Monthly Archives: octubre 2009

Psique i Cupido al Parc del Laberint

eros_cupido

Antonio Cànova

Eros és el déu de l’amor en la mitologia grega; on era el déu responsable de la luxúria, l’amor i el desig, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido, també conegut com Amor. Eros és el fill d’Ares i Afrodita.

El romà Apuleu (segle II) ens explica a la part central de les seves Metamorfosis  o Ase d’or  (Asinus aureus) el primer conte de la literatura occidental, la història de Psique i Cupido que comença així i que us recomano que llegiu:

“Una vegada, en una ciutat, hi havia un rei i una reina que tingueren tres filles…”

Psique era la menor i més bella de tres germanes, filles d’un rei d’Anatòlia. Afrodita estava gelosa de la bellesa de la mortal, doncs els homes estaven abandonant els seus altars per a adorar en lloc seu una simple dona, i així va ordenar al seu fill Eros que la fes enamorar-se de l’home més lleig del món, llançant-li una fletxa d’or oxidat. Però el mateix Cupido es va enamorar de Psique, va llançar la fletxa al mar, la va raptar i la hi va portar volant fins al seu palau.

Per a evitar la ira de la seva mare, una vegada va tenir Psique en el seu palau, Cupido es presentava sempre de nit, en la foscor, i va prohibir a Psique qualsevol indagació sobre la seva identitat. Cada nit, en la foscor, s’estimaven. Una nit, Psique va explicar al seu estimat que trobava a faltar les seves germanes i volia veure-les. Cupido va acceptar, però també li va advertir que les seves germanes voldrien acabar amb la seva sort. Al matí següent, Psique va estar amb les seves germanes, que li van preguntar, envejoses, qui era el seu meravellós marit. Psique, incapaç d’explicar com era el seu marit, ja que no l’ havia vist mai, titubejà i els va explicar que era un jove que sempre estava de cacera, però va acabar confessant la veritat: que realment no sabia qui era.

Així, les germanes de Psique la van convèncer perquè a la meitat de la nit encengués un llum i observés el seu estimat, assegurant-li que només un monstre voldria ocultar la seva veritable aparença. Psique els va fer cas i va encendre un llum per a veure el seu marit. Una gota d’oli bullint va caure sobre la cara de Cupido dormit, que es va despertar i va abandonar, decebut, la seva amant.

Quan Psique es va adonar del que havia fet, va pregar a Afrodita que li retornés l’amor de Cupido; però la deessa, rancorosa, li va ordenar realitzar quatre tasques, gairebé impossibles per a un mortal, abans de recuperar el seu amant diví. Com quart treball, Afrodita va exigir a Psique que anés a buscar un cofre d’Hades. Quan va aconseguir arribar allí, Persèfone, deessa de la ultratomba, li va dir que el que hi havia en el cofre era només per a Afrodita. Psique, temptada pel poder que podria donar-li el que hi havia en aquell cofre, va oblidar que la curiositat ja havia arruïnat una vegada la seva vida, i el  va obrir, però en comptes de trobar poder, va trobar un somni etern. Psique va caure en l’herba, adormida per a tota l’eternitat. Cupido, finalment s’ apiadà de la seva estimada i la va rescatar. Temps després, Afrodita i Psique van fer les paus, i van romandre juntament amb Cupido a l’Olimp.

 

Nuria al Parc del Laberint

Núria al Parc del Laberint explicant el mite, representat a la cúspide del pavelló neoclàssic

Núria Yela

1r batx. llatí i grec

IES Cristòfol Ferrer

EUROPA A L’INSTITUT!

He reescrit una història basada en un dels mites ovidians que hem llegit a classe dins Narracions de mites clàssics (ed. Teide). Cal que us pregunti quin és? Amb el nom de la protagonista em sembla que ho dic tot… He provat de representar tants elements del mite  com m’ha estat possible adaptant-los a la vida moderna, els podríeu identificar?

 

Europa de Gustave Moreau

Europa de Gustave Moreau

 

EUROPA A L’INSTITUT!

Era principi de curs. Europa va entrar a l’institut i es va dirigir cap al racó on sabia que hi trobaria les persones que buscava… i efectivament, eren allà. Tota la seva classe, la gent amb la qui havia compartit la majoria de les seves experiències des  que tenia memòria. Encara no havien arribat tots (i ella podria haver dit exactament qui hauria faltat abans de veure’ls, els coneixia massa), però la imatge li va encantar. Havia d’acceptar que en el fons li agradava molt estar tots junts allà, i les classes amb aquella gent eren tant divertides!

