecanyes a l’est, Vilanova d’Escornalbou al sud-est, Colldejou al sud-oest i Pradell a l’oest. Està drenat pels barrancs de la Serra i el de les Valls, generalment escassos, que formen el barranc de l’Argentera, que desaigua per la dreta a la riera de Riudecanyes.

L’origen del nucli de la població es remunta a l’època dels romans, que es varen assentar durant el Baix Imperi, cap als segles II-III d.C., i és un dels llocs poblats de més antiguitat al Baix Camp.

Se suposa que el nom del poble fa referència a l’explotació de les vetes de galena argentífera (que contenen plom i plata) feta pels romans. A aquestes mines, s’hi accedia sense problemes per Puig Roig, un poblat emplaçat en un lloc elevat i en una zona força rica en mines. Els romans tenien com a gran camp militar Escornalbou perquè els senyors de Tarraco tinguessin allà un assentament que es preocupés de les mines i era, per ells, un sentinella privilegiat de la rica plana que s’estenia als seus peus.

L’Argentera, en el moment inicial de la repoblació, formava part de les terres de Sant Marcel i de la vall de Porrera. El 1170 el rei Alfons I el Cast, amb el consell i voluntat d’Albert de Castellvell, va donar Escornalbou al canonge tarragoní Joan de Santboi perquè el restaurés, el repoblés i hi bastís una església conical dedicada a Sant Miquel, a més d’edificar-hi una fortalesa. Escornalbou era un lloc destruït, erm i deshabitat, on sovint es refugiaven sarraïns fent incursions a les terres veïnes. Aquesta donació també incloïa el terme del castell, ja separat del de Siurana, i el de la Baronia, compresa pels termes actuals de l’Argentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes, Vilanova d’Escornalbou, la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta. El senyor de la Baronia era el prior d’Escornalbou, que des del 1227 era el mateix arquebisbe de Tarragona.

El primer esment documental a la població és la referència que en fa Alfons I en la carta de població de Cambrils del 1178.

L’Argentera estigué dotada en un primer moment d’una església d’estil romànic de reduïdes dimensions, edificada al centre del poble i envoltada pel cementiri. Aquest tenia un porxo, perquè, en ser de reduïdes dimensions, tothom qui anés a missa pogués estar a aixopluc. La planta del temple es féu de nou visible el 1927 en practicar-se l’exhumació del cementiri (utilitzat fins el 26 de desembre de 1918).

La seva relativa importància a l’època medieval la confirma el fet que fins el 1345 fossin sufragàries de la seva església les de Duesaigües i la de les Valls, posteriorment concedides a Duesaigües per l’arquebisbe Arnau Sescomes. El permís final per a la construcció de la parròquia el donà el rector de l’Argentera, Berenguer Pabarra, el 1388.

Als segles XIV i XV, l’Argentera era una juraderia (òrgan executiu dels municipis administrats per un jurat).

En la guerra civil catalana del segle XV, la Baronia es mantingué fidel a Pere de Urrea i al monarca Joan II, encara que els canonges del convent eren del parer contrari.

L’església de l’Argentera, a finals del segle XV, era de col·lació de l’arquebisbe de Tarragona.

Al segle XVI, l’Argentera formava part de la Baronia d’Escornalbou, vinculada a la Mitra.

L’agost del 1710 els representants del poble a la reunió de la Comuna es ratificaren en el suport a l’arxiduc Carles.

El 1742 els veïns de l’Argentera, conjuntament amb els de La Trilla, construïren l’actual Casa Parroquial (Abadia).

El 2 de desembre del 1750 el poble acordà l’edificació de la nova església de Sant Bartomeu, finançada amb el quinzè de les collites del 1751 fins al final de l’edificació. El quinzè l’havien de pagar els veïns del poble, els de la Vilamanya i els de la Trilla. L’edificació de la nova església de Sant Bartomeu cal relacionar-la amb l’augment demogràfic del segle XVIII, degut a la petitesa de l’edifici existent i la costa massa gran del seu adobament. Autoritzada l’obra per l’arquebisbe Pere de Copons el 15 d’abril del 1751, es col·locà la primera pedra el 28 d’octubre del mateix any i s’inaugurà el 23 de setembre del 1753, en un moment de franca prosperitat econòmica a conseqüència de les esplèndides collites d’avellanes. En l’obra s’aprofitaren materials d’enderroc de l’antiga església i mentre durava la construcció les misses es deien a la casa del forn. El retaule barroc que havia daurat Pau Montserrat, de la Selva del Camp, per 950 lliures el 1795 i el Sant Bartomeu de fusta, foren, dissortadament, cremats el 1936 (en plena Guerra Civil Espanyola); se’n salvà només una antiga imatge de Sant Bartomeu, que presideix avui l’altar major.

L’Argentera tenia ja el 1750 una notable collita d’avellanes, fet que la situa com un dels llocs pioners del Camp en aquest conreu.

El 1753 era Batlle General de la Baronia d’Escornalbou un dels fills de la Casa Cabrer, Jaume Cabrer.

El 1811 es produí l’extinció de la Baronia; el senyor d’aquestes terres encara fou l’arquebisbe de Tarragona al llarg del segle XVIII.

Durant la invasió napoleònica de principis del segle XVIII, les tropes franceses, destinades a reforçar el setge de Tarragona, passaren per l’Argentera, entre d’altres, en recerca de queviures, cosa que provocà la fam.

