El poema “El raig de sol”, en què el jo poètic enyora l’estimada que no hi és, ens ha cridat l’atenció. És el raig de sol que busca la noia i, en no trobar-la, marxa desencantat.

EL RAIG DE SOL

Hi havia cada dia
un raig de sol que t’esperava aquí,
i em feia companyia
amb un dolç aire de venir per mi;
dava un reflex al sostre
com un aiguatge de mil ulls movents;
en un joc de cristall s’emmirallava;
tots els seus grans de pols eren contents.
Durava encar, encar… De ta cadira
al peu, ja començava de dubtar;
a pleret cada porta resseguia,
dissimulant que s’estirés enllà.
Era tan viu, que em creia de sentir-hi
el borinot que brum;
mos ulls deixaven aviat el llibre:
em coïen de llum.
Lent, decebut, el raig de sol partia,
i jo tombat, li endevinava ullcluc,
aquella cara tota seriosa
que fa als enterraments, greu i feixuc.
De cua d’ull -¿era amb despit o amb pena?-,
diagonal, em contemplava el raig;
i feia un salt enfora
abans de dir: -Me’n vaig.

JOSEP CARNER, El cor quiet.