Daily Archives: 8 febrer 2010

Ai, destí!

La Margalida ens va dir que visitéssim el bloc El vaixell d’Odisseu i que comentéssim aquest apunt; però els nostres comentaris s’han esvaït. He decidit fer aquí una entrada. També hi podeu deixar les vostres recreacions i esbrinar de qui és aquesta obra d’art, què representa, on es troba, etc.

He deixat volar la meva imaginació!

Les parques conversen sobre el destí

El destí és una cosa poderosa. Tenir-lo a les teves mans et fa poderós?

Néixer, viure, morir. És el mateix per a tothom. Morir no és la qüestió, el secret està en la vida. Nosaltres podem decidir quan, on, com… diuen que el destí de tothom el regim nosaltres…
No. Sembla que tinguem el poder de controlar l’inevitable, l’incontrolable, però no el tenim; si hi ha d’haver un principi, aquest hi serà. Podem aplaçar el final, però acaba arribant.
I el nostre? qui ha decidit el nostre destí? en tenim? tindrem final? i, si en tindrem… què vindrà després? l’oblit. Som només nosaltres. Tot s’acaba decidint, d’una manera o altra, no cal que hi siguem.
Som les condemnades a decidir el futur dels homes, de les nimfes, dels déus… però no el nostre. Ens trobem completament a les mans del destí, sense intermediaris, sense saber si aquest és cruel o no, no tenim a qui resar per alleujar la nostra pena. De vegades, conèixer el final sembla molt més dolç que el no saber ni si n’hi haurà un.

Bet Rosell
4t ESO llatí

Casar-se a contracor o la infelicitat de Venus

Era un matí de primavera tranquil, el cel estava il·luminat per un sol resplendent i lluminós. Al jardí de casa, les flors lluïen amb un sedós color. Venus va decidir aixecar-se d’hora per anar a agafar unes quantes flors abans que es llevés el seu pare. Es va recollir els seus bonics i llargs cabells del color del blat en una trossa i es va posar un vestit amb flors vermelles representant la primavera. Tenia al davant un dia fantàstic i n’estava meravellada. Que n’era de feliç!

Quan ja tenia un cistell curull de flors de diferents colors per adornar la seva habitació, va decidir entrar al menjador a esmorzar. El seu pare l’estava esperant a la taula amb un posat seriós.

– Ave pare!

– Bon dia nineta! Filla meva, la més bonica de tot Premià, vull comunicar-te, tot i que em dolgui, que ha arribat l’hora de començar a organitzar el teu casament! Ja tens divuit anys!

Venus agafant una llesca de pa amb melmelada de fruites del bosc entre les seves mans, li va insinuar que s’hi oposava. El pare no ho acabava d’entendre i llavors li digué:

– Pare ja hem parlat d’això, vull primer anar a la universitat i després ja em casaré, però no em casaré amb qui tu vulguis. I l’amor? Oh, amor!

El senyor Urà es va aixecar de la taula de sobte malhumorat i es va dirigir al seu despatx. Des d’allà Venus va sentir el soroll del cop de puny que va fer damunt la taula i escolta que el seu pare li deia:

– Et casaràs amb el que jo ordeni, i vull que sàpigues que el teu futur marit arribarà a finals de  mes!

-Què? Pare, no pots casar-me amb un desconegut! No vull. M’hi nego.

Urà encara més enfadat per la desobediència de la seva filla, es va dirigir a ella i li va dir sense contemplacions:

-Et casaràs amb qui jo ordeni que per això sóc el teu pare.

Venus, trista i desolada, se’n va anar a la seva habitació molt enfadada, i va decidir que passés el que passés no deixaria que el seu pare l’obligués a casar-se amb una persona que ella no coneixia i que a més d’això no estimava ni estimaria mai. El dia següent Venus no es va aixecar amb la mateixa alegria. Estava encara més trista perquè sabia que encara que no volgués hauria d’obeir les ordres del seu padre. En sentir-se tan infeliç va decidir anar a fer un passeig per la ciutat sense saber on anava ni per on passava.

Tothom admirava la seva bellesa, aquesta bellesa que a tot home tornava boig. Venus incòmoda per les mirades de tot el món es va dirigir al bosc. Hi havia un camp de tulipes prop del riu, era tan bonic que es va jeure a sobre. De lluny sent uns xiulets que s’acostaven cada vegada més.

