Daily Archives: 16 gener 2010

Laocoont, víctima del sacrilegi

Laocoont és el sacerdot d’Apol·lo a Troia. Estava casat amb Antíope, amb qui va tenir dos fills: Antifant i Timbreu. En unir-se a la seva esposa davant l’estàtua consagrada al déu Apol·lo, profanant així el temple, es va guanyar la seva còlera fins a la seva mort.

Aquest personatge és molt important al cant segon de l’Eneida, ja que aquest sacerdot adverteix als troians que el present que els fan els grecs, quan van disimular que se’n tornaven cap a Troia, tant sols és una trampa. Laocoont intenta convèncer els seus conciutadants de que no l’acceptin.

Quan els grecs deixen el cavall de fusta gegantí a la platja, els troians li encarreguen que ofereixi un sacrifici a Posidó per tal que els enemics grecs, en el seu viatge de retorn, tinguin fortes tempestats que facin malbé les seves naus. Laocoont es disposa a immolar al déu un toro, quan dues seps enormes, Porce i Caribea, surten del mar i s’enrosquen als seus dos fills. Laocoont intenta auxiliar-los, però tots tres moren ofegats. Davant aquest prodigi que no és altra cosa que la venjança del déu per haver profanat el seu temple, els troians creuen que la mort del sacerdot era un càstig per haver-se oposat a entrar el cavall dins la ciutat, haver aconsellat de cremar-lo i fins i tot d’haver-li clavat una llança, i finalment l’entren i provoquen la caiguda de Troia.

“‘Oh malauats ciutadans, ¿quina és la vostra follia? ¿Creieu que ha fugit l’enemic o penseu que hi pugui haver cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? ¿És així que us és conegut Ulisses? O dins d’aquesta fusta, reclosos, s’oculten els aqueus, o és una màquina que bastiren contra els nostres murs per espiar-nos les cases i caure’ns a plom damunt la ciutat, o escondeix algún ardit. No us fieu d’aquest cavall, teucres. Sigui com sigui, temo els dànaus, fins quan aporten ofrenes.”
Virgili, Eneida Cant II Versos 42-49 Trad. Miquel Dolç

“Laocoont, que la sort havia designat sacerdot de Neptú immolava un toro gegantesc a l’altar dels sacrificis consuets. I vet aquí que, des de Tènedos, per la calma de les aigües profundes -m’esborrono de contar-ho-, dues serpents d’immenses espires s’allargasaren damunt el pèlag i plegades s’avien cap a la costa; llur pit es deça enmig del corrent i llurs crestes color de sang dominen les ones; la resta de llurs cossos frega llargament la superfície de l’aigua i llur immensa gropa es desplega en sinuoses anelles. Xiula i escuma a llur pas el mar; i guanyaven la riba i , injectades les ardents pupil·les de sang i de foc, llepaven amb les llengües vibrants llurs goles sonores. Fugim de llur vista exsangües. Elles de dret es dirigeixen a Laocoont; i de primer totes dues serpents s’enllacen i s’entortolliguen als cossos dels seus dos fills petits i es peixen a mossecs en llurs membres malaurats. Tot seguit, com que el pare els anava en socors brandint les armes, se n’apoderen i l’estreteixen amb llurs nusos ingents i, després d’haver-lo enrotllat ja dues vegades per la cintura i dues vegades pel coll amb l’espinada escamosa, el sobrepugen pel cap i l’enlairada nuca. Ell amb totes dues mans malda per desfer-se de llurs replecs, i les seves bandes se sollen de bavalles i de negre verí; i al mateix temps aixeca cap als estels uns clams esglaidors, com els braols d’un toro quan, ferit, s’escapa de l’altar i s’espolsa del bescoll la destral mal clavada. Però els dos dracs arrosegant-se fugen cap a les altures dels temples i arriben a santuari de la cruel Tritònida i s’arrupeixen”.

Virgili, Eneida Cant II Versos 200-226 Trad. Miquel Dolç

Imatge de previsualització de YouTube

Carla Domingo
2n batx. Llatí