Daily Archives: 19 agost 2010

Curiositats de Roma: en Pasquino

 

Heu anat a Roma? Si hi heu anat ja sabeu que hi ha estàtues que parlen. Bé, més aviat és la gent que les fa parlar. La més famosa de totes les estàtues parladores  és en Pasquino, situada a prop de la Piazza Navona. Es tracta d’una estàtua hel·lenística feta malbé que la gent la fa servir per criticar, opinar i discutir sobre tot allò que passa. En Pasquino, pobre, sempre està ple de papers enganxats i de cartells penjats al coll. Els ciutadans de Roma s’expressen lliurement en aquests fulls, escrits generalment a mà i sense signar. En Pasquino, és a dir en Pasqualet, és molt famós. Fins i tot ha donat el nom a qualsevol full escrit d’una manera senzilla i sovint sense firmar que serveixi per a criticar. En castellà d’aquests fulls se’n diuen  pasquines  i, en català, pasquins.  Oi, que és curiós! Aquest estiu heu ensopegat amb altres curiositats clàssiques? Jo ben aviat en publicaré més de Roma, el meu destí turístic d’enguany!

Maria

N.B.:

Lectures d’estiu V: “Atlántida” de Javier Negrete

Altre cop, per Sant Jordi, va arribar a les meves mans una novel·la amb referents clàssics, aquesta vegada una de fantàstico-científico-mitològica, pràcticament de ciència ficció. El fet que l’autor, Javier Negrete, fos professor de grec de l’Institut Gabriel y Galán de Plasencia, a part de la seva reconeguda experiència com a traductor de Plutarc i escriptor prolífic, suposa per a mi un al·licient més a l’hora d’emprendre la lectura del text. Pensar que cada dia havia de plantejar-se com explicar el món clàssic a un grup d’alumnes com vosaltres, em sembla garantia suficient que la seva obra de divulgació pot ser atractiva també per a vosaltres.

[Font: Viquipèdia]

Com no podia ser d’altra manera, aquesta novel·la tracta sobre el misteri de la desaparició de l’Atlàntida, esdeveniment que ha fascinat i intrigat gent de totes les èpoques, des dels sacerdots egipcis o filòsofs grecs com Plató. Però no es tracta pas d’una novel·la històrica, sinó d’una interpretació des del present a través de personatges capaços de moure’s en el temps i fins i tot traspassar la frontera del món humà al diví. Déu, homes i herois, us sona d’alguna cosa? Aquesta èpica pràcticament homèrica en ple segle XX s’emmarca en un context científic de molta actualitat com és el de la vulcanologia i els moviments tel·lúrics. Qui no ha sentit parlar recentment d’un volcà islandès de nom impronunciable que impedia les comunicacions aèries i va aturar un continent sencer amb les seves emissions de fum? Al bloc oficial del llibre trobareu informació exhaustiva sobre d’altres fenòmens semblants, que serveix per introduir la hipòtesi de què parteix la novel·la: Què passaria si tots els volcans del món entressisn en erupció al mateix temps?

[Ed. Espasa Col. “Narrativa”. Madrid: març 2010]

I el trailer incideix en el context geològic en què s’emmarca l’obra.

Ateses les característiques de l’obra, es fa difícil parlar-ne sense córrer el perill de desvetllar el misteri que es desenvolupa al llarg de les peripècies dels protagonistes, de diferents edats, personalitats i nacionalitats, que acaben convergint en una illa grega, la bella Santorini. Ara bé, com he fet en totes les recensions publicades fins ara, he seleccionat alguns fragments que, per alguna raó, crec interessant destacar.

  • Un dels protagonistes és un professor de grec, César Valbuena, que -no podia ser d’altra manera- acaba posant el toc racional a la investigació endegada per antics alumnes seus. Mireu com s’enfronta a un d’ells, l’eixelebrat Herman Gil, quan aquest descriu els atlants com una mena d’extraterrestres amb naus espacials incloses (op. cit. pàg. 191-192).

-Todos esos elementos a los que usted se ha referido son delírios sensacionalistas destinados a vender. Para comprender algo hay que remontarse a su verdadero origen. Veamos: ¿quién es el primer autor documentado que habla de la Atlántida?

-Platón -respondió Herman.

-Al menos, eso no lo ha olvidado.

Valbuena sacó de la estanteria un volumen de Oxford y lo abrió por un pasaje marcado.

-Observen bien lo que dice el divino Platón: “Ákue de, o Sócrates, logu mala men atopu, pantápasi gue men alezús, hos ho ton heptá sofótatos Sólon pot’éfe”.

-Disculpe, profesor, pero hicimos letras mixtas. Nunca dimos griego -dijo Gabriel.

-¿Y cómo pretende escribir sobre la Atlántida sin saber griego? En fin…

No us  sona, aquesta insistència en la importància de les fonts? Penso que aquest fragment i tot el que segueix només ho pot haver escrit algú que ha passat per les aules com a a docent. Llàstima de la transcripció pseudofonètica del text de Plató… Quan haguem fet els graus de l’adjectiu traduirem el text original amb els de segon de Grec. De moment, però, mireu de contextualitzar els personatges esmentats (Plató, Soló, Sòcrates), proveu de descobrir en quin diàleg platònic s’esmenta l’Atlàntida, esbrineu a quina col·lecció de clàssics bilingües (original i traducció) es refereix el professor i, potser és demanar massa, ¿algú pot buscar i escriure el text original grec?

  • I ara una de llatinismes, perquè no sigui dit, protagonitzat altre cop per Valbuena, que a hores d’ara podeu deduir que és un dels meus personatges preferits per la seva ironia, però també per la seva tendresa (op. cit. pàg. 421).

-Sentimos haberle despertado – dijo Gabriel.

-No me han despertado. Sólo duermo cuatro horas al día. Ars longa, vita brevis.

Perdone, pero no le entiendo -dijo Herman.

-Me habría sorprendido lo contrario, señor Gil. Me refiero a que el conocimiento que merece la pena adquirir es demasiado vasto y la vida humana demasiado breve como para perder el tiempo durmiendo más de lo imprescindible.

-¿Todo eso ha dicho? Sí que resumían esos romanos…

El significat de l’aforisme romà no cal que us el pregunti, evidentment, però algú em pot dir el seu origen i autoria?

Per acabar i, si és possible, incitar-vos a la lectura d’aquesta novel·la, que pot agradar a tota mena de públic, us deixo amb l’enigma que tanca l’epíleg.

Me llaman Atlas.

Soy inmortal.

No sé por qué.

Pero sé que un dia lo averiguaré.

Tengo todo el tiempo del mundo.

TERESA