Daily Archives: 21 març 2014

Una pinzellada clàssica en el Dia Mundial de la Poesia

Avui, divendres vint-i-un de març, és el Dia Mundial de la Poesia. Per aquest motiu, la nostra professora de llengües clàssiques va proposar-nos que busquéssim un poema en grec o llatí i el portéssim a classe. M’agradaria compartir el poema grec que he escollit amb tots vosaltres.

H EΛΛΗΝΙΚΗΓΛΩΣΣΑ

 Ὅταν κάποτε φύγω ἀπὸ τοῦτο τὸ φῶς

θὰ ἑλιχθῶ πρὸς τὰ πάνω ὅπως ἕνα

ρυακάκι ποὺ μουρμουρίζει.

Κι ἂν τυχὸν κάπου ἀνάμεσα

στοὺς γαλάζιους διαδρόμους

συναντήσω ἀγγέλους, θὰ τοὺς

μιλήσω ἑλληνικά, ἐπειδὴ

δὲν ξέρουνε γλῶσσες. Μιλᾶνε

μεταξύ τους μὲ μουσική.

La llengua grega

Quan en algun moment me’n vagi d’aquesta llum,

m’enroscaré cap a dalt com un corrent que murmura.

I si per casualitat en algun lloc,

enmig dels blavosos passadisos,

trobo àngels, els parlaré grec, perquè

no saben llengües.

Parlen entre ells amb música.

 Nikiforos Vrettakos

Espero que us hagi agradat,

Cristina Collbatallé, alumne de grec i llatí de l’INS Anton Busquets i Punset.

La història de Pompeia

Introducció

Pompeia  és una ciutat que es troba a Itàlia i va ser destruïda per l’erupció del Vesuvi l’any 79. Les ruïnes es van declarar Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997 i actualment reben molts visitants.

Història

Els romans anomenaven la ciutat Pompeii i era un port a la badia de Nàpols. Aquesta ciutat va ser ocupada inicialment pels oscs, després va passar a ser dels etruscs i més tard pels samnites. L’any 310 aC va passar a ser part de la Campània romana.

A la segona meitat del segle I aC la ciutat es va convertir en un dels llocs preferits pels romans, que van construir-hi moltes vil·les. La ciutat va continuar igual sota l’Imperi i era cada vegada més important.

A l’any 59 van haver-hi disturbis a l’amfiteatre que van provocar molts morts i ferits, i al febrer de l’any 63 la ciutat va patir un terratrèmol que la va deixar parcialment destruïda. Just quan s’estava acabant de reconstruir, l’any 79, va patir l’explosió del Vesuvi i va quedar enterrada sota la cendra.

Des de la desaparició fins l’actualitat

Es va perdre gairebé memòria de la ciutat, fins que, l’any 1594, l’arquitecte Domenico Fontana, va descobrir inscripcions epigràfiques i fins i tot edificis amb les parets pintades al fresc.

Les primeres excavacions a Pompeia es van fer el 1748. Cada vegada que es descobria un edifici més, s’anava recuperant obres d’art i objectes.

Avui dia, Pompeia es presenta davant els ulls dels visitants i els transporta al dia en què el volcà va explotar. Els anuncis electorals escrits a les parets, els estris domèstics, les botigues… Tot sembla que encara sigui viu: la tragèdia de Pompeia no ha destruït la ciutat, sinó que ha aturat el temps per acabar-la restituint amb l’aspecte que tenia aquell dia concret de l’any 79.

Opinió personal

En aquest apunt, hem trobat interesant parlar de Pompeia perquè és una ciutat que va ser arrasada per un volcà i ens ha semblat curiós. A part, pensem que la ciutat és molt maca, ja que al realitzar aquest treball hem pogut observar i hem tingut l’oportunitat de veure’n fotografies i saber més sobre aquesta ciutat.

Comenteu els enllaços a aquesta entrada per compartir les vostres impressions. Què us han semblat?

Kawtar Anzaui i Mar Fúnez

Llatí 4t d’ESO

 

 

El mite de Sísif a El Cafè de la Granota

A segon de batxillerat hem llegit El Cafè de la Granota, on en alguns contes s’esmenten mites clàssics. Concretament, nosaltres ens centrarem en el mite de Sísif.

Mite

Sísif, fill d’Èol, era el més astut dels mortals i el menys escrupolós. Fundador de Corint, que aleshores es deia Èfira, de vegades és considerat, també, el successor de Corint en aquesta ciutat. La llegenda de Sísif comprèn diversos episodis, cadascun dels quals és la historia d’una astúcia.

Quan Zeus va raptar Egina, la filla del riu Asop, va passar per Corint. Sísif el va veure i quan l’Asop es va presentar buscant la noia, li va revelar el nom del raptor. Això li va costar la còlera del senyor dels déus. Zeus el va fulminar immediatament i el va precipitar als inferns, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent. Tanmateix, quan la roca arribava al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i Sísif havia de començar un altre cop.

