Daily Archives: 30 octubre 2009

EUROPA A L’INSTITUT!

He reescrit una història basada en un dels mites ovidians que hem llegit a classe dins Narracions de mites clàssics (ed. Teide). Cal que us pregunti quin és? Amb el nom de la protagonista em sembla que ho dic tot… He provat de representar tants elements del mite  com m’ha estat possible adaptant-los a la vida moderna, els podríeu identificar?

 

Europa de Gustave Moreau

Europa de Gustave Moreau

 

EUROPA A L’INSTITUT!

Era principi de curs. Europa va entrar a l’institut i es va dirigir cap al racó on sabia que hi trobaria les persones que buscava… i efectivament, eren allà. Tota la seva classe, la gent amb la qui havia compartit la majoria de les seves experiències des  que tenia memòria. Encara no havien arribat tots (i ella podria haver dit exactament qui hauria faltat abans de veure’ls, els coneixia massa), però la imatge li va encantar. Havia d’acceptar que en el fons li agradava molt estar tots junts allà, i les classes amb aquella gent eren tant divertides!

Va acostar-s’hi amb un somriure gegant a la cara i els va saludar amb la mà. Una de les noies se li va acostar i la va arrossegar cap a un grupet que mirava cap a la mateixa direcció.

-Ei, Europa, has vist això?- i va assenyalar a un noi que s’estava quiet al davant de la seva aula. El noi era realment atractiu. Tenia tot el que es podia demanar en un home. Era alt, amb les espatlles amples i una pell morena, tocada pel sol. Uns cabells castanys foscos, brillants, tallats a la mida justa, va pensar ella, que contrastaven amb uns ulls d’un blau pàl·lid però profund. Un nas recte, de la mida perfecta. I una boca amb uns llavis una mica encorbats cap amunt, amb  un somriure permanent.

-Sí, ho veig- va dir i va somriure. Aleshores va veure com el noi es girava i clavava els ulls ens els seus. Ella sabia que la seva bellesa no passava desapercebuda. Els seus cabells rossos li queien ondulats fins a mitja esquena. I els seus ulls blaus que havien atret l’atenció de tants nois havien tingut el mateix efecte en ell. A més aquell dia s’havia posat el millor que tenia a l’armari, preparant-se bé per a l’inici de curs. Havia de reconèixer que el seu aspecte no era gens lamentable, en aquell moment. Ell li va somriure. Unes dents blanques, blanquíssimes, perfectament arrenglerades van acabar de constatar la seva perfecció.

-Em sembla que algú ja ha lligat – va fer una altra de les seves amigues, amb un to burleta.

– Sí home, si ni ens hem parlat!- Tot i haver dit això, Europa tenia molt present que ell s’havia fixat en ella. El va tornar a mirar. Ell no li havia tret els ulls de sobre. Però… tenia alguna cosa estranya. No podia ser tant perfecte. Havia de tenir algun defecte… segur…

En entrar a la classe, va començar la ja tradicional baralla per aconseguir els millors llocs. Europa va seure al seu de tota la vida, a la segona fila a l’esquerra, a prop del professor… però tampoc massa. Dues de les seves amigues van seure al seu davant i dues al darrere. Era una pena que ja no hi fos la seva millor amiga, la Carlota. Havia marxat aquell any de l’institut. Però ella sabia que vindria algú a seure al seu costat. No la deixarien sola, sempre hi havia algú disposat a seure al costat seu.

-Està lliure?- Es va girar i el va trobar. Aquella veu tranquil·la, greu, madura, acompanyada d’aquell somriure de dents blanques, d’aquells ulls blaus…

-Sí- li va retornar el somriure –seu, si vols…- darrere seu sentia els riures de les seves companyes.

Increïble. Aquell noi era real? Durant tota la classe es va repetir aquesta pregunta uns quants cops. Escoltava, prenia apunts d’una forma inusualment polida per a un noi de la seva edat, i de tant en tant deixava anar algun comentari… que va fer que a Europa li haguessin de cridar l’atenció un parell de cops. Comentaris senzills, però molt aguts, molt intel·ligents… que la feien riure.

Ella no era d’aquest tipus… ella era de les que es feien les misterioses, no es deixava portar per un noi així com així. Però un dia al seu costat va ser suficient… com ho podia explicar? S’havia enamorat. Perdudament. Ell era perfecte, i ella tenia ganes de conèixer-lo més, de veure fins on arribava la seva perfecció.

Van passar uns mesos. Ell tan perfecte i ella tan enamorada. Les seves amigues no paraven d’insistir en com n’era ell de fantàstic, ressaltaven les seves qualitats d’una manera que a qualsevol li podria semblar exagerada, però Europa sabia que allò no era res més que la veritat.

