Daily Archives: 13 maig 2013

Clàudia i la deessa Cíbele IV: L’estàtua

Fuente de Cibeles - 05Estàtua de Cíbele a Madrid Font: wikimedia.org

A la ciutat de Roma el sol s’està amagant i aviat es farà de nit, mentrestant els romans cobreixen l’estàtua que dóna forma al meu cos amb llençols. Suposo que ho fan per protegir-me de qualsevol contacte amb l’exterior que em pugui fer malbé, ja que el dia de demà al meu cos li espera un llarg i intens trajecte.

El meu descans d’aquesta nit m’ha permès percebre que a la ciutat hi ha especulacions sobre la castedat de la vestal Clàudia. S’especula que aquesta té un amant romà i que és molt possible que això l’hagi portat a trair la seva promesa de ser casta.

M’agradaria pensar que això no és cert ja que això pot ocasionar a la vestal un seriós problema del qual la paraula no li serviria de defensa davant els jurídics ulls de la gent.

Més tard, quan ja es pot apreciar alguns raigs de llum del sol, escolto tant brogit entre la multitud de la població com tensió. Puc imaginar que la tensió deu venir donada per la importància que representa un acte com aquest per als romans.

Avui el meu dur cos haurà de ser transportat fins el port d’Òstia per arribar al meu destí, Cartago.

I no pot tenir lloc cap error, tot ha de succeir amb plena exactitud. Qualsevol fet que no estigui planificat podria acabar en tragèdia i tot hauria de ser refet i res de l’esforç produït fins ara haurà  estat útil.

L’Oracle ha desitjat que l’estàtua del meu cos, cos de la deessa Cíbele sigui traslladat fins a Cartago travessant territoris secs com també molls, port d’Òstia, sense fer-me malbé i així ha de succeir.

Damunt la ciutat s’ha situat el sol il·luminant tots els racons de la ciutat romana. Allà hi ha els expectants romans esperant la meva arribada. Sense adonar-me soc enmig del carrer transportada per homes i vestals que arrosseguen el meu cos amb molt d’esforç.

De sobte puc sentir com enmig del riu camí del port d’Òstia  la vestal Clàudia se sent molt incòmoda davant els ulls de la gentada que se li claven a sobre.

El meu cos ha quedat encallat enmig del riu camí al port d’Òstia, això no era el planificat per cap poder diví ni per ells, els ciutadans. Això fa que es busqui un responsable, el qual ha fet que el manifest i desig de l’Oracle no s’hagi produït satisfactòriament.

Aquest acusat és la vestal Clàudia, o millor dit, el seu trencament de la castedat, qual cosa ha provocat, a ulls dels romans que jo, l’estàtua, quedi encallada.

La vestal Clàudia es deixa mostrar molt nerviosa ja que sap que la paraula no li serveix de defensa i que el pas del temps juga en contra seva.

Passa la nit i el meu cos continua aquí, al mateix lloc on havia quedat encallat aquest migdia. No tinc fred ni calor, només sento com les onades xoquen contra  la pedra que em forma i no puc dormir pensant si aquest és el meu destí o si la vestal Clàudia estarà pensant cap solució per portar-me fins Roma.

Poc a poc va sortint el sol i la vestal Clàudia li demana a la vestal Màxima que l’ajudi a arrossegar-me. Veig com la vestal Clàudia, amb l’ajuda del mariner, agafa el cinturó i se’l cenyeix a la seva petita cintura.

La sacerdotessa comença a caminar i jo segueixo el seu pas. Els romans queden encantats davant els fets que els seus ulls estan apreciant. Finalment, aconsegueixo arribar al meu destí i els romans callen, sabent que les seves acusacions davant la vestal Clàudia i la seva castedat no eren certes.

Ja sabia jo que la meva idea d’encallar-me faria que la vestal Clàudia decidís arrossegar-me i així poder demostrar al seva innocència.

Judith Consentino

1r Batxillerat