Des del Drive 129 ” País de llum…”

“Nens a la platja” Joaquin Sorolla

M’ha agradat aquest text de l’escriptora  Poldy Bird que parla de vosaltres els nois i noies…

PAÍS DE LLUM

“Jo voldria quedar-me en aquest món atapeït de les parets celestes de la infància, envoltada en un aire que es dissol amb la calor de l’estiu (perquè, no sé per què, en la infància sempre és estiu, sempre hi ha un veler de paper navegant en un toll d’ambre, sempre hi ha un brioix platejat de paper de xocolatines en el fons d’una butxaca). Jo voldria caminar per senderes cuidades per àngels guardians.

Segura i preocupada solament per l’horari de la sopa de les nines, inventant noms per a cridar a les cuques de llum, buscant les piles que encenen a les cuques de llum, dormint amb un somni de compassada respiració i mans recolzades en els llençols sense crispació, com a flors. Allí és on una té la defensa més neta i més certa: la de la ingenuïtat, la de la fe.

Creure, creure en tot el món, obrir la pena com un pa calent i mostrar el seu fumejant interior; obrir el riure