***********************************************************************

Un cap de setmana, va sortir amb les seves amigues. Anaven a la discoteca, com feien de tant en tant. A Europa li agradava anar-hi. En arribar, a la cua, el va veure. No s’ho podia creure! Aleshores es va adonar que realment no l’havia vist mai fora de l’institut. Se li va acostar, amb un gran somriure. Anava acompanyat d’un parell de nois més i de dues o tres noies. El seu somriure la va enamorar un cop més. Van decidir entrar tots junts, i, al cap d’una estona, quan ella ja portava un parell de copes i ell… cap? (O això li semblava a ella), li va agafar la mà i se la va emportar. Ella va sentir a les seves amigues per darrere, com reien, els seus comentaris sobre la parella. Sentia que estava segura, que no li podia passar res. Amb un noi tant perfecte no podia passar res de dolent.

Aleshores, allà, en aquell racó, ell va treure el que a ella li va semblar impossible.

-No ho has provat mai?- La va mirar, sorprès. Què podia fer, ella? Va baixar el cap. De sobte, no haver provat mai una droga li va semblar el més vergonyós que li podia passar. No va ser capaç de dir res mentre ell encenia el porro amb molta traça. Hi va fer una calada.

-No fa res, veus? És com beure… perquè tu beus, oi?- un altre cop aquell somriure. Aquells ulls clavats en els seus. Va fer que sí amb el cap. Ell va fer-hi una altra calada i li va acostar.

-Si?- Aquells ulls blaus eren hipnotitzadors. Va agafar-lo i va inspirar. Va tancar els ulls uns segons, fins que el va sentir parlar:

-Estàs bé? Si estàs esperant per veure què passa, tranquil·la, no és gaire fort…- li va tornar a passar. Ella hi va tornar. Una altra calada. Realment era ella? Era la noia que havia promès tants cops que no provaria drogues? De fet,  què era allò? No ho sabia… i tot i això, va continuar fumant. Fins que ella ja no era ella. Fins que no controlava el que deia, ni el que pensava.

I fins que ell la va besar. Un i un altre cop. Li va agradar tant! I ell la va agafar. Estava anant massa lluny. No, ella no ho volia. Va provar de parar-lo. Tenia massa força. No se’l podia treure de sobre… I el cap li rodava. Per què no parava? Potser era que ella encara no ho havia dit. Ara… ho havia dit? O només ho estava pensant? “Para, si us plau… para…” no ha sabia. Finalment, va perdre el coneixement.

************************************************************************

Va obrir els ulls. Parets blanques, una manta suau, de cotó, que la tapava perquè no passés fred. No en tenia, de fred. Va girar el cap.

-Europa?- La seva mare se la va mirar. Tenia els ulls vermells i inflats de tant plorar. Les galtes vermelles.

Europa va tancar els ulls. Què havia sigut, allò? Era un somni? No… era en un hospital. Quant de temps havia passat? No ho sabria dir. Com havia arribat allà? No ho recordava… Els va tornar a obrir. La seva mare se la mirava. Al seu costat ara hi havia el seu pare. De seguida va arribar el metge. Ara sí… res podia anar malament.

Bet Rosell Tinker

4rt ESO B Llatí

I.E.S. Cristòfol Ferrer

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

He fet una adaptació d’un mite ovidià del llibre de Narracions de mites clàssics que estem llegint a classe de llatí. Realment llegint-lo es pot comparar amb una història de la nostra vida actual. Quin és el mite? Si mireu la imatge potser us ajudarà. És un corb; us sona?

 

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

La Carme i l’Andreu es van conèixer a l’empresa on treballaven junts des de feia anys. Com que a ella la van ascendir i va passar a portar el departament on treballava ell, van començar a tenir una relació molt més estreta, i, és clar, ja se sap com va acabar tot allò.

Als cinc mesos van llogar un piset petit però il·luminat al centre de la ciutat, i van començar a viure-hi junts.

L’amic de la infància de l’Andreu, l’Eduard, anava cada dia al gimnàs al matí. Caminava fins a dos carrers més avall, girava a la dreta i es trobava de cara amb el rètol on posava “Centre Esportiu Municipal”. Aquell dia havia dormit poc acabant de corregir els exàmens dels seus alumnes de llatí, i anava amb els ulls mig aclucats pel carrer, per això el primer que va pensar en veure la silueta de la Carme agafada de la mà a un perfecte desconegut va ser que s’havia confós de persona. Però quan s’hi va fixar, va poder veure bé la dona del seu millor amic. Què hi feia, tan lluny de casa seva, i amb aquell home? No tenia pas germans, que ell sabés. Llavors ho va veure. A l’entrada de la boca del metro, la parella es va besar i es va separar.

Mentre corria a la bicicleta estàtica, l’Eduard va estar pensant en tot allò. Al final va pensar que el millor era explicar-ho al seu amic Andreu.

