Monthly Archives: gener 2014

Referents clàssics a Retrum de Francesc Miralles

Després de llegir-nos el primer llibre de Retrum Quan érem morts  i el segon La neu negra de Francesc Miralles, ens vam adonar que, entre les referències culturals, contenien una gran quantitat de referents clàssics i llatinismes. Hem fet una presentació amb Google drive per tal de poder compartir amb tots els aràcnids aquesta recerca, oberta també a la vostra col·laboració. Per què penseu què hi ha tants llatinismes? Què signifiquen? Per què l’autor els utilitza? Per què tants referents clàssics? (enguany tornarà segurament a visitar-nos i li ho podrem demanar  i confirmar així les nostres hipòtesis, a veure qui ho encerta?). N’heu trobat més? Ens ajudeu a buscar-los i a identificar-los?…

Si us pica la curiositat i voleu trobar més referents clàssics podeu visitar el nostre bloc o si en teniu cap referent que volgueu compartir amb la resta del món el podeu deixar aquí en comentari.

Esperem que us hagi agradat i que  trobeu més referents arreu, és qüestió d’obrir bé els ulls i les orelles perquè de ser-hi hi són.

Elisa Moya i F. Xavier Gras Rossell

2 batx.C Llatí

Una inscripció llatina en el Crist de Cimabue de Toulouse

Si heu anat a Toulouse, segur que heu visitat monuments tan importants com la basílica de Saint Sernin o el Convent dels Jacobins.

Convent dels Jacobins, a Toulouse [Foto: Joan Molar]

Però, heu anat al Convent dels Agustins? Sabeu qui són els Agustins? Són un orde de frares mendicants que segueixen la regla de Sant Agustí, un antic bisbe d’Hipona. Entre finals del segle XIII i principis del XIV es va establir a Tolosa una comunitat de frares agustins en un antic convent, situat al mig de la ciutat, a prop del riu Garona.

Vista del riu Garona, prop del Convent dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

El convent és d’estil gòtic, i avui funciona com un museu. S’hi guarden moltes obres d’art: els capitells romànics del claustre de Saint Sernin, diverses escultures i pintures gòtiques. D’entre aquestes, destaca el Crist de Cimabue. És una representació gòtica de la creu, que té al damunt seu les lletres Ihc Nazarenu Rex Iudeorum.

Inscripció de la Creu de Cimabue, al Museu dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

La creu està encapçalada per aquesta inscripció, molt habitual en les creus cristianes. A vegades, es troba abreujada en la forma INRI, composta per les lletres inicials de cadascuna de les paraules. El nom Iesus també apareix abreujat en la inscripció amb les lletres IHC. Aquesta abreviatura prové de les tres primeres lletres, en grec, de la paraula Iesus; són, en majúscula IHC. Posteriorment, en passar-les al llatí, es van transcriure IHS, que és una abreviatura que també apareix sovint.

En el conjunt de la inscripció, les lletres tenen ornaments que les embelleixen: són lletres gòtiques. El Crist de Cimabue és una pintura sobre fusta del segle XIII, d’inicis del gòtic.

Vista general de la Creu de Cimabue [Foto: Joan Molar]

Comentari gramatical: Utilitzaré la inscripció completa per fer la traducció correctament; la que apareix en el Crist de la imatge té algunes variacions respecte de l’original llatí, que és el següent: Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.

Iesus: Nominatiu singular; nucli del Sintagma Nominal.

Nazarenus: Nominatiu singular; adjectiu qualificatiu gentilici; complement de Iesus.

Rex: Nominatiu singular; nucli del sintagma nominal en aposició.

Iudaeorum: Genitiu plural; complement de Rex.

(Rex Iudaeorum forma un Sintagma Nominal en aposició, que complementa Iesus Nazarenus).

Traducció literal: Jesucrist el Natzarè, Rei dels Jueus.

Sentit extens:

Aquesta inscripció la van escriure els soldats romans en un context de divisions internes entre els jueus: la Torah diu que en algun moment arribarà un Messies, i això provocava l’aparició de sectes i profetes. Jesús va ser considerat un de tants. Va ser en aquestes circumstàncies que els soldats romans, dalt de la creu on Jesús estava crucificat, van escriure Iesus Nazarenus Rex Iudeorum. Ho van escriure en llatí, grec i hebreu, i, per tant, en alfabets diferents. Tenia un sentit de burla i escarni, perquè contraposava la majestat i la submissió degudes a un rei amb l’execució cruel que suposa la crucifixió. Tenia també un sentit d’exemplaritat perquè pretenia deixar clar què passaria a qui trenqués l’statu quo del judaisme, ja que la situació d’aquell moment afavoria els romans.

Ara, si heu llegit amb atenció l’article, contesteu les preguntes que aquí us deixo:

1. Quina és l’abreviatura de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum? Què significa en minúscula i com a llatinisme? Especifica’n el sentit extens i posa una frase que el contingui.

