Monthly Archives: desembre 2011

Desgavell al Parnàs

Les nimfes xisclaven, els sàtirs corrien embogits, tot plegat un veritable pandemònium.

I tot plegat per què?

Els homes, els semidéus es feien aquesta pregunta tot mirant la cara inescrutable de Zeus. Finalment, una hetera que passava va explicar l’origen del caos:

Sembla ser que l’avi Joaquim parlant amb el músic traci Tàmiris va fer una forta crítica a la música ambiental que solia tocar PAN. El comentari va arribar a oïdes del faune que va anar a trobar l’avi que sense embuts li va confirmar que la música només podia servir per avorrir mortalment els ramats d’ovelles que pasturaven per les valls de Quios.

I ja cansat li va arribar a dir a Pan que s’havia reencarnat en Arquíloc de Paros, mestre de la sàtira i amic d’Homer.

Ja amb la nova identitat va poder veure com Pan fugia fent uns saltironets ridículs, tot tocant la seva flauta desafinada. Va anar a queixar-se a Zeus, que ja estava assabentat de la baralla, i li va dir que no tenia raó i que si algú posava en dubte la seva paraula se les hauria de tenir amb el seu fill Mart, sempre disposat a la guerra. Pan va acotar el cap i escoltà la veu de Zeus que li recordà, tot referint-se a Arquíloc, les paraules d’Hesíode a l‘Ètica nicomaquea:

“TÉ ABSOLUTA SUPERIORITAT L’HOME QUE HO CONEIX TOT PER SI MATEIX”

Prohibida la reproducció. Copyright by J.V.V.

Joaquim Vilardebò

Apunt pòstum

La nena que va voler veure el Sol d’Atenes (Part I)

Són les vuit del matí i em deixo portar pel seductor raig de sol que traspassa l’enreixat de la meva finestra. Em sento inquieta sense cap motiu concret i tinc ganes de respirar l’aire fresc de bon matí.

Em dic Irene i tinc catorze anys, visc amb la meva família en una mansió a la bonica ciutat d’Atenes.

El meu pare es diu Lisandre, és un home bo i intel·ligent, li agrada fer llargues passejades per la ciutat on raona i raona. Ell és metge però crec que li hagués agradat ser filòsof.

La meva mare es diu Helena i és la dona més bonica de tota Grècia. És molt dolça i comprensiva, ens estima molt. La mare és molt presumida, cada dia es posa una mica de color a les seves blanques galtes i una vegada al mes, es tenyeix els seus cabells d’un marró clar. El seu color de veritat és un marró fosc, càlid, preciós. Però ella insisteix que prefereix la tonalitat artificial. La mare també té un munt d’arracades, penjolls i braçalets. Quan la mare està ocupada amb les criades, les meves germanes i jo acostumem a jugar amb els accessoris i fer veure que som ballarines.

Tinc tres germanes i dos germans: l’Alícia, la Dafne, la Penèlope, l’Alexandre i l’Hèctor.

L’Alícia és la més bonica de totes, és la que se sembla més a la mare, tant en el físic com en la manera de pensar. La trobo a faltar, fa un any que no viu amb nosaltres, ja que es va casar amb el fill d’un important polític de la ciutat. Aviat serà mare, espero que la dea Ilítia l’acompanyi en el moment del part! L’Alícia només té disset anys… i me l’estimo molt.

Després està la Dafne, que té setze anys i el pare li està buscant espòs. La Dafne és ben diferent a mi: és seriosa, molt prudent i responsable i sap complir amb les seves obligacions. Té el cabell quasi negre però també és molt bonica. La Dafne i jo no som gaire íntimes, però també l’aprecio.

Seguint amb mi a continuació hi trobem la petita Penèlope que té deu anys i és amb qui tinc més bona relació. La mare i les meves germanes grans sovint diuen que tinc un comportament infantil i inmadur per a la meva edat i que en comptes d’estar jugant amb la Penèlope hauria de preocupar-me més per la meva imatge i d’agradar els joves atenesos. És ben cert que el meu interès pels nois i pel matrimoni és nul i que m’agradaria ser una nena eternament. No em veig com a esposa o mare. No m’agraden les pintures de la mare, no vull desprendre’m de les meves nines i sacrificar-les a les deesses… Està clar que després que Dafne es casi, jo seré la següent.

