Daily Archives: 25 maig 2010

Pervivència de les “Metamorfosis” en la literatura

Jo he fet el treball personal de llatí sobre la pervivència de les Metamorfosis d’Ovidi dins la literatura. Concretament, el treball consta d’una petita introducció i després de l’anàlisi d’uns relats curts escrits pel poeta català Salvador Espriu, que van acompanyats d’unes il·lustracions de Cèsar Estrany. Per finalitzar, hi ha la conclusió que he pogut obtenir fent aquest treball.

A part, he escrit una metamorfosis més moderna. Espero que us agradi!

Color en un món fosc by on Scribd

(Per llegir-ho còmodament cliqueu aquí.)

Sara Cañizares 1r de batxillerat
I. Isaac Albéniz

La comèdia a Grècia

A Grècia, el conreu del gènere còmic va durar dos segles, des de mitjan segle V aC fins a mitjan segle III aC. Els historiadors divideixen la comèdia grega en tres períodes: la comèdia antiga, fins al 400 aC; la comèdia mitjana, del 400 al 320 aC, i la comèdia nova, des del 320 aC.

 

A continuació explicaré en què consisteixen aquests tipus de comèdies:

La comèdia antiga estava dividida en diverses parts i tres d’aquestes a càrrec del cor, tot i que els actors també hi tenien un número indeterminat de passatges.

Pròleg, que era l’escena que obria l’obra.
Pàrode, que era l’entrada del cor.
Àgon, que acostumava a ser una disputa entre dos grups antagònics que solia finalitzar amb la derrota definitiva d’un dels rivals.
Paràbasi, que era el moment en el qual l’autor mitjançant el cor expressava les seves opinions.
Èxode, que era l’escena final, de tancament de l’obra.

Cadascuna d’aquestes parts  tenia un ritme musical diferent i entre elles s’intercalaven petits episodis dialogats. El major representant de l’antiga comèdia grega era Aristòfanes, el qual finalitzava les seves obres gaire bé sempre amb un acte nupcial o un festí. D’Aristòfanes ens han arribat onze comèdies senceres, de les quaranta-quatre que se li han atribuït. No us perdeu Els ocells!

Tot i així coneixem altres autors com Cràtinos que va guanyar el primer premi sis cops a les “Dionísies Urbanes” o Ferècrates, entre altres.

La comèdia mitjana es caracteritzava per burlar-se de personatges públics, però sense dir els seus noms directament, es tractava de que els personatges fossin coneguts pels seus fets o per algunes frases que els caracteritzaven, d’aquesta manera el públic els podia reconèixer amb facilitat. Aquesta etapa va ser una etapa de transició, no gaire important i per aquest motiu no en tenim gaire informació d’ella.

La comèdia nova és la més diferent de totes tres comèdies ja que aquesta no només tenia una finalitat lúdica, sinó que els autors intentaven mitjançant el ridícul corregir els costums de la societat. Es ridiculitzava el buit, no a persones concretes i el seu màxim representant va ser Menandre.
La comèdia nova es caracteritza per la ambientació urbana, per utilitzar temes quotidians i deixar de banda els que pertanyien a la gamma heroica, i per la desaparició del cor en escena, a l’hora que la vivacitat als diàlegs.
Concretament de la comèdia de Menandre solia estar dividida en cinc actes i aquets separats per entremitjos, estava escrita en llengua antiga i el vers que utilitzava normalment era el iàmbic. Era molt hàbil en la caracterització dels personatges, el quals eren majoritàriament homes populars. Dominava especialment la trama i la veracitat.

Diferències entre les comèdies:

La principal diferència que es pot establir entre la comèdia “antiga” i la “nova”, a més a més de la desaparició del cor, és que mentre a la primera l’argument no és més que un pretext que permet combinar una sèrie quasi interrompuda de situacions que pertanyen a la farsa, ridícules o descabellades amb l’únic objectiu de satiritzar diversos aspectes de l’actualitat. En canvi, la comèdia nova centra el seu interès en  la línea argumental, és a dir, la comicitat perd importància i deixa el seu atractiu primordial a l’anècdota ben narrada.

Camila Pérez López
2n batx. Grec

Medicina: del mite al logos

On comencen les bases de la medicina occidental? Quina relació poden tenir racionalitat i coneixement? És possible aplicar el mite a la medicina? Descobrim-ho.

Per poder conèixer els orígens de la medicina actual hem de retornar a la Grècia dels presocràtics, Parmènides, Heraclit, Anaximandre, Anaxímenes, Demòcrit, etc… És en aquest moment, al segle VI aC quan uns pocs començaren a allunyar-se de les explicacions donades pel mite i procuren buscar el significat de les coses per si mateixos, λόγος. La medicina va adquirir una nova formulació, separant la ciència de la religió, i, a partir d’aleshores, la medicina ha esdevingut científica.

En un principi, Apol·lo era el déu de la medicina fins que va delegar aquest càrrec al seu fill Asclepi, quan Apol·lo  el va salvar del ventre de la seva mare, Coronis, assasinada pel propi Apol·lo, en un acte de gelosia, va enviar el seu fill Asclepi al mont Pèlion on va ser cuidat i instruït pel centaure Quiró. Segons la mitologia, un cop Asclepi va aprendre tot el que s’ha de saber sobre medicina gràcies a Quiró, cuidador i mestre seu, començà a aplicar els seus coneixements i arts mèdiques per nombroses ciutats gregues. El tipus d’art que dominava Asclepi era considerat una medicina màgica-religiosa que gaudia d’un èxit sobrenatural. Segons la llegenda, Zeus es va veure obligat a destruir  Asclepi amb un raig després de que el famós mestre de la medicina es dediqués a ressuscitar alguns morts i col·laborés a la despoblació del món d’Hades amb la seva medicina ja que hi havia menys morts.

