Daily Archives: 31 maig 2010

Ωπα, ωπα

El dissabte passat, veient el festival d’Eurovisión, me’n vaig recordar de la Margalida quan va actuar Grècia. Em va semblar una molt bona cançó i una actuació molt maca la del cantant grec Giorgos Alkaios &Friends amb OPA!

Imatge de previsualització de YouTube

Què us sembla a vosaltres? Podríeu traduir la lletra de la cançó al català?

Ωπα, ωπα

Έκαψα το χθες, νύχτες μου παλιές,
θρύψαλα οι αναμνήσεις έγιναν κι αυτές
Μνήμες και φωνές άδικες ευχές
κι άφησα σε μια γωνία ανοιχτές πληγές

Έκαψα το χθες νύχτες μου παλιές
όνειρα και εφιάλτες ρίχνω στις φωτιές
Δάκρυα καυτά ψέμματα πολλά
μοιάζουν σα βουβή ταινία που δεν βλέπω πια

Ωπα

Βάζω μια φωτιά
σ’όλα τα παλιά
όλα θα τ’αλλάξω
και θα το φωνάξω
περασμένα ξεχασμένα κι όλα απ’την αρχή ξανά

Βάζω μια φωτιά
σ’όλα τα παλιά
όλα θα τ’αλλάξω
και θα το φωνάξω
περασμένα ξεχασμένα κι όλα απ’την αρχή ξανά

Έκαψα το χθες, νύχτες μου παλιές,
κι από το μηδέν αρχίζω όσο κι αν δε θες
Δάκρυα καυτά ψέμματα πολλά
πλήρωσα όσο χρωστούσα και τα δανεικά

Carlos Rocamora
1r batx. Grec

El pa en temps dels romans

Tot responen a la pregunta de l’apunt de la Margalida Què en sabem del pa en temps dels romans? a l’article Panificium de El Fil de les Clàssiques, podem dir que a l’època més antiga no es coneixia el pa a Roma. La gent menjava blat. Durant les guerres púniques, els soldats romans (vid. vídeo Què menjava un legionari romà?) van observar que el blat mòlt, barrejat amb aigua i assecat al sol, els donava un aliment molt nutritiu, però que era molt durador, ja que en qualsevol moment podia ser mullat i transformar-se en pa i aigua, suport vital , encara que molt primitiu. Plini ens refereix que el veritable pa va néixer amb el descobriment del llevat, el qual els habitants d’Hispània i Gàl·lia obtenien de la barreja del most de raïm amb farinetes de mill. Els romans sol produïen llevats una vegada a l’any durant la verema. S’utilitzaven en etapes massa llargues i per això els pans romans tenien fama de ser molt durs i de gusts àcids. A canvi eren de llarga conservació i els rics els prenien barrejats amb tot tipus d’espècies.

Així va aparèixer el pa i amb ell una artesania difícil i el gremi més important de Roma, el pistor o forner romà (vid. vídeo Macellum et Pistor).

La corporació precisament per raó de la seva importància estava autoritzada i reglamentada per l’Estat. Molts, contràriament a l’esperit del Dret Quiritario, van ser obligats a l’exercici d’aquest ofici i una vegada que es fessin forners mai no podien abandonar el gremi i el successor, sota la pena de perdre l’herència, havia de seguir amb aquesta activitat. Un forner-diu Marcial-mai no podia ser advocat i els emperadors els tancaven definitivament els camins cap a la dignitat. Els van fer responsables per la quantitat de gra entregat, pel preu fixat i especialment pel preu correcte. No existia la moderna estafa legalitzada, ja que el pa venut havia de ser pesat i aquells als que els regidors trobaven amb mesures falses o que cobraven preus elevats, eren condemnats com vulgars lladres del poble romà.

Els forners a Roma tenien diferents obligacions, i entre els molt pocs privilegis que van tenir el més important consistia en què el Llatí Junianus, en ingressar al gremi podia immediatament adquirir la tan cobejada ciutadania romana. Si aneu a Roma, visiteu la tomba del forner Marcus Vergilius Erysaces. Els forners eren obrers nocturns, que amb les seves cançons i aldarulls no van deixar dormir el poeta Marcial, però a trenc d’alba, ja estaven els primers en el mercat de Vanabro, venent el pa rústic als plebeus i el blanc als patricis. Flequers ambulants venien panets, coques i empanades als nens, que des de molt aviat es trobaven al carrer, anant cap a l’escola dels gramàtics.

Dins dels productes alimentaris el pa tenia com ara un paper essencial. L’elaboració del pa va ser sempre en la societat romana una activitat domèstica, però a Pompeia, una ciutat de no pas més de 20.000 habitants amb dimensions i població semblants a les que imaginem per a la Tarragona romana, es coneixen 34 forns de fleca (pistrina), vint d’ells amb sala de venda annexa. Una preciosa pintura pompeiana mostra l’interior d’un d’aquests negocis, amb la venda d’un pa a una família de clients per part d’un forner que apareix darrere del seu taulell de fusta, amb lleixes i cistells replets de grans pans rodons. Totes les fleques pompeianes incloïen enormes molins de pedra volcànica de dues peces girades per esclaus i muls sobre terres enllosats, taules de pastat i grans forns de llenya. Un d’aquests forns, que estava en funcionament la nit de l’erupció del Vesuvi, ha proporcionat la meravella del seu contingut en forma de 81 grans pans carbonitzats.

El pa romà era pelegrí, ja que el blat procedia de Sicília, el llevat d’Hispània, i la regla de no trencar sinó tallar el pa era pitagòrica.

Preguntas a la historia – Panes romanos – 11/09/12Escuchar audioPreguntas a la historia - Panes romanos - 11/09/12

Etimològicament el mot “pa” ve del llatí panis “pa” perquè les dones en un primer moment el feien amb un pannus “drap”. Després li varen donar diverses formes i així va néixer la paraula panificium formada de panis i facere “fer pa”.

El poeta Juvenal diu que als romans només els interessa panem et circenses. Què devia voler dir?

Ricard Alcázar
Llatí 4t ESO