Monthly Archives: gener 2011

“Londinium IV”: Καθημέριoς βίος from the British

Si a Londinium III, ja us presentava l’entrada del Museu Britànic i un dels tresors que guarda al seu interior, el temple de les Nereïdes de Xantos, acudeixo a d’altres peces allotjades a les seves entranyes per il·lustrar el tema de la vida quotidiana a Grècia.

Obriu bé els ulls i la ment i demostreu, amb aquesta nova gimcana iconogràfica, que sabeu treure el suc a les imatges i relacionar-les amb allò que heu après a les classes.

Καλή τύχη!

Canvieu de diapositiva un cop hagueu treballat cada imatge
[Fotos: Josep Lario i teresa Devesa]

[Els altres lliuraments d’aquesta sèrie són Londinium I i II]

TERESA

Llatí a primària

Photobucket

Moltes tardes ajudo nens i nenes de primària a fer els seus deures i a llegir.  En una ocasió  em vaig posar a llegir amb una nena un llibre titolat La guerra dels xiclets de Jordi Folck, que narra com Isabel II, durant la seva coronació, cau a terra per culpa d’un xiclet  i llavors Scotland Yard promet trobar el culpable. En assabentar-se’n, la colla d’en Roald comença a patir perquè el dia abans havien anat a visitar l’abadia amb l’escola. Van decidir anar-hi per treure tots els xiclets que havien deixat cadascún en un racó, però allà mateix es van trobar amb l’agent Tussaud, que s’adona de les intencions de la colla, els detenen i els interroguen. Al dia següent el Parlament Britànic decideix prohibir el consum de xiclets i castigar qualsevol que incompleixi la llei. La colla d’en Roald comencen a sentir-se molt indignats i a partir d’aquí pensen que això és la guerra dels xiclets.

En aquest llibre vaig trobar aquestes frases posades en forma de paràgraf:

Gloria in excelsis Deo et in terra pax hominibus bonae voluntatis. Laudamus te. Adoramus te. Glorificamus te.

La nena em va preguntar què volia dir i jo li vaig contestar. Però ara us pregunto a vosaltes: m’ho podrieu traduir?

Pel vocabulari del text es veu clarament que és un text religiós, però algú sabria contextulitzar concretament d’on és aquest fragment?

Ana Rosa Linger

2n batxillerat I. Isaac Albéniz

Batx. 2.2

“Londinium III: Templa videmus”

Pensàveu que s’havia acabat la sèrie d’articles sobre Londres, oi? Doncs això no ha fet més que començar. Després de sorprendre’m a l’avió i fer el badoc pels carrers de l’urbs britànica, vaig tenir temps de fer un petit recull d’edificis que d’alguna manera o altra s’inspiren en l’art clàssic. Ara que sou uns experts en columnes, ordres i plantes, què me’n podeu dir d’aquestes imatges que he copsat per a vosaltres?

St George’s Church [Foto: Teresa Devesa]

Detall de la part superior de St. Paul’s Cathedral [Foto: Josep Lario]

Reconeixeu aquesta imatge? Què hi ha a l’interior de l’edifici següent?

[Foto: Teresa Devesa]

S’hi poden trobar coses com aquest temple grec, que també podeu comentar. Sou capaços d’esbrinar de quin es tracta?

[Foto: Josep Lario]

I una petita sorpresa, per acabar: Westminster Cathedral. No marxeu mai de Londres sense descobrir alguna cosa nova, sorprenent, que no esperàveu pas. A mi em va passar amb aquest temple, la seu del catolicisme britànic. Oi que sembla qualsevol cosa menys una església londinenca? Què en penseu? L’havíeu vista en la vostra visita a Londres? On l’hauríeu ubicat si no us hagues donat la ubicació exacta? Quin és el sigunificat de la llegenda que hi ha a la part superior de la seva portalada?

[Fotos: Josep Lario]

Per si no ho podeu llegir prou bé, la inscripció diu: DOMINE·JESU·REX·ET·REDEMPTOR·PER·SANGUINEM·TUUM·SALVA·NOS

To be continued…

De sobte, Bàrcino!

Vaig baixar del cotxe i vaig seure en una terrassa de la Plaça de Vila de Madrid a esperar-les. Òbviament arribaven tard.

Tot va passar de sobte, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu. Tothom es va quedar paralitzat amb la situació i, fins i tot, alguns es van unir a la persecució. Una nena en un cotxet va començar a plorar. Però, sense adonar-me’n, tot aquell guirigall va quedar silenciat. La gent havia desaparegut. Un fort rebombori i un tremolor de terra. Foscor i una llum molt forta. No sabia on mirar i les cames no em responien. El paviment, sense motiu aparent, va començar a engolir tots els objectes que m’envoltaven. Em vaig fregar els ulls incrèdula i, tot d’una, la plaça ja no era la plaça, sinó un jardí immens ple de vegetació.

