Monthly Archives: desembre 2012

Quin mite he volgut recrear? Quin valor ens ensenya?

 

Un vespre del 4 de Juliol de fa 3 anys, la Clàudia i l’Arnau es van creuar en un dels carrers dels voltants de les Rambles de Barcelona. La Clàudia anava atabalada buscant una botiga on comprar un regal per a la seva millor amiga, i amb les preses no es va fixar molt per on caminava.
L’Arnau passejava tranquil, endollat als seus cascos, escoltant el seu grup preferit. Estava al seu món, sense adonar-se’n de res del que passava al seu voltant. De sobte, i sense saber com havia succeït, va sentir un cop i sense tenir temps de reaccionar ja estava al terra, sota una bonica noia, que va ruboritzar-se pel que acabava de passar. Ella es va apartar una mica els seus cabells castanys i va deixar al descobert els seus ulls d’un color mel que enamoraven. L’Arnau, que encara estava atordit per la caiguda, no gosava moure’s d’on estava, només mirava els ulls de la Clàudia que es bellugaven nerviosos.

– Ho sento, ho sento, no mirava per on anava i no t’he vist- deia la Clàudia mentre intentava aixecar-se de sobre d’aquell jove. La veritat és que era bastant guapo. Però ràpid es va treure aquella idea del cap, havia de centrar-se i no perdre temps.

-No, tranquil·la, jo tampoc t’he vist; anava amb els auriculars i tampoc anava molt centrat. Em dic Arnau, encantat.

-Me n’haig d’anar, faig tard. Ho sento una altra vegada.

-Però espera! Com et dius?

Però era massa tard, ella havia marxat disparada i havia desaparegut entre la gent. I ell estava allà, dret a mig del carrer, recordant els ulls d’aquella noia que se li havia abalançat a sobre i després havia desaparegut. Però llavors, en abaixar la mirada va trobar alguna cosa al terra, un paper. Sí, era com una mena de targeta de visita. “Clàudia” va pensar ell, es diu Clàudia.

Després de sortir corrents i per fi acabar trobant el regal ideal per a la seva amiga, la Clàudia va asseure’s en un banc. No sabia perquè no podia deixar de pensar en el noi amb qui s’havia topat una hora abans. Ara se’n penedia de no haver-li donat el seu nom ni el seu número de telèfon. Sentia una estranya necessitat de saber més sobre ell. Però segurament no el tornaria a veure en tota la seva vida, o era el que ella es pensava.

Però l’Arnau va tenir el valor suficient de trucar-la, i després d’uns mesos de parlar dia rere dia i quedar setmana rere setmana, l’Arnau i la Clàudia van acabar enamorant-se. Però no tot sempre acaba igual que comença.

La parella portava ja tres anys junts. S’havien comprat una casa i, fins i tot, tenien plans de boda. Eren feliços o això era el que aparentaven. Ell tot el dia treballant a la seva empresa, ella tancada tot el dia a casa. Però la Clàudia necessitava afecte. L’Arnau passava massa temps a l’oficina i últimament arribava més tard de l’habitual a casa. Una tarda de febrer la Clàudia va decidir sortir a donar un volt mentre esperava que l’Arnau tornés a casa aviat. Rondava pels carrers amb el cap cot, trista, caminant per caminar. Però aquella tarda no va ser una tarda més per a la Clàudia. Mentre caminava, un home es va creuar en el seu destí. Es deia Albert, i sense adonar-se en cosa de dues setmanes havia caigut en els seus braços. Necessitava afecte i l’havia trobat en aquell jove. L’Arnau no era conscient del que estava passant, les hores de feina n’eren les culpables.