Va acostar-s’hi amb un somriure gegant a la cara i els va saludar amb la mà. Una de les noies se li va acostar i la va arrossegar cap a un grupet que mirava cap a la mateixa direcció.

-Ei, Europa, has vist això?- i va assenyalar a un noi que s’estava quiet al davant de la seva aula. El noi era realment atractiu. Tenia tot el que es podia demanar en un home. Era alt, amb les espatlles amples i una pell morena, tocada pel sol. Uns cabells castanys foscos, brillants, tallats a la mida justa, va pensar ella, que contrastaven amb uns ulls d’un blau pàl·lid però profund. Un nas recte, de la mida perfecta. I una boca amb uns llavis una mica encorbats cap amunt, amb  un somriure permanent.

-Sí, ho veig- va dir i va somriure. Aleshores va veure com el noi es girava i clavava els ulls ens els seus. Ella sabia que la seva bellesa no passava desapercebuda. Els seus cabells rossos li queien ondulats fins a mitja esquena. I els seus ulls blaus que havien atret l’atenció de tants nois havien tingut el mateix efecte en ell. A més aquell dia s’havia posat el millor que tenia a l’armari, preparant-se bé per a l’inici de curs. Havia de reconèixer que el seu aspecte no era gens lamentable, en aquell moment. Ell li va somriure. Unes dents blanques, blanquíssimes, perfectament arrenglerades van acabar de constatar la seva perfecció.

-Em sembla que algú ja ha lligat – va fer una altra de les seves amigues, amb un to burleta.

– Sí home, si ni ens hem parlat!- Tot i haver dit això, Europa tenia molt present que ell s’havia fixat en ella. El va tornar a mirar. Ell no li havia tret els ulls de sobre. Però… tenia alguna cosa estranya. No podia ser tant perfecte. Havia de tenir algun defecte… segur…

En entrar a la classe, va començar la ja tradicional baralla per aconseguir els millors llocs. Europa va seure al seu de tota la vida, a la segona fila a l’esquerra, a prop del professor… però tampoc massa. Dues de les seves amigues van seure al seu davant i dues al darrere. Era una pena que ja no hi fos la seva millor amiga, la Carlota. Havia marxat aquell any de l’institut. Però ella sabia que vindria algú a seure al seu costat. No la deixarien sola, sempre hi havia algú disposat a seure al costat seu.

-Està lliure?- Es va girar i el va trobar. Aquella veu tranquil·la, greu, madura, acompanyada d’aquell somriure de dents blanques, d’aquells ulls blaus…

-Sí- li va retornar el somriure –seu, si vols…- darrere seu sentia els riures de les seves companyes.

Increïble. Aquell noi era real? Durant tota la classe es va repetir aquesta pregunta uns quants cops. Escoltava, prenia apunts d’una forma inusualment polida per a un noi de la seva edat, i de tant en tant deixava anar algun comentari… que va fer que a Europa li haguessin de cridar l’atenció un parell de cops. Comentaris senzills, però molt aguts, molt intel·ligents… que la feien riure.

Ella no era d’aquest tipus… ella era de les que es feien les misterioses, no es deixava portar per un noi així com així. Però un dia al seu costat va ser suficient… com ho podia explicar? S’havia enamorat. Perdudament. Ell era perfecte, i ella tenia ganes de conèixer-lo més, de veure fins on arribava la seva perfecció.

Van passar uns mesos. Ell tan perfecte i ella tan enamorada. Les seves amigues no paraven d’insistir en com n’era ell de fantàstic, ressaltaven les seves qualitats d’una manera que a qualsevol li podria semblar exagerada, però Europa sabia que allò no era res més que la veritat.

***********************************************************************

Un cap de setmana, va sortir amb les seves amigues. Anaven a la discoteca, com feien de tant en tant. A Europa li agradava anar-hi. En arribar, a la cua, el va veure. No s’ho podia creure! Aleshores es va adonar que realment no l’havia vist mai fora de l’institut. Se li va acostar, amb un gran somriure. Anava acompanyat d’un parell de nois més i de dues o tres noies. El seu somriure la va enamorar un cop més. Van decidir entrar tots junts, i, al cap d’una estona, quan ella ja portava un parell de copes i ell… cap? (O això li semblava a ella), li va agafar la mà i se la va emportar. Ella va sentir a les seves amigues per darrere, com reien, els seus comentaris sobre la parella. Sentia que estava segura, que no li podia passar res. Amb un noi tant perfecte no podia passar res de dolent.

