Arxiu de la categoria: General

Emulant en Carner

El poema “El raig de sol”, en què el jo poètic enyora l’estimada que no hi és, ens ha cridat l’atenció. És el raig de sol que busca la noia i, en no trobar-la, marxa desencantat.

EL RAIG DE SOL

Hi havia cada dia
un raig de sol que t’esperava aquí,
i em feia companyia
amb un dolç aire de venir per mi;
dava un reflex al sostre
com un aiguatge de mil ulls movents;
en un joc de cristall s’emmirallava;
tots els seus grans de pols eren contents.
Durava encar, encar… De ta cadira
al peu, ja començava de dubtar;
a pleret cada porta resseguia,
dissimulant que s’estirés enllà.
Era tan viu, que em creia de sentir-hi
el borinot que brum;
mos ulls deixaven aviat el llibre:
em coïen de llum.
Lent, decebut, el raig de sol partia,
i jo tombat, li endevinava ullcluc,
aquella cara tota seriosa
que fa als enterraments, greu i feixuc.
De cua d’ull -¿era amb despit o amb pena?-,
diagonal, em contemplava el raig;
i feia un salt enfora
abans de dir: -Me’n vaig.

JOSEP CARNER, El cor quiet.

Descripció d’ambient

Durant la lectura de Solitud de Caterina Albert, hem fet diverses aturades per parar atenció en detalls, descripcions… La següent descripció dels venedors ambulants durant l’aplec de Sant Ponç ens ha inspirat per fer la descripció del mercat de Lloret dels dimarts al matí.

«[…] Enmig del bullici i aprofitant les febleses que el contentament del menjar porta als homes, serpejaven amb destresa els petits marxants; un guerxo foraster amb la capseta plena de cadenetes de rellotge, de botonadures barates, d’elàstics de goma, de llapis i carteretes; la dona de les avellanes torrades, amb sa carona vermelleta i arrugada com una poma pansida i son cos torçat cap al pesant cistell de canya, ple dels cascavellets saborosos; el que duia les paperines dels anissos de frare i els caramels, mig fosos en sos quadradets de paper picats de mosques; el taronjaire, aixecant un braç i fent mirotejar en sa mà colrada un petit món d’or al crit vibrant de: “Dolces i regalades, noies!”; el cafeter de Murons, amb ses ampolles d’aixarops i gasoses… Tots llestos, escotorits, insinuants, rics de paraules meloses i d’insistències temptadores que feien néixer les ganes de comprar a tot arreu, com una pruïja encomanadissa.[…]», Solitud, p.196 (Educaula 62, 2014).

EL MERCAT DE LLORET DE MAR, per Iulia Bora

Vaig avançar entre la multitud fins a situar-me davant el carrer ample on cada dimarts tenia lloc el mercat del poble. El mercat estava just al bell mig, entre una petita riera a mà esquerra i una escola a l’altra banda. Percebia amb intensitat l’enrenou dels cotxes atès que els tenia a uns pocs metres de distància. En endinsar-me al mercat, una aroma penetrant que semblava de pollastre rostit em va envair ràpidament les fosses nasals. Efectivament, uns metres més enllà va aparèixer davant meu una parada on feien pollastres a l’ast. Els pollastres, col·locats en fila un al costat de l’altre, giraven a un mateix temps i desprenien un fum que s’escampava arreu del aire. Semblava que no era una hora gaire concorreguda atès que es podia passejar tranquil·lament sense topar amb ningú. Hi havia una gran diversitat de parades, i cada una tenia una essència pròpia que la feia diferent de les altres. A mesura que anava avançant, trobava a mà dreta una parada on amb un gran cartell anunciaven 2 per 1 en calces, una altra a mà esquerra on venien productes artesans, una de música del folklore espanyol. Mentre caminava per aquell passeig que semblava no tenir fi, sentia les converses entretallades de la senyora que preguntava el preu del producte, el senyor que demanava un pollastre per a emportar-se’l, els pocs segons d’una cançó de la parada de música o els sorolls irritants de les joguines exposades a la vista. Tot d’una, un estrident crit va trencar l’ambient plàcid en què em trobava submergida: una singular dona anunciava la gran oferta de calces i mitjons. Em vaig fixar més detalladament en la senyora que segons enrere havia fet aquell gran crit. Era una gitana de rostre rialler, ulls ametllats, i celles fosques que contrastaven amb la seva cabellera rossa, recollida en un monyo. Era d’una complexió robusta i vestia un folgat vestit marró. Devia tenir uns cinquanta anys.  Es mostrava afable amb els clients i ho feia tot amb tanta desimboltura que semblava que portés tota la vida dedicant-se a vendre al mercat. Vaig seguir caminant i just en aquell tram del camí, una olor intensa d’enciam es va fer notar. Aquesta es barrejava amb l’aroma de les fruites de la parada del costat i formaven una combinació un xic desagradable.