En Carlos era el millor amic de l’Arnau i treballava per a ell. Era el seu amic més fidel i es coneixien des de feia més de deu anys. Una nit, després de moltes hores de treball, en sortir de l’oficina, li va semblar veure la Clàudia, però quan es va acostar es va adonar de que no estava sola. L’acompanyava un jove, uns cinc anys més petit que ella. Caminaven agafats de la mà i, de tant en tant, es feien un petit petó als llavis. En Carlos se sentia confús, però sabia que el seu amic de tota la vida tenia dret a saber el que estava passant. Va caminar fins a casa pensatiu, planejant les paraules que l’endemà utilitzaria per explicar a l’Arnau que la seva estimada l’estava enganyant. En arribar, va obrir la porta i va explicar a la seva dona tot el que havia succeït.

– Carlos, és millor que no t’hi fiquis. Entenc que és el teu amic i que no voldries amagar-li una cosa així, però al final acabaràs rebent tu. Recorda el que em va passar a mi per explicar-li a la Rebeca que havia vist a la seva filla fumar, des de llavors no m’ha tornat a parlar. La gent prefereix no veure la realitat i és més còmode per a ells donar  les culpes als altres.

– No, però l’Arnau no faria una cosa així. No puc quedar-me de braços creuats, haig de dir-li el que està passant.

L’endemà, en Carlos va arribar a l’oficina més d’hora de l’habitual. L’Arnau ja estava allà preparant tot el treball del dia. En veure el seu amic, va quedar sorprès, era massa d’hora.

– Carlos? Què fas aquí a aquestes hores?

-Veuràs, Arnau, he vingut perquè t’haig d’explicar-te una cosa.

-Diga’m.

I en Carlos va explicar detall a detall el que havia vist la nit anterior en sortir de treballar. Cada paraula semblava un gavinet dirigit al cor de l’Arnau, que  ja se li havia desencaixat el rostre. Havien passat dos minuts des que en Carlos havia acabat la seva explicació, però l’Arnau no deia res, tenia la mirada perduda.

-Vés-te’n d’aquí, no et vull tornar a veure mai més. Estàs acomiadat.

-Però, Arnau jo…

– HE DIT QUE FORA!

I en Carlos, pagant les infidelitats de la Clàudia i la seva pròpia fidelitat a l’Arnau, va sortir d’aquella oficina que va significar el final de la seva amistat.
Després d’assabentar-se de l’afer que estava mantenint la Clàudia, l’Arnau va decidir concedir-li una nova oportunitat a l’amor de la seva vida. En canvi, no va tornar a veure a aquell amic que li havia estat fidel fins al final, quina ironia, veritat?

Laia Simón, 4t. Llatí

Ecce la primera sessió poètica del curs

Bé aràcnids, aquí us deixo el meu primer article en aquest blog.
Des de ja feia més d’un mes, uns quants alumnes de quart i de batxillerat vam estar treballant en la primera xerrada de l’any a la biblioteca. Duia com a títol El poema d’amor al llarg del temps: la joia i el dolor d’estimar.
Per començar aquesta xerrada, la meva companya Melodia va parlar sobre Ovidi:

“Ovidi fou poeta il·lustre, que assenyala per als amants camí d’esforç i de conquesta; és dolç el combat, però aspra la batalla que cal menar, i exigent la prova que promet tan feliç recompensa. Tanmateix, m’hi sotmeto de grat”.

El poema en llatí el va recitar en Martí Palma de batxillerat, en canvi el text en català el va recitar la Blanca Pérez de quart.

nos venerem tutam concessaque furta canemus,
inque meo nullum carmine crimen erit.
principio, quod amare velis, reperire labora, 35
qui nova nunc primum miles in arma venis.
proximus huic labor est placitam exorare puellam:
tertius, ut longo tempore duret amor.
hic modus, haec nostro signabitur area curru:
haec erit admissa meta terenda rota. 40

[OVIDI, Ars amatoria, I, 33-40]

“Jo cantaré l’amor sense perills i les unions permeses; en el meu poema no hi haurà cap delicte. Primer de tot, tu, que com un soldat t’enfrontes ara per primera vegada a batalles noves, procura trobar allò que vols estimar; la feina següent és convèncer la noia que estimes; i, en tercer lloc, aconseguir que l’amor duri llarg temps. Aquest serà el meu objectiu, aquest serà el terreny on el meu carro deixarà el seu senyal, aquesta serà la meta que ha de fregar la meva roda en marxa”
[Trad. Teresa Puig (L’Esparver 39, ed. La Magrana)]

