Monthly Archives: febrer 2014

Ens visita a l’IPM Francesc Nadal

Avui divendres 28,  ens ha visitat Francesc Nadal, professor d’Economia, FOL i AGE a l‘Institut Illa de Rodes, Roses i promotor de illARgonauta, blog amb el que treballen la Realitat Augmentada els seus alumnes juntament amb els alumnes de la seva companya de clàssiques Jenny Triviño. Doncs bé, amablement el dia de lliure elecció del seu centre ha decidit venir a veure’ns a Premià de Mar i fer-nos una xerrada. En aquest taller, hem après que és la Realitat Augmentada, per a què serveix, com l’hem d’utilitzar i amb quins programes ho podem fer, amb aquests programes ens ha ensenyat a fer un ús educatiu dels telèfons mòbils, ja que a través dels mòbils hem pogut provar la Realitat Augmentada. Com hem pogut veure avui,  la Realitat Augmentada és una eina que sorprèn allà on va.

Francesc Nadal explicant la RA a l’institut Premià de Mar

Com podem veure a la següent imatge, hi ha un Doraemon levitant al claustre del nostre centre, doncs aquest Doraemon és creat amb la Realitat Augmentada, i es pot veure reproduit a la pantalla d’un dispositiu mòbil amb càmera o un ordinador amb webcam.

Per últim ens agradaria felicitar-lo pel seu merescut guardó als Mobile Learning Awards 2014

Us ha agradat la xerrada d’en Francesc? Què n’heu après? Sabíeu de l’existència d’aquesta eina digital? D’ara en endavant l’utilitzareu?

Elisa Moya Ruiz i Francesc Xavier Gras

2n Batxillerat Grec i Llatí

N.B: Per gentilesa de Francesc Nadal, el qüestionari final de RA amb el mòbil.

L’entrada al Tàrtar de l’Eneida

He decidit fer un article sobre aquest fragment de l’Eneida ja que m’agrada molt la història de la llaguna Estígia i del barquer Caront. Casualment dues alumnes de l’institut Albéniz de Badalona han fet també un article sobre Caront. Jo he triat aquest text de l’Eneida de Virgili del llibre VI (versos 295-330) que parla sobre quan Eneas descendeix al Tàrtar (món dels morts) amb la Sibil·la de Cumas per buscar Anquises. Allà van amb una branca d’or perquè Caront, el barquer que condueix les ànimes, els deixi pujar. Deixo aquí el fragment en llatí i més avall la traducció:

Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas.               
turbidus hic caeno vastaque voragine gurges
aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.
portitor has horrendus aquas et flumina servat
terribili squalore Charon, cui plurima mento
canities inculta iacet, stant lumina flamma,               
sordidus ex umeris nodo dependet amictus.
ipse ratem conto subigit velisque ministrat
et ferruginea subvectat corpora cumba,
iam senior, sed cruda deo viridisque senectus.
huc omnis turba ad ripas effusa ruebat,               
matres atque viri defunctaque corpora vita
magnanimum heroum, pueri innuptaeque puellae,
impositique rogis iuvenes ante ora parentum:
quam multa in silvis autumni frigore primo
lapsa cadunt folia, aut ad terram gurgite ab alto                
quam multae glomerantur aves, ubi frigidus annus
trans pontum fugat et terris immittit apricis.
stabant orantes primi transmittere cursum
tendebantque manus ripae ulterioris amore.
navita sed tristis nunc hos nunc accipit illos,               
ast alios longe summotos arcet harena.
Aeneas miratus enim motusque tumultu
‘dic,’ ait, ‘o virgo, quid vult concursus ad amnem?
quidve petunt animae? vel quo discrimine ripas
hae linquunt, illae remis vada livida verrunt?’              

 olli sic breviter fata est longaeva sacerdos:

‘Anchisa generate, deum certissima proles,
Cocyti stagna alta vides Stygiamque paludem,
di cuius iurare timent et fallere numen.
haec omnis, quam cernis, inops inhumataque turba est;               
portitor ille Charon; hi, quos vehit unda, sepulti.
nec ripas datur horrendas et rauca fluenta
transportare prius quam sedibus ossa quierunt.
centum errant annos volitantque haec litora circum;
tum demum admissi stagna exoptata revisunt.’

