Qualsevol matèria pot ser font d’inspiració i evocar-nos emocions, records, històries… Comencem observant una peça de fruita i qui sap com acabarem?

El gust d’un record, per Oleksandra Bravo

L’olor és el primer que et ve, tan dolç i específic que sense veure la  maduixa ja saps que és allà.

Després se’t llença als ulls el color tan vermell que encara que no hi hagi més colors al refrigerador, aquest sembla ple de vida.

Sempre arriba aquell moment que només queda una maduixa al plat, aquella que no et vols menjar perquè no t’agrada l’aspecte; un vermell mig borgonya que t’indica, a part d’algun que altre bony, que el temps de vida de la maduixa s’acaba, després serà una fruita passada.

Les fulles que l’acompanyen són d’un verd fosc i encara que el verd sigui el color de la vida, la maduixa no sembla tenir-ne gaire.

El color que se’ns pinta sota les fulles deixa, per uns segons, el vermell per mostrar-nos una  fusió de taronja i groc, una posta de sol d’aquelles que dius “haig de fer una foto” però t’adones que no hi ha comparació que valgui entre la realitat i la fotografia. És llavors quan li fas una mossegada a l’última maduixa del plat.

El primer que et ve al cap és l’explosió de diferents sabors a la boca, el segon és el dubte de com tot pot estar dins d’una maduixa tan petita i mig passada, i per tercer et ve una conclusió. La maduixa és com una fotografia, no coneixes la realitat fins que la veus per tu mateix, fins que no li fas una mossegada.

El que va començar com una maduixa petita, mig tova i sense gaire vida, va acabar com una maduixa que amb cada mossegada et regalava el gust d’un record.

Poma, per Masha Sieiz

Aquesta fruita diamantina, tan saborosa com un postre celestial és de color verd clar com l’esperança, però per dins tan blanca com la neu. Té un cos de temptació ple de corbes exquisides i ni tan sol Adam ha pogut abstenir-se de tanta seducció. És un fruit prohibit. Si la toques, la trobaràs dura i ferma de tal manera que semblarà indomable. La seva aparença és tan cristal·lina que a vegades es pot percebre la llum del sol reflectida. Sembla una fruita màgica. I si la toques, notaràs un sabor suculent que amb la seva forma pentagonal et permet gaudir d’un paladar dolç i lleugerament àcid.

Quan veig aquesta fruita m’agafen ganes de tornar a la meva infància. A la primavera, a l’hort de la meva àvia quan tenia onze anys. Sempre volia sortir per poder aconseguir una fruita del pomer vell. Aquell pomer gran i a vegades indefens cobert de fulles verdes que cauen. Aquest color saborós i olor cristal·lí que tenien les seves pomes, no em deixaven indiferent.

Poma, m’escalfa amb la seva aparença i el seu gust

La realitat darrere una  poma, per Cristina Cristiano

Una fruita amb un passat fosc, ple d’aventures i sobretot de derrotes… Aquesta pobra fruita, plena de cicatrius per la seva caiguda d’un pomer al centre d’un jardí, està sola a prop de les arrels de l’arbre. Ha perdut la seva branca que la unia amb la seva mare, el pomer, però va arribar el moment de deixar el niu i començar un nou trajecte. La caiguda va ser seca. No va rodolar pel jardí, la base va quedar clavada a terra, com un acròbata del circ quan del cel baixa de peus a terra.

El sol picava fort en el jardí, aquesta poma d’un color verd dèbil causat de les derrotes que va patir durant la seva vida. El seu degradat de verds la fa diferenciar de la resta de les fruites, la fa ser especial, especial en tots els sentits.

És aspra, durant la seva vida les traïcions i les decepcions van fer que es tornès seca, sense sabor, sense sentiments. Apropant-te al cor de la fruita, el centre on tot va començar, cada mossegada et porta a un sabor més àcid.

Tots sabem que el temps ho cura tot i que d’aquesta poma madurant, l’amarg desapareixerà i apareixerà l’alegria, perquè com sempre s’ha dit, arribarà un moment en què seràs feliç, aquell moment en què et giraràs i veuràs el teu passat. Paral·lelament examinaràs les escombraries que has deixat darrere teu i entendràs que vas tenir coratge de poder superar-ho tot.

El sabor de la felicitat, per Natalia García

Era el primer dimarts de primavera com cada dimarts vaig anar al mercat. Passejava entre la multitud a la secció de la fruita, sense saber quina triar per les postres del dia. Aleshores vaig veure una jove tastant una maduixa i va ser quan sens dubte vaig descartar totes les altres fruites. La maduixa sempre m’havia inspirat sensualitat i als llavis d’aquella dona el vermell de la fruita semblava encara més el color de la passió, a demés combinava perfectament amb amb els seus llavis carmesins. La fruita en forma de gota i pigues grogues sobre la seva vestimenta vermella, aquell dia portava les fulles més glamuroses de tot el mercat. Es tractava d’unes fulles joves joves no gaire grans, proporcionades a la mitjana de la maduixa. Eren d’un color verd fosc per la part de sota i amb una tonalitat més pàl·lida a la part de superior. Pel que feia al contorn era llis. Després d’observar la maduixa en uns llavis aliens, el desig em va fer caure en la avis aliens, el desig em va fer caure en la temptació de tastar-la. En la temptació de tastar-la. En agafar-la, una fredor em va recórrer les puntes dels dits, però es tractava d’una sensació agradable ja que anava acompanyada d’un tacte suau. Em vaig adonar també, que desprenia un aroma a frescor, a aquelles tardes on el sol es dona per vençut i deixa pas a una brisa renovadora . Després que tots els detalls de la maduixa passegessin pel meu pensament, ella va caure en els meus llavis i amb la primera mossegada em vaig traslladar al paradís. En la meva boca  es va produir una dolçor que em va recordar la meva infància i en aquell moment va ser quan vaig tenir la certesa que si la felicitat tingués sabor, seria el de la maduixa.