Seguint amb la Penèlope, puc dir que és una nena molt divertida i tendre. Tota ella és amor per oferir els altres. Físicament és una barreja entre el pare i la mare: el cabell i els ulls d’ella, però la forma de la cara i la manera de ser del pare. És molt femenina, tot el contrari a mi, sovint diuen que sóc un home i que seria més feliç amb una pilota i una roda…

Dibuix de Carla Muñoz

 

El meu germà Alexandre té vint anys i és molt fort i valent, però a la vegada pacífic i protector. Li agrada aprendre de tot, però en especial les arts i la política. Com jo, ell és una còpia del pare. L’Alexandre i jo som carn i ungla i sovint m’explica el que aprén dia a dia a l’àgora amb savis filòsofs de llargues barbes canoses… L’admiro molt.

El meu germà, l’Hèctor, té quinze anys i el que més li agrada és l’esport i l’exercici físic. El seu somni seria poder participar en els Jocs Olímpics i arribar a ser un militar al servei del nostre gran Rei, Alexandre el Gran. L’Hèctor és una còpia masculina de la mare. Tot i que l’estimo, no som gaire íntims…

Tenim vint esclaus: una dida, quatre cuineres i quinze criats i criades. La mare diu que els hem de parlar amb autoritat i superioritat, però jo no ho faig així. Conec la vida de cadascun d’ells i sóc amiga de les nenes esclaves tot i que em diuen que elles no són com jo. No ho puc comprendre, totes som de carn i ossos i parlem la mateixa llengua…

De vegades, envejo l’Alexandre i l’Hèctor perquè ells poden sortir al carrer a diari, mentre que la mare i nosaltres ens quedem tancades a casa, sense renovar l’aire i mirant a través de la finestra com surt i es pon el sol des de la llunyania…

Bé, segueixo amb la meva història. Em vaig llevar i mullar la cara amb aigua freda i em vaig dirigir al gineceu. El gineceu és la part de la casa on estan les dones, tal i com diu la paraula (γυνή).
La mare ja era desperta i filava un bonic tapís. Jo havia provat forces cops de teixir o de filar però la mare no feia més que escridassar-me perquè ho embolicava tot! Així que això de filar… deixem-ho córrer.

Poc després van anar apareixent la Dafne i la Penèlope i llavors vam esmorçar pa sucat amb vi, com era costum. A Atenes ho anomenem “vi sense barreja” (ἀκράτισμα). Vaig jugar amb la Penèlope a les nines, aquestes tenien una mansió preciosa amb mobles en miniatura. La mare estava filant i la Dafne creant tota mena de pentinats davant el mirall.

Aquella tarda estava contenta, aquell dia el pare havia organitzat un gran banquet a casa, amb amics de la joventut i infantesa. També eren convidats la meva germana Alícia i el seu marit Jacint.

Cap a les sis de la tarda, els convidats van anar arribant. Alguns venien d’altres regions! Hi havia gent de Beòcia, Etòlia, Fòcida… Inclús de Lacònia, de Tessàlia, Tràcia o de les Illes Cíclades! Molts amics del meu pare, portaven els seus fills amb ells. La Dafne es va posar vermella i a més a més s’omplí la cara de pólvores i s’arreglà amb molts accessoris! Semblava un tomàquet tan vermella!

La mare, la Dafne i jo també vam ser presents al sopar; juntament amb el pare, l’Alexandre i l’Hèctor. La Penèlope es va quedar amb la dida perquè encara era massa petita. Ens vam vestir amb quitons i alguns homes a més a més portaven un himàcion o una clàmide a sobre! Aquella nit vam menjar hortalisses, verdures, llegums, cereals i un formós brau que vam sacrificar. Després es va fer una libació sagrada pel déu Dionís i el pare ens va demanar a nosaltres, les dones, que ens retiressim a les nostres habitacions. Jo em vaig voler quedar, però la mare em va estirar del braç.

Passaven les hores i els homes seguient parlant, rient i interpretant música; mentre jo era al meu llit, intentant caçar un somni inexistent. Em vaig aixecar i em vaig cobrir amb un himàcion, no em vaig calçar per no fer soroll i vaig anar de puntetes al pis d’avall i vaig mirar per un forat de la porta la gran celebració. Hi havia ballarines que dançaven per a ells i suposo que serien espartans aquells que feien actes incivilitzats i no aptes fora del matrimoni… Era aquell l’Alexandre? Era aquell que besava una ballarina? “Oh, Déu meu!” Em vaig girar i cobrir els ulls. Vaig quedar glaçada quan vaig sentir una mà que es recolzava en la meva espatlla. Em vaig girar i vaig veure que es tractava d’un jove que vestia només amb una clàmide! Com podia anar així? Havia de ser espartà!

