Reconstruir la nostra història junts – Relat col•lectiu

[Aquest és el relat de la nostra experiència del curs passat. És un relat ‘en construcció’ que s’escriu a partir de les veus de tots i totes les que vam participar en aquest blog]

L’inici del curs 2007-2008, un punt de partida difícil

Alfred: Eren els primers dies de setembre de 2007. Jo ja sabia que aquell curs la matèria d’Educació Visual i Plàstica a l’institut havia quedat reduïda a una única hora setmanal a tercer d’ESO. De fet, portava tot l’estiu rumiant com encarar-ho. Un estiu en el que encara ressonaven les experiències viscudes el curs anterior. Ressonàncies que intentava transformar en aprenentatge per incorporar-les al meu saber docent. Però en aquells primers dies de setembre vaig saber que aquesta hora setmanal dels quatre tercers d’ESO s’amuntegaria en una ‘sessió contínua’ els divendres al matí, una classe rera l’altra. Em preguntava com, en aquelles condicions, aconseguiríem constituir-nos com a grup d’aprenentatge, com aconseguiríem quallar un mínim sentit de pertinença per articular un projecte col·lectiu en el que cadascú tingués l’oportunitat de trobar el seu lloc per aprendre.

Carla: Al ser l’assignatura una hora a la setmana, va ser un poc liosa perquè si algo no havies entès, no podies fer-ho fins la setmana vinent, però amb una mica l’ajuda dels companys i companyes ens ho facilitàvem.

Berta F: Per a mi no va ser cap inconvenient. A part de que Alfred se tenia que passar tota l’hora explican-mos el que potser faria en dos dies, però se’n va sortir molt bé.

Ricard: El fet de tenir una hora semanal, ens obligava a atendre els 55 minuts de classe, cosa que no sempre s’aconseguia.

Andrea B: La veritat, si totes les classes d’una hora ens fessin pensar així, potser la cosa aniria millor.

Alfred: Jo no sabia encara qui eren els nois i les noies amb els que compartia aquella hora fugaç de divendres al matí. No sabia quins eren els seus interessos, ni què esperaven de mi. Potser per això parlava tant: sobre mi, sobre la matèria, sobre allò que podíem fer junts. Necessitava ‘caminar’ la distància que ens separava: des del lloc en el que era situat com a professor cap al lloc en el que jo intentava situar-me. Però els ‘llocs’ són construccions performatives, es ‘fan’ més que es defineixen. El trànsit que compartíem cada dia, l’anar i vindre des d’on em situàvem (i els situava) cap on em situava (i es situaven), és el que traçava el solc de la nostra experiència junts.

La participació ‘online’ (1): una estratègia per estirar el temps i l’espai escolar

Alfred: Des d’un primer moment vaig pensar en habilitar un espai virtual com a extensió de l’espai i el temps que compartíem a l’aula. En els darrers cursos havia fet servir el moodle del centre per desdibuixar els límits de la divisió en grups-classe i per ampliar l’horitzó de les possibilitats de participació i pertinença. Ara aquell espai virtual em brindava la possibilitat d’estirar la nostra relació més enllà d’aquella hora setmanal del divendres al matí. Més endavant, la necessitat de donar visibilitat al nostre projecte ens faria abandonar el moodle per publicar el blog.

Anna: Una assignatura que només la teníem una hora a la setmana es va convertir en una assignatura del dia a dia.

Elena Nav: Ens tenia connectats tota la setmana.

Francina: El gran inconvenient que ens presentava Alfred a principi de curs, que era que tan sols teníem una hora setmanal, el vam deixar de banda, aprofitant aquesta hora ‘a saco’ i treballant molt a casa.

Eugènia: Vam tindre temps de fer moltes coses. El bloc no depenia d’aquests 60 minuts sinó que era un treball de dia i dia.

Francina: Va ser una de les assignatures que més ens vam esforçar ja que per a fer cada article calia primer estar uns dies pensant bé per on l’enfocaríem i com ho explicaríem.

Berta F: El bloc va ser una manera d’utilitzar un recurs que teníem tots o casi tots a l’abast: Internet. D’aquesta forma tot era més fàcil i ordenat. Al mateix temps, no ens podíem olvidar de fer-ho tan fàcilment i no ho definíem com a “deures de classe”.

Andrea B: Crec que va estar millor així. Perquè, si haguéssim tingut més hores, hauríem fet el bloc? Hauríem tingut temps per pensar i reflexionar sobre aquest tema? L’hauríem tret aquest tema per començar?