El 15 de maig de 1850 es votà Sant Isidre per advocar contra el diabló (insecte que s’alimenta d’avellanes).

El 1862 es feren les piles baptismals de pedra a l’església.

L’historiador Madoz, el 1847, destacava els boscos de pins i alzines del terme i donava com a úniques indústries un molí de farina i diverses mines, explotades des d’antic però totes elles d’un baix rendiment. Com a principal conreu donava la vinya, seguida de l’avellaner, el blat, l’ordi, els llegums, les verdures i la fruita.

El 1853, es calculava que la mitjana anual comerciable d’excedents agrícoles era de 20 quarters de fesols, 1200 d’avellanes, 2000 càrregues de vi, 600 d’aiguardent i 500 quartans d’oli, alhora que s’assenyalava l’existència d’una mina de plom, una de coure i tres de plata.

El 1867 Duesaigües perdé de nou la seva independència com a entitat eclesiàstica i fou agregada de nou a l’Argentera.

El 1872, en les úniques dades electorals conegudes de l’època, la victòria fou per al governador amadeista.

El fet més notable del segle XIX fou la construcció, sota la direcció d’Eduard Maristany i Gilabert, del túnel de ferrocarril de l’Argentera, dit també de la Torreta o de la foradada de l’Argentera, de més de 4 km de llargada (exactament 4.043,75 metres), per la companyia Madrid-Saragossa-Alacant (ferrocarril dels directes). L’obra fou començada l’octubre del 1883 i inaugurada el 1890. Fou el més llarg de la península ibèrica fins a l’1 d’octubre de 1957, any en què s’inaugurà la nova línia ferroviària de Renfe de Zamora a Galícia. Fou una important obra d’enginyeria, a la seva època. La seva entrada és un quilòmetre abans d’arribar al poble. El 1918, se li va concedir el títol de Marquès de l’Argentera a Eduard Maristany, atorgat per Alfons XIII. El principi de la línia es troba a l’estació anomenada de França, a la ciutat de Barcelona, a l’avinguda dedicada al Marquès de l’Argentera. La llargada del túnel era un perill per als maquinistes de les màquines de vapor que duien posades les mascaretes antigues per poder creuar, sense perill, aquest llarg túnel.

A l’any 1900, tots els municipis comptaven amb algun avellaner, però l’únic que val la pena tenir en compte és l’Argentera, amb 124 hectàrees de cultiu, que representava el 40,5% del seu cultiu, seguit, de molt lluny, per Colldejou, amb el 3%.

Arran de la reconstrucció del castell d’Escornalbou, l’Argentera resultà beneficiada per Eduard Toda i Güell, que restaurà el nucli del poble. Toda, a part de restaurar la Casa Cabrer, finançà bona part de les obres del nou cementiri, la casa del comú, les escoles i la Societat, a més d’impulsar l’enjardinament dels carrers, una característica que ha passat a formar part de l’agradable fesomia del poble. Aquest, agraït, li dedicà un monument amb un bust de l’escultor reusenc Modest Gené el 1950, que fou reformat posteriorment el 1992.

Al 1919, es va enterrar la primera persona al nou cementiri, tot i que no estava acabat, per tal d’evitar l’espera de l’exhumació (5 anys).

L’església fou ferida per un llamp l’agost del 1929, fet que ocasionà importants desperfectes a la cúpula i a la teulada.

Abans de la guerra civil, Toda invità al castell en Ventura Gassol, en aquells moments conseller de la Generalitat de Catalunya a l’època de la 1a República. Essent en el castell, Toda l’invità a una partida de cartes, que ell sempre realitzava a l’hort de l’abadia, amb el metge (mantingut pel mateix Toda) i amb Mossèn Pàmies. En plena conversa varen proposar a en Ventura Gassol mostrar-li l’església; aquest quedà meravellat en veure el Sant Bartomeu, la creu i el peu de la Veracreu. En iniciar-se la guerra, Ventura Gassol va manar als Mossos d’Esquadra, amb una ordre feta per ell mateix, que recollissin el Sant Bartomeu de pedra, la creu i el peu de la Veracreu de l’Argentera. Ho varen prendre a un museu de Reus i posteriorment, en plena guerra, portaren les peces, prèviament catalogades, a un museu de París, al qual van restar exposades. En finalitzar la guerra, el Joan Llaveria de cal Pascaló va anar a buscar, amb el seu camió, les tres peces a la frontera catalano-francesa.

El maig de 1937 hi funcionava un sindicat de la CNT.

El 1965 es fundà la Cooperativa agrícola.

Des de la guerra civil fins ara, l’Argentera ha estat un lloc d’estiueig per a famílies de la comarca i d’arreu de Catalunya.

Durant el segle XX, la població de la vila ha anat disminuint a un ritme proporcionalment semblant al dels altres pobles de la Baronia. Va iniciar el 1900 amb 242 habitants que mantingué, amb lleugeríssimes variants, fins el 1930 i a partir d’aquest moment minvà d’una manera progressiva -tret de dues lleus revifalles el 1940 i el 1965- a 209 l’any 1950, 172 el 1970, 167 el 1978, 158 el 1981, 110 el 1991 i 150 el 1999. Al 2006 el poble tenia 159 habitants censats.

(*) Totes aquestes dades han estat extretes de la pàgina web de l’ajuntament de l’Argentera http://www.argentera.cat