2. Escriviu les desinències dels diferents casos que apareixen en la inscripció.

3. Segur que aquesta inscripció l’heu vista en molts llocs. Citeu-los. Apareixia abreujada o no?

4. Feu la comparació entre la inscripció original llatina i la que heu vist en la imatge del Crist de Cimabue.

5. Per referir-nos a Jesús, sovint utilitzem la paraula Crist. Sabeu quin és el seu origen etimològic i quin és el seu significat?

Pau Molar

Què tenen en comú els matrimonis de l’Antiga Roma amb els actuals?

Imatge de previsualització de YouTube

MATRIMONI

El matrimoni és una institució social que crea un vincle conjugal entre els seus dos  membres. Té la finalitat de proporcionar protecció mútua, ja sigui per amor o interès. Comprèn  una sèrie d’obligacions i drets que varien depenent de cada societat i del moment històric en el qual ens trobem. El seu origen etimològic és l’expressió matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.

A continuació exposarem les diferències que hi ha entre un matrimoni de l’Antiga Roma i un d’actual.

-MATRIMONI ANTIGA ROMA

La forma de matrimoni (conubium, -i) més antiga és cum manu. En aquesta, la dona un cop es casava, passava a formar part de la família del seu promès i abandonava la seva família biològica.

Més tard, van aparèixer els matrimonis sine manu, els que permetien que l’esposa (uxor, uxoris) tingués una certa autonomia, no depengués completament del marit (maritus, -i) i per tant, pogués seguir formant part de la seva família. Degut a aquesta llibertat per part de les dones, es van anar produint cada cop més divorcis i per tant, la durada del matrimoni era molt més curta.

El pare de la núvia era qui s’encarregava de concertar el matrimoni i decidia com havia de passar la seva filla a la família del noi escollit. Dit això, podem concloure que la dona no tenia ni dret ni vot en aquestes decisions.

Les noies romanes es casaven quan encara eren nenes, (als 12 anys aproximadament), en una cerimònia coneguda com sponsalia. En un dels rituals d’aquesta gran cerimònia, el noi havia de col·locar-li un anell a la núvia al dit anular, ja que creien que sortia un nervi que anava al cor.

Quan la cerimònia s’acabava la núvia acostumava a dir: Ubi tu Gaius, ibi ego Gaia, que vol dir: On tu estiguis marit meu, jo estaré.

·Vestimenta de la núvia a l’Antiga Roma
El dia del casament les portes de la casa de la núvia es decoraven amb flors i llaços de colors. Sobre el cabell pentinat segons la tradició, es feien sis trenes i es col·locava una garlanda de flors i un vel de color taronja (flammeum).
Es cenyia a la cintura amb un cinturó (cingulum) una túnica blanca (tunica recta) que arribava  fins als peus i es posava unes sabates d’un color marronós.

MATRIMONI ACTUAL

El casament d’avui en dia té característiques bastant diferents al de fa temps. Aquest es pot dur a terme de manera civil o religiosa.

En el cas del matrimoni per l’Església, el cura s’encarrega de dictar unes paraules amb les que acaba declarant marit i muller a la parella.

En canvi, quan es fa per via Civil, és el jutge qui declara el nou matrimoni, amb l’aportació d’algunes paraules per part dels nuvis. L’edat legal per contraure matrimoni ha ascendit fins als 16 anys darrerament. Els matrimonis homosexuals son acceptats, encara que no estan del tot ben vists per la societat.

·Vestimenta de la núvia actual

Tradicionalment, el color escollit per aquestes ocasions és el blanc. Ja que significa puresa i pau en els seus sentiments. El vel és un símbol important en aquesta cerimònia. Té un significat religiós, i segons dicta el protocol, la núvia ha de portar la cara tapada amb aquest per protegir la seva puresa i els seus drets com a dona. Però, últimament, a causa de la varietat de maneres de contraure matrimoni l’estil de la vestimenta és cada cop més personal sense necessitat de seguir una sèrie de normes.

Andrea Torrente & Natalia Rubio

4t ESO Llatí opt. 3

“De Itinere”: Berna

Les vacances ja s’acaben, però sempre és bonic recordar els bons moments. Aquest Nadal, he passat uns dies amb la família a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. El paisatge és completament alpí, d’alta muntanya, però hi he trobat referències clàssiques que segur que us interessaran.

Abans de començar, fem una mica d’història. Suïssa és coneguda també amb el nom de Confederació Helvètica o Helvetia. Aquesta denominació prové de l’antiga tribu dels Helvecis (Helvetii), que habitaven una regió centreeuropea entre el mont Jura, el Roine, el llac leman i el Rin. Juli Cèsar parla, a De bello Gallico, de les batalles contra els helvecis, en els diversos intents d’arribar més enllà del Rin. Els helvecis eren un poble cèltic, que es va enfrontar amb els romans en la seva emigració cap al sud-oest, ja que en aquells moments Juli Cèsar i el seu exèrcit intentaven conquerir la Gàl·lia.