En aquests versos Ovidi es declara mestre de l’amor i ens ensenya com hem d’enfrontar-nos-hi per primera vegada. Ho fa en tres passos:

  • En primer lloc has de trobar allò que vols estimar;
  • a continuació, convèncer l’objecte del teu desig,
  • i més endavant hauràs d’aconseguir que aquest amor duri llarg temps.

Serieu capaços de relacionar el consell d’Ovidi que ens indicava en un article en Martí, amb aquest poema de la xerrada? Quins altres articles amb consells d’Ovidi hem treballat fins al moment? Com fa servir Ovidi la mitologia per exemplificar els seus consells?

Després de parlar d’Ovidi, aquest gran mestre d’amor, li toca el torn a Ausiàs March. Ell també va ser un poeta  que moria d’amor, però a diferència d’Ovidi, ell no intentava ensenyar-nos com enfrontar-nos a l’amor, ell simplement vol que sapiguem la seva situació, el seu patiment tan extrem per la seva estimada.

Ausiàs March podia afirmar que el seu amor era tan fort que ni tota la sapiència mèdica podia guarir-lo i, per tant, només li restava esperar la mort si la dama no el corresponia. La veu d’en Roger Navarro de batxillerat ens va recitar aquest poema d’Ausiàs March, acompanyat pel violí de la Lia, també de batxillerat:

‘Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a mi, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant’

Poema LXXXI

El mar tempestuós esdevé un espai negatiu en què el mariner veu on podria salvar-se, però no hi pot arribar. És llavors, un cop s’ha assumit que està perdut i sense salvació, que troba un perquè; tot i saber la indiferència de la dama, ell vol viure per contemplar-la i parlar a tothom d’ella, de la dona, de la seva estimada. Podríeu reflexionar aquesta vegada sobre les diferències entre Ovidi i Ausiàs March?

Tot seguit i sense parar de parlar d’Ausiàs March, en Pau Torres de quart ens va recitar un altre poema, en aquest cas va estar acompanyat de l’Ainhoa i d’en David, també alumnes de quart. Més tard, en Martí ens va recitar una cançó de Raimon que es titula Com un puny. En aquest cas, Raimon ens parla sobre la seva dona, que se n’ha anat a Itàlia. En Dani Martín de batxillerat va continuar la sessió recitant un poema de Jordi de Sant Jordi titulat Presoner, amb acompanyament musical del violí de la Lia.

Com a fi de festa, la Inés Bermejo de quart va recitar un fragment de l’últim poema de la tarda titulat No és meravella si el meu cant, de Bernat de Ventadorn. Aquest poema va estar acompanyat amb el saxo per David Marín de quart.

Per saber més detalls dels poemes, aquí us deixo la presentació que servia de fons als rapsodes.

I malgrat que les dificultats tècniques fan que la qualitat del vídeo no sigui la millor, aquí us deixo un muntatge audiovisual sobre l’acte.

Paula Almeida
4t ESO

Cèrber en animes!

Χαίρετε aràcnids i aràcnides!!

Des de fa molt de temps que a mi m’agraden els éssers mitològics grecs. El meu preferit és el gos Cèrber (Κέρβερος).

Cerberus
Cèrber, en una aquarel·la de William Blake

En la mitologia grega Κέρβερος era el guardià de les portes d’Hades (Αἳδης, el déu de l’infern), en què la seva tasca era impedir la sortida dels morts i l’entrada dels vius. Com podeu veure en la imatge, Κέρβερος se’l descrivia com un gos de tres caps amb cua de serp i moltes altres serps li naixien en el llom, a més a més, deien que la seva mossegada era verinosa. Ha tingut una llarga pervivència en la literatura, en l’art, en la ficció, en el cinema, en videojocs (com em>Kingdom Heats 2), en l’astronomia, en la biologia, en la música, en el lèxic  i, fins i tot, en l’àmbit militar.