L’endemà mateix l’Eduard s’asseia al bar de la cantonada esperant el seu amic. Havien quedat per esmorzar. Quan l’Andreu va entrar per la porta del bar, l’Eduard va repensar-s’ho, però va fer el cor fort i al final li va explicar la infidelitat de la seva dona.

L’enganyat se’l va mirar incrèdulament “Qqq…què vvols dir amb això, Eduard?” I es va aixecar de la cadira, i va deixar el croissant a mitges i el seu amic allà plantats.

Ràpidament, l’Andreu va pujar a la moto i es va posar el casc, el ciclomotor va esbufegar, però finalment va arrencar en direcció al càlid piset que compartia amb la seva dona. Mentre conduïa, l’Andreu no se’n podia avenir, del que li havia dit l’Eduard. La seva dona, la seva fantàstica Carme, amb un altre?

Va posar les claus pel forat del pany de baix, i va pujar per les escales, no tenia temps d’esperar l’ascensor. Va obrir la porta i la seva dona va aparèixer per la porta de l’estudi. La discussió va ser forta, molt forta. Al cap de dos dies d’acabar amb ella, l’Andreu va deixar la feina. No podia viure tenint tan a prop la Carme. I per acabar-ho d’adobar, ja no tenia millor amic, “Adéu, Eduard, deixa’ns en pau a mi i als meus problemes d’una vegada” havien sigut les últimes paraules que assenyalaven el final d’una relació que potser havia estat sempre més a prop que aquella Carme tan enganyosa.

Maria Salat Navarro

4t Llatí IES Cristòfol Ferrer

Les gammes de l’esvàstica

Abans de començar, m’agradaria deixar clar que això no és cap apologia del nazisme, el meu objectiu es demostrar que la creu esvàstica va ser boicotejada.

La creu esvàstica és un símbol màgic que s’ha difós per tot l’àmbit eurasiàtic, el nord d’Àfrica i tota Amèrica. El nom sànscrit: swastica, vol dir “gran fortuna”. A la Grècia clàssica i altres civilitzacions més antigues, l’esvàstica era considerada un símbol sagrat. Aquí us he posat unes fotografies perquè vegeu que era molt ben acollida per la societat grega:

Ceràmica micènica

Ceràmica minoica (Creta)

Casc grec del segle IV aC

Casc grec del segle IV aC

La circumstància de que no s’haguessin trobat esvàstiques en les regions tradicionalment semites (Àsia occidental) va fer que gent de prestigi antisemita afirmés que aquest símbol havia estat rebutjat pels jueus. A través de grups espirituals marcats per reivindicacions polítiques antisemites (“EL ORDEN DE LOS GERMANOS”, “LA SOCIEDAD”) es va introduir l’esvàstica com a símbol del nazisme. Hitler es va familiaritzar amb l’esvàstica durant la seva infància, entre 1896 i 1899, quan va ser alumne de d’escola religiosa de Lambach (ubicada en un antic monestir benedictí) i durant la seva estada a Viena, on a partir de 1909 era fàcil trobar-la en la portada de la revista ariosofista (que defensa la raça ària). Llavors, ja tenia un significat antisemita i va ser així quan es va començar a difondre abans de la seva adopció per part del partit nazi. Aquest últim, formalitzat per Axton Drexler i Adolf Hitler, se’n va aprofitar del prestigi que s’havia establert en la societat sobre aquest símbol, per acollir-lo.
A partir d’aquí, el seu significat real es va perdre en el temps i va passar a simbolitzar una ideologia que va protagonitzar una etapa molt denigrant de la nostra història.

Si voleu riure una mica i trobar referents clàssics no us perdeu la paròdia de Charles Chaplin a El gran dictador de l’esvàstica:

Per cert, per què l’esvàstica es diu també creu gammada? Què és un gammadió i per què?

 

Laura Galán

1 r batxillerat grec i llatí

Gimcana mitològica I: Mites cosmogònics i olímpics

Us proposo que poseu en pràctica els vostres coneixements de mitologia amb aquest qüestionari iconogràfic. Intenteu identificar els personatges o l’escena representada en cada diapositiva i exposeu-ne tota la informació que pugueu. Recordeu que de les divinitats n’hem de saber el nom grec i llatí, la genealogia, els atributs i la simbologia.

No us n’esteu, si en sou capaços, de fer un comentari de les diferents representacions des del punt de vista de la Història de l’art. Identifiqueu l’autor o, si més no, el seu estil? Potser podreu dir el títol d’alguna de les obres? Voleu destacar algun detall tècnic d’una d’elles?…


[Si voleu veure la presentació més ampliada, cliqueu aquí.]

Per acabar, podeu contemplar una visió més lúdica de la mitologia a Els déus se’n van de marxa. Sabeu respondre les preguntes? Hi reconeixeu algú?


Καλὴ τύχη!!!
TERESA