Francina: El blog, a més d’ensenyar-mos molt, també ens va unir.

L’imaginari visual, una oportunitat de conèixer-nos

Alfred: La primera proposta del curs va ser l’Imaginari Visual. Aquest és l’únic projecte que es resisteix a caure de la meva programació any rera any. L’Imaginari Visual és un intent de dialogar amb les ‘seves’ imatges, les que ells i elles tenen, comparteixen, produeixen o usen. Dedicar els primers dies a aquest projecte ens permet construir una primera cartografia de la cultura visual del grup a partir la seva pròpia experiència. Mentrestant, revisem alguns dels projectes realitzats en cursos anteriors. Són treballs que sovint ja coneixen, perquè la majoria dels projectes que emprenem solen tenir alguna dimensió pública: murals, vídeos, exposicions… Però precisament per això, perquè ja ho han vist, conversar sobre allò que vaig fer l’any passat amb altres estudiants em permet abordar l’inici de curs des d’una posició més dialògica. Els objetius del curs, la metodologia de la matèria o els criteris d’avaluació es desgranen a partir de les preguntes i els comentaris que suscita allò mostrat: ¿Qui va eligir el tema del mural? ¿Podem fer també un graffiti? Una amiga meua surt en este vídeo… A la fi, les preguntes sempre apunten a qui les formula i parlar sobre allò mostrat és, sobretot, una oportunitat de conèixer-nos.

Elena Naz: Jo tenia una idea completament diferent del que era la EDU Visual i Plàstica.

Jonatan: Al principi me notava extrany perquè sempre que hem fet plàstica eren làmines, dibuixos, etc. i ara me vaig trobar en això nou.

Roger: Fa dos anys fèiem coses en regle i tal, i ara l’assignatura era completament diferent.

Gemma: Mos va presentar un treball que natros vam agafar suposo que en molta gràcia perquè no havíem fet mai res per ordinador. Les classes de plàstica sempre havien sigut dibuix lineal i tot això.

Conrado: Pero no tant sols això, el que tenia que ser una assignatura va deixar de ser-ho en certes coses: no hi havia exàmens (que relament no serveixen per a res, ja que amb els exàmens no apredràs res, sols serveixen per a dir els teus coneixements amb una nota), ni exercicis (que resulten cansats a vegades). Disfrutàvem sempre del que fèiem, al menys jo.

La participació ‘online’ (2): desbordar les formes de relació escolars

Alfred: La primera activitat que vam compartir al moodle de l’institut va ser un fòrum de discussió per iniciar el projecte de l’Imaginari Visual. La pregunta que guiava el debat era “Quines són i on són les teves imatges?”. Mentre llegia les seves aportacions al fòrum em vaig adonar que no escrivien per a mi. Aquesta constatació va ser especialment reveladora perquè la setmana anterior havíem iniciat aquest debat a l’aula. Com encara no teníem habilitat l’espai del moodle, els havia demanat que anotessin en un paper les seves aportacions. La manera d’escriure aquest full responia a la ‘gramàtica’ d’un treball de classe, era un llistat d’informació que s’articulava segons l’enunciat proposat pel professor. Jo, en lloc de recollir el full, vaig demanar-los que el comentessin a classe, que hi busquessin coincidències, diferències… que el completessin amb els punts de vista dels altres i que, finalment, pengessin a l’espai del moodle el resultat d’aquest procés de debat i reflexió. Però en el trànsit del paper a la pantalla el text va canviar. Suposo que eren conscients que allò que escrivien ja no seria llegit només pel professor sinó que ho llegiria tothom. I era a ells i a elles a qui s’adrecaven. “wola gent…”, escrivien. Hi havia qui fins i tot s’excusava: “Pos aki stik io fen lo EXERCICI ESTE EL FAI X LO ABURRIMEN XK SINO NOL FARiA… XD”. Em va sobtar la reiterada invisibilització del professor. Malgrat ser una tasca escolar ningú no s’adreçava al professor. Era ignorat, desplaçat del centre de l’activitat. Semblava que en aquell espai hi havia en joc alguna cosa més important que la pròpia tasca encomanada. Les estratègies d’escriptura (l’ús d’abreviacions pròpies del MSN) i de visibilitat que emergien però, sobretot, el to dialògic i relacional que adoptaven, em va fer pensar en aquell espai com en un espai de construcció i afirmació identitària. Era un estil comunicatiu que contrastava amb el llenguatge impersonal propi de les pràctiques escolars. Aquesta constatació marcaria, des d’aquell precís moment, el meu interès per explorar les possibilitats educatives d’escriure un blog col·lectiu per repensar el lloc que ocupavem uns i altres en la relació pedagògica.

Ricard: Al principi, trobava que això era una miqueta… xorra.

Sergi: Tots ens pensàvem que seria una tonteria (al menos jo), pero vam vore que no.

Anna: Ens vam quedar allò que es diu “ai maree…” perquè, és clar, era una cosa nova.

Maria: Mai havíem realitzat un treball d’aquest tipus tan… “modern”. Sempre estàvem amb el mateix de deures, examens… i pos això definitivament va ser un cop dur per a nosaltres, perquè no sabíem com començar.

Eugènia: Mai no havíem realitzat una activitat d’aquest tipus, és a dir, reflexionar, opinar, ensenyar…en un espai virtual.

De l’imaginari visual al blog ‘aprendre a ser’

Alfred: L’experiència de l’Imaginari Visual es va allargar fins a la fi del primer trimestre (gairebé quatre dies, degut als nombrosos divendres festius d’aquell curs). Les darreres sessions a l’aula les havíem dedicat a fer una presentació pública dels seus imaginaris visuals. D’aquesta posada en comú van emergir una sèrie de temes que relacionaven imatge i identitat. La idea que la Cultura Visual proporcionava unes experiències a través de les quals els meus estudiants ‘aprenien a ser’ nois i noies es va convertir en l’eix vertebrador d’un blog que pretenia aprofundir en les diverses temàtiques localitzades a partir de les nostres classes.

Elena Nav: No havíem fet mai un treball com aquest. En un principi, cada artícle que ens presentava per a mi parlava en xino. Les idees eren molt abstractes i àmplies i, sincerament, no sabia com emprendre-ho. Encara ara no sé com emprendre aquest treball. No és com les assignatures, un exercici i contestes, va més enllà.

Berta F: Als primers articles ficar-me a actualizar era com una obligació, perquè era una dificultat desarrollar aquells temes.

Josep: Per a mi era casi com un camí sense sortida.

Rosa: No tenia molt clar que era el que Alfred ens volia explicar i fer entendre.

Laura: Vaig tindre algun dubte a l’hora de fer algun treball, ja ke eren coses ke mai m’havia plantejat.

Jonatan: Però depres ja vam agafar el “truquillo”.

Francina: Quan el vam començar a fer ens el preníem com un treball de classe però quan ja portavem dos o tres articles va passar a ser una cosa més propera a natros, al menys per a mi, i entràvem ja per plaer.

Rosa: Poc a poc vaig anar enganxant el fil, però caminant sense veure bé les coses, i a mitan de curs vaig poder començar a entendre més les coses.

Oscar: Primerament no em feia molta gracia, ho veia com una tonteria que no serviria per a res. Però a poc a poc vaig anar veient que era una cosa bastant interesant, on podies dir el que pensaves i expressar-te tal com eres.

Conrado: Des del principi em va parèixer una bona idea. Un bloc per reflexionar, on tots podíem estar en contante a qualsevol hora. Ens estàvem ensenyant, aprenent de nosaltres mateixos coses que no sabíem. I això era algo fantàstic.

La participació ‘online’ (3): la ‘bretxa’ digital

Alfred: La tecnologia no és transparent. La participació ‘online’ afegia tot un seguit de mediadors tècnics que interferien i minvaven les possibilitats d’interacció. Per posar un exemple concret, l’alumnat tenia una clau d’accés al moodle de l’institut, però quan vam decidir publicar un blog extern vam haver de gestionar tot el procés d’obtenció d’un identificador i una contrasenya per a tothom. Aquesta condició d’accés va entorpir la incorporació de tot l’alumnat al projecte del blog.

Miquel: Crec que me vaig comprometre el que vaig poder en aquest bloc. Encara que, com no tenia contrasenya, la majoria d’articles els vaig fer al moodle.

Erick: Alguns articles no els vam poder escriure per falta de la contrasenya.

Carla: Al ser per ordenador va ser un poc complicada.

Albert: Si tenies algun problema amb l’ordinador t’havies d’esperar a trobar-te a Alfred o a que tornés a tocar plàstica. Això endarreria molt les coses, per lo menys a mi m’endarreria molt la feina.

Alfred: La tecnologia no és innòcua. No tothom disposava d’ordenador personal i connexió a Internet a casa i les possibilitats de tenir accés des de l’institut eren molt limitades.

Roger: La meua relació amb el bloc va ser escasa. A vegades los treballs els vaig fer amb David. Dificultats. No tenia Internet a casa i per a estos treballs es necessita la presència d’Internet.

Alfred: La tecnologia no és neutral. La meva proposta contemplava alternatives per superar aquestes dificultats, des de la premisa que tohom havia de poder trobar el seu lloc per a aprendre i per construir el seu propi recorregut del curs. Una forma d’aconseguir-ho era deixar obertes totes les formes de participació al meu abast, no només ‘online’ sinó també a través de suports més convencionals ja fossin electrònics o en paper. Però aquesta aparent diversitat de possibilitats de participació amagava una desigualtat que acabaria per fer-se evident: no totes les formes de participació tenien el mateix valor i no tothom podia elegir la forma de participació que preferia. La qualificació ja no articulava el nostre curs sinó la pertinença. I algunes formes de participació, malgrat garantir la qualificació, es produïen en un territori exclòs: el de la tasca escolar.

Eugènia: El bloc va ser un tipus de diari i no un treball obligatori per tindre una nota d’aquesta assignatura. Per a mi era com un diari íntim en el qual escrivíem tot el que pensàvem i en el que vam tindre molta confiança.

Roger: La meitat de treballs els vaig entregar en un full de paper. Encara que a vegades vaig xalar molt, això de que la gent ho feia als blocs i jo i companyia ho teníem que fer a mà en un full… Aixo crea l’aburrició.

El blog ‘aprendre a ser’, un lloc on ‘ser en relació’

wit wiu!!!aki tem gemma & eugènia començan el treball
aspero k axo anira ml be!!
i k funcionigue km u desitja alfred!!wno a posaru en marxa!!
K pa k pa k psa!
Vaia kosa xula ka kedat aixo, ara domes keda kompleta en lo nostre arte ajaja
weno k ia uai fet tot i teu ai ambiat tot, not podras keixa k ara ia am fet la faena i
ben feta!Vinga pos asta lora de despues de klase del divendres!X fi… 15 anyss!!
wenas alfreD!!!
wenoo k stem akii joO i amandaa
i anem a començar el treball…xo no sabem kom se faaa xD
wenoo alfred avoree si lo endevinem
adeuuU finsss demaa
epaaaaaaa!! a comentaaaaaaaa!!=DPRIMERAAAAA!!jijij
oskar¡¡
Si xales si xales alfred, te faras famos gracies a natros cabr………., sempre fen coses rares que al final queden be jejejejeola
Alfred! pos, aqui estem cristina i andrea.
nem a começa el treball!
au adew!! asta el dilluns

Alfred: Aquestes eren les primeres ‘entrades’ al blog. Sovint, al llarg del temps que vam dedicar a escriure en el blog, vaig pensar que era sobretot un lloc on ‘ser amb els altres’, una forma d’estar connectat, de formar part d’aquella comunitat que construíem junts i que ens constituïa com a grup. El blog tenia un sentit relacional que es consumava a través de ‘ser-hi’. Era una identitat que s’escrivia des de la participació. I, aquest cop, jo també hi era.

Andrea A: Des del primer dia me vaig comprometre a fer-lo, participar i actualitzar setmanalment.

Anna: Només amb la primera actualització al bloc, ja em va parèixer que seria una cosa molt interessant, bona. No sé com expressar-ho, diferent, però sobretot molt millor. Les coses noves, encara que te sorprenguen al principi, després potser t’acaben agradant. Això és el que em va passar a mi.

Rosa: Poc a poc de lo que es tractava d’un treball ho vam anar fent com si fos algo que nosaltres haguéssim fet per expressar-mos i comunicar-mos de manera molt diferent a lo normal.

Alfred: Em preocupava ‘pedagogitzar’ el blog, convertir-lo en una mena de ‘cavall de Troia’ d’allò escolar. Però el blog va esdevenir un espai on explorar altres formes de pertànyer i de donar sentit. Per a mi aquest era el seu veritable valor educatiu perquè s’articulava com un ‘espai d’afinitat’ en el que el sentit es construïa des de la ‘perícia distribuïda’.