– Què fa, senyoreta, a aquestes hores de la nit fora del gineceu? És vostè una ballarina? -Em preguntà.
No vaig saber què dir.
– Es troba bé? – Em passà la mà per la cintura i jo em vaig apartar ràpidament.
– No em toqui així…
– Vostè no és ningú per dir-me què haig de fer, és vostè esclava, oi?
– La veritat és que sóc la filla de Lisandre. Em dic Irene.
– Perdoni, senyoreta, he sigut un maleducat. Jo em dic Artur, i sóc de Lacònia.
“Espartà” -Vaig pensar- “Ho sabia”.
La porta era a punt d’obrir-se per dintre.
– No em poden veure… -Vaig xiuxiuejar- No hauria d’estar aquí!
– Vine, ens amagarem. -Em va agafar de la mà i vam sortir corrents.

Vam amagar-nos en un racó que restava entre una escultura d’Hèstia (vigilava la llar) i una columna. El pare s’estava acomiadant dels convidats, un per un. No entenia perquè l’Artur m’havia ajudat, però després de tot ja no em va semblar un noi tan poc assenyat…
Aquest va ser el primer capítol de la història entre l’Artur i jo.

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx. Grec

Ciència MMXI: L’home llop

Mites i metamorfosis

Photobucket

Setmana de la ciència, una setmana que està situada entre el 16 de novembre i el 21 d’aquests mateix més. Un període de cinc dies en els qual tots els cursos han de fer una sèrie de treballs relacionats amb ciència sigui la matèria que sigui, aquests treballs un cop acabats són exposats per tal que els altres alumnes del centre els puguin veure.

En aquest cas  llatí; en aquesta assignatura es tractava de fer una exposició en la qual apareguin diferents animals vinculats a la mitologia llatina, és a dir, les diferents metamorfosis conegudes.

Hi ha molts casos de metamorfosis i bastant coneguts, però no tots són des d’una perspectiva científica com la que ens explica l’enllaç anterior.  Per exemple, Licàon  és un home que rep la visita d’un hoste misteriós que després es presenta com el déu dels déus. Licàon, que no s’ho creu,  per demostrar que és mentida, el vol assassinar mentres dorm i així deixar clar que és un simple mortal. Abans, però,  li dóna a menjar carn humana com a part del seu malèvol pla.  El déu se n’assabenta i furiós destrossa la casa sobre l’amo i després el converteix en llop. Un llop que manté encara després de la mutació, la mateixa ferocitat representada a la cara i quasi el mateix aspecte en la pell que el personatge de Licàon. 

Com aquests i molts altres casos, les metamorfosis llatines són exposades en les parets del centre Ies Isaac Albéniz de Badalona.

Bilal Archich

Adonis i Venus: un amor maternal

 

Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cíniras. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Venus es va sentir atreta. La dea de l’amor sentia un amor cap a ell més aviat maternal que la feia més feliç que les seves aventures amb Mart.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Venus- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo, rei!

Venus se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era tot un gallard: atractiu, coratjós i astut. Venus temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Venus sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp. Adonis desobeí Venus i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Venus escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

-Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més,  ordenaré que se celebrin unes festes anuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Venus es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués d’haver anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batxillerat Llatí i Grec

Els videojocs i la seva inspiració clàssica

Aquest és el meu primer article a  Aracne i, com m’agraden els jocs, m’he fixat que hi ha molt referents clàssics en múltiples jocs, com ara observant aquest article o aquest altre.

Això em va fer investigar una mica. No vaig tardar massa en trobar múltiples d’aquests jocs, on apareixien tant referents del món romà com del món grec. Aquests són un dels principals jocs que vaig trobar:

La saga IMPERIVM si voleu estratègia militar i urbanisme:

IMPERIVM I (Les guerres de les Gàl·lies).

IMPERIVM II (La conquesta d’Hispània)

IMPERIVM III (Les grans batalles de Roma)

IMPERIVM CIVITAS (Format per tres entregues).

La saga IMPERIVM es basa en jocs d’estratègia enfocats en l’època romana, des de l’origen d’aquesta civilització fins a la decadència i la destrucció.Aquests jocs són molts estratègics i s’ha de pensar molt.

En canvi, IMPERIVM CIVITAS tracta de la supervivència  en una ciutat romana i es veu  molt bé com era aquesta civilització. Ens ensenyen a crear: escoles, cases, fòrums o cuines, etc..