Des de la seva fundació, a finals del segle XIII, Suïssa s’ha organitzat políticament com una confederació  de cantons. En un principi, aquesta unió va sorgir per defensar-se dels possibles atacs del Sacre Imperi Romano-Germànic i la van iniciar tres cantons de l’àrea germànica (Schwyz, Uri i Unterwalden), l’any 1291. Qualsevol cantó pot incorporar-se lliurament a la Confederació Helvètica i pot abandonar-la, amb previ referèndum.

Vista general del casc antic de Berna, amb el Zytglogge, rellotge astronòmic, al fons
[Foto: Joan Molar]

Aquest sistema polític es concreta en dos òrgans de representació: el Consell Nacional de Suïssa i el Consell d’Estats. El primer està format per 46 diputats, dos per cada cantó i un per cada mig cantó.  El Consell d’Estats està format per 200 diputats, elegits segons el sistema de representació proporcional de cada cantó. Aquests consells es reuneixen en un edifici històric, el Palau Federal, situat al mig de la ciutat.

Façana del Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

És un palau de mitjans del segle XIX (es va començar a construir el 1852), d’estil neoclàssic. En la seva façana, sota el frontó i en el fris, hi ha la inscripció següent: Curia Confoederationis Helveticae.

Inscripció llatina en el Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

 Traducció literal

 Curia és un nominatiu singular femení, que en aquest sintagma és un substantiu i fa de nucli del SN.

Confoederationis és un genitiu singular femení de la 3a declinació, fa de nucli del sintagma Confoederationis Helveticae que, en la traducció, seria  un Sintagma Preposicional i faria la funció d’un Complement Nominal (de Curia).

Helveticae és un genitiu singular femení; és un Adjectiu i qualifica el nucli del Sintagma Nominal, Confoederationis. 

-La traducció literal de tot el Sintagma Nominal és: Cúria de la Confederació Helvètica. 

En l’edifici, aquesta inscripció llatina també està recollida en les quatre llengües oficials de la Confederació: alemanya, francesa, italiana i romanx o retoromànica. Per tant, la inscripció es pot llegir de totes aquestes maneres: BundeshausPalais fédéralPalazzo federaleChasa federala.

Comentari sobre la inscripció llatina: Tal com hem indicat al començament de l’article, Confederació Helvètica és un dels noms habituals per referir-se a Suïssa. El terme Helvetia, d’origen llatí, apareix  per primera vegada citat en un document alemany de la Guerra dels Trenta Anys (segle XVII).  Per altra banda, el nom Suïssa prové d’un dels cantons que formen la Confederació, el cantó de  Schwyz, un dels fundadors de primera hora (1291).

A Suïssa, avui encara queden senyals de l’herència llatina en la parla romanx a les profundes valls alpines del cantó dels Grisons, que limiten amb Itàlia i Àustria. En el període de formació de les llengües romàniques, el romanx o retoromànic es va parlar en àmplies àrees del centre d’Europa. Cal saber que, actualment, el romanx, tot i que és llengua oficial a Suïssa, només és parlada per un 0.5 % dels seus habitants i està en risc de desaparèixer.

Mapa lingüístic de Suïssa [Font: Racó català]

Ara, si heu llegit bé l’article, podreu contestar aquestes preguntes:

1. Què és una confederació?

2. Quin nom llatí és l’equivalent a Suïssa?

3. Què és la llengua romanx? On va ser parlada i on es parla ara? Segons el seu origen, a quina família lingüística pertany? Quines altres llengües germanes coneixem? Aprofiteu per repassar el primer tema del curs i expliqueu-ne el procés de formació.

4. Visiteu l’altre article sobre Suïssa enllaçat al principi i digueu quines altres reminiscències clàssiques s’hi esmenten.

Pau Molar

S’ofereixen facilitats per estimular els teus interessos científics!

A mi m’encanta l’arqueologia i la història, i he buscat diferents maneres d’estimular aquesta afició. Així, un dia quan la meva professora de clàssiques, la Margalida, em va proposar que feien un curs d’arqueologia dirigit per professors universitaris, a més de gratuït, no vaig dubtar en apuntar-m’hi i em van acceptar.

“Bojos per l’arqueologia” és un curs de formació dirigit a fomentar la vocació científica per l’arqueologia i la conservació i preservació del patrimoni cultural entre els alumnes de primer de batxillerat de Catalunya. Aquest curs forma part de la convocatòria 2013 BOJOS PER LA CIÈNCIA que patrocina la Fundació Catalunya La Pedrera.