Dintre de la vida quotidiana de grecs i romans, Asclepi tenia una gran rellevància, hi havia multitud de temples dedicats a ell i a la cura de tot tipus de malalties, les quals es consideraven malediccions. Als temples dedicats a Asclepi era on es dirigien tots aquells que volien curar els seus mals o calmar-los, allà eren els sacerdots qui rebien els malalts per sotmetre’ls a un seguit de rituals de caràcter ascendent, és a dir, la curació s’aconseguia arribant a l’últim grau místic, tot allò previ era una preparació per tal d’arribar a l’objectiu final, que ja podia ser curar-se o calmar el dolor gràcies a l’ajuda divina d’Asclepi. També és cert que els sacerdots dels temples exigien ofrenes de tot tipus per concedir l’estància al temple d’Asclepi, on seria curat.
A aquesta antiga Grècia, el metge o ἰατρός era un sacerdot de culte al déu Asclepi, i la seva activitat professional es limitava a vigilar les ofrenes i els donatius, complir amb els rituals religiosos i pot ser ajudar a algú que ho necessités per incapacitat o donar petits consells, més que un metge era més semblant al que seria un bruix o chamán de la medicina primitiva.
La medicina grega va estar molt condicionada pels temples dedicats a Asclepi durant mil anys, des del segle X fins l’any 0.
És a partir del segle V aC quan  es començà a buscar i trobar unes explicacions més lògiques, les malalties deixen de ser maleficis, pèrdues de l’ànima, o mals d’ull per convertir-se en efectes de la naturalesa, la naturalesa sensible. Alguns escrits de Plató fan referència a Hipòcrates com a metge seguidor d’Asclepi, poca cosa se sap d’ell, la seva figura és quasi llegendària, tot i així el seu nom s’associa amb un dels descobriments més importants de tota la història de la medicina: que la malaltia és un fenomen natural. Per tant la tradició ha consagrat a Hipòcrates com el defensor del concepte de què les malalties no tenien un origen diví sinó que les seves causes es trobaven a l’àmbit de la naturalesa, com per exemple el clima, l’aire, la dieta, la geografia, etc…
Aquesta idea no sorgeix del buit, sinó que estava condicionada per les idees i conclusions d’altres filòsofs anomenats presocràtics, com Milet, Anaxímenes, o els propis pitagòrics els qui aplicaven les matemàtiques de forma precisa al món real quedant totalment asombratas pels seus propis descobriments. Tot aquest afany per descobrir i resoldre les inquietuds més quotidianes va ser causat per la consagració de les polis amb el seu corresponent fòrum, on tothom dialogava, negociava… També el mercat marítim va obrir les portes a Grècia en quant el que es refereix a coneixements d’altres cultures, com per exemple l’egípcia sense la qual no haguessin descobert les matemàtiques. Tots el filòsofs sorgits al segle V aC són homes lliures, pensadors, i grans estudiosos de diverses matèries com astronomia, geografía, biologia, etc…

En l’àmbit de la medicina, Hipòcrates de Cos és considerat el pare de la medicina i se li atribueix a ell el famós i encara actual jurament hipocràtic. Hipòcrates va ser un excel·lent observador per tal de perfeccionar la seva pràctica clínica, aplicava el seu propi mètode igual que Descartes per arribar a les seves conclusions, el  mètode hipocràtic.
Corpus Hipocraticum és on es recullen una gran quantitat de teories, coneixements, pràctiques, cures, en resum tot allò relacionat amb la medicina. No se sap amb certesa qui ni durant quant de temps va ser escrit el Corpus Hipocraticum, ja que és un recull de diferents idees, basades en allò purament racional, escrites durant més d’un segle.
Hipocràtes crea un mètode de diagnòstic molt innovador i que donà peu al nostre diagnòstic actual. És un metge subjectiu que dóna molta importància al que sent el pacient, també al clima, a l’època de l’any, a l’activitat diària del pacient així com a la dieta que segueix, dóna molta importància a la physis del pacient. Alhora Hipocràtes es caracteritza per l’ús de la dieta, els banys, i tractaments fisiològics sobretot.
Tot i els grans descobriments de Hipòcrates, la medicina religiosa (Asclepi) i la medicina hipocràtica continuen alternant-se fins l’any 0 aproximadament.
Un dels aforismes més coneguts d’Hipòcrates és Ars longa, vita brevis, segurament el seu ofici li va permetre treure aquesta encertada conclusió.

Per concloure, com en tot en la història sembla ser que la medicina també ha tingut la seva pròpia batalla, una batalla que confronta irracionalitat contra racionalitat, i sembla que la racionalitat basada en sentits i experiència ha quedat palesa en la nostra societat actual i la nostra medicina té unes bases de desenvolupament totalment científiques, encara que avui en dia són moltes les persones que intenten curar a les persones pel medi espiritual tal com feien els antics sacerdots i seguidors d’Asclepi. L’única explicació que trobo a que mai hagi predominat la racionalitat per sobre de la irracionalitat per complet i viceversa és que l’ésser humà és un ésser irracional i racional a la vegada, és la característica principal de l’home.

Tasca: visioneu aquest vídeo del Museu de Sant Boi sobre Galè i comenteu-lo.

Imatge de previsualització de YouTube

Marc Pelegrín

2n de batx. Grec