Daily Archives: 4 maig 2010

Odisseu, per Pepita Castellví

He llegit amb molt d’entusiasme en El Fil de les Clàssiques que Vicenç Llorca havia publicat Les places d’Ulisses i he seguit els referents clàsssics de la seva obra poètica, segons indica la Margalida, i que el mateix poeta en el Quadern blau diu amb emoció que d’una manera més que encertada; de seguida que tingui el llibre,  llegiré el seu volum de vint-i-cinc anys de poesia. Ara, però,  he pensant en Ulisses, Ulisses que és Odisseu en grec i aquí teniu els meus versos per a tots vosaltres, lectors i lectores d’Aracne fila i fila:

ODISSEU

Eres viatger de tots els vents,

brau guerrer,

ment rebel,

gavina al cel.

Navegues amb el rumb a Ponent

buscant el camí de les estrelles.

Només el mar,

només el blau

de les ones.

i el blanc de les veles del vaixell

que et porta cap a les teves quimeres.

 

Pepita Castellví

L’aventura mai explicada d’Ulisses

Ulisses va albirar la costa d’una illa llunyana després de vint-i-nou dies a la deriva. Un grup de gavines custodiaven les roques de l’espigó, escridassant mentre devoraven els seus festins.

Van desembarcar cap al vespre. Ulisses va veure  un dels seus tripulants allunyat de la resta, observant el bosc que ara es cobria de les ombres nocturnes. Van començar a cuinar les carns de porc i a beure vi per recobrar les forces perdudes durant el viatge. Després de recitar històries i ballar,  van caure rendits, inclús Ulisses que acostuma a dormir amb un ull obert es va prendre la llicència de dormir com un nen petit.

Ella va abandonar el seu amagatall i va sortir en busca de la seva presa; subjectà  un dels tripulants i l’arrossegà fins a la cova del llac. Un crit estrident, procedent del bosc, va despertar-los a tots. Quan es van adonar que hi mancava un d’ells van desenfundar les armes i començaren l’expedició per trobar el seu company. Un altre cop la nit es va precipitar i el bosc quedà en suspens, els aromes de les flors van relaxar els seus muscles, just després de sopar, sense adonar-se’n, ja estaven tots dormits.

Aquest cop ella va decidir endur-se’n tres dels homes d’ Ulisses i un per un els portà a la seva cova. Els crits es pronunciaven un cop rere altre quan  el sol tot just sortia.  Ulisses estava confús perquè va percebre un to estrany en aquell crits. En un  primer moment semblaven de dolor i, quan s’atenuaven, es produïen una mena de rialles perverses.

Els dos homes d’Ulisses i ell mateix seguiren el rastre dels crits sense aturar-se per menjar ni beure durant tot el dia. Un cop arribat el crepuscle va escoltar amb força i claredat la veu del seus companys. Quan la nit va estendre el seu mantell al bosc, el llac que havia quedat amagat ara era el reflex de la llum platejada lunar, entre les heures,e n un forat fosc, brillaven dos punts carmesins.

Ulisses demana als seus dos homes que es quedessin fora i vigilessin el perímetre. Va endinsar-se a la cova subjectant una torxa i observà gravats a les parets de formes grotesques, les mateixes parets de la cova s’anaven escurçant fins al punt que Ulisses va haver d’arrossegar-se fins arribar a aquells dos punts de llum vermella.

Dos ulls brillaven en un racó, envoltats d’un pelatge espès, donaven forma a una bèstia que ara estava reposant en silenci. Tot i això Ulisses tenia el pressentiment que aquells dos ulls l’observaven sense descans i només esperaven el moment oportú per atacar.

Els crits del tripulants inundaren la sala i obligaren Ulisses a refugiar-se rere una roca. La bèstia s’alçà solemnement observant al seu voltant. Una veu xiuxiuejà dolçament i la bèstia va dirigir els seus passos cap a la part més fosca de la cova. Tot d’una la cova s’il·luminà per complet i Ulisses quedà cegat per la llum desbordant.

-Sembla que tenim un nou convidat.

Ulisses quedà paralitzat dos segons; però es va alçar per descobrir el rostre de qui tenia empresonats els seus companys. Poc s’imaginava que podria ser una dona tan bella i imponent qui maquinava els segrestos. Els cabells rossos queien pel seu coll fins al maluc, si la llum era ara encegadora la seva pell superava la blancor de la cova i recorda a Ulisses el reflex de les petxines de la seva terra quan el sol les il·luminava en els dies més clars. Les seves robes daurades la cobrien des de les espatlles fins als turmells però de poc servien ja que Ulisses estava hipnotitzat pel seu contorn. Arribà el moment en què connectaren les seves mirades, els seus ulls vermells petrificaren  Ulisses per complet.

Quan cobra el coneixement va preguntar pels seus companys i ella va respondre suament:

– Si travesses aquesta foscor els trobaràs.

Ulisses desconfia d’aquelles paraules i sobretot se sentia intimidat per aquells ulls, però la lleialtat que l’unia amb el seus companys el va empènyer a donar el primer pas. Els crits s’accentuaven cada cop més; fins i tot,  Ulisses que s’havia enfrontat a ciclops, sirenes i perillosos adversaris ara sentia por i dubtava, però en cap moment oblida  els seus companys i continua endavant.

Quan va veure l’espectacle, queda estupefacte …

Dani Costa
1r de batx. grec
Recreant Les aventures d’Ulisses