Aleshores, allà, en aquell racó, ell va treure el que a ella li va semblar impossible.

-No ho has provat mai?- La va mirar, sorprès. Què podia fer, ella? Va baixar el cap. De sobte, no haver provat mai una droga li va semblar el més vergonyós que li podia passar. No va ser capaç de dir res mentre ell encenia el porro amb molta traça. Hi va fer una calada.

-No fa res, veus? És com beure… perquè tu beus, oi?- un altre cop aquell somriure. Aquells ulls clavats en els seus. Va fer que sí amb el cap. Ell va fer-hi una altra calada i li va acostar.

-Si?- Aquells ulls blaus eren hipnotitzadors. Va agafar-lo i va inspirar. Va tancar els ulls uns segons, fins que el va sentir parlar:

-Estàs bé? Si estàs esperant per veure què passa, tranquil·la, no és gaire fort…- li va tornar a passar. Ella hi va tornar. Una altra calada. Realment era ella? Era la noia que havia promès tants cops que no provaria drogues? De fet,  què era allò? No ho sabia… i tot i això, va continuar fumant. Fins que ella ja no era ella. Fins que no controlava el que deia, ni el que pensava.

I fins que ell la va besar. Un i un altre cop. Li va agradar tant! I ell la va agafar. Estava anant massa lluny. No, ella no ho volia. Va provar de parar-lo. Tenia massa força. No se’l podia treure de sobre… I el cap li rodava. Per què no parava? Potser era que ella encara no ho havia dit. Ara… ho havia dit? O només ho estava pensant? “Para, si us plau… para…” no ha sabia. Finalment, va perdre el coneixement.

************************************************************************

Va obrir els ulls. Parets blanques, una manta suau, de cotó, que la tapava perquè no passés fred. No en tenia, de fred. Va girar el cap.

-Europa?- La seva mare se la va mirar. Tenia els ulls vermells i inflats de tant plorar. Les galtes vermelles.

Europa va tancar els ulls. Què havia sigut, allò? Era un somni? No… era en un hospital. Quant de temps havia passat? No ho sabria dir. Com havia arribat allà? No ho recordava… Els va tornar a obrir. La seva mare se la mirava. Al seu costat ara hi havia el seu pare. De seguida va arribar el metge. Ara sí… res podia anar malament.

Bet Rosell Tinker

4rt ESO B Llatí

I.E.S. Cristòfol Ferrer

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

He fet una adaptació d’un mite ovidià del llibre de Narracions de mites clàssics que estem llegint a classe de llatí. Realment llegint-lo es pot comparar amb una història de la nostra vida actual. Quin és el mite? Si mireu la imatge potser us ajudarà. És un corb; us sona?

 

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

La Carme i l’Andreu es van conèixer a l’empresa on treballaven junts des de feia anys. Com que a ella la van ascendir i va passar a portar el departament on treballava ell, van començar a tenir una relació molt més estreta, i, és clar, ja se sap com va acabar tot allò.

Als cinc mesos van llogar un piset petit però il·luminat al centre de la ciutat, i van començar a viure-hi junts.

L’amic de la infància de l’Andreu, l’Eduard, anava cada dia al gimnàs al matí. Caminava fins a dos carrers més avall, girava a la dreta i es trobava de cara amb el rètol on posava “Centre Esportiu Municipal”. Aquell dia havia dormit poc acabant de corregir els exàmens dels seus alumnes de llatí, i anava amb els ulls mig aclucats pel carrer, per això el primer que va pensar en veure la silueta de la Carme agafada de la mà a un perfecte desconegut va ser que s’havia confós de persona. Però quan s’hi va fixar, va poder veure bé la dona del seu millor amic. Què hi feia, tan lluny de casa seva, i amb aquell home? No tenia pas germans, que ell sabés. Llavors ho va veure. A l’entrada de la boca del metro, la parella es va besar i es va separar.

Mentre corria a la bicicleta estàtica, l’Eduard va estar pensant en tot allò. Al final va pensar que el millor era explicar-ho al seu amic Andreu.

L’endemà mateix l’Eduard s’asseia al bar de la cantonada esperant el seu amic. Havien quedat per esmorzar. Quan l’Andreu va entrar per la porta del bar, l’Eduard va repensar-s’ho, però va fer el cor fort i al final li va explicar la infidelitat de la seva dona.

