Solitud va ser publicada en fascicles a la revista Joventut l’any 1904, i finalment va sortir com a llibre el 1909.
El geni de la seva autora (Caterina Albert, amagada sota el pseudònim de Víctor Català) va ser reconegut ràpidament pels gran autors de l’època: Joan Maragall, Narcís Oller i Àngel Guimerà, ja molt vell. La força de les descripcions, la potència de la trama, la caracterització dels personatges… tot el que s’insinua i no s’explicita perquè no cal… impacten encara avui dia, perquè Solitud és una gran novel·la universal.
A part de la lectura hem aprofundit en diferents aspectes del llibre: la caracterització d’alguns personatges, les relacions entre ells, les descripcions dels sorolls, dels paisatges…
Ja conclosa la novel·la i fet l’estudi minuciós del personatge del pastor, em quedo amb una conclusió “agredolça” del final. És cert que des del primer moment jo vaig idealitzar un final feliç on la Mila i el Gaietà acabaven junts i contents, però amb el pas dels capítols la idea idealitzada del principi s’eliminava poc a poc de la meva ment, veia impossible un final feliç entre la parella i vaig passar de ser una fan de la relació Mila-Pastor a donar suport incondicional a la relació Mila-Arnau, però sembla que tampoc era un final factible per la Caterina Albert, em sembla que jo sóc més de novel·les romàntiques amb finals feliços.
També vaig quedar decebuda quan em van dir que no hi havia segona part del llibre, però suposo que d’aquesta forma puc imaginar-me el final més adient per mi, que és clar és una relació entre l’Arnau i la Mila!
Respecte el llibre considero que és un llibre amè. És cert que al principi costa entendre el vocabulari però de seguida t’hi acostumes i ho gaudeixes. Recomanat cent per cent!