COM T’IMAGINES VIURE EN AQUESTS MONS?COM SERIA LLAVORS LA TEVA VIDA?

Imagina’t un món on la gent viu eternament. En aquest món hi ha dos tipus d’habitants: els d’ARA i els de MÉS TARD.
Les persones d’ARA ho volen fer tot, per viure més vides, tenir més parelles, fer més feines, estudiar més carreres…Són els que són metges, tenen negocis, van a la universitat…
Els de MÉS TARD prefereixen deixar-ho tot per més endavant, perquè tenen tota la vida del món. Caminen a poc a poc, amb roba ampla, tenen converses a les terrasses…
Aquests dos tipus de persones tenen una cosa en comú: no tenen la llibertat per provar o descobrir coses noves, perquè com que tota la seva família està viva, tot són consells i no els deixen fer res per ells sols.
Alguns d’ells, al no poder ser lliures i decidir la seva vida, prefereixen suïcidar- se tirant-se des d’una muntanya o ofegar-se.

Hi ha un món on la vida de les persones passa en un sol dia.
Des del seu naixement, anar a l’escola, casar-se, tenir una feina, fer-se gran i morir, passa en un sol trajecte del sol.
Si uns persona neix un dia de juliol, només coneixerà la calor i mai podrà notar la neu sobre seu. Si neix al desembre, no podrà sentir la calor, només sentir el fred. Les estacions només saben que existeixen a través dels llibres.
En aquest món no hi ha temps per perdre, quan es troben pel carrer es saluden tocant-se el barret i continuen el seu camí, quan van a sopar a casa d’algú, es preocupen l’un per l’altre per la salut i marxen a fer les seves coses, una trobada en un cafè es resumeix en una petita xerrada…En aquest món, ningú coneix a ningú i se senten molt sols. A la nit, quan se’n van a dormir, pensen si deu haver sigut veritat que s’han abraçat amb la seva mare, o si ha passat de veritat els jocs amb el seu millor amic de l’escola, o si va tenir fills…
Viure tota la vida comprimida en un sol dia els ha portat a no saber si tot allò que han viscut ha passat alguna vegada.

És un lloc on el temps està parat.
Quan els visitants s’apropen a aquest país, mica en mica van notant que els batecs del cor es van pausant, que el seu caminar es va fent més pausat, la respiració va sent més lenta…i just arribant al centre, et quedes paralitzats. El temps t’ha aturat en aquell moment.
En aquest centre on el temps està parat s’hi poden veure enamorats, famílies abraçades, una noia que es pentina, la pluja quieta a l’aire i els gossos que sembla que bordin en silenci,…
Un petó s’allarga tant com ensorrar una ciutat i tornar-la a construir, pentinar-se un any, un somriure cent anys.
Una nena rossa d’ulls blaus abraça al seu pare, mai podrà créixer, ni canviar el seu aspecte, ni els seus pensaments podran ser mai diferents ni viure coses noves…S’ha aturat en un moment molt feliç però no podrà continuar la seva vida.
Alguns tenen sort i poden escapar, d’altres resten parats en un moment de la seva vida.

Pau Casals va ajudar als refugiats i vam pensar que nosaltres volíem ajudar als avis, perquè crèiem que els hi faria gràcia estar amb nens com nosaltres, perquè només es relacionen amb gent gran.
Vam anar a la residència perquè així es podien relacionar amb gent més petita. També així passaven una estona feliç.
Els avis els hi agrada que els vinguin a veure, se’ls hi veia a la cara que els hi havia agradat.
Ells veuen que el poble ha canviat molt des de que eren joves.
Amb les preguntes que els hi fèiem volem saber com era el temps d’abans, la seva vida.
Va ser una estona feliç pels avis.
Els avis feien un esforç per contestar les preguntes, pensaven, recordaven, feien memòria i ens explicaven les seves vivències.
Quan explicaven la seva vida s’emocionaven, però també per ells era divertit explicar els seus records, també els volien compartir.
Tenien molt interès en explicar totes les coses que havien viscut.
S’emocionaven explicant el temps de la guerra.
La nostra àvia es va posar a plorar perquè uns fills seus havien mort.
Explicaven coses molt personals, coses que no eren gaire felices.
També explicaven coses amb un somriure i amb alegria.
Jo estava una mica nerviosa, però després se’m va passar i estava més tranquil•la i relaxada.
Ajudar als avis ens va servir per passar una estona feliç amb altres persones que no coneixes.
Què penseu després de la visita?
Em vaig sentir molt bé, era el primer cop que anava a una residència i va ser una bona experiència.
Aquella estona em va servir per conèixer una persona nova, per aprendre més del temps que havien viscut aquells avis.
Les coses són diferents quan les explica una persona que ho ha viscut, perquè ens poden donar una altre informació que no hi ha en els llibres.
Vaig aprendre com vivien abans els avis i com era el temps abans.
La guerra es diferent explicada per els avis perquè ho han viscut, nosaltres només ho hem vist en els llibres o a les pel•lícules, pot ser més realista si ho has viscut.
Com que els avis saben més que nosaltres ens poden donar més informació.
Va ser com el banc del temps, donem una cosa a un altre i l’altre ho torna. Les persones intercanvien , és una estona d’intercanvi.
Comparteixes una estona amb els avis, ells ens expliquen coses i nosaltres també passem una bona estona. En aquest temps ens ajudem, compartint i aprenem uns dels altres.
Ens vam poder conèixer, nosaltres fèiem preguntes, però hi havien algunes que no ens les responien.
Anar a visitar als avis a la residència ens ha fet pensar en els nostres avis.
Jo avui a la tarda aniré a Almeria a veure la meva àvia que està malalta.
A mi m’ha fet pensar amb la meva àvia que té 89 anys i de vegades em diu coses, però ella no escolta molt bé, perquè aviat farà 90, l’escolto i li faig companyia, li explico coses de l’escola i el futbol.
Em fa sentir una mica trist perquè quan es va mori la meva àvia tindré aquells records d’ella, de quan jugava.
Hem d’aprofitar el temps amb els avis que tenim.
Ens ha servit per recordar i pensar en les persones que ja no tenim.
Quan jo vaig néixer el meu besavi va morir i aquesta conversa m’ha fet pensar molt amb ell.
Jo el meu besavi no el vaig conèixer, ell va anar a treballar a França i no va tornar, m’ho va explicar la meva besàvia.
Jo no vaig conèixer el meu avi que va morir abans de néixer jo, solament tinc algunes fotos.
El meu besavi va morir el mateix any que vaig néixer jo, però tinc molta sort perquè tinc dos besavis.

Aquestes setmanes estan sent ben profitoses, hem fet crispetes amb el blat de moro que ens va donar l’avi Ramon del Marc P i hem tastat la carbassa de 9.6kg que ens va regalar.Al microones les crispetes es fan més ràpidament, però que bé i quanta màgia poder veure-les petar a la paella!I quina oloreta de crispetes que vam deixar a l’edifici…Mirant el DVD en anglès ens les vem menjar plegats , ben bé com si fos un cinema.
I què dir de la carbassa…El pere ens va ajudar a obrir-la per la meitat i així vam poder observar com era per dins, no ens imaginàvem l’espai buit del centre, ple de filaments i llavors.hem guardat les llavors i les estem assecant per fer-ne pipes, a més, l’avi Ramon se’n quedarà unes quantes per tornar-les a plantar. Sabíem que al menjador aquest dimecres hi havia crema de carbassa, així que la vem donar a la cuina perquè hi afegíssin la nostra.El resultat, un puré boníssim!

Avui han vingut la Queralt, la Núria, la laura i la Maria de 4rt d’ESO que estan fent genètica a Biologia, a fer-nos una conferencia sobre l’ADN perquè els vam fer unes preguntes.
Quines coses hem après? Què en sabem?
El nostre ADN és una barreja de l’ADN del pare i de la mare. Però si els meus pares són morenos nosaltres podem sortir rossos perquè els nostres avis o besavis podien haver estat rossos i això es pot portar a l’ADN.
Com es fa un nen a la panxa? La mare té un òvul i els espermatozous, que són les cèl•lules reproductores dels homes, fan una carrera per arribar a l’òvul. Si entra un pot ser un nen o una nena però també pot ser que n’entrin dos alhora, i neixen bessons. Si és una nena vol dir que té dos cromosomes X i si és nen és XY. La X sempre ve de la mare. Els òvuls i els espermatozoides són cèl•lules.
L’ADN on es troba? L’ADN es troba al nucli de les cèl•lules . Les cèl•lules és la part més petita del nostre cos. Cada cèl•lula té vida perquè necessita oxigen. Si la cèl•lula no tingués ADN seria com una cadira. Com som les persones ho decideix l’ADN, no els nostres pares.
L’ADN continua si estàs mort? Quan et mors no tens ADN perquè tu necessites oxigen com les cèl•lules i si tu deixes de respirar les cèl•lules també deixen de tenir oxigen. Nosaltres tenim aproximadament 50 bilions de cèl•lules.
Quina informació explica l’ADN? Això potser que ens digui que som únics?
A mida que anem creixent, anem tenint més cèl•lules i més ADN.
Com ho fan les cèl•lules per reproduir-se? Cada cèl•lula es divideix en dos i aquestes dues en 4 més…
Quantes parelles de cromosomes tenim? Tenim 46 cromosomes així doncs que 23 parelles. Hem vist un full de cariotip per veure els cromosomes i així poder descobrir algunes malalties. Per saber si és nen o nena ho podem veure a la parella 23 que posa si és XX o XY.
L’ADN ens fa únics? Es confirma el que ens vam preguntar? Tothom és únic perquè tothom té el seu ADN.
L’ADN explica com som però per exemple els gestos venen per l’ADN però també hi ha una part que l’aprenem de la nostra mare o el nostre pare.
L’ADN explica si tens les habilitats per poder fer un gest amb la llengua.
Totes les cèl•lules tenen ADN.
Ara ja sabem una mica més qui som i com som, moltes gràcies!

A dia 11 de novembre vam celebrar el 10è aniversari de la mort del Miquel Martí i Pol. Tots els nens i nenes de l’escola Cooperataiva el Puig vam sortir per les places d’Esparreguera a recitar els seus poemes.

Els de la Classe del Sol i l’Arc de Sant Martí vam recitar els poemes Croquetes, Carn Arrebossada i Ous Ferrats a la Plaça de l’Ajuntament. Tots aquests poemes van sortir del llibre Bon Profit. Els petits van recitar Pa amb Xocolata a la Plaça de la Pagesia, els Dimonis i els Gegants a la Plaça del Centre el Poema de Novembre i els més grans L’Elionor a la Plaça de l’Església. Allà ens van venir a veure els nostres familiars, gent que passava pel carrer i altres nens i nenes de l’escola.

El Miquel Martí i Pol era un escriptor i un gran amic de l’escola que ens portava poemes. Va néixer a Roda de Ter, va deixar l’escola als 14 anys per anar a treballar i als 15 anys va començar a escriure poemes. Va morir al 2003 a causa d’una malaltia que va durar 30 anys, aquesta malaltia feia que cada dia es trobés més malament. A part d’escriure poemes va fer novel·les i revistes.

Aprendre’ns els poemes va ser una mica difícils, tot i que eren curts, perquè tenien paraules complicades com el de Carn Arrebossada, però al final assajant cada dia ens sortia millor. També havíem de vigilar de dir les paraules molt bé, amb el mateix to de veu i a la vegada.

El dia va anar molt bé i gràcies a tots i totes per haver vingut.

La Classe del Sol

Un dia els de la classe del Vampir i del Bruixot van venir a la classe del Sol a explicar-nos coses dels volcans perquè estàvem molt interessats. Van venir aquest nens i nenes perquè havien anat de colònies al Camp d’Aprenentatge de la Garrotxa. Allà van aprendre moltes coses dels volcans i nosaltres vam escriure unes preguntes perquè ens les responguessin.

Ens van explicar que la terra és com un préssec perquè té la pell que és l’escorça, el nucli seria el pinyol i el mantell el que es menja del préssec. En el nucli hi ha el magma però quan un volcà erupciona l’expulsa i quan es fora és lava. Aleshores quan la lava es refreda es transforma en pedra volcànica. Els forats de les pedres volcàniques són les bombolles de la lava quan està molt calenta.

A més a més, ens van explicar que hi ha volcans que tenen una erupció un cop a la seva vida i alguns moltes vegades. El forat del volcà es diu cràter i per aquí expulsa la lava i el material. També sabem que un volcà submergit en un mar pot crear una illa amb la seva erupció.

Per acabar, ens van explicar les plaques tectòniques que poden fer moviments. Si una baixa i l’altra puja es pot fer un esgraó que es diu falla, si de la falla surt una esquerda és un volcà.

La conferència ens va semblar molt interessant i els nens i nenes de la classe del vampir i del bruixot s’ho van preparar molt bé. Ens van ajudar una miqueta a saber més sobre els volcans.

Moltes Gràcies!!!!

Nens i nenes de la Classe del Sol

Què pesa més, una roca volcànica o una carbassa?
Parlant dels volcans, el Joan ens ha portat una roca volcànica del seu avi de Figueres. L’avi Ramon del Marc P. ens ha regalat una carbassa del seu hort. No és una carbassa qualsevol, ens crida l’atenció especialment la seva mida, en Ramon ens explica que l’ha pesat amb una balança romana i fa gairebé 10 kg. Què deu pesar més? Com ho farem per resoldre la nostra pregunta? Les balances de l’escola pesen fins a 3 kg, per tant, decidim fer-ho amb una vàscula. La carbassa pesa 9.6 kg ( 9.600 gr) i la roca 3.8kg (3.800 gr).
Hem pensat què més ens agradaria fer amb aquesta gran carbassa: saber més coses sobre les espècies de carbasses, observar-la i dibuixar-la amb tots els seus detalls, saber com és per dintre, tastar-la, guardar llavors per fer pipes i per plantar-ne…

L’Ona F ens ha portat una radiografia del seu braç que li van fer en una revisió al metge. A partir de la conversa que ha anat sorgint, hem volgut fer un registre de com anem creixent, pesant-nos i mesurant-nos l’alçada cada dues setmanes.És suficient temps per veure els resultats?Com podem fer un full de registre clar que ens permeti anar observant els canvis de les xifres?
Saber llegir i utilitzar la vàscula i la cinta mètrica ens ajuden a ser precisos i exactes en el nostre treball.

L’avi Ramon del Marc P. ens ha portat panotxes de blat de moro del seu camp,ens ha explicat dades importants sobre aquesta planta i així l’hem pogut conèixer una mica més: pot arribar a mesurar fins a 2m d’alçada,les fulles són molt resistents i protegeixen la panotxa dels ocells, les panotxes es deixen assecar per poder treure després els grans de blat de moro i hi ha una tècnica per fer-ho ben ràpit, fregant una panotza amb una altra.
Moltes gràcies Ramon, segur que ens sortiran unes crispetes boníssimes!