 

Traducció de Miquel Dolç:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides. S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals. Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Comentari:

Aquest fragment, ens parla del descens al Tàrtar d’Eneas juntament amb la Sibil·la.  Allà hi ha la llaguna Estígia que constituïa el límit entre la terra i el món dels morts, l’Hades. Els rius infernals que es nombren al fragment són els següents: l’Estígia o Estix  (riu de l’odi), el Flegetont (riu del foc), el Lete (riu de l’oblit), l’Aqueront (l’aigua del qual era gèlida), les corrents malèfiques (tenien propietats màgiques) i el Cocit (riu de les lamentacions) convergien en el seu centre formant una gran pantà. Popularment es creia que les ànimes dels difunts podien creuar l’Estigia en una barca guiada de vegades per Caront, conegut com el barquer que transportava les ànimes. Caront cobrava un pagament per viatge i, per això, als morts se’ls enterrava amb una moneda (òbol) sota la llengua. En aquest fragment, Eneas pregunta a la Sibil·la perquè el barquer permet a algunes ànimes passar i ad’altres no. Ella li respon que és perquè alguns cossos no han estat enterrats. Això, en certa manera, ens remet a la cèlebre obra d’”Antígona” de Sòfocles i a les seves versions com la d’Espriu, en les quals té lloc la mort d’Antígona per voler enterrar el seu germà Polinices. I és que per als antics era molt important donar sepultura als morts, precisament perquè temien el no poder passar amb la barca de Caront al món infernal i restaven condemnats a una eternitat de patiment.

Pervivència: trobem molta pervivència sobre el personatge de Caront, tant en la pintura, com en l’escultura, com en la música, la literatura i fins i tot en l’astronomia.

Pel que fa a l’art, trobem representat Caront com un home vell i lleig; porta un barret còmic i una barba. Transporta una barca amb una perxa. El trobem freqüentment en la sèrie de vasos funeraris àtics de finals del segle v a.C., acompanyat d’Hermes (Mercuri) que li proporciona els difunts. En la iconografia etrusca, Caront és més lleig i porta l’aparença d’un dimoni alat de nas llarg, amb un martell. Caront també apareix en representacions d’època moderna, on entra en colisió amb les figures de la mort cristianes.  Aquestes són algunes de les obres en les que apareix:

La barca de Caront, vas àtic del Louvre

Aquiles matant un presoner troià davant de Caront, ceràmica

Charon & Hermes Psychopompus, gods of the dead | Greek vase, Athenian red figure white-ground lekythos

Vas àtic que representa Caront, del museu metropolità de Nova York

Ceràmica etrusca que representa Caront, de MatthiasKabel

Moneda on es representa  la Sibil·la que entra a la barca de Caront amb Eneas

La barca de Caront, relleu de Giovanni Dall’Orto

Caront, escultura de Peter Oldekop

File:Jan Brueghel the Elder - Aeneas and the Sibyl in the Underworld.jpg

Eneas i la Sibil·la en el Tàrtar  

Caront transportant les sombres, de Pierre Subleyras

l’illa dels morts, d’Arnold Boecklin

Caront, un quadre infernal de Louis Garden.

Pel que fa a la música, trobem “L’illa dels morts” és un poema simfònic del compositor rus Rachmanioff compost el 1908 a Dresde i inspirat per el quadre d’Arnold Boecklin. Aquesta obra està considerada com un exemple de postromanticisme rus de principis de segle.

A més, trobem el grup de música de mètal gòtic finlandès, Charon que es va dissoldre  el 2011.

Caràtula del grup Charon

Pel que fa a la literatura, l’humanista Alfonso Valdés va escriure Dialogo entre Mercurio y Caronte en un clar intent de satiritzar l’ambient social de la seva època. Aquí teniu un petit fragment del text:

Guiará entre tanto mi lugarteniente la barca, y nosotros sentados en este prado podremos hablar y a las vezes reýrnos con algunas ánimas que vendrán a pasar” (vers 80).

 Pel que fa a l’astronomia, trobem que el satèl·lit Caront de Plutó, que Va ser descobert per l’astrònom estatunidenc James Christy el 1978.

Satèl·lit Caront

En conclusió, Caront és un personatge que té molta pervivència i que encara perviu entre nosaltres ja que trobem molts referents com el carrer Charon a França,  el bar de rock anomenat Caront, el llibre “El soborno de Caronte” de Manuel Garcia Viñó, etc.

Què us ha semblat? Sabríeu trobar més  referents de Caront?

 Andrea Balart

2n. Batx.C

Caront, el conductor d’ànimes

Qui és Caront?

Caront és un personatge de caràcter mitològic. Era fill de Nyx i d’Erebus. El seu nom fa referència als seus ulls grisos i pot ser considerat un eufemisme per a la mort. L’historiador Diodorus Siculus creu que Caront i el seu nom té origen a Egipte. Es coneix per la seva aparició a l’Eneida, epopeia llatina escrita per Virgili. Les característiques físiques d’aquest són la seva aparença d’home vell, amb barba blanca, molt lleig i que sempre portava una túnica trencada.

Caront sempre viatjava sobre una barca amb l’ajuda d’un pal per poder desplaçar-se. En aquesta barca el que transportava eren les ànimes a l’Hades travessant el riu Aqueront.

Per arribar al món dels morts, les ànimes havien d’introduir-se a l’interior de la terra a través d’una cova, a més de passar per la llacuna Estígia amb una barcassa, cosa de la qual es feia càrrec aquest personatge, Caront. Ell les portava fins a les portes dels inferns a canvi que li donessin un òbol.

