Durant la lectura de Solitud de Caterina Albert, hem fet diverses aturades per parar atenció en detalls, descripcions… La següent descripció dels venedors ambulants durant l’aplec de Sant Ponç ens ha inspirat per fer la descripció del mercat de Lloret dels dimarts al matí.

«[…] Enmig del bullici i aprofitant les febleses que el contentament del menjar porta als homes, serpejaven amb destresa els petits marxants; un guerxo foraster amb la capseta plena de cadenetes de rellotge, de botonadures barates, d’elàstics de goma, de llapis i carteretes; la dona de les avellanes torrades, amb sa carona vermelleta i arrugada com una poma pansida i son cos torçat cap al pesant cistell de canya, ple dels cascavellets saborosos; el que duia les paperines dels anissos de frare i els caramels, mig fosos en sos quadradets de paper picats de mosques; el taronjaire, aixecant un braç i fent mirotejar en sa mà colrada un petit món d’or al crit vibrant de: “Dolces i regalades, noies!”; el cafeter de Murons, amb ses ampolles d’aixarops i gasoses… Tots llestos, escotorits, insinuants, rics de paraules meloses i d’insistències temptadores que feien néixer les ganes de comprar a tot arreu, com una pruïja encomanadissa.[…]», Solitud, p.196 (Educaula 62, 2014).

EL MERCAT DE LLORET DE MAR, per Iulia Bora

Vaig avançar entre la multitud fins a situar-me davant el carrer ample on cada dimarts tenia lloc el mercat del poble. El mercat estava just al bell mig, entre una petita riera a mà esquerra i una escola a l’altra banda. Percebia amb intensitat l’enrenou dels cotxes atès que els tenia a uns pocs metres de distància. En endinsar-me al mercat, una aroma penetrant que semblava de pollastre rostit em va envair ràpidament les fosses nasals. Efectivament, uns metres més enllà va aparèixer davant meu una parada on feien pollastres a l’ast. Els pollastres, col·locats en fila un al costat de l’altre, giraven a un mateix temps i desprenien un fum que s’escampava arreu del aire. Semblava que no era una hora gaire concorreguda atès que es podia passejar tranquil·lament sense topar amb ningú. Hi havia una gran diversitat de parades, i cada una tenia una essència pròpia que la feia diferent de les altres. A mesura que anava avançant, trobava a mà dreta una parada on amb un gran cartell anunciaven 2 per 1 en calces, una altra a mà esquerra on venien productes artesans, una de música del folklore espanyol. Mentre caminava per aquell passeig que semblava no tenir fi, sentia les converses entretallades de la senyora que preguntava el preu del producte, el senyor que demanava un pollastre per a emportar-se’l, els pocs segons d’una cançó de la parada de música o els sorolls irritants de les joguines exposades a la vista. Tot d’una, un estrident crit va trencar l’ambient plàcid en què em trobava submergida: una singular dona anunciava la gran oferta de calces i mitjons. Em vaig fixar més detalladament en la senyora que segons enrere havia fet aquell gran crit. Era una gitana de rostre rialler, ulls ametllats, i celles fosques que contrastaven amb la seva cabellera rossa, recollida en un monyo. Era d’una complexió robusta i vestia un folgat vestit marró. Devia tenir uns cinquanta anys.  Es mostrava afable amb els clients i ho feia tot amb tanta desimboltura que semblava que portés tota la vida dedicant-se a vendre al mercat. Vaig seguir caminant i just en aquell tram del camí, una olor intensa d’enciam es va fer notar. Aquesta es barrejava amb l’aroma de les fruites de la parada del costat i formaven una combinació un xic desagradable.

Deixant de banda això, la visita al mercat havia estat agradable. Havia vist que aquell espai era un lloc de retrobament amb aquells vells amics i coneguts, un lloc únic per comprar coses al seu torn úniques, un lloc on poder admirar la diversitat cultural molt present avui dia… Amb el sol d’acompanyant i un dolç sabor de boca, vaig marxar per on havia vingut.