L’enganyat se’l va mirar incrèdulament “Qqq…què vvols dir amb això, Eduard?” I es va aixecar de la cadira, i va deixar el croissant a mitges i el seu amic allà plantats.

Ràpidament, l’Andreu va pujar a la moto i es va posar el casc, el ciclomotor va esbufegar, però finalment va arrencar en direcció al càlid piset que compartia amb la seva dona. Mentre conduïa, l’Andreu no se’n podia avenir, del que li havia dit l’Eduard. La seva dona, la seva fantàstica Carme, amb un altre?

Va posar les claus pel forat del pany de baix, i va pujar per les escales, no tenia temps d’esperar l’ascensor. Va obrir la porta i la seva dona va aparèixer per la porta de l’estudi. La discussió va ser forta, molt forta. Al cap de dos dies d’acabar amb ella, l’Andreu va deixar la feina. No podia viure tenint tan a prop la Carme. I per acabar-ho d’adobar, ja no tenia millor amic, “Adéu, Eduard, deixa’ns en pau a mi i als meus problemes d’una vegada” havien sigut les últimes paraules que assenyalaven el final d’una relació que potser havia estat sempre més a prop que aquella Carme tan enganyosa.

Maria Salat Navarro

4t Llatí IES Cristòfol Ferrer

Les gammes de l’esvàstica

Abans de començar, m’agradaria deixar clar que això no és cap apologia del nazisme, el meu objectiu es demostrar que la creu esvàstica va ser boicotejada.

La creu esvàstica és un símbol màgic que s’ha difós per tot l’àmbit eurasiàtic, el nord d’Àfrica i tota Amèrica. El nom sànscrit: swastica, vol dir “gran fortuna”. A la Grècia clàssica i altres civilitzacions més antigues, l’esvàstica era considerada un símbol sagrat. Aquí us he posat unes fotografies perquè vegeu que era molt ben acollida per la societat grega:

Ceràmica micènica

Ceràmica minoica (Creta)

Casc grec del segle IV aC

Casc grec del segle IV aC

La circumstància de que no s’haguessin trobat esvàstiques en les regions tradicionalment semites (Àsia occidental) va fer que gent de prestigi antisemita afirmés que aquest símbol havia estat rebutjat pels jueus. A través de grups espirituals marcats per reivindicacions polítiques antisemites (“EL ORDEN DE LOS GERMANOS”, “LA SOCIEDAD”) es va introduir l’esvàstica com a símbol del nazisme. Hitler es va familiaritzar amb l’esvàstica durant la seva infància, entre 1896 i 1899, quan va ser alumne de d’escola religiosa de Lambach (ubicada en un antic monestir benedictí) i durant la seva estada a Viena, on a partir de 1909 era fàcil trobar-la en la portada de la revista ariosofista (que defensa la raça ària). Llavors, ja tenia un significat antisemita i va ser així quan es va començar a difondre abans de la seva adopció per part del partit nazi. Aquest últim, formalitzat per Axton Drexler i Adolf Hitler, se’n va aprofitar del prestigi que s’havia establert en la societat sobre aquest símbol, per acollir-lo.
A partir d’aquí, el seu significat real es va perdre en el temps i va passar a simbolitzar una ideologia que va protagonitzar una etapa molt denigrant de la nostra història.

Si voleu riure una mica i trobar referents clàssics no us perdeu la paròdia de Charles Chaplin a El gran dictador de l’esvàstica:

Per cert, per què l’esvàstica es diu també creu gammada? Què és un gammadió i per què?

 

Laura Galán

1 r batxillerat grec i llatí

Gimcana mitològica I: Mites cosmogònics i olímpics

Us proposo que poseu en pràctica els vostres coneixements de mitologia amb aquest qüestionari iconogràfic. Intenteu identificar els personatges o l’escena representada en cada diapositiva i exposeu-ne tota la informació que pugueu. Recordeu que de les divinitats n’hem de saber el nom grec i llatí, la genealogia, els atributs i la simbologia.

No us n’esteu, si en sou capaços, de fer un comentari de les diferents representacions des del punt de vista de la Història de l’art. Identifiqueu l’autor o, si més no, el seu estil? Potser podreu dir el títol d’alguna de les obres? Voleu destacar algun detall tècnic d’una d’elles?…


[Si voleu veure la presentació més ampliada, cliqueu aquí.]