Només les ànimes que havien havien rebut sepultura podien ser transportades per Caront. Pel contrari, la gent que no estava enterrada anava sense rumb durant cent anys per les aigües de la llacuna.

Font d’informació: Wikipedia

José Benlliure. La barca de Caront (1919). València, Museu de Belles Arts

Font de la imatge: Clàssics a la romana

Aquí us deixem un vídeo sobre un text de Lord Dunsany titulat precisament amb el nom d’aquest personatge mític.

Imatge de previsualització de YouTube

Aparició de Caront a l’Eneida, en llatí

El personatge de Caront apareix en el sisè llibre de l’Eneida quan Eneas necessita l’ajuda de Caront per entrar al món dels morts. Eneas, a diferència de la resta d’ànimes, no paga a Caront, sinó que el convenç perquè el porti gràcies al branquilló d’or que duia. Concretament apareix al següent fragment (VI, 295-301).

                           ”Hinc via Tartarei quae fert Acherontis ad undas.               295

turbidus hic caeno vastaque voragine gurges

aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.

portitor has horrendus aquas et flumina servat

terribili squalore Charon, cui plurima mento

                    canities inculta iacet, stant lumina flamma,               300

sordidus ex umeris nodo dependet amictus.”

[Font del text: The Latin Library]

Traducció al català

”D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espesa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus. Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu.”

(Traducció de Joan Bellès)

Pervivència de Caront en l’art

Caront és un personatge mitològic que no ha tingut massa presència en l’art actual, és a dir, el podem trobar en diverses pintures però no tenim constància d’ell en cap altre àmbit artístic, com pot ser l’escultura.

Selecció d’obres pictòriques on apareix aquest personatge mitològic:

patinir31.jpg

Patinir. El pas de la llacuna Estígia (1520-24). Madrid, Museu del Prado

[Font de la imatge: La túnica de Neso]

Miguel Ángel. Capella Sixtina. Detall del Judici Final (1536-41)

[Font de la imatge: Personatges de la mitologia – Caront]

Spencer Stanhope. Caront i Psique (1890)

[Font de la imatge: Personatges de la mitologia – Caront]

Conclusió

En fer aquesta investigació sobre el personatge mitològic que apareix a l’Eneida de Virgili, hem arribat a la conclusió que Caront està representat com un personatge que té un aspecte físic molt envellit i que exerceix la funció de transportar ànimes per mitjà d’una barca pel riu infernal Aqueront.

Després d’haver buscat diferents fonts a Internet sobre la pervivència de Caront en l’art a l’actualitat hem trobat que no hi ha massa representacions artístiques sobre aquest personatge, només hem trobat algunes obres pictòriques.

  • Aprofitant els teus coneixements sobre l’Eneidasabries dir qui acompanya Eneas al món de morts?
  • Al llibre El Cafè de la Granota, al conte ”Senyora mort, carta de Miguel Garrigues”, apareix aquest personatge mitològic. Quins elements trobes en aquest capítol que facin referència a Caront? Quin ús fa Jesús Montcada del mite?
  • Pel que fa a les representacions gràfiques, comenteu-les en funció de la fidelitat al text presentat.
  • Què us ha semblat el text del vídeo i la versió que fa del personatge aquest autor de principis de segle XX? Busca’n informació.

Judith Consentino i Claudia Gómez

2.2 Batxillerat

Troben una estàtua d’Apol·lo en el mar de Gaza

Cap de l'Apol·lo de Gaza

Cap de l’Apol·lo de Gaza

Avui dia, a la televisió, en els diaris o revistes, podem trobar notícies que ens poden arribar a impactar, i que fins i tot sempre hi ha un petit lloc amb un “toc” més clàssic. Aquest és el cas. Resulta que llegint un dia una revista, vaig trobar el següent:

noticia

Com ens diu l’article, l’escultura del déu Apol·lo està feta de bronze i data entre els segles V i I a.C. La figura pot considerar-se excepcional perquè no hi ha existència de precedents d’una escultura clàssica a tamany natural que no sigui de pedra o marbre en tot l’Orient Mitjà. Aquesta és l’estàtua en qüestió:

estatua apolo

Fotografia feta pel pescador que la va trobar

Què en penseu? Creieu que aquestes antiguitats s’han de posar posar a la venda? Per què s’han de preservar?

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí

Isidor a la UB!

Salve!

El dia 10 de febrer vam fer la classe de grec i la classe de llatí de segon de batxillerat a la Universitat de Barcelona. Allà, després de visitar la biblioteca de reserva, l’hemeroteca, entre d’altres, vam anar a sentir unes conferències sobre la “Comicitat i realitat en el Miles Gloriosus” i sobre “El mite de Prometeu”. El que ens va sobtar bastant va ser trobar en el vestíbul de la facultat una estàtua d’Isidor, fet que ens va servir per la tasca Els escriptors clàssics que conviuen amb nosaltres. Com que la Universitat és molt antiga, hi assistien molts eclesiàstics, és per això que a la Universitat hi trobem la figura d’un destacat bisbe de Sevilla que escrivia les seves obres en llatí.