Un altre joc és Age of Mythology, més pel vessant dels déus grecs.

És un videojoc d’estratègia de la saga d’Age of Empires però on apareixen elements de la mitologia grega, germànica i egípcia. El jugador ha d’avançar d’edat, derrotar els enemics. Té unitats per aconseguir recursos (vilatans), unitats per lluitar i les unitats mítiques, més poderoses que la resta i que depenen del déu que s’hagi invocat en cada edat. Aquestes unitats estan basades en personatges mitològics cèlebres com l’esfinx, l’ hidra o el centaure, entre altres. El déu invocat també permet llençar poders o màgies especials. El joc va vendre més d’un milió de còpies.

Encara en jocs en clau grega, tenim God of War.

Kratos neix a Esparta, una província grega caracteritzada per ser bressol dels millors guerrers de l’Imperi. Des de molt petit denota gran força, resistència i tenacitat, a diferència del seu germà menor, el qual és rebutjat pels militars i manat a l’exili. Kratos és reclutat i separat de la seva mare i germà, el qual, mentre Kratos és introduït en l’art de la guerra, mor, descendeix al regne d’Hades i es converteix en una espècie de dimoni del com no se sap fins a la data. En les múltiples entregues, aquest personatge lluita contra Ares i en derrotar-lo, ell es converteix en el nou déu de la guerra, per això es diu així el joc.

Aquest joc ha estat àmpliament premiat i ha tingut al mercat una gran rebuda. Per això,  s’ha convertit en una saga. Els seus títols són:

God of War: Fantasma d’Esparta.

God of War: II.

God of War: Candenes de l’Olimp.

God of War III.

Aquí us deixo un altre enllaç.

Aquests són alguns que nosaltres coneixem, però de ben segur que n’hi ha molts més d’estratègia militar com Rome Total War, Praetorians o d’estratègia econòmica i urbanisme com Caesar o d’estratègia militar, urbanisme i mitologia com Grepolis. Què en sabeu d’aquests? En coneixeu algun altre?

Iván Zapico Fernández

INS Premià de Mar

1r de Batxillerat

Per Nadal, receptes romanes!

Aquest Nadal he fet un menú amb receptes romanes per llepar-se’n els dits!

N.B.: Per veure’n l’elaboració, cal clicar damunt de la fotografia que il·lustra cada recepta.

Des del menú inicial, clicant damunt la icona de color blau de l’esquerra també s’hi pot anar i després s’hi torna, clicant damunt la icona de color lila de la part inferior dreta.

Si voleu fer altres receptes romanes, les trobareu al receptari que fem amb Col·lex. Si feu fotografies o vídeo, o trobeu pàgines de receptes romanes interessants, podrem entre tots millorar o ampliar el nostre receptari aràcnid. Ara ja en tenim quaranta-sis!

No us perdeu la pàgina recomanada en la icona inicial!

BONI DIES FESTI! Prosit!

Cecilia Bizzotto Echerri
Llatí de 4t Opt.1

Nadal a l’Olimp

NADAL A L’OLIMP

 

Gira’t, què és allò que cau blanc?
És lava d’un volcà de Creta?
No, és neu, és Nadal.
Els déus et conviden a la seva festa.

Per un dia, Ares pararà les guerres.
Posidó calmarà els mars,
Zeus evitarà les esgarrifoses tempestes,
Persèfone amb sa mare torna.

El Nadal és aquí.
Quins regals tindran els déus i les deesses?
Hefest un martell, per a armes construir;
per a Hera, mil i una diademes.

No faltarà beguda ni menjar!
Demèter ha tingut bones collites
i Dionís del vi s’encarrega,
ens deixarà tastar les seves pomes, Afrodita?

No tenim ni tambors ni panderetes,
però Apol·lo tocarà la lira, el déu de les fletxes.
No tenim ni turrons ni neules,
tenim nèctar, vés amb compte no et quedis sense!

No tenim ni cérvols ni trineus,
però tenim a Hermes amb el seu caduceu,
ell ben amunt pot volar,
si mires al cel no et costarà de trobar.

El petit Eros tremola, a què té por?
Hades ve acompanyat del gos Cèrber.
Afrodita li diu amb dolçor,
que a cap criatura ha de témer.

Hèstia els espera a la llar,
les Muses enllesteixen els preparatius;
Atena els passatemps ha de pensar,
és clar, ella és la més sàvia.