Em vaig aixecar de la cadira, que era aparentment i juntament amb mi, l’únic que restava al món paral·lel que se m’acabava de presentar. Però, tan bon punt vaig deixar de tocar-la un vent sec la va dividir en petites molècules i se la va endur. M’havia quedat sola. Vaig provar de cridar, però, no va servir de res. Finalment, quan semblava que no hi hauria cap altre canvi, vaig començar a caminar fins a trobar un camí amb una espècie de roques, molt similars entre elles, amb una forma peculiar semicilíndrica amb base rectangular, a banda i banda d’aquest. Vaig topar amb quelcom al terra i hi vaig caure de morros. La patacada no va ser massa gran, però, va resultar suficient perquè no me n’adonés del darrer canvi. El meu abric i les meves sabates havien esdevingut en una túnica morada i unes sandàlies atrotinades.

La sorpresa va ser més quan vaig posar els peus a terra. Ara lligava caps. No entenia massa bé quina era la situació, però, no era un món paral·lel. Si mal no m’equivocava, si realment no havia embogit, jo anava vestida de romana i, si els meus càlculs eren aproximadament exactes, les “roques similars” no eren precisament roques, ni es trobaven allà per casualitat. Eren tombes. Tombes de difunts romans. Autèntiques cupae i algun mausoleu en llocs més privilegiats. Fins i tot, diria que vaig poder divisar, en aquell jardí tan esplèndid, una mena de fossa comú. Però, aquesta es trobava més enllà de mi, en el lloc precís on un genet es feia evident amb velocitat. No vaig poder distingir massa bé qui era, ja que el cavall, em sobrepassava generosament d’alçada. Malgrat això, després de meravellar-me amb el succés, la necròpoli on em trobava, aquell món esgarrifant i alhora paradisíac de difunts, s’havia convertit en un lloc de pas de romans ben vius que es dirigien a l’entrada. N’hi havia d’altres que rendien culte als seus avantpassats pregant a Plutó i que els oferien sacrificis per dins d’un forat situat a la part superior de les tombes.

El meu ritme cardíac i la meva estupefacció s’havien apaivagat, donant pas a una curiositat pràcticament infantil. Vaig deixar de desitjar cercar respostes a la situació i em vaig limitar a descobrir el món que se’m presentava. El viatge al passat és quelcom completament insòlit, però, quan realment se’t presenta l’ocasió d’investigar dos mil anys d’història, no pretens cap altra cosa que destapar preguntes pendents de resposta. Per tant, vaig deixar enrere els temors i em vaig encarar a la terra nua que tenia al davant. Vaig avançar així fins que una gran muralla s’estenia tant per dreta com per esquerra. La vaig envoltar pràcticament tota fins  aturar-me davant un arc de mig punt gegant i dos de petits, indici de la benvinguda. Vaig aplicar els meus coneixements bàsics de llatí i vaig llegir el que hi havia esculpit a l’entrada de la polis. Deia: “IVL· AVG· FAV· PAT· BARCIN·”, és a dir, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. No hi havia cap dubte, m’havia traslladat, sense saber-ho, a l’antiga Bàrcino, la Barcelona romana.

Amb empenta vaig desfilar pel decumanus maximus, un dels dos carrers més importants de la ciutat, ja que s’estenien d’una punta a l’altra. I, evidentment, vaig arribar al lloc clau, al centre de la ciutat, lloc de patricis, religiosos i membres del senat. Malgrat això, aquesta part de la visita improvitzada, la vaig haver de fer com una operació encoberta. El fòrum romà no era lloc per a dones. Tot i això, davant els meus ulls un temple majestuós, un temple dedicat a l’emperador August, s’alçava vigilant tots els moviments del fòrum. Amb ell, la basílica completava la forma rectangular de l’indret, trencada pel carrer on em trobava i el cardo maximus. Tots dos carrers formats per domus, les quals, tenien les seves pròpies tabernae, d’on constantment veia sortir gent amb àmfores plenes de productes que no vaig poder descobrir. Potser, una d’elles, portava garum. Així se’m va acudir una nota mental: tastar el garum abans d’esbrinar com tornar al 2011. Probablement, m’hagués encaparrat amb la idea, però, de sobte, un haruspex es preparava a l’altar per fer un sacrifici abans del parlament d’un magistrat, que repassava per a si mateix el seu discurs abans de pujar al pòdium, situat al centre del fòrum.

Amb tot aquest enrenou, em vaig poder escapolir i em vaig deixar perdre entre els carrers d’una Bàrcino que em somreia i em tenia meravellada. Tot era magnífic i no hi havia cap detall que no pagués la pena dedicar-li un moment per contemplar. Fins i tot, em van venir ganes d’haver retrocedit una mica més en el temps i haver descobert com edificaven Bàrcino a partir d’una simple castra romana.