Mostra Els escriptors clàssics del nostre entorn en un mapa més gran

 Però sabeu qui va ser Isidor?

Isidor de Sevilla (Cartagena, 560 – Sevilla, 636) fou un destacat eclesiàstic, erudit i orador visigotbisbe de Sevilla i autor d’obres religioses i enciclopèdiques. És venerat com a sant per l’Església catòlica i l’ortodoxa. És un dels Quatre Sants de Cartagena.

 Era descendent d’una honorable família visigoda fill de Severià, que fou governador de la província cartaginesa. De jove, la família es va traslladar a Sevilla, on Isidor estudià a l’escola de la catedral, la primera d’aquest tipus a tota la Hispània. Hi aprengué la dialèctica, la gramàtica, la retòrica, artimètica, música, astronomia i geometria, a més del grec i l’hebreu.

Va succeir a Leandre el 600 en la seu episcopal de Sevilla i va fundar un col·legi per a l’educació de la joventut; després va anar a Roma per entrevistar-se amb el papa Gregori I. Va tenir un paper rellevant en la política i la religió del regne visigot, intentant unir els diversos pobles que formaven el Regne de Toledo, de manera que es pogués garantir la seva consolidació i continuïtat. Així, va contribuir decisivament a la desaparició de l’heretgia i  l’ortodòxia catòlica.

A partir del novembre de 619 va presidir el II Concili de Sevilla, amb bisbes hispànics i gals, on es discutí la naturalesa de Crist. El desembre del 633 va presidir el IV Concili de Toledo, en el qual es va decretar la independència i llibertat de l’Església hispànica enfront del poder reial, amb el qual va mantenir una aliança solemne. També s’hi establí que cada catedral tingués un seminari per educar els joves i futurs clergues, de manera que aquests fossin persones formades sòlidament. En aquests seminaris s’ensenyaria, com a la de Sevilla, arts liberals, grec i hebreu, a més de dret i medicina. Finalment, va morir a l’església de Sant Vicenç de Sevilla el 4 d’abril del 636.

 I què és el que escrivia aquest important bisbe?

Els seus interessos culturals anaven de les arts liberals, el dret, la medicina, les ciències naturals, la història, a la teologia dogmàtica i moral. La seva producció escrita va ésser molt extensa, però potser poc original, ja que sovint es redueix a copiar altres autors, cristians o clàssics.

Les seves principals obres són:

–  Originum sive etymologiarum libri viginti  o Etimologies, enciclopèdia de les arts i les ciències conegudes, on sistematitza i recopila la saviesa llatina clàssica a partir dels seus autors. És la seva obra més coneguda, de gran repercussió i influència durant l’Edat mitjana.

– De Differentiis s. De Proprietate Verborum, llibre de gramàtica llatina

– Iber Glossarum Latinarum, col·lecció de glosses llatines.

– De Rerum Natura, dirigit al rei visigot Sisebut, és un llibre d’astronomia i història de la natura. En aquest llibre es pot veure que Isidor pensava que les estrelles no tenien llum pròpia i que eren il·luminades pel Sol, igual que la Lluna.

– Chronicon. Llibre d’història des de la creació del món fins al 627

– Historia Gothorum, història dels visigots des del regnat de Valerià i Gal·liè fins a la mort de Sisebut

– Historia Vandalorum, història dels vàndals des de la seva entrada a Hispània fins a la seva destrucció pels bizantins

– Historia Suevorum, història dels sueus des de la seva entrada a Hispània fins a la seva destrucció pels visigots

– Poemata, col·lecció de poemes

 La resta de les seves obres són de caràcter teològic, com Contra Judaeos Libri II, on es veu clarament la seva posició en contra dels jueus, normal en aquella època.

Nosaltres en el nostre bloc El cel dels mites, que vam presentar pel treball de recerca, hem inclós alguns textos d’Isidor, ja que hi ha alguns llibres on parla de l’astronomia. Els dos textos que varem buscar eren dels llibres De Rerum Natura i Etimologies.  El primer parlava sobre la distribució i classificació dels dies, mentre que l’altre parlava sobre l’origen del nom dels dies, i en aquest text vam obtenir ajuda de la classe d e segon de batxillerat de llatí per fer la traducció. Us deixem el text d‘Etimologies perquè pogueu fer-vos una idea del tema que tracta Isidor en aquest llibre.