Àrtemis ha caçat un be,
per cuinar-lo, Hèstia encén la flama.
Zeus és a la porta, per rebre uns convidats més:

Jàson i Medea, Teseu i Ariadna.
Hèracles, Bel·lerofontes i Odisseu,
Èdip, Aquil·les i Perseu.

Mireu, cauen flocs de neu.
És hora que les festes celebreu,
que rieu amb alegria i joia,
amb cor, ànima i glòria.

Els déus i deesses i herois grecs us desitgen,
BON NADAL I BON ANY NOU.

Laia Muñoz Osorio
1r Batxillerat Llatí i Grec

PlayStationVita

El cap de setmana passat, vaig veure per un canal de la televisió l’anunci de la nova PlayStationVita. Aquesta nova consola amb aquesta paraula vita, d’origen llatí i que siginifica vida,  és un nom molt apropiat ja que els seus dissenyadors creuen que aquest nou sistema d’entreteniment portàtil d’última generació,  serà com una combinació revolucionària de jocs ficticis i connexions socials en un context real. L’objectiu d’aquesta és transformar tots els aspectes de la vida quotidiana en una experiència d’entreteniment. Us deixo aquí un video:

Imatge de previsualització de YouTube

Salue,

Laia Parareda

Ins. Anton Busquets i Punset de Sant Hilari Sacalm

Ciència MMXI: Les Pièrides i la garsa

Photobucket

Imatge de la garsa extreta de: boiadeportpelegri.blogspot.com

Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: Corvidae
Gènere: Pica
Espècie: P.Pica

 

La garsa és un ocell d’uns 46 cm de llarg, de plomatge blanc i negre, amb una llarga cua. Les plomes de les ales i de la cua agafen tonalitats blavoses i verdoses metal·litzades.
El seu bec és fosc de la mateixa manera en què les seves potes també ho són. Viu en zones cultivades, als boscos i també en parcs i jardins de les ciutats.  Emet un cant “xac-xac-xac” que s’explicaria amb la costum xerraire de les Pièrides que seguidament explicaré.

Les Pièrides eren nou germanes filles del ric Píeros de Pel·la i d’Evipe de Peònia. Com que eren destres en el cant, van reptar nou muses que, si perdien els cedirien la font d’Hipocrene i la d’Aganipe però si les muses guanyaven, les nou germanes els haurien de cedir els camps d’Emàtia fins al nevat país de Peònia.

El repte de les Pièrides -Giovanni Battista di Jacopo (1495-1540). Musée du Louvre.

Les muses van acceptar el repte i, davant de les nimfes que van fer d’àrbitres, van dur a terme la contesa. Les nimfes van dictaminar que les guanyadores de la contesa havien sigut les muses de l’Helicó. Fruit del fracàs, les nou germanes van començar a injuriar les muses i com a càstig Cal·líope, la més gran de les muses, va transformar les Pièrides en una nova raça d’ocell destinada a poblar els boscos i a grallar per sempre: la garsa.

El pintor Giovanni Battista (Florència, 1495 – Fontainebleau, 1540) va representar en una de les seves pintures una de les escenes d’aquest mite. Era anomenat “El Roig Florentí” (Rosso Fiorentino) i va ser un pintor italià del Renaixement membre de l’Escola de Fontainebleau. És un dels primers i més destacats exponents toscans del manierisme pictòric.

El mite clàssic és un mode de pensament que dóna resposta a tot allò que la humanitat sempre ha intentat saber: què sóm, d’on venim, per què existim, etc. Per tant, el mite de les Pièrides intenta explicar l’origen de la garsa però, què tenen en comú?  Bé, en primer lloc, les nou germanes van fer la contesa al bosc i les garses viuen als boscos. El fet que les Pièrides siguin destres en el cant i a més, xerrin més del que els convé, explica que la garsa emeti constantment un cant.

La informació d’aquest article l’he extret del llibre anomenat “Narracions de mites clàssics” que és una adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi. A més, he utilitzat aquest web per extreure la informació de la garsa.

Carla Pallach Ros

1.2 Batxillerat

Us han robat mai el cor?

Mireu amb atenció aquesta il.lustració de Carles Arbat:

A què us sona? La reconeixeu? Podríeu dir l’episodi que il.lustra? En quin llibre trobem aquest episodi? Qui és el seu autor? Robar el cor pot tenir diverses interpretacions, a quina es refereix aquesta il.lustració? En coneixeu d’altres? etc.

 

Noelia Vargas

4t d’ESO Llatí optativa 2