Daily Archives: 7 febrer 2010

Casada i conformada

Des que era petita m’havia agradat com la meva mare s’arreglava el cabell, es posava colorets, com s’aplicava màscara de pestanyes, es vestia amb el seu quitó, es posava les seves sandàlies tan boniques… Jo sempre m’imaginava com seria de gran, si seria com la meva mare, tan bonica.
Jugava amb les meves nines, fetes de draps, que em casava amb el meu estimat marit. A l’edat de tretze anys pensava que tard o d’hora em casaria, estava molt impacient, volia que arribés l’hora de les meves noces, tenir molt fills i ser feliç al costat del meu marit tota la vida.
Tot i que a casa meva els meus pares mai han estat del tot feliços, segons la mare, que sempre em repetia “el matrimoni és un mal necessari”, frase que jo no entenia a aquella edat. Només desitjava casar-me i tenir una família.
Al cap d’un any, el meu pare em va buscar un promès de vint-i-set anys, jo en tenia catorze i estava molt contenta i preparada.
A mida que el meu matrimoni anava madurant, jo era més infeliç. Em vaig adonar que només es tractava d’un interès familiar. Ara era quan entenia la meva mare.
Ja havíem tingut tres fills, dos nens que ja estudiaven fora de casa amb el mestre particular i la petita, encara la educava jo. Em sentia molt malament i sola. El meu marit buscava la satisfacció sexual fora de casa o aprofitava al simposi, quan les dones de la casa marxàvem a l’habitació.
A mi m’agradava arreglar-me per al meu marit, em posava sempre tota mena de cosmètics, però cada vegada tenia més clar que el nostre matrimoni era una obligació social, com sempre s’havia dit.
Només tenia oportunitat de sortir de casa durant les celebracions religioses com, al més de Pianepsió, al començament de novembre, quan les dones ens aplegàvem a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa, deixant els nostres marits i les tasques familiars.
Ara ja hi estava acostumada i el meu marit i jo ens fèiem vells junts. Jo només pensava que potser la situació de la dona en un futur canviaria, ja que jo volia el millor per a la meva estimada filla. No volia que ella passés pel que jo havia passat i, tot i que el seu pare ja estava pensant qui seria el seu marit, jo només esperava que fos digne i tingués un nivell social i econòmic alt.
Però ara estic agraïda que la meva mare m’hagués ensenyat a escriure i així m’he pogut desfogar durant molts anys. Potser en un futur, llegir les meves vivències ajudi algú a entendre la situació de la dona aquí a Grècia i la cosa canviï, mentrestant seguiré treballant, escrivint i fent com si tot anés bé.

Fotografia del turó de la Pnix, a Atenes [Font: Minube]

Jéssica Llavero
1r batxillerat INS Isaac Albéniz

Existien les drogues a l’antiga Grècia i a Roma?

Qui no ha fumat mai un porro? Qui no coneix algú que hagi pres tranquil·litzants? Qui no ha begut per a sentir-se millor? Només han escoltat parlar de les drogues sintètiques i creuen que les coneixen? o les coneixen de forma propera? Encara se senten estimulats per l’últim cafè que han pres? Fins quin punt té la droga transcendència en el nostre món?…

La droga, aquesta gran desconeguda, d’on ve? Què és? Què pretén? Grecs i romans la coneixien?…

Les drogues són més antigues que l’home, i l’home les coneix des que existeix. L’opi i el cànem més conegut com cànnabis o marihuana (del náhuatl malihuana, paraula composta per mallin que vol dir “presoner” i hua que significa “propietat”, i la terminació ana,” agafar”) són les drogues de les quals es té una constància més antiga, se sap que fa 5.000 anys l’opi ja s’usava en l’actual Europa amb un enfocament medicinal, en zones com l’actual Espanya i Suïssa. A l’altre costat del món, en el “Shu-king” llibre xinès de 2350 a.C es parla de la riquesa de la província de Shantung, on abundava el cànnabis, que alhora era usat per a teixir. De fet, un dels grans invents de la història, el paper, atribuït a la Xina del 105, va ser elaborat amb fibres de marihuana. La droga, però, que caracteritza la Roma dels emperadors: Neró, Titus, Nerva, Trajà i Adrià és l’opi. Petroni l’esmenta juntament amb el vi, descrivint el famós “Sopar de “Trimalció”. El gran emperador Aureli és probablement un dels primers “drogodependents” d’opi dels quals es té notícia. Durant molts anys va consumir opi quotidianament en forma de “theriaka”, una preparació prescrita per Galè, el seu metge personal, és necessari recordar que Marc Aureli era un gran filòsof, encara que no sabem si requeria dels efectes de l’opi per a filosofar.