Fa uns dies, em vaig posar a pensar en aquest animal mitològic i vaig recordar alguns animes, que possiblement coneixeu també, en què surten diferents versions de Κέρβερος. En concret aquests animes són: Sakura, la caçadora de cartes i One Piece.

En el cas de “Sakura, la caçadora de cartes”, és una mica difícil adonar-se de quin és el personatge basat en Κέρβερος ja que no s’assembla en res al gos gegant de tres caps que tots ens imaginem, sinó que en aquest anime, Κέρβερος està representat amb la forma d’un peluix volador que es diu Kero, encara que el seu nom real es Κέρβερος (Kerberos). En aquest cas, Kero és el guardià de les cartes de Clow, i encara que té forma de lleó, el personatge està basat en el gos de l’infern.

keroberos

L’altre anime on surt una versió de Κέρβερος, és “One Piece” i apareix en la temporada de “Thriller Park”. En aquest cas, Κέρβερος és més fàcil d’identificar ja que el personatge és un gos gegant de tres caps, però la característica que el diferencia és que Κέρβερος, és un zombie. Si ens hi fixem, podem veure que dos dels caps són de gos però el cap restant és d’una guineu, ja que qui va crear Κέρβερος en aquest anime, va ajuntar parts del cos d’aquests tres animals per crear al gos de l’infern. En aquest cas, Κέρβερος també és un guardià, concretament el guardià de l’entrada a “Thriller Park”. Aquí us deixo un vídeo de la part on surt Κέρβερος en “One Piece”:

Imatge de previsualització de YouTube

Què us sembla això de que posin personatges de Κέρβερος en anime? Coneixeu algun anime, pel·lícula, videojoc… que també tingui un personatge basat en Κέρβερος?

Xènia Serra

1r Batxillerat C Grec i Llatí

 

Peregrinatio ad Tarraconem

Els alumnes de Llatí i Grec de quart d’ESO, primer i segon de batxillerat de l’institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer el passat dia 6 de novembre una sortida a Tarragona (l’antiga Tàrraco), l’objectiu de la qual era ensenyar-nos i fer-nos veure com era la vida dels romans en l’antiguitat a la Colonia Ivlia Vrbs Trivmphalis Tarraco.

La sortida va tenir un ritme força dur, ja que vam quedar tots a dos quarts de vuit a l’institut, i a més, a Tarragona vam haver de caminar molt, i la tornada a casa semblava no arribar mai, amb anècdotes que després explicarem.

Tot va començar a les 7:30, que era l’hora indicada per trobar-nos tots a la porta de l’institut, però fins i tot alguns alumnes despistats (m’hi incloc) vam haver de pujar a l’aula a buscar les fitxes de l’excursió. Tothom va arribar a l’hora, sense retards, tal i com estava previst. A les 7:40 pujàrem a l’autocar. Va començar el viatge d’anada cap a Tarragona i l’ambient de l’autocar era molt silenciós, es notava que tots estàvem adormits. A les 9:15 vam baixar de l’autocar a esmorzar, a una gasolinera propera a Tarragona. Cap a tres quarts d’onze vam fer la nostra segona parada. Va ser a l’aqüeducte, on l’Anna (alumna de segon de batxillerat) ens va explicar una mica la història de Tarragona, abans de l’arribada dels romans, i després ja passat l’aqüeducte, en Victor explicà la construcció i història del monument. El trajecte per l’aqüeducte va ser molt divertit i interessant, ja que des d’allà dalt hi ha unes vistes espectaculars. Per tornar a l’autobús, teníem dues opcions: travessar per sobre l’aqüeducte, o anar per baix. Uns quants vam optar per fer el camí que semblava més difícil, i anàrem per baix, però tot va resultar més fàcil del que semblava. Després vam tornar a l’autocar i vam reprendre el nostre viatge, que va ser molt curt (més o menys uns 10 minuts) fins a arribar a Tàrraco. La nostra primera parada a Tarragona va ser l’amfiteatre, i ens vam asseure a les grades, a la zona corresponent a les persones de classe mitjana (tribuna alta) per completar la fitxa específica de l’amfiteatre i per sentir l’explicació dels companys de primer de batxillerat.