 Els instituts que coordinen aquesta proposta formativa són: l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC). El curs està destinat a ampliar i complementar el coneixement dels alumnes en el camp de la Prehistòria i l’Evolució Humana, l’Arqueologia Clàssica i la Conservació i Preservació del Patrimoni Cultural.

Aquest dissabte hi va haver l’acte d’obertura a la sala d’actes de l’emblemàtic (i ple de bastides) edifici de la Pedrera. Un cop allà, es van donar els diplomes acreditatius als participants de l’anterior programa (Crazy about biomedicine, 2013) i els directors dels organismes participants ens van presentar els sis programes d’aquest any (arqueologia, bioquímica, química, biologia, economia i noves tecnologies). La veritat és que eren tots molt interessants, tot i que, és clar, els meus interessos donaven preferència a l’arqueologia.

Us convido a donar un cop d’ull al lloc web si us interessa el tema o sou de quart d’ESO. En aquest últim cas, si us interessa la ciència, aquesta és una bona oportunitat d’estimular els vostres interessos i decidir què voleu fer en un futur.

Setmana de la ciència MMXIII AD

Un any més arriba la setmana de la ciència a l’institut Isaac Albéniz, i els alumnes de Grec i Llatí hem estat treballant força en els nostres articles i presentacions.

  • Els alumnes de Llatí de 4t d’ESO han preparat una exposició relacionada amb l’origen mitològic d’alguns instruments, amb el títol d’Instruments mitològics. Cada instrument (lira, cítara i siringa) s’estudia des de dos punt de vista: el tècnic i el mitològic.
  • Les alumnes de Grec de 1r de Batxillerat hem estat preparant uns articles i exposicions relacionats amb ètims grecs relacionats, d’una o altra manera, amb el so. És per això que el conjunt es titula Etimologies sonores.
  • Tot i que no depèn directament de les matèries de Clàssiques, hem fet un cop d’ull a les exposicions de 1r (Ciències naturals) i 2n (Física i química) d’ESO, on hem trobat també traces de referències clàssiques. 

Aquí us deixem l’enllaç als articles realitzats per les alumnes de Grec de 1er de Batxillerat:

A continuació us presentarem un vídeo, en el qual es mostrarà el treball fet pels alumnes de 1er i 2n d’ESO, i el resultat de l’exposició al suro feta pels alumnes de 4t d’ESO i 1r de Batxillerat relacionat amb les clàssiques.

Imatge de previsualització de YouTube

Aprofitant un comentari que ha deixat un company nostre de 4ESO a l’entrada “Carpe diem” de Llatinismes “in situ”, ens hem adonat que un dels poemes que ha citat esta relacionat amb l’exposició Instruments mitològics dels alumnes de 4t d’ESO:

A HORACI

Pollença, 1854-1922
Costa i Llobera, Miquel

“Príncep afable de la docta lira, 
mestre i custodi de la forma bella: 
tu qui cenyires de llorer i murta 
doble corona, 

ara tolera que una mà atrevida 
passi a mon poble la que amb tal fortuna 
tu transportares al solar de Roma 
cítara grega”. 

  • Podríeu dir quina relació té aquest poema amb l’exposició Instruments mitològics? I amb l’expressió llatina comentada? Si accediu al recull de llatinismes, us serà més fàcil esbrinar-ho. També podeu buscar informació sobre l’autor del poema.
  • A partir del vídeo i els enllaços, us convido a comentar les tasques dels companys i a fixar-vos-hi bé, perquè algunes de les coses que s’hi expliquen  les haureu de saber un moment o altre, fins i tot la relació entre el sol i la mitologia que presenten els de 2n d’ESO al seu mural.
  • D’altra banda, convido als autors de les feines esmentades en aquest recull a explicar el procés i les dificultats de la seva realització.

Anna Ferrón

Grec 1r Batxillerat

L’exèrcit grec: el paradigma de l’ordre

Ja li ha arribat el torn a Grècia, i aquesta no té gaire cosa a envejar a Roma, més que res pel simple motiu que la supremacia llatina provenia de les mil·lenàries falanges gregues, que van ser adaptades pels etruscs, que, al seu torn, van ser “copiats” pels llatins.

Per aquest motiu, i perquè m’agraden els exèrcits antics, si bé sento especial predilecció pels romans, he decidit fer el treball de l’exèrcit de la Grècia de Pèricles i Leònidas, de la Grècia daurada.

L’he dividit en tres parts, una per a cada gran nació de Grècia: Els atenencs o grecs, els espartans i els macedonis. Encara que no ho sembli, hi ha bastants diferències entre ells, ja que cada un té unes característiques pròpies que els donen originalitat, si bé tenen un factor comú: l’hoplita, soldat d’infanteria.

Quin nom reben aquests guerrers? Quines armes porta un hoplita?

Arnau Lario
Grec 1r