Venus, espantada, es va amagar darrere d’una roca que estava prop del riu. Quan mira per veure qui era, va veure un jove prim i vestit amb elegància. A primera vista li va semblar molt atractiu. El jove en sentir un soroll es va apropar i va preguntar:

-Qui hi ha aquí?

Però Venus no li va contestar. Es moria de vergonya. El noi anava repetint la pregunta; però no rebia cap resposta. S’anava enfadant i cridant cada cop més fort:

-Qui hi ha?

Venus finalment va sortir de l’amagatall i li digué:

-Qui ets tu?

El jove, sorprès per la seductora bellesa de Venus, li contestà:

em .. me … em dic …, qui ets tu?

-Sóc Venus.

Apropa’t no us faré mal. Venus ja a prop li pregunta: -Com és que mai no us havia vist per aquí?

-Sóc d’aquí però vaig créixer a Grècia!!

-A Grècia? Ha de ser un lloc molt bonic!!

– Que n’és de bonica!

-Me n’haig d’anar. El meu pare em deu estar buscant tot preocupat.

-Quan ens tornarem a veure?

Venus ja s’havia allunyat. En arribar a casa, el seu pare estava molt furiós. Es va tancar, com sempre, a la seva habitació on acostumava a passar-s’hi tot el dia. Per això la guarnia amb flors d’alegres colors. No tenia amigues i el seu pare sempre estava ocupat amb els negocis.

Es va fer fosc i va baixar a sopar. Li havien preparat el seu plat preferit: llenties amb carn de pollastre. Tanmateix, no en va gaudir. El seu pare no es va estar a taula ni cinc minuts per culpa d’una trucada de feina. A Venus no li interessaven les preocupacions del seu pare i es va ficar al llit més d’hora de l’habitual.

L’endemà, Venus va tornar al riu. Hi va anar cada dia; però no el va trobar fins al cap d’una setmana. Era evident que quan el va veure assegut en una roca el seu cor ja no se’n podia separar mai més d’ell. Durant dues setmanes van gaudir junts; però va arribar el promès de Venus i encara no li havia dit res. Tot arriba i va arribar el dia tan important per al seu pare i per a Venus una desgràcia que estava a punt de començar. Venus callava. No li ho podia confessar i això l’amargava. Arriba el dia del casament. Venus s’enfronta al pare:

-Papa, com em pots lliurar a un home que no estimo? Doncs, vull que sàpigues que no em casaré!

-Què? Com t’atreveixes a desobeir!!

– Pare, estic enamorada. Estimo…

– Qui és aquest? Doncs, ja pots oblidar-te’n. Et casaràs amb Vulcà. Seguiràs l’antic costum familiar i punt.

A primera hora del  matí, des de l’habitació, Venus escolta uns sorolls de carreta que s’apropen a la casa. Venus ja ho tenia tot planejat. Tot i que havia vist el vestit de núvia i era preciós, les flors, el jardí guarnit amb la carpa per al banquet. Només hi faltaven els convidats. Es va deixar pentinar i maquillar. Lluïa un vestit blanc amb una corona de flors blanques. Tot era perfecte.  Urà en veure la seva filla tan bonica va trencar a plorar d’alegria:

– Alegra la cara, filla meva; ja veuràs que seràs feliç! 

Fauvisme

Per fi Venus anava a conèixer el seu marit i sens dubte el va conèixer. Vulcà era un dels homes més importants i influents. Venus, tanmateix, es va escapar de la festa quan el seu pare feia el discurs de benvinguda. Tothom la buscava. Un atac de cor mortal se’n va emportar d’aquest món Urà mentre Venus corria toda mudada pel bosc a la recerca del seu amor. El jove en veure-la amb el vestit de núvia i en saber-ne els motius, es va decebre. Per què no li havia dit res? No va poder suportar la manca de confiança i la va deixar.

A Venus no li quedà més remei que tornar a casa ignorant del que havia passat. Just arribar, sent una veu que li deia: -Ets una mala filla Venus! El teu pare ha mort per culpa teva!

Després d’haver enterrat amb un gran dolor el seu pare, es va casar amb Vulcà i va viure infeliç tota la seva vida, sense treure’s del cap el seu amor i amb el remordiment de la mort paterna.

Sere Eloisa Velazquez

4rt de llatí