Per acabar, podeu contemplar una visió més lúdica de la mitologia a Els déus se’n van de marxa. Sabeu respondre les preguntes? Hi reconeixeu algú?


Καλὴ τύχη!!!
TERESA

El Parc del Laberint a “El Perfum”

A la pel·lícula El Perfum de Tom Tykwer (2006) es van utilitzar diferents espais del Parc del Laberint d’Horta, el jardí històric més antic de Barcelona. En concret, la façana i la terrassa que apareixen en diversos plans de la mansió d’Antoine Richis a Grasse pertanyen al Palau Desvalls, avui dia parcialment tancat (en el seu pati nosaltres hi vàrem deixar les motxilles). També hi surten dos jardins: el dels boixos retallats amb uns brolladors circulars al mig, al costat del Palau Desvalls (davant de la reixa del qual vàrem explicar els mites dels dos relleus) i el famós laberint vegetal, fet amb xiprer, que dóna nom al parc en el qual ens vàrem perdre amb els cordills de colors. També surten a l’escena les escultures, els gerros de terracota, la pèrgola i els jocs d’aigua.

Si heu vist la pel·lícula El perfum i si no és un bon motiu per veure-la, podríeu acabar de localitzar les escenes que ahir vàreu contemplar en visitar El Parc del Laberint d’Horta. Recordeu què és Amor i Psique a El Perfum? i al Parc del Laberint?

Aquesta pel·lícula és la història d’un assassí i està basada en la novel·la homònima de l’escriptor alemany Patrick Süskind, publicada el 1985 i que va esdevenir un best-seller, traduïda a més de quaranta-cinc llengües. Si voleu un llibre impactant, no us el perdeu!

“Mens sana in corpore sano”

Avui fullejant un dels diaris que ens deixen setmanalment a l’institut Albèniz,  Preuniversitaris, buscant informació per una altra assignatura he trobat amb un article amb el titular en llatí, concretament “MENS SANA IN CORPORE SANO”que vol dir: Ment sana en cos sa. Així que m’he posat a llegir l’article i era força interessant. Aquí us en deixo un resum:mens-sana
L’esport és una eina fonamental per tal de mantenir el nostre cos saludable. Tot un corrent psicològic s’encarrega d’estudiar la relació que hi ha entre l’esport i una ment sana. Els estudis han revelat que practicar l’esport ajuda a millorar la concentració, descarregar la tensió, reduïr la sensació d’estrès o millorar les relacions interpersonals.
En fer esport, el nostre cos ha de realitzar un esforç, això provoca que el cos produeixi unes hormones anomenades ENDORFINES, que actuen sobre l’estat psicològic de la persona tot aportant plaer i benestar. Aquestes endorfines també són capaces d’hinhibir les fibres nervioses que transmeten el dolor. Uns exercicis que van bé per un augment significatiu de la secreció d’hormones són concretament els de resistència. Les persones que practiquen aquest tipus d’exercici físic poden prevenir les depresions i contribueixen a la millora significativa de l’estat d’ànim i de l’autoestima.mens-sana-1
Avui en dia les rutinesque s’estableixen en la societat [llevar-se, escola, dinar, escola, casa] inclouen cada cop més com a element indispensable l’esport [llevar-se, escola, dinar, escola, gimnàs / entrenament / dança / arts marcials…, casa]. Les persones que pateixen d’ansietat ho fan sota algun sentiment d’irritació i amb l’esport es podria previenir. Un excès d’ansietat pot afectar les capacitats cognitives de les persones [per això l’esport també es favorable, perquè t’ajuda en la concentració en l’estudi, etc…].
La proximitat dels exàmens importants i la por al fracàs ajuden a provocar aquesta ansietat juntament amb les depressions. Aquest sol ser el principal problema dels nois i noies preuniversitàris/ies. A més, els horaris dels estudiants no són fàcils, perquè sovint comporten una manca de son.
Així doncs practicar esport amb regularitat ens ajudarà a mantenir-nos sans per fora i per dins. I això, de ben segur, repercutirà de forma positiva en els diferents àmbits de la nostra vida diària. Quina raó tenia Juvenal, el poeta romà autor de la sentència llatina que encapçala l’article!
Andrea Sala
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Centenari d’una meravellosa troballa!