Anna: Ens relacionavem més amb tots, compartíem opinions, expressàvem les nostres idees… És que crec que fins i tot al final ja no ens recordàvem que era un treball de classe, per lo menos jo. No ho sé, ho feia sense pensar-ho.

Mireia: Sempre ho vaig fer a l’últim moment. Sempre pensava ja ho faré, ja ho faré… i al final era dijous la nit i com en dijous la nit estic al msn, pos Conrado sempre me feia recordar-me’n.

Laura: El blog feia ke em comuniqués més amb els de classe i els coneguera una mica més, ja ke no els coneixia molt, encara ke porto bastant de temps anant a la mateixa classe amb alguns companys meus.

Erick: Va fer relacionar-nos en gent de tots los tercers i, a més, en gent de fora.

Conrado: Ja no teníem restriccions d’horari. A més, els alumnes ens podíem comunicar, reflexionant  i aprenent de nosaltres mateixos.Elena Navarro: Personalment va ser una molt bona experiència. No era tan sols un treball de classe, sinó entrar una tarda i posar-te a llegir articles i comentar, sense que fos obligatori.

Mar: També me va agradar poder veure el treball de tots els 3rs. Potser si tot això ho haguéssem fet entregant-ho personalment al professor no sabríem mai l’opinió de l’altra gent. En definitiva, que estic molt orgullosa del treball realitzat.

Mireia: Vaig aprendre dels meus companys i vaig descobrir coses d’ells que no sabia. Com per exemple com senten (de sentiments, jeje) i com tracten els diferents temes. Perquè hi ha diferents punts de vista i, de vegades, va bé saber els dels altres. Algunes vegades, gràcies a llegir-los, reflexiones i pots arribar a canviar d’opinió. També vaig aprendre que cadascú és com és. I que, per moltes diferències que pugues tindre en una persona, també pots tindre una bona relació en ella.

Aprendre a conèixer, a fer, a viure amb els demés: aprendre a ser

Alfred: Aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure amb els demés i aprendre a ser, són els quatre pilars de l’aprenentatge fonamental de l’informe Delors del 1996. Tinc la impressió que el nostre blog els va abordar de diverses maneres. Algunes formaven part de la planificació del professor: conèixer el mapa que configura la nostra cultura visual, fer en un context d’alfabetització digital, viure amb els demés a través d’una comunitat que transitava entre un espai presencial i un altre virtual i ser amb un mateix i ‘en relació’. Però la circulació i la distribució de pensaments, adhesions i encontres que formiguejaven a través dels ‘posts’ del blog van desbordar les espectatives del pensament i la planificació escolar.

Aprendre a conèixer

Gemma: Vam aprendre noves coses, diferents de les altres.

Elena Nav: Com per exemple a relacionar les imatges amb el tema que estàs exposant per donar més informació.

Zamara: A expressar-me millor, a saber més coses sobre la música, els sentiments, etc.

Eduard: Sense adonar-me’n cada cop tenia més presents les paraules i conceptes que anaven sortint.

Berta F: El valor que li vaig donar era el mateix que a qualsevol altra assignatura (mates,català o castellà), però amb una sola diferència: en aquesta assignatura posava la meua opinió, i per això significa molt més que qualsevol altra.

Aprendre a fer

Miquel: En aquest bloc vam escriure més que 4 paraules. Vam compartir debats, problemes tècnics i també vam compartir un espai interactiu a través del qual ens vam comunicar. El més important d’aquesta activitat és que tots vam formar part d’aquí i ens vam divertir escrivint i fent feina. Perquè realment això era fer feina, però era una feina que no costava de fer, era una feina que agradava.

Zamara: Va ser entretingut això d’anar escrivint cada semana o cada dos semanes, perquè els temes eren de pensar bastant sobre com som i com ens sentim.

Mar: No sempre va ser fàcil sinó tot lo contrari. A vegades em vaig passar hores pensant què podria ficar i com ho podria ficar per a que s’entengués lo millor possible. Moltes vegades potser no me va quedar l’article com volia, o potser no me vaig quedar satisfeta. Però al temps que vaig dedicar a pensar sobre el tema també li dono importància, ja que me va ajudar a plantejar-me coses que potser no se m’haguessen passat mai pel cap.

Cosmin: Va ser un dels treballs més divertits que he fet en tota la meva vida. I no ho dic només perque vaig xalar molt sinó perquè vaig començar a preguntar-me coses que abans ni les pensava. Dificultats en van haver un munt, cada article amb les seves: com fer-ho per a que quedi bé, per a que agradi… A cada article vaig aprendre algo nou. Va ser un experiència que recordaré tota la meva vida.

Maria: Encara que potser no ho notéssem perquè era un treball diari de classe, aquest bloc ens va ensenyar moltíssim ja que vam poder corregir els nostres articles, equivocar-nos, veure les opinions dels demés…Per la meva part crec que vam realitzar un treball fantàstic!

Aprendre a viure amb els demés

Miquel:  Jo crec que aquest any les coses van començar força malament, no erem ni de lluny la millor classe. Tot eren mals rollos, no hi havia companyerisme.  Però, al cap d’un temps no molt llarg, cadascú va demostrar del que era capaç i, amb l’aportació de tothom, vam fer que la classe anés endavant. No és una mala classe, tampoc la millor, però, qui la té? Aquest any vam riure, vam plorar, ens vam enfadar, ens vam equivocar, vam encertar… Però sempre junts!

Eugènia: El bloc ens va permetre relacionar-nos, conèixer-nos els uns als altres més a fondo, descobrir coses íntimes que no ens contaríem en qualsevol altra proposta de treball. Sortia tot allò que tenia qualsevol persona dins seu (pensaments, opinions, reflexions…).

Mar: Va significar molt, me va ajudar a expressar coses que me pensava que no sabria expressar mai. Me va ajudar a vore les opinions dels altres companys respecte a temes i potser sense este blog no hagués sapigut mai que pensaven això.

Anna: Veure com som  realment cada persona, veure com és la vida, veure que cada persona és un món, que tots som humans i cadascu té un gust, amb el que sigui: roba, música, etc…

Albert: El que més me va ensenyar aquest bloc va ser l’opinió de la gent, és a dir, els comentaris. No crec que fossin dolents o bons, crec que tots t’ajudaven a escriure millor el següent article.

Aprendre a ser

Miquel: El bloc ens va servir per a que cadascun de nosaltres ens adonéssim de com erem i les coses que realment ens interessaven.

Eugènia: En la manera de reflexionar i opinar… a l’escriure alguns articles, cadascú de nosaltres s’identificava com era! La seva manera de ser!

Andrea A: Tots i cadascun dels alumnes participants mostràvem la relació amb allò que estavem explicant: els sentiments de cadascú!

Andrea B: Era com un petit tros de la nostra vida posat aquí. Però, a diferència dels ‘fotologs’ i això, aquí pensàvem el que escrivíem i escrivíem el que pensàvem.

Mireia:  Em va ajudar a aprendre coses que desconeixia de mi mateixa, i em va fer reflexionar en temes que mai me’ls havia plantejat. Per exemple, el d’aprendre a sentir. Aquest és dels que més em va agradar, ja que vaig veure diferents punts de vista de la manera de tractar els sentiments, i dels diferents sentiments que sent la gent. Tot s’ha de dir, però és que me’ls vaig llegir tots. Jo em vaig parar a pensar en lo important que era l’amistat per a mi, i gràcies a aquell article, ara encara la valoro més!

Jonatan: És una de les coses que més me van agradar del curs, ja que me va ajudar a conèixer-me una mica més.

Irina I: Vaig treure moltíssimes coses de mi que jo encara no sabia i vaig saber moltes coses de l’altra gent i els seus sentiments.

Elena Nav: Vaig aprendre a apreciar tot el que ens ajuda a ser i a comprendre que no ens formem sols, sinó que depenem de molts altres aspectes i que, per tant, en cada situació varia la nostra manera de ser.

Andrea B: El que si que va cambiar va ser la meva manera de veure les coses, d’enfocar-les, d’interpretar-les… Tot és diferent d’abans… això és el que he progressat no?

This entry was posted in General on by .

About Alfred Porres Pla

Sóc professor d'Educació Visual de l'IES Els Alfacs, on participo en el grup d'innovació educativa del PECA (Programa d'Educació en Comunicació Audiovisual). A més a més del meu treball a l'institut, combino la meva trajectòria artística (en el camp del vídeoart) amb la investigació en educació de les arts visuals per a la meva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona. Actualment participo en una investigació del FINT (Formació, Innovació i Noves Tecnologies) per repensar l'educació secundària des d'una perspectiva inclusiva.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *