Daily Archives: 7 juny 2010

Medea, enamorada

Mentrestant, Medea jeia a la seva cambra amb el pit terriblement ferit per la fletxa d’Eros. Al cor i al cap només hi tenia Jàson, i el plorava com si fos mort. També ella, així com Argos, s’adonava que podia salvar-lo amb la seva màgia, i es demanava què havia de fer. EStimava el foraster, però no volia trair Eetes, el seu pare… El viatge dels argonautes, ed. Teide pàg. 69

Us heu llegit El viatge dels argonautes en adaptació d’Antoni Garcia Llorca? Heu fet el QV Jàson i Medea en el Fil Moodle de Grec 1? Heu comentat Jàson en el cinema?… Ho demostreu, doncs, comentant amb tota mena de detalls el paper que hi juga l’amor en l’obra? Vigileu l’expressió i l’ortografia i eviteu al 100% tot el que no sigui de collita pròpia, poc valor té per no dir gens el retalla i enganxa.

N.B.: “De l’amor a l’odi: l’autodestrucció de Medea” dins el programa de ràdio educativa El magazin dels sentiments, de M.Capellà:

Download link

Love of Lesbian “Me amo”

Escoltant un dels meus grups preferits, Love of Lesbian, vaig trobar una cançó molt maca, amb bastants referents clàssics: “Me amo”.

Edip Rei, Electra, Narcís, … us sonen aquests noms? Doncs, en aquesta cançó es fa una barreja molt curiosa, i acaba composant una estrofa amb aquests tres personatges o, més ben dit, conceptes que en deriven d’aquests personatges. No són d’origen llatí, però sí que els romans els van adaptar i adoptar de la mitologia grega.

Imatge de previsualització de YouTube

“Hoy voy a decirlo: ¡cómo me amo!
Y tú ya no puedes hacerme daño.
Soy un ser divino, ven a adorarme.
¡Qué buena suerte amarme tanto!

Di no al pánico, sin pánico, sin pánico, no al pánico.
Edipo contra Electra,
narcisismo es lo que impera.
Qué simpático, simpático, carismático, simpático.
Edipo contra Electra,
tus complejos a la hoguera, ¡ya! “

La segona estrofa és la que té més referents clàssics. Anem per ordre!
Pánico, que ho repeteix ja quatre vegades, és un hel·lenisme: és una paraula d’origen grec que van adaptar els romans a la seva pròpia llengua, el llatí. Pànic, en català, prové de la paraula grega Πανικός, que fa referència al personatge Πάν, el semidéu dels pastors i del bestiar. La paraula pànic, originalment, s’utilitzava per a fer referència a la por que patia el bestiar durant les tempestes, a causa dels llampecs i dels trons, i que, avui en dia, fem servir per a definir la intensa sensació d’agoixa fruit de la por.
êdip Rei és un personatge extret d’una història mitològica, també d’origen grec. En aquesta història, per fer un resum, el pare d’Èdip veu en el seu futur que el seu fill el mataria, així que el va separar d’ell i de la seva mare. Un cop Èdip es va fer gran, per casualitats del destí, una successió de fets van aconseguir que es fes realitat la visió del oracle al que va acudir el seu pare. Un cop va haver matat al seu pare, sense saber que ho era, va casar-se amb la seva mare, i, gràcies a això, el nom d’Èdip també dóna nom a un fenòmen psicològic: el complex d’Èdip.
El complex d’Èdip és un fenomen segons el qual l’infant se sent atret pel progenitor de sexe contrari, encara que, precisant, només relata l’amor i l’impuls sexual que sent el nen envers la seva mare. Aquest fenomen va ser descrit per primer cop pel psicoanalista Sigmund Freud.
Electra, molt similar a Èdip, també forma part d’una història de la mitologia grega. La protagonista, que dóna nom a la història, i també, igual que a Èdip, un fenòmen psicològic molt similar. És l’atracció sexual i emocional que sent la nena cap al seu pare, mentre que el complex d’Èdip és l’amor del fill envers la mare.
A la cançó, l’autor enfronta aquests dops conceptes. Una mica abstracte, veritat? Què vol dir l’autor amb aquesta antítesi? S’accepten propostes!
El següent vers, com no, també té una referència a les clàssiques. Narcisisme, paraula que prové de Narcís, un personatge de la mitologia grega que els romans van adaptar, igual que Electra o Èdip el Rei. De què tracta Narcís? A grans trets, com heu pogut llegir a Narracions de mites clàssics (ed. Teide) era un noi tan guapo que, en mirar-se el seu propi reflex a l’aigua, va enamorar-se d’ell mateix, i va acabar patint les conseqüències. Així doncs, narcisisime es defineix com la malaltia psicològica que provoca un excès de confiança en les habilitats pròpies, portant a qui la pateix a entendre la realitat d’una manera desfigurada. Almenys això és el que va dir Sigmund Freud quan va introduir el terme “narcisisime” a la psicologia. Però realment el narcisisme és una malaltia? Jo, igual que l’autor de la cançó, tal i com es pot veure segons la primera estrofa que he penjat aquí, creiem que, fins a cert límit, és bo ser una mica narcisista, sense passar-se!
A mi aquesta cançó (molt i molt maca, per cert) m’ha fet pensar una mica, i n’he extret un missatge; si no t’estimes tu mateix, qui ho ha de fer? Sabeu amb quina paraula, formada per un ètim grec i un de llatí, ho podríem resumir? Així doncs, mentre hi penseu i l’encerteu ¡tus complejos a la hoguera, ya!
PD: El nom del grup, no és una mica sospitós també?

Toni Moreno
1r batx. Llatí