Foto Aida Caba

Foto Aida Caba

Diumenge 25 d’octubre de 2009 Esculapi, o potser Asclepi o perquè no Serapis, va celebrar el centenari de la seva troballa a Empúries. Emili Gandia va trobar la part inferior de l’estàtua abocada dins el temple del déu el 1909. L’any passat aquesta escultura va tornar a casa i amb braços. Què més en sabem?

Parc del Laberint VII: Més mites

Dànae
Segons la mitologia grega, Dànae era filla d’Acrisi i d’Aganipe. Acrisi, per mitjà de l’oracle es va assabentar que el seu nét el mataria. Va decidir tancar Dànae en una cambra de perdra, més tard va ser seduïda per Zeus, transformat en pluja d’or i d’aquesta unió va nèixer Perseu. Acrisi va ficar Perseu i Dànae en una arca i els va llançar al mar. Zeus, va fer arrossegar l’arca fins a l’illa de Sèrifos i la va trobar Dictis. Aquest els porta davant el rei Polidectes. El rei la pren per esposa acollint Perseu, que és educat al temple de Minerva.
Acrisi va emprendre el camí per reclamar-los, quan es va assabentar on es trobaben. Perseu va prometre al seu avi que mai el mataria. Polidectes va morir per culpa d’una tempesta. Van tenir lloc els jocs fúnebres: Perseu va llançar el disc, que el vent va portar fins al cap d’Acrisi, i el va matar. Per voluntat dels déus, Perseu va acabar matant Acrisi. Posteriorment Perseu va marxar a Argos on va regnar.
Adaptació del text d’Higini, Faules, 43. Font de la traducció: Mites, art i literatura: un treball interdisciplinari a les aules.
(Si vols veure el text en llatí clica aquí).

Dànae rebent la pluja d’or (1545). Tizziano Vecellio (1485 – 1576). El Prado – Madrid

Rapte d’Europa, el relat segons Ovidi
Júpiter, anomenat Zeus en mitologia grega pren l’aparença d’un toro blanc i es posa enmig dels vedells, magnífic d’aspecte. El seu color, certament, és el de la neu. La musculatura del coll és ferma, les banyes són petites, qualsevol diria que han estat treballades a mà, molt lluents. Sembla pacífic. Europa queda admirada en veure que és tan bonic, que no amenaça d’atacar-la. A priori, tot i veure’l tan dòcil, té por de tocar-lo; després, s’hi acosta i li posa flors a la boca blanca. A Zeus li agrada i li fa petons a les mans; Fa saltirons en l’herba verda i frega el seu llom de neu en la sorra roja; i després de treure-li poc a poc la por, ofereix el pit a la noia perquè li faci copets amb la mà, o les banyes perquè les envolti amb garlandes de flors fresques. La princesa s’asseu damunt l’esquena del toro; i aleshores el déu, a poc a poc, va començar a allunyar-se de la terra i del litoral. La noia té por i es gira a mirar la costa; amb la mà dreta s’agafa ben fort a una banya, l’altra la té posada damunt el llom; els seus vestits ondulen al vent. Zeus se l’havia endut a Creta. Un cop allà el déu li revela la seva identitat i fan l’amor. De la seva unió van nèixer Minos, Ramadant i Sarpedó Zeus la va cedir a Asteri, rei de Creta, amb qui ella es casa i obté la sobirania sobre l’illa. Va gaudir dels honors de deessa amb el nom de Hellotis o Hellotia.
Adaptació de les Metamorfosis d’Oividi. Font de la traducció: Mites, art i literatura:un treball interdisciplinari a les aules.
(Si vols veure el text en llatí clica aquí).

F. BOUCHER, El rapte d’Europa(1732). Oli. Museu del Louvre. París

El rapte d’Amfitrite
Pertany al grup de les filles de Nereu i Dóride, les Nereides. Posidó la va raptar quan ella estava un dia amb les germames, a prop de la illa de Naxos. També es diu que Posidó l’estimava des de feia molt temps, però que per por la jove el va rebutjar i es va ocultar en les profunditats de l’Oceà, més enllà de les Columnes d’Hèracles. No obstant això, va ser descoberta pels dofins, i conduïda per aquests enmig d’un solemne seguici a Posidó, qui la va fer la seva esposa. Amfitrite ocupava al costat del déu del mar el mateix paper que Hera al costat de Zeus i que Perséfone amb el déu dels morts. Sol ser representada envoltada de nombroses divinitats marines.

amfitrite

Pintura (c.1610) de Nicolas Poussin (1594-1665) titulada El triomf de Posidó i Amfitrite

Jéssica Llavero
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz