Pau Casals va ajudar als refugiats i vam pensar que nosaltres volíem ajudar als avis, perquè crèiem que els hi faria gràcia estar amb nens com nosaltres, perquè només es relacionen amb gent gran.
Vam anar a la residència perquè així es podien relacionar amb gent més petita. També així passaven una estona feliç.
Els avis els hi agrada que els vinguin a veure, se’ls hi veia a la cara que els hi havia agradat.
Ells veuen que el poble ha canviat molt des de que eren joves.
Amb les preguntes que els hi fèiem volem saber com era el temps d’abans, la seva vida.
Va ser una estona feliç pels avis.
Els avis feien un esforç per contestar les preguntes, pensaven, recordaven, feien memòria i ens explicaven les seves vivències.
Quan explicaven la seva vida s’emocionaven, però també per ells era divertit explicar els seus records, també els volien compartir.
Tenien molt interès en explicar totes les coses que havien viscut.
S’emocionaven explicant el temps de la guerra.
La nostra àvia es va posar a plorar perquè uns fills seus havien mort.
Explicaven coses molt personals, coses que no eren gaire felices.
També explicaven coses amb un somriure i amb alegria.
Jo estava una mica nerviosa, però després se’m va passar i estava més tranquil•la i relaxada.
Ajudar als avis ens va servir per passar una estona feliç amb altres persones que no coneixes.
Què penseu després de la visita?
Em vaig sentir molt bé, era el primer cop que anava a una residència i va ser una bona experiència.
Aquella estona em va servir per conèixer una persona nova, per aprendre més del temps que havien viscut aquells avis.
Les coses són diferents quan les explica una persona que ho ha viscut, perquè ens poden donar una altre informació que no hi ha en els llibres.
Vaig aprendre com vivien abans els avis i com era el temps abans.
La guerra es diferent explicada per els avis perquè ho han viscut, nosaltres només ho hem vist en els llibres o a les pel•lícules, pot ser més realista si ho has viscut.
Com que els avis saben més que nosaltres ens poden donar més informació.
Va ser com el banc del temps, donem una cosa a un altre i l’altre ho torna. Les persones intercanvien , és una estona d’intercanvi.
Comparteixes una estona amb els avis, ells ens expliquen coses i nosaltres també passem una bona estona. En aquest temps ens ajudem, compartint i aprenem uns dels altres.
Ens vam poder conèixer, nosaltres fèiem preguntes, però hi havien algunes que no ens les responien.
Anar a visitar als avis a la residència ens ha fet pensar en els nostres avis.
Jo avui a la tarda aniré a Almeria a veure la meva àvia que està malalta.
A mi m’ha fet pensar amb la meva àvia que té 89 anys i de vegades em diu coses, però ella no escolta molt bé, perquè aviat farà 90, l’escolto i li faig companyia, li explico coses de l’escola i el futbol.
Em fa sentir una mica trist perquè quan es va mori la meva àvia tindré aquells records d’ella, de quan jugava.
Hem d’aprofitar el temps amb els avis que tenim.
Ens ha servit per recordar i pensar en les persones que ja no tenim.
Quan jo vaig néixer el meu besavi va morir i aquesta conversa m’ha fet pensar molt amb ell.
Jo el meu besavi no el vaig conèixer, ell va anar a treballar a França i no va tornar, m’ho va explicar la meva besàvia.
Jo no vaig conèixer el meu avi que va morir abans de néixer jo, solament tinc algunes fotos.
El meu besavi va morir el mateix any que vaig néixer jo, però tinc molta sort perquè tinc dos besavis.