A continuació, vam anar al museu, en el qual primer vam veure un vídeo amb la història de Tàrraco i després anàrem per feina. Vam veure l’escriptura dels romans a les pedres, després escultures de Juli Cèsar i Júpiter. A continuació pujàrem a les altres sales per veure-hi més escultures, objectes que utilitzaven els romans i altres coses. A una sala on hi havia escultures (però només els caps) vam veure els pentinats tan treballats que es feien, i la Teresa fins i tot va dir que qui es faci un pentinat femení a l’estil romà (si és possible, és clar), li pujaria un punt a l’avaluació. Alguns van dir que s’ho farien… Però una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho, veurem si ho aconsegueixen.

Després del museu, anàrem a les escales de la catedral, on les tutores ens van dir que ens deixaven dues hores per menjar, i en definitiva, fer un volt per l’antiga Tàrraco. A un quart de quatre ens havíem de retrobar tots i totes a les escales. Ens vam separar com vam voler, en grups d’amics de classe o el que fos, i vam anar a fer un volt. Compràrem menjar i descansàrem una estona. Ens retrobàrem a dos quarts de quatre a les escales, tal i com estava previst. Sortosament ningú es va perdre!

Començava una nova ruta per la ciutat. Primer vam anar a l’antiga audiència, on la Cristina ens va explicar la història de les classes socials a l’antiga Tàrraco; hi havia una maqueta treballadíssima de la ciutat i molts van agafar apunts per a les fitxes d’activitats. Després d’això va començar la gran caminada resseguint la muralla, per anar fins a la torre del Pretori, on va tenir lloc la caminada més cansada. Centenars i centenars d’escales que semblava que no s’acabessin mai. Més amunt va venir la part divertida, ja que per pujar a la torre hi havia unes escales amb molt poc espai i la gent tenia por de caure’s, però al final tot va sortir bé. I per fi vam arribar al nostre objectiu, la terrassa, amb vistes perfectes de tota la ciutat, on s’observava tot al detall i on es respirava d’allò més bé. Ens vam fer fotos, descansàrem, i baixàrem de la torre cap a a baix, i anàrem a veure les restes que quedaven del antic circ. Després que els de batxillerat ens contessin la història del circ, ja anàrem a esperar l’autobús. Arribà a un quart de sis, i reprenguérem el camí cap a casa, que va resultar molt fatigós per la interminable caravana que hi havia. Arribàrem cap a dos quarts de vuit, i ens acomiadàrem fins al dia de classe següent.

Va ser una sortida interessant i divertida, on vam aprendre i, el més important, on ens vam fer una idea de com era la vida a l’antiga Tàrraco. Va ser tot molt interessant i divertit, menys la tornada a casa.

Qüestionari:
1. Descriviu alguna peça específica del museu i digueu per a què la utilitzaven els romans.
2. Quina parada us va agradar més i per què?
3. Comenteu la vostra experiència personal en pujar al terrat del Pretori.

Text: Artem Shramchenko
Fotografíes: Natalia Alert Franco
Alumnes de quart d’ESO del INS Isaac Albéniz de la matèria de Llatí