A la fi, vaig arribar a contemplar l’aqüeducte i, per fer-ho amb atenció, per poder observar cada detall precís, em vaig asseure just davant. De cop, unes mans fredes, petites, es van col·locar en els meus ulls. Foscor. Jo sense respiració. Vaig voler posar en ordre les meves idees. Una barreja entre pànic i emoció em va tornar a paralitzar. Els llavis d’aquell qui m’impedia seguir en la meva realitat clàssica es van apropar a la meva orella. I d’ells, una veu que vaig reconèixer abans que comencés a articular qualsevol paraula:

– Qui sóc?

Llavors, sense entendre ben bé com havia arribat ella fins allà, vaig retirar-li les mans de la meva cara. I,  en girar-me, em vaig tornar a trobar a la terrassa on m’havia assegut. La plaça seguia com sempre i la meva petita de set anys era allà, al meu present, a la Barcelona on fa anys que visc. Sense adonar-se que no entenia res del que passava, em va fer un petó i va començar a narrar-me el fabulós dia que havia passat amb la meva germana, la qual em va saludar encuriosida.

– Gemma – va dir- ves a dins i demana al cambrer dos tallats, un per a mi i un per a la mama. Si vols,  un suc per a tu.

La meva filla va obeir la tieta de seguida. Així, la meva germana es va concedir un instant per preguntar-me per què tenia aquella expressió. Em va costar bastant tornar en mi i poder-li contar el què havia passat. Ens estàvem acabant els tallats quan gairebé havia enllestit l’explicació dels fets. La meva germana no sabia ben bé com actuar o què dir. I llavors, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu…

Sílvia Espinach García

Llatí, 1r de batxillerat

Οἰδίπους: un destí tràgic

Οἰδίπους δὲ ἀκούσας ἔλυσε τὸ αἴνιγμα τὸ ὑπὸ τῆς Σφιγγὸς καὶ τὴν βασιλείαν παρέλαβε καὶ τὴν μητέρα ἒγημεν ἀγνοῶν, καὶ παῖδας ἐτέκνωσεν ἐξ αὐτῆς.

Apol·lodor, Biblioteca III 5, 8

Després de llegir i traduir aquest fragment sobre Èdip, explica com continua la història d’Èdip, dels seus fills (vid. El casal de Tebes). Recordes el complex d’Èdip?

Alissa Komarova

2n batx. Grec

Ametllers

Ja han florit els ametllers! La Marga aquests dies de fred hivernal  troba a faltar el color blanc de la serralada de l’illa que la va veure néixer i l’aroma de mel que desprenen els ametllers acabats de florir.  Espero que el meu poema t’alegri l’enyor!; però potser és hora de fer memòria  i comentar els apunts de El Fil de les Clàssiques que tracten els referents clàssics dels ametllers. Recordeu el bell mite que ens va explicar aquí, o la cancó de la Maria del Mar Bonet, o el poema de Josep Carner o els versos de Joan Maragall o el text de Josep Pla al bloc de català Llegir molt i escriure bé….

AMETLLERS
Darrera l’horitzó
dorm la primavera.
Els seus llargs cabells
verdejen la terra.
Amb el seu alè
han florit els ametllers.
De lluny semblen joies
de maragda i argent
El vent juga a córrer
i esfulla les flors,
els pètals que cauen
s’adormen al sol.
Ametllers tan blancs
vora de la mar.
A la nit la lluna
pensa que ha nevat.
Estenen branques
i fulles sota el cel,
flors blanques o roses.
amb olor de mel.

Pepita Castellví

Romanorum vita: No som tan diferents!

La Caixa avui celebra cent anys de l’obertura d’una oficina al carrer Girona de Tarragona. Durant tot l’any, l’entitat ho celebrarà amb un programa d’una vintena d’actes culturals i socials, que arribarà a tretze municipis del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. A principi de maig s’estrenarà a Catalunya, en una carpa a la plaça Verdaguer de Tarragona, l’exposició itinerant i de gran format Romanorum Vita; però abans s’estrenarà a Saragossa. Ha estat comissariada per Enric Seritjol, president del grup tarragoní de reconstrucció històrica Projecte Phoenix, i per Magí Seritjol, director de Tarraco Viva. De fet, la mostra vol recollir i exportar l’esperit d’aquest festival tot recreant, mitjançant l’ús d’eines audiovisuals, la vida quotidiana en un carrer o una casa d’un patrici romà. Per anar fent boca aquí en teniu un tastet:

Per cert, els romans tenien armaris? Sabeu on guardaven la roba de la llar?

Gaby

CANIS MEUS: Sky, Coco

Seguint l’activitat proposada a classe per la Margalida i avaluada al Moodle de llatí, l’ Èric i l’Edgar ens presenten els seus gossos, quina monada!, tal com ja ho havien fet en Ruben i l’Oriol amb la Dana, la gossa dàlmata d’en Ruben. Quin regal més bonic per a les nostres mascotes! Qui més s’hi anima! És una oportunitat única per presentar les vostres mascotes en llatí i a Aracne! No la desaprofiteu!

Eric Andreu:


Clica damunt la imatge per passar pàgina.
Per veure el document més gran.

Edgar Delgado:

Alumnes de llatí de 1r