Des del Drive 129 ” País de llum…”

“Nens a la platja” Joaquin Sorolla

M’ha agradat aquest text de l’escriptora  Poldy Bird que parla de vosaltres els nois i noies…

PAÍS DE LLUM

“Jo voldria quedar-me en aquest món atapeït de les parets celestes de la infància, envoltada en un aire que es dissol amb la calor de l’estiu (perquè, no sé per què, en la infància sempre és estiu, sempre hi ha un veler de paper navegant en un toll d’ambre, sempre hi ha un brioix platejat de paper de xocolatines en el fons d’una butxaca). Jo voldria caminar per senderes cuidades per àngels guardians.

Segura i preocupada solament per l’horari de la sopa de les nines, inventant noms per a cridar a les cuques de llum, buscant les piles que encenen a les cuques de llum, dormint amb un somni de compassada respiració i mans recolzades en els llençols sense crispació, com a flors. Allí és on una té la defensa més neta i més certa: la de la ingenuïtat, la de la fe.

Creure, creure en tot el món, obrir la pena com un pa calent i mostrar el seu fumejant interior; obrir el riure com un préssec madur i treure  la pell, o la polpa, o el suc, creient que als altres la nostra alegria els agrada, que els altres es posen contents amb el nostre triomf, amb la nostra felicitat. Voler. I sentir que voler és una margarida a la qual se li posen els pètals en lloc de treure’ls-hi. I que són uns ulls que s’entelen de plor quan la mà amiga es posa sobre l’espatlla per dir “sóc aquí, amb tu, perquè em necessites”.

Donar-se. Com es donen els nois. Sense especulacions: “Perquè estic de la teva part. Perquè m’agrada ser la teva amiga. Perquè et vull com ets”. A mi m’espanta aquesta ciutat que s’aixeca allí. Amb laberints de ciment i somriures de mentida que es posen en els rostres els que demanen alguna cosa. I parlar quan un vol quedar-se en silenci. I quedar-se en silenci quan un té ganes de parlar. I ferir. Perquè, a vegades, per a defensar-se, la gent gran ha de ferir. I passa com quan tu, que ets noi, deies furiós “Tant de bo que es mori la meva mare que no em va voler comprar un gelat”, i resulta que després et passes la nit despert i et lleves cent vegades amb l’excusa d’anar al bany o a la cuina a prendre aigua, res més que per a espiar-la i veure que respira, que no es va complir, que per sort no es va complir…

Jo et proposo una bogeria: que no creixis com sembla que és convenient créixer en aquest món de la ciutat fantàstica i totalment aprofitable. Que defensis els soldadets de plata que la pluja fa galopar sobre l’asfalt. Que vulguis perquè sí i plores tota la tarda perquè et vas barallar amb l’amic amb el qual et reconciliaràs demà el més feliç i oblidat de tot. Perquè si no et poses fort i defenses  aquestes coses aferrissadament, t’aniran arrencant d’aquest país de llum, i sense que t’adonis, t’aniran ficant les ombres que fan por en la nit, i quan arribis al lloc en què miro de peu dret  al meu voltant, voldràs fugir, anar-te de tu, abandonar el cos, refugiar-te en qualsevol que somrigui, tornar a fugir perquè van clavar les dents famolenques en el pa calent de la teva pena i en la polpa de la teva alegria i es disputen els ossos de nacre de la teva ingenuïtat, perquè no creuen que existeixi la ingenuïtat, la mà oberta, la sorpresa…; ai, la sorpresa, aquest miracle que de sobte ens ressuscita.

Per exemple, acabo de sorprendre’m amb un grapat de gessamins petits i blancs que s’han obert en la planta enfiladissa de la meva casa. I han perfumat de tal manera el jardí, que em van fer pensar en un malbaratament de màgia. Així que aparta’t una mica, deixa’m asseure’m amb tu en el banc, anem, aparta’t, fes-me un lloc un petit espai…, no tinguis por, jo encara puc xipollejar en el teu riu sense crespar les aigües i morir-me de riure veient girar una escorça d’arbre, i passar-me una tarda sencera descobrint universos en un calidoscopi. Jo encara puc disposar d’estones en el teu país de llum.

Camina, aparta’t una mica i deixa’m asseure amb tu en el banc”.

Poldy Bird (1977)

Des del DRIVE 129 L’Alzina del Vent…

Sempre m’han agradat els arbres centenaris perquè desprenen una gran sabiduria que no es transmet en paraules. A prop de Sant Llorenç tenim l’Alzina del Vent. L’Alzina del Vent, també coneguda com l’Alzina Bonica o l’Alzina de la Coma d’en Vila, té una alçada de prop de 12 metres i un tronc amb un gran perímetre de 2,8 metres. El principal atractiu d’aquesta alzina són les seves nombroses branques, totes gruixudes, fermes i llargues, que li donem un aspecte monumental.