Cartes a Io i a Mínia

Carta a Io

Estimada Io,
He sabut per un amic meu anomenat Maurici, tot el que t’ha passat. Júpiter, el gran Júpiter es va sentir atret per tu!! No m’ho podia creure quan ho vaig sentir. Però a més, ell mateix et va convertir en vaca per no aixecar sospites, i enganyar així la seva gelosa esposa i germana. Però ella, que tots sabem que és molt llesta, va demanar al seu marit que li regalés la vaca. Pobre Io, devies d’estar molt espantada! Quan Júpiter et va lliurar a Juno, aquesta va fer que et vigilés aquell monstre tan temible que coneixem, Argo! Aleshores Júpiter que es moria de ganes d’estar amb tu, va enviar el déu missatger, Mercuri, que matés el temible monstre i que t’alliberés. Mercuri per adormir-lo li va explicar la història de Siringa, però no la va acabar ja que el temible monstre es va adormir a mig acabar, llavors aprofitant aquest moment Mercuri li va tallar el cap amb la seva espasa corbada. Un cop alliberada, la còlera de Juno encara seguia encesa, va enviar un tàvec, aquell mosquit tan repugnant i a la vegada temible, que et perseguia anessis on anessis, quin mal son! Per sort el teu estimat Júpiter va suplicar a Juno que acabés amb els teus mals i aquesta et va tornar al teu aspecte original. Després et vas establir a  Egipte, on vas tenir un fill de Júpiter, Èpafos i on els egipcis et van identificar amb Isis, quina sort! També vas conèixer Eseres amb qui vas tenir dos fills, Cària i Cirno, de dotze i deu anys respectivament. M’agradaria venir a Egipte amb el meu marit, Polios i amb el meu fill Cripto de tres anys. Espero que tu també em vinguis a veure algun dia,

La teva amiga Mínia.

Pieter Lastman - Juno descobreix Júpiter amb Io

Carta a Mínia

Estimada Mínia,
Ha passat força temps des que ens vam veure per últim cop, a casa teva, amb els teus fills, que ja eren força grans, ja tenen dotze i deu anys? L’últim cop que els vaig veure tenien deu i vuit anys, respectivament. I el teu marit, com està? La veritat és que no va ser tan malson al principi, quan estava amb Júpiter, fins que la seva gelosa esposa va començar a sospitar de mi, d’aquella vaca que Júpiter tenia. Va ser llavors quan ella em va veure i va decidir que es quedaria amb la vaca, és a dir, amb mi. Després d’això va posar el monstre Argo que em vigilés, vaig passar molta por, fins que Mercuri, el déu missatger, manat per Júpiter, va aconseguir adormir Argo amb la història de Siringa, li va tallar el cap  i em va rescatar. Però la meva desgràcia no va acabar aquí, Juno va enviar uns tàvecs, que em perseguien allà on anés. Per sort el meu estimat Júpiter va suplicar a Juno que acabés amb els meus mals. Juno va ser clement i em va tornar al meu aspecte original. Després em vaig establir a Egipte, on vaig tenir un fill seu, Èpafos i on els egipcis em van identificar amb la mateixa Isis.  Després vaig conèixer Eseres i vaig tenir a Cària i a Cirno.  Espero venir-te a veure el pròxim mes,
La teva amiga Io.

Andrea Balart i Irina Balart 1er Batx. C
Propostes de lectura Narracions de mites clàssics

Els llatinismes en la premsa

Les notícies d’actualitat sempre ens han interessat tant les de prensa escrita com les de prensa digital, per això hem decidit fer un article recollint els diferents llatinismes que s’utilitzen en la premsa i ens hem quedat sorpreses de veure’n tants!

Què us ha semblat el nostre tastet de llatinismes? Sabríeu classificar els llatinismes que hem posat segons si són llatinismes que s’utilitzen en l’àmbit jurídic, universitari, sanitari, polític, o general? Ens podríeu ajudar a fer recerca a la premsa i anar posant aquí tots els que aneu trobant.

Andrea i Irina Balart

1r Batx C Llatí

Familia mea, gens mea: ego sum…

Ecce Familia mea, gens mea un any més!

A veure, si endevineu de qui és la família que ens presenta l’Imad? Qui ens la presenta?

En el Moodle, ja tenim la prestatgeria per acollir els vostres àlbums familiars o imperials, si opteu un any més per aquest format:

Discipuli discipulaeque 4t ESO Lingua Latina