Daily Archives: 2 febrer 2015

Pòntica

A vegades l’hivern és un bon moment per endreçar papers i trobar petits tresors, com aquest poema de Gerard Vergés que em va fer arribar una companya de la facultat. El poema té el regust de les classes de l’assignatura de textos llatins en què traduíem poetes com Tibul, Properci, Catul, Horaci i, evidentment, Ovidi.

PÒNTICA

A Ovidi, desterrat a la mar Negra

Juro pels déus i com em dic Ovidi

que el meu delicte sobrepreu tributa.

Fins i tot he pensat en la cicutaFile:Ovidio.jpg

o en el sagrat verí d’algun ofidi.

Però – accident mortal o suïcidi-

Temo l’alè d’aquella mala puta

que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta

que a la Vida li prec que no m’oblidi.

Dolça és la Vida. Jo que l’he fruïda

sense posar-li límits ni frontera

afirmo que no hi ha do com la vida.

Però, passats deu anys d’amarg exili,

el meu ànim, oh Cèsar, desespera.

¿Quan salparà de Roma el meu navili?

Gerard Vergés al llibre L’ombra rogenca de la lloba

 

A quina ciutat va ser desterrat Ovidi? De quin delicte es tracta? Què és un ofidi? Quins personatges fel món antic van fer servir la cicuta o el sagrat verí d’algun ofidi? Qui és el Cèsar que apareix al final del sonet? Va salpar el seu navili de Roma? Per què?

Dolors Clota

La situació de Grècia des de l’humor

Durant tots aquests anys de crisi, Grècia ha estat moltes vegades als titulars dels diaris pels seus problemes econòmics, i des del programa “Polònia”, de TV3, no han desaprofitat l’oportunitat de fer-ne humor. Durant el programa del passat dijous (29-1-2015) van emetre un gag on sortia el president electe grec, Alexis Tsipras, que anava a la policia per denunciar que Pablo Iglesias i Joan Herrera.

Imatge de previsualització de YouTube

Poseu en comentaris totes les paraules que diguin relacionades amb el grec. Segur que us sorprendrà tot el que trobeu…

Arnau Lario Devesa

2n de Batxillerat

Fill de cadenes

Les ferides s’acumulen lentament en la meva pell morena, plena de pèls rinxolats, que es barallen per a continuar poblant les zones encara sanes del meu cos.

El sol cau sobre mi, cada dia més fort i perforador, doncs no puc protegir-me d’ell mentre pico la pedra tan apreciada pels meus amos tot poderosos. Cada vegada que agafo el maleït pic sé el que m’espera, un dia llarg i penós, ple de fuetades en l’espatlla i crits prepotents.

Això m’està matant poc a poc, però no puc fer re, els pocs calés que tinc no arriben a poder salvar-me d’aquesta tortura, la mort podria ser una solució, encara que fos només per a tornar a respirar en tranquil·litat, però qui m’assegura a mi que m’enterrin com a home lliure, i no com a esclau?

He parlat amb ell, el que té la meva ànima guardada en una capsa de pedra. No vol deixar-me anar, diu que necessita totes les mans possibles, que si no és així, podria caure en desgràcia, i no vol pas això, ell vol joies, banys calents i dones fresques, re més. Li he suplicat que em posés el bastó el cap davant d’un jutjat honorable, d’aquesta manera jo no el tornaria a veure i ell no em cridaria mai més, però les seves negatives són contínues i omnipotents.

Sense que ell ho sàpiga, vaig a veure a la meva família, tota està repartida en diferents famílies de Roma, la meva germana gran de 14 anys, viu amb la família Papíria, no són massa rics ni influents, però la cuiden bé, només l’obliguen a fer feines domèstiques, com per exemple cuidar del seu mocós de 4 anys. Per altra banda està la mare, malauradament ja no respira amb nosaltres, ella va viure una temporada amb la família Lutàcia, en un principi no eren ningú, però després de la Primera Guerra Púnica, van emergir creant uns quants cònsols. Després de 4 anys servint per a ells, va morir cremada en un petit incendi localitzat al lupanar on treballava com a dona de la vida.

Per últim està el meu pare, ell segueix entre nosaltres, o això crec jo. Fa molt de temps que no el veig, l’últim cop va ser aquí. Picant la pedra el van cridar per algun motiu desconegut per a mi. Corrien rumors d’un esclau que jeia al llit amb la nostra senyora, però fins ara no he cregut que fos ell, però ja ha passat un mes, i ell no ha tornat.

Sóc un fill de cadenes i presons perpètues, no puc continuar picant, suant, plorant sense cap element que em reconforti. L’espatlla em dol cada cop que m’estiro al terra fred per a poder dormir.

Demà, quan em desperti, fugiré, correré cap la gran ciutat que rep el nom de Roma, demanaré ajuda, però ningú no m’escoltarà. Qui escoltaria a un fill de cadenes i sang com jo?

RAÜL ÀLVAREZ CUENCA

1r batxillerat Humanístic