Us deixo un enllaç a un article on es parla d’arnres vells i bells del món.

També us deixo un enllaç al programa l’Ofici de viure que parla dels banys de bosc. A veure què us sembla.

Mireu aquest arbre!!!

Des del DRIVE 126 Diferència entre Empatia i Simpatia

Idees extretes de la revista “Catorze”

Ser prou valents per mostrar allò que a dins duem trencat. Procurar que la fragilitat dels altres també sigui una mica nostra. No imposar un somriure, o un tot anirà bé, quan no cal dir res. Brené Brown en aquesta animació creada per Katy Davis reflexiona sobre la diferència entre l’empatia i la simpatia. Apostant per conjugar, en passat, present i futur, un verb: connectar.

1. L’empatia alimenta la connexió. La simpatia ens porta a la desconnexió.

2. Theresa Wiseman és una erudita en infermeria que va estudiar diverses professions en què és important l’empatia. I va proposar quatre atributs de l’empatia: tenir perspectiva, poder prendre la perspectiva de l’altra persona o reconèixer aquella perspectiva com a veritat d’aquella persona.

3. No emetre un judici (no és fàcil, sabent com arribem a gaudir fent-ho).

4. Reconèixer les emocions de les altres persones.

5. Comunicar-se-les.

6. L’empatia és ser sensible amb les altres persones.

7. Quan algú està atrapat en un forat profund i crida des del fons dient: “Estic atrapat, és fosc i estic aclaparat”. Baixem, mirem i diem: “Jo sé què vol dir estar aquí baix. No estàs sol.” La simpatia és: Oh, que malament, oi? Vols un sandwich?”

8. L’empatia és una elecció vulnerable. Perquè per poder-me connectar amb tu, he de connectar amb alguna cosa de dins meu que conegui aquest sentiment.

9. Gairebé mai, o mai, una resposta empàtica comença dient: “Almenys…” I ho fem sempre. Perquè quan algú comparteix alguna cosa molt dolorosa amb nosaltres provem de trobar-hi el cantó positiu.

10. “He tingut un avortament espontani”, “almenys saps que et pots quedar embarassada”. “Al John el faran fora de l’escola”,”almenys la Sara treu deus”.

11. A vegades davant les converses difícils provem de millorar la situació.

12. Si comparteixo alguna cosa molt difícil amb tu, preferiria que em diguessis: “No sé què dir, però gràcies per explicar-m’ho”.

13. Perquè la veritat és que gairebé mai una resposta pot millorar la situació.

14. El que millora la situació és la connexió.

Des del DRIVE 123 Autoconeixement…t’hi atreveixes?

 

L’autoconeixement és l’habilat de poder-se conèixer un mateix/a. Et deixo aquest vídeo que dura un minut i et proposo que hi pensis una mica. Jo et deixo unes preguntes. Pots deixar comentaris o més preguntes a sota? Veuràs que té molta relació amb l’aglà o els aglans que vam plantar.
* Què et provoca aquest vídeo? Quin tipus d’emocions i idees t’arriben?
* Quan llegeixes el text, quin significat té per a tu aquestes llavors que bateguen en silenci, empenyen i fan l’esforç de parir a si mateixos?
* Per a tu, què implica autoconèixer-se? És una cosa necessària? És fàcil?
És agradable? Passa en línia recta?Passa d’una sola vegada?
* Inventeu un text i / o una imatge proposant altres metàfores per al teu autoconeixement.
* T’atreviries a crear un audiovisual sobre el teu autoconeixement?
T’ANIMES?
 

Des del DRIVE 22 Comiat del curs a través del ZOOM

Divendres a la tarda dia 19 de juny vam fer el comiat del curs a través del ZOOM.
La Carol ha fet una petita explicació com a Directora fent el comiat del curs.
Acte seguit s’han mostrat els treballs que al voltant del projecte del bosc també podeu veure a la pàgina web de l’Escola. Si clique l’enllaç que us deixo ho podreu veure tranquil·lament.
S’ha fet un núvol de paraules que he fet una fotografia i el podreu veure. T’envio també una foto de l’acte.
També s’han visualitzat les paraules  que van fer els vostres nois i noies.
Per acabar s’ha escoltat de fons la cançó escriurem de Miki Núñez i s’ha donat per acabat l’acte.