Marc Aureli. Foto de S.Giralt

Marc Aureli. Foto de S.Giralt

No només ara les drogues són motiu de comerç, ja fa 2000 anys l’opi tenia un preu controlat amb el que no es podia especular a l’Imperi romà. Es impactant saber que en l’any 312, un cens revela que hi ha 793 botigues dedicades a vendre el producte en la ciutat de Roma, i que el seu volum de negoci representa el 15% de tota la recaptació fiscal.

Els grecs també coneixien els efectes de les drogues i sembla ser què sabien els efectes que produïen les drogues, per ells les drogues ja no són coses sobrenaturals, sinó -com diu el Corpus Hippocraticum– `substàncies que actuen refredant, escalfant, assecant, humitejant, contraient i relaxant, o fent dormir´. Els grecs com a grans intelectuals que eren  coneixien ja el que actualment sabem de les drogues. Els grecs van percebre també el fenomen que avui anomenem tolerància, encara que en comptes de veure allí les petjades d’un hàbit indesitjable van veure, més aviat, un mecanisme de autoinmunització. Segons Teofrast: “Sembla que algunes drogues són tòxiques a causa de la falta de familiaritat, i potser sigui més exacte dir que la familiaritat els hi treu el seu verí, perquè deixen d’intoxicar quan la nostra constitució mai ha acceptat i preval sobre elles”. A més de vins i cerveses, els grecs van usar amb fins cerimonials i lúdics el cànem i altres solanàcees (belenyo, belladona, mandràgora), en ocasions mitjançant encens. Coneixien també un extracte d’haixix amb vi i mirra per a estimular reunions privades.

Sembla ser que les drogues estan aquí per quedar-se, i la història demostra que sempre les hem usat, els antics exèrcits romans bevien vi pur amb fongs al·lucinògens per a acréixer la seva valentia enfront de l’enemic, perdre la por, i sentir menys dolor, però la pregunta és: Haguessin batallat millor serens? O no haguessin aconseguit conquistar mig món?

A marge de l’ús medicinal, una de les característiques que més xoca de la droga és la seva estreta relació amb la religió, la història dicta que ambdós conceptes gairebé sempre han anat junts de la mà. Remuntant-nos al segle XIII aC trobem els misteris d’ Eleusis on es realitzaven ritus secrets en els quals calia preparar-se durant sis mesos abans per a poder realitzar-los. El que allí s’esdevenia no podia ser explicat a ningú, però se sap que compartien una beguda de característiques psicoactives anomenada kyqueón, aquesta beguda estava composta per espigues de cereals pertanyents al temple i altres substàncies, Plató i Sòcrates, entre altres grans filòsofs, van passar per aquest ritu alucinògen, en el qual els practicants sofrien visions místiques, suors, vertigen… Es creu que aquests símptomes es devien al parasitisme de l’ordi per un fong, el Claviceps purpurea o bé el Claviceps paspaldi.

Durant la història, la droga s’ha mantingut limitada al consum especial, ja sigui en la medicina, la religió o les guerres. En l’antiga Roma, ja havia lleis contra aquells que consumien alcohol en la seva vida quotidiana i entre hores, el vi per exemple estava reservat a les festivitats religioses. L’opi, i el cànem eren consumits per via oral en infusions i tan sol en cas de malaltia, i els al·lucinògens de forma molt puntual el que disminuïa considerablement el risc d’addicció.

En conclusió,  és possible que el pas del temps hagi trencat amb les pautes de l’equilibri del consum.

Marc Pelegrín García

2n batxillerat grec i llatí