Deixant de banda això, la visita al mercat havia estat agradable. Havia vist que aquell espai era un lloc de retrobament amb aquells vells amics i coneguts, un lloc únic per comprar coses al seu torn úniques, un lloc on poder admirar la diversitat cultural molt present avui dia… Amb el sol d’acompanyant i un dolç sabor de boca, vaig marxar per on havia vingut.  

Jornades d’introducció a la poesia a la UPF

La Universitat Pompeu Fabra va oferir unes Jornades d’Introducció a la Poesia als estudiants de secundària el 19 d’abril passat. Per als que no hi van poder assistir per raons d’espai, se’ls va facilitar una connexió en directe. Nosaltres no vam poder-hi assistir, però tampoc ens hi vam connectar. Per això ara, aprofitem que ens han enviat l’enllaç de les conferències per si algú vol ampliar el coneixement sobre algunes de les lectures que hem fet aquest curs.

La primera part està dedicada a analitzar El poema de la rosa als llavis de Salvat Papasseit. Després de la primera hora, la sessió continua amb l’anàlisi de Vent d’aram a càrrec de Jordi Llavina.

Ball robat, de Joan Oliver

Ball robat és una obra de teatre que Joan Oliver va publicar l’any 1958. Presenta la relació de tres matrimonis d’amics pertanyents a la classe benestant que han arribat a la maduresa desencantats de les respectives parelles.  L’acció se centra en els dies previs a la celebració del desè aniversari de casament de tots tres matrimonis.

Una introducció per preparar una lectura ben teatralitzada:

Introducció per a una lectura teatralitzada.

L’assenyament

El conjunt de poemes de El cor quiet de Josep Carner, dividit en 5 parts, acaba amb “L’assenyament”.
Són un conjunt d’11 poemes en els quals mostra l’arribada a l’edat adulta (al seny) del Jo poètic.
A Interval el jo poètic mostra l’estat de consciència entre dos sons. S’ha despertat massa d’hora, veu la pau de l’entorn i torna a adormir-se. Els crítics l’han relacionat amb el tema del viure incert i que es projecta cap a la idea de la mort. Interval seria així la metàfora de la vida. Nosaltres hi hem notat un cert aire del poema de Joan Salvat Papasseit  Tot l’enyor de demà.
Una casa tancada evoca un temps en què era plena de vida. Els crítics l’han relacionat amb el poema de Joan Maragall Una casa nova.

Llegiu el poema més avall:

  • Tot l’enyor de demà
  • En una casa nova

Enllaç a la pàgina sobre Josep Carner.

Aquí podeu llegir:

TOT L’ENYOR DE DEMÀ, de Salvat Papasseit

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

EN UNA CASA NOVA, de Joan Maragall

Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires
lo que era abans de tots: l’espai, l’ambient, la llum:
mai més lliure un aucell travessarà aquests aires
ni una llar errabonda hi aixecarà ‘l seu fum.

Ja es teu, amo, això. Sia! I per molts anys l’esposa
hi regni coronada del riure d’un infant,
i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
i s’obri com uns braços als tristos que hi vindràn.

I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.
Si anèu pel món un dia, sabrèu lo que això val:
recordarèu el batre la pluja en aquest sostre
i com es dolça l’ombra del porxo paternal.
 Juny 1910