 “Dies dicti a diis, quorum nomina Romani quibusdam sideribus sacraverunt. Primum enim diem a Sole appellaverunt, qui princeps est omnium siderum, sicut et idem dies caput est cunctorum dierum.  Secundum a Luna, quae Soli et splendore et magnitudine proxima est, et ex eo mutuat lumen. Tertium ab stella Martis, quae Vesper vocatur. Quartum ab stella Mercurii, quam quidam candidum circulum dicunt. Quintum ab stella Iovis, quam Phaethontem aiunt. Sextum a Veneris stella, quam Luciferum asserunt, quae inter omnia sidera plus lucis habet. Septimus ab stella Saturni, quae sexto caelo locata triginta annis fertur explere cursum suum.  Proinde autem ex his septem stellis nomina dierum gentiles dederunt, eo quod per eosdem aliquid sibi effici existimarent, dicentes habere a Sole spiritum, a Luna corpus, a Mercurio ingenium et linguam, a Venere voluptatem, a Marte sanguinem, a Iove temperantiam, a Saturno humorem. Talis quippe extitit gentilium stultitia, qui sibi finxerunt tam ridiculosa figmenta.  Apud Hebraeos autem dies prima una sabbati dicitur, qui apud nos dies dominicus est, quem gentiles Soli dicaverunt. Secunda sabbati secunda feria, quem saeculares diem Lunae vocant. Tertia sabbati tertia feria, quem diem illi Martis vocant. Quarta sabbati quarta feria, qui Mercurii dies dicitur a paganis. Quinta sabbati quinta feria est, id est quintus a die dominico, qui apud gentiles Iovis vocatur. Sexta sabbati sexta feria dicitur, qui apud eosdem paganos Veneris nuncupatur.”

 Text traduït per Andrea i Irina Balart:

“Els dies van ser anomenats a partir dels déus, els noms dels quals els romans van consagrar a algunes estrelles. Així van anomenar el primer dia a partir del Sol, el qual és el principal de totes les estrelles, d’aquesta manera aquest dia és el cap de tots els dies. El segon a partir de la Lluna, la qual és pròxima al Sol en esplendor i magnitud, i d’ell prové la llum. El tercer a partir de l’estrella Mart, la qual és anomenada Vesper. El quart a partir de  l’estrella de Mercuri, que alguns diuen que és un cercle blanc. El cinquè a partir de l’estrella Júpiter, que diuen que és Faetó. El sisè a partir de l’estrella de Venus, que atribueixen a Lucífer, la qual té les estrelles més brillants d’entre totes. El setè a partir de l’estrella de Saturn, la qual situada al sisè cel té la intenció d’omplir el seu recorregut en trenta anys. (…) D’aquesta manera, tal era l’estupidesa de la gent, que van crear formes tan ridícules. Però entre els hebreus el dia és anomenat el primer Sàbat, que entre nosaltres és el dia del senyor, que la gent va consagrar al Sol. El segon Sàbat és la segona diada, que els seculars anomenen dia de la Lluna. El tercer Sàbat és la tercera diada, que ells anomenen dia de Mart. El quart Sàbat és la quarta diada, que és anomenat dia de Mercuri pels pagesos. El cinquè Sàbat és la cinquena diada, aquest és el cinquè a partir del dia del senyor, que entre els gentils és anomenat dijous. El sisè Sàbat és anomenat sisena diada, que entre els mateixos pagans és anomenat de Venus.”

 

Foto  feta per nosaltres de l’estàtua d’Isidor a la UB

Retrat d’Isidor de Sevilla

Andrea i Irina Balart.

2n. Batx C

Lemes d’Estat en llatí

Seguint una tasca encarregada per la Margalida, que consistia en buscar i situar lemes d’Universitats en llatí, vaig veure que  moltes es situaven a Amèrica del Nord.

Potser això és degut a la breu història dels Estats Units, que intenten agafar un gran imperi amb la seva llengua per a intentar identificar-se i agrandir la seva magnificència.

Seguint el fil, vaig veure que el lema d’una universitat era igual que el lema del propi estat on pertanyia la universitat. Així, vaig veure que molts, per no dir quasi tots els lemes dels Estats Units, eren en llatí.

Vaig seguir estirant del fil i finalment vaig acabar veient que molts altres estats del món, fins i tot molt a prop nostre, i dins Catalunya també, agafaven el llatí com a lema.

En sabríeu fer la traducció d’aquests lemes? En sabeu algun més?

Eric Andreu
2n Batx. Llatí

Tres porcelli

Bonum Diem!

Som la Mar Acien, la Judith Caballero, la Paula Contreras, el Luca Fernàndez, la Sara Martín i l’Abril Ramos de la classe de llatí de 4t opt.3. Hem representat en llatí el conte dels tres porquets amb imatges en moviment.

Per poder-lo fer, primer vam traduir el text Tres porcelli del llatí al català per saber què dibuixar. Una vegada entesa la història, vam dibuixar paisatges, personatges i ens vam repartir els papers per gravar les veus. Després d’enregistrar els àudios, vam anar fent fotografies, poc a poc, per a poder crear un efecte de moviment en muntar el vídeo. Fet això, vam fer GIFs animats amb les fotografies i vam adjuntar les veus i els crèdits. Aquest és el resultat! Ens ha semblat una activitat molt divertida i entretinguda de fer, esperem que us agradi ista fabula trium porcellorum et magni mali lupi!