Segons una altra versió del mite, a l’Odissea, Zeus, enfadat per la denúncia de Sísif, li va enviar el geni de la mort (Tànatos) perquè el matés. Però ell va encadenar Tànatos i per això durant un temps no va haver-hi cap mort. Va ser necessari que Zeus intervingués i obligués Sísif alliberar Tànatos. La primera víctima va ser el mateix. Però en lloc de resignar-se a la seva mort, ell ,abans de morir, va dir a la seva dona que no li tributessin honors fúnebres. Quan va arribar als inferns i Hades li va preguntar per què no es presentava davant d’ell, Sísif es va queixar de la impietat de la seva dona i va aconseguir que el déu, indignat, li donés permís per tornar a la terra a castigar-la i portar-la pel bon camí. Un cop a la terra, ell no va tornar als inferns i va viure fins una edat molt avançada. Però quan va morir, el déu dels inferns va impedir que tornés i li van imposar una tasca que no li deixaria temps ni cap possibilitat d’evadir-se.

Font: GRIMAL, Pierre. Diccionari de mitologia Grega i Romana

El càstig de Sísif. Tizià (1548-9). Museu del Prado. [Font: Wikimedia]

Text

Nosaltres hem estat cercant en dues obres molt importants de la literatura clàssica, de Virgili, on surt esmentat el càstig i també el mite.

En cas de l’Eneida, es troba al llibre VI, en el vers 616. Trobem esmentat el mite, però no el nom del personatge.

 “saxum ingens volvunt alii, radiisque rotarum

districti pendent; “

Traducció

“altres roden una pedra enorme i en els raigs de les rodes aferrats pengen” [Trad. Joan Bellés] 

Durant la seva baixada els inferns, Enees veu una sèrie de càstigs, entre ells els de Sísif i Ixió, al qual fa referència també aquest fragment.

Les Geòrgiques és un poema de Virgili amb temàtica diversa, compost per quatre llibres i escrit entre el 36 i el 29 aC.

Al principi de l’obra es traça un panorama històric des de la creació de Roma fins el seu present, alternant-lo amb descripcions poètiques i tècniques sobre treballs d’agricultura. Aquesta apareix com a símbol de l’esforç humà per dominar la natura, el caos, a partir de l’esforç. Posteriorment s’esmenta la ramaderia i es fa un repàs de diversos productes que fan d’Itàlia, que és la millor terra del món. Per últim introdueix diverses històries de la mitologia clàssica, intercalades amb una al·legoria de la vida en societat a partir de les abelles.

En cas de les Geòrgiques, hem trobat la referència en el llibre III, vers 39. En aquest poema s’esmenta el procés del càstig, i una descripció de la roca que empenyia Sísif, així com de la roda que torturava Ixió.

immanemque rotam et non exsuperabile saxum.”

Traducció

“…de la roda monstruosa i de la invencible roca.” [Trad. Miquel Dolç]

El tercer llibre està relacionat amb el món de la cria dels animals. Està dividida en dues parts principals, la primera part està dedicada a la selecció de la raça, de la cria dels cavalls i del bestiar. Conclou amb una descripció del furor provocat en tots els animals pel desig sexual. La segona meitat del llibre està dedicat a l’atenció i protecció de les espècies ovina i caprina, i dels seus productes derivats. Inclou amb una descripció del caos i la devastació causada per una plaga a Noricum. A la segona meitat inclou un pròleg on invoquen déus grecs i italians a abordar temes com la intenció de Virgili per honrar tant Cèsar i els seus mecenes patronals, com les seves aspiracions poètiques elevades i la dificultat de la matèria a seguir.

Pervivència

Com ja hem explicat durant tot l’article, la nostra cerca prové del llibre El Cafè de la Granota, que en un capítol només explica el càstig de manera que el protagonista es troba en una situació semblant que el mateix Sísif. És just en el primer capítol de l’obra, Un barril de sabó moll, que s’esmenta el personatge i el mite de Sísif, per comparar-lo amb Florenci, el protagonista de l’episodi. Qui estableix la relació és Teodor, l’apotecari. Precisament un altre apotecari, Honorat, serà qui mostrarà a Miquel Garrigues el quadre que representa l’escena del barquer Caront conduint les ànimes cap al regne dels morts. Sembla, doncs, que podem atribuir als apotecaris del poble, una de les poques professions liberals que hi són representades un cert vernís de cultura clàssica, almenys pel que fa a la coneixença de referents universals. La intervenció dels dos apotecaris situa el mite en un lloc de privilegi dins del relat. En el que ara ens ocupa, se’ns diu que és ell, el farmacèutic, el responsable del sobrenom ”Sísif de la Ribera” amb què és conjunt el Florenci. En el conte Senyora mort,carta de Miquel Garrigues, és la visió del quadre amb l’escena de Caront transportant les ànimes el que motiva la lletra  del protagonista, que reclama una plaça de barquer en el més enllà. Així, doncs, la presència del mite clàssic en ambdós contes no és només un element ornamental, sinó de primer ordre. El narrador trasllada la referència clàssica a l’actualitat per donar-li nou sentit o bé per redescobrir el sentit veritable que ha tingut sempre; i és que els mites antics parlen, en realitat, dels homes i les dones de tots els temps, dels seus esforços i lluites, dels seus anhels, encara que ho facin amb la figura interposada dels déus o dels herois. Moncada ho va saber entendre i en deixà testimoni a la seva obra.

Carla Latorre i Irene Berdún 2.2