El conjunt de poemes de El cor quiet de Josep Carner, dividit en 5 parts, acaba amb “L’assenyament”.
Són un conjunt d’11 poemes en els quals mostra l’arribada a l’edat adulta (al seny) del Jo poètic.
A Interval el jo poètic mostra l’estat de consciència entre dos sons. S’ha despertat massa d’hora, veu la pau de l’entorn i torna a adormir-se. Els crítics l’han relacionat amb el tema del viure incert i que es projecta cap a la idea de la mort. Interval seria així la metàfora de la vida. Nosaltres hi hem notat un cert aire del poema de Joan Salvat Papasseit Tot l’enyor de demà.
Una casa tancada evoca un temps en què era plena de vida. Els crítics l’han relacionat amb el poema de Joan Maragall Una casa nova.
Llegiu el poema més avall:
- Tot l’enyor de demà
- En una casa nova
Enllaç a la pàgina sobre Josep Carner.
Aquí podeu llegir:
TOT L’ENYOR DE DEMÀ, de Salvat Papasseit
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
EN UNA CASA NOVA, de Joan Maragall
Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires
lo que era abans de tots: l’espai, l’ambient, la llum:
mai més lliure un aucell travessarà aquests aires
ni una llar errabonda hi aixecarà ‘l seu fum.
Ja es teu, amo, això. Sia! I per molts anys l’esposa
hi regni coronada del riure d’un infant,
i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
i s’obri com uns braços als tristos que hi vindràn.
I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.
Si anèu pel món un dia, sabrèu lo que això val:
recordarèu el batre la pluja en aquest sostre
i com es dolça l’ombra del porxo paternal.
Juny 1910