Imatge de previsualització de YouTube

Salvete!

UB: “Comicitat i realitat al Miles Gloriosus

El proppassat dia 10 de febrer els alumnes de llatí i grec de 2n de Batx de l’institut Premià de Mar vam visitar la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona per assistir a dues conferències organitzades per la secció catalana de la SEEC. Abans d’això vam tenir el plaer de trobar una escultura d’un escriptor clàssic que conviu amb nosaltres (Sant Isidor de Sevilla) i la placa que la Universitat de Barcelona va dedicar a Salvador Espriu, fer una visita a la biblioteca de Reserva de l’Universitat amb la Teresa. Allà vam poder veure un manuscrit, un incunable i un llibre imprès, aquests eren de Ciceró, Sèneca i un altre autor del Renaixement. També vam visitar la biblioteca del departament de Llatí on l’Esther  ens va ensenyar diverses edicions de llibres de grans autors com Virgili o Ovidi.

La primera conferència a la que vam assistir va ser la de llatí, titulada: “Comicitat i realitat al Miles Gloriosus“, a càrrec del dr.Javier Velaza Frías, professor de Filologia Llatina (UB) . Aquesta obra de Plaute és una de les que entra a la Selectivitat d’aquest curs 2013/14 i en el mes de març anirem a veure-la representada al teatre.

Plaute (Titus Maccius Plautus) va viure entre l’any 254 i el 184 aC en un moment en què Roma adopta Grècia i d’aquesta nova cultura nosaltres em som hereus.  Plaute es va dedicar al teatre gran part de la seva vida fins quedar-se sense diners. Plaute acaba treballant en una fleca movent un molí per fer farina (pistrinum). Les seves primeres produccions no van tenir molt èxit, però després va retornar al món de teatre. Es creu que Plaute va ser el que s’anomena dominus gregis, director d’escena, artístic, productor i actor principal fent tots els papers (de jove d’adulescens i de gran de senex). Actualment coneixem com a definitives, gràcies a Marc Terenci Varró,  21 comèdies (ens han arribat vint comèdies i un fragment), de les més de 130 que en un principi es creien escrites per Plaute. La majoria d’aquestes formen part del subgènere còmic anomenat fabula palliata perquè els actors portaven pallium, la prenda de vestir grega i eren ambientades al món grec.

Plaute

Miles Gloriosus és una de les seves obres més conegudes, és la 3a de Plaute escrita l’any 205 aC. Es va inspirar en una obra ( Alazôn) del comediògraf grec Menandre pel seu personatge principal, ἀλαζών “fanfarró”. El teatre romà viu i beu del teatre grec, s’acostuma a fer una adaptació al criteri de cosmovisió del món romà i ja tenim el riure assegurat que és l’únic que pretén.

L’argument de l’obra plautina  és el següent:
El jove Pleusicles està enamorat i la seva estimada Filocomàsia li correspon. No obstant això, el destí els va separar i la jove va ser lliurada en matrimoni per la seva mare amb un soldat anomenat Pirgopolínices.
Mesos més tard l’esclau de Pleusicles, Palestrión, és raptat per uns pirates i venut casualment al mateix soldat. En arribar, troba  l’antiga estimada del seu amo i després de convertir-se ràpidament gràcies a la seva habilitat i intel·ligència en el favorit del soldat, decideix tramar un rebuscat pla per tornar a unir els dos amants. Per a això fa arribar a Efes el seu antic amo i amb l’ajuda d’un vell veí tractaran d’enganyar el militar.

La finalitat principal d’aquesta obra és la comicitat seguint aquests 4 punts:

– Un argument còmic:
Trobem tres elements que deformen la realitat: l’engany, la falsa  bessona i la falta pretendenta.

– Personatges còmics :

Els personatges, a diferència dels de Terenci, no tenen una profunditat psicològica ni evolucionen el llarg de l’obra. Són personatges arquetips:senex, adulescens… i, a més, tenen noms parlants:

Pirgopolínices (l’arrasador de moltes torres), soldat.
Palestrió (el lluitador),  esclau.
Artotrogos (menja pans), paràsit del soldat
Periplectomen (el que teixeix embolics), vell que viu al costat de l’Escèler, esclau de Pirgopolínices.
Filocomàsia (l’amant de festes), estimada de Plèusicles
Plèusicles (el navegant), jove atenès
Acrotelèutia, cortesana.
Lurció, criat de Pirgopolínices.
Milfidipa, criada d’Acrotelèutia.
Carió, cuiner

– Llenguatge, el més còmic possible :

El llenguatge juga amb els noms, ja que el públic sap que espera dels personatges només amb el seu nom. Apareixen jocs de paraules i efectes fonètics, que només són fàcils d’identificar a l’obra original en llatí.

– Moviments escènics de comèdia :

El moviment escènic presenta entrades i sortides, escenes de cops, escenes de borratxos i complicitat amb el públic gràcies als “aparts”.

