Daily Archives: 17 març 2015

La Guerra de les Gàl·lies, quan Roma va posar el peu al nord

Un dels conflictes bèl·lics més coneguts dels romans és la guerra ocorreguda durant el segle I aC entre les forces de la República Romana (encapçalades per Juli Cèsar i les tribus de la Gàl·lia (territori entre l’atlàntic i el Rin, aproximadament les actuals França i Bèlgica) arran de les intencions de conquesta de Roma sobre aquest territori.

Quadre que representa la rendició de Vercingetòrix, de Lionel Royer

Aquí teniu un Dipity fet ad hoc amb els esdeveniments més rellevants d’aquest conflicte:

Arnau Lario Devesa 2n Batxillerat Humanístic

El codi d’honor espartà

D’entre totes les ciutats de la Grècia antiga, la que sempre ens fa més respecte i ens sembla més impressionant és Esparta. Aquesta ciutat estava situada en Lacedemònia, una regió al sud de la península del Peloponnès, la qual van intentar dominar els espartans en nombroses ocasions.

Esparta va ser una ciutat tan coneguda i respectada per la seva disciplina militar. Els hoplites espartans no tenien debilitats, eren imparables i podien derrotar a qualsevol altre força enemiga en una batalla cos a cos. De fet, Esparta no tenia muralla perquè deien els habitants que els escuts dels seus soldats eren ja una muralla. Aquesta superioritat militar va permetre a Esparta ser una de les ciutats predominants en el món hel·lènic.

El sistema militar espartà es basava en la supervivència del més apte. Ja des del seu naixement, el nen espartà era revisat per si tenia alguna malaltia  o algun defecte físic o mental, i els que no superaven la prova eren llençats al mont Taíget.

Els dèbils eren llençats pel mont Taíget

A partir dels set anys, els nens espartans eren portats a camps d’entrenament per viure una infància dedicada a aprendre a combatre en la guerra. Aquests nens eren entrenats per no sentir por i no rendir-se mai. Molts no aconseguien acabar amb vida el seu ensinistrament.

Dos espartans se’n porten un nen

Per convertir-se en hoplites, els joves de 20 anys que havien passat l’entrenament amb èxit havien de perseguir i matar un ilota, un esclau que era propietat de l’Estat espartà. En cas d’èxit, cosa que gairebé sempre passava, al jove li era entregat un escut, una llança i una espasa curta i passava a formar part de l’exèrcit espartà.

La política espartana també es centrava en l’àmbit militar, ja que hi havia dos reis a la ciutat, un que governava els territoris i altre que anava a la guerra i dirigia als exèrcits.

La doctrina instaurada en la ment dels soldats espartans des de molts joves va comportar la creació d’un codi d’honor. Aquest es basava en què s’havia de respectar la llei per sobre de tot, que s’havia d’obeir qualsevol ordre donada per un superior i que en la guerra la rendició davant l’enemic era un acte de traïció contra la pàtria, és a dir, s’havia de lluitar fins la mort o fins que el general en qüestió ordenés la retirada.

Els espartans van demostrar que eren fidels a aquests valors en moltes ocasions, i la seva actuació més recordada va ser a la batalla de les Termòpiles, durant la segona guerra mèdica. En aquesta ocasió, el govern espartà no volia entrar inicialment en guerra al costat del seu enemic natural, Atenes, però la intervenció del rei Leònides I va permetre enviar un petit contingent de 300 soldats, tots amb descendència per assegurar que si morien no cauria la seva estirp. Aquest contingent va ajudar a la resta de l’exèrcit grec (uns 6000 soldats) a aturar l’enorme exèrcit persa (de més de 200000 homes) al congost de les Termòpiles. Quan els perses van rodejar l’exèrcit grec travessant un pas secret per les muntanyes, tots els grecs es van retirar menys els espartans, obligats a lluitar fins el final per Leònides, 700 tespis i 400 tebans. Els espartans van assaltar el campament persa i van morir més de 10000 d’aquests, i finalment només una pluja de fletxes va poder aturar als implacables soldats de Lacedemònia.

Encara que aquesta forma de viure va donar a Esparta un prestigi que encara avui en dia perdura, va costar a la ciutat la seva destrucció, ja que va començar un decliu demogràfic que va suposar la caiguda en desgràcia i posterior invasió romana dels seus territoris.

Què us sembla aquesta forma de pensar espartana? Creieu el preu que van pagar per la glòria va ser massa alt? Sabeu d’algun altre acte heroic de l’exèrcit espartà?

Carlos Thiriet, alumne de grec de 1r de Batxillerat