·Quines altres comèdies coneixeu de Plaute?
·Tenen les mateixes característiques que el Miles Gloriosus? En quines comèdies plautines surt el personatge del miles?

Quina és l’al·lusió al món real? Amb quin personatge històric es degué inspirar Plaute per fer el del miles?

Fes recerca, busca i comenta l’epitafi de Plaute.

Us va resultar interessant assistir a aquesta conferència com a preparació de l’examen de llatí i de les PAU?

Acta est fabula, plaudite.

Nora Domingo i Yasmina Berkane
2n Batxillerat
Llatí

Deva Victrix, la Roma britànica

Treballant amb internet un dia vàrem veure un nom que ens va cridar molt l’atenció, aquest és el de “Deva Victrix”, aprofundint en la recerca, vàrem descobrir que aquest nom té darrere seu una llarga història, que seguidament us explicarem.

Doncs bé, Deva Victrix, o simplement Deva,  fou fundada pels romans durant l’expansió de l’antiga Britània, província romana, pels volts de l’any 70 del segle I. Fou una ciutat-fortalesa legionària ubicada a la província romana de Britània. Va néixer com un simple assentament i va esdevenir ràpidament en ciutat-fortalesa legionària, és a dir, habitada principalment per soldats romans fins a convertir-se en la ciutat de Chester.

Chester és una petita ciutat del modern comtat de Cheshire al nord-oest d’Anglaterra a la frontera amb el país de Gal·les. Al nord hi ha Liverpool i, a l’oest, Wrexham. Pel costat, hi passa el riu Dee.

Recreació ciutat Deva Victrix

Com en totes les ciutats fundades pels romans, ells varen deixar  una gran petjada que encara perdura avui en dia, una molt peculiar mostra de la seva enginyeria, una muralla que envoltava tot el recinte de la ciutat on vivien els ciutadans, amb l’excepció de l’amfiteatre com podem veure en la imatge, i algun edifici més.

Muralla reformada de Chester

En el cas d’aquesta ciutat, Chester, encara es conserva gran part d’aquesta muralla que envolta la ciutat i que és un reclam per al turisme, ja que en aquest cas l’han reformat i es pot caminar per la major part d’ella. També els romans van deixar el petit record d’un gran amfiteatre el qual servia perquè els ciutadans i els legionaris anessin a distreure’s una estona mirant, per exemple, una batalla de gladiadors. Per desgràcia, d’aquest amfiteatre se’n conserva ben poc.

Part renovada de l'amfiteatre

Com podem veure en les imatges hi ha una gran part de l’amfiteatre que han habilitat com a zona verda que es pot trepitjar i, per tant, pots estar-hi lliurement fent el que es desitgi, llegir, escriure, et cetera.

Una de les parts que es conserva d’aquest amfiteatre es l’altar a la deessa Nèmesi, la representació de la venjança i de la justícia divina, quin millor lloc perael seu altar que en un amfiteatre.

Altar de la deessa Nèmesi

És més, el record dels romans no s’ha oblidat gens gràcies a que es fan sovint celebracions per no perdre el fil d’aquests vells fundadors. Us agradaria anar a alguna d’aquestes celebracions?

Joc de gladiadors.

I encara més, en la ciutat, actualment es troba un museu en honor dels antics romans on es troben exposades troballes de l’antiga ciutat de Deva Victrix. També teniu una pàgina que conté moltes bones imatges del lloc, a part de les que us hem posat aquí.

I per acabar dues de les troballes que actualment s’exposen al mateix museu abans citat, el Grosvenor Museum: 

Moneda trobada a Chester, antiga Deva Victrix

Troballa a Chester exposada al Grosvenor Museum

Finalment us deixem una pàgina per a més informació i més imatges fascinants. És difícil resumir en un article tant petit una gran ciutat romana que tanta història .

Sabíeu de la seva existència? Què en penseu? Trobeu bé que es recordi la memòria d’aquests antics ciutadans? Us agradaria visitar-la?

Pel que fa a la moneda, ens sabríeu dir quin és el déu que hi ha representat? I què signifiquen la S i la C? Pel que fa a l’altrea troballa, què significa la gravació que hi ha en ella?

Esperem que us hagi agradat.

Elisa Moya i F. Xavier Gras

2n. Batxillerat C Llatí

Equus caballus

Per començar podem parlar de l’etimologia de cavall que tot i que deriva del llatí caballus té com a nom científic equuus caballus i derivats com equinoteràpia, equitació… a partir del llatí equus. No s’ha de confondre aquest mot amb l’aequus, que avui en dia deriva en “equitat” i significa “igual”. També podem trobar equivalències etimològiques amb el grec.
Avui en dia Equus és un gènere de mamífers de la família dels èquids que consta dels cavalls, els ases i les zebres.

El cavall segons l’Eneida

Segons l’Eneida de Virgili, les forces gregues no podien entrar a Troia a causa de les altes muralles i els sistemes de defensa que la protegien des de feia deu anys. Ulisses va fer una trampa, que consistia en construir un enorme cavall de fusta a l’interior del qual s’hi van amagar els soldats grecs. Els habitants de Troia, en veure’l, van pensar que era un regal dels déus i el van acceptar. Un cop els habitants de Troia van introduir el cavall dins la ciutat, els soldats ocults varen sortir i van obrir-ne les portes, permetent que la força invasora pogués entrar, donant per finalitzada la Guerra de Troia.

Aquests fets succeeixen després del que explica la Ilíada d’Homer i abans que el que succeeix a l’Odissea, del mateix Homer, ambdós escrits al segle VIII aC. Entre el 29 aC i el 19 aC, Virgili va escriure L’Eneida inspirant-se en les dues obres homèriques.

Cavall de Troia

Neptú és la divinitat romana associada als mars i als terratrèmols, fill gran de Saturn, germà de Júpiter i Plutó.

Quan Júpiter el va alliberar, Neptú va escollir el mar com a llar i a les profunditats tenia un regne. Era inseparable dels seus cavalls i solia cavalcar sobre les aigües amb cavalls blancs. Per tot això, el símbol del déu és un cavall. A part dels seus cavalls, també solia muntar sempre sobre dofins. Neptú no vestia amb grans robes, perquè el seu aspecte físic era prou imposant.
Amb les seves emocions canviants podien provocar des de terribles tempestes fins a onades tranquil·les i pacífiques, per aquest motiu mai ningú s’atrevia a provocar-lo sense motiu.

La Consuàlia (Consualia) era una festa en honor de Consus (déu romà de caràcter molt obscur). Se celebrava el 21 d’agost, era una festa eqüestre, es feien carreres de cavalls i quàdrigues.

· Podríeu dir què va significar també el 21 d’agost relacionat amb el rapte de les sabines?

El circ romà era un edifici d’oci romà que servia per a fer curses de cavalls i carros. L’edifici del circ romà prové de l’hipòdrom grec. S’hi celebraven els anomenats Jocs circenses (Ludi circenses).

El circ era de forma allargada i rectangular, les parts eren:

  • La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig (spina).
  • A cada extrem de l’spina hi havia una meta en forma de columnes.
  • Sobre l’spina hi havien obeliscos o estàtues de déus.
  • Al voltant de l’arena era ocupat per la cauea o graderia, separada de la pista per una barrera, el podium.
  • El puluuinar era on s’asseien els magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats.

A Tàrraco podem contemprat les restes més ben conservades d’un circ romà del món.

· Sabríeu dir algun altre lloc on també fessin carreres de cavalls a l’època romana?

Genitor era el cavall de Juli Cèsar. El cavall presentava un problema a les potes (atavisme). Els augurs van prendre aquesta anomalia com a senyal per que qui montés aquest cavall seria l’emperador que dominaria el món. Per això, era el cavall preferit de Juli Cèsar i no va permetre que ningú més el montés.  Amb Genitor, Cèsar va traspassar el Rubicó, quan es va decidir a conquistar el poder amb una guerra civil.

Juli Cèsar

Relacionat amb la literatura actual, Peter Shaffer va escriure el 1973 una obra de teatre anomenada “Equus”. Tracta d’un jove adolescent que pateix una fascinació patològica sexual i religiosa pels cavalls.

maxresdefault

L’equus fira de Girona és un saló que reuneix les novetats en roba i complements per fer equitació i els últimos productes i alimentació pels cavalls.  També s’hi reuneixen els criadors de cavalls, ponis i aficionats als esports eqüestres, encara que pot assistir-hi tothom. A la fira Equus es té l’oportunitat de disfrutar de concursos, campionats equins i exhibicions. Normalment, aquesta fira se celebrava anualment, però van decidir que la farien cada dos anys, per aquesta raó el 2013 no es va celebrar.

Imatge de previsualització de YouTube

També trobem la pervivència del mot equus als automòbils (paraula que prové del grec αὐτο “un mateix”, i del llatí mobĭlis “que es mou”).  El Hyundai Equus és un sedan de luxe de Hyundai, que va ser llançat allà per 2011. L’Equus es renova aquest any amb millores d’equipament i qualitat constructiva. Aquest model, que encara no  es comercialitza a Espanya, és un dels automòbils amb millor imatge en el mercat nord-americà. L’interior d’aquesta versió tan especial del Hyundai Equus va a càrrec de la firma francesa Hermès, una de les empreses de luxe de més reputació en el món. L’habitacle presenta una aconseguida combinació de colors, amb la utilització de nombrosos tipus de pells i cuir, entre les quals destaca la pell de cocodril dels panells de les portes i que Hermès empra en les seves bosses de luxe per a dona.

hyundai-equus-by-hermes-7

·Trobeu algun altre referent més? Expliqueu-lo i raoneu la resposta.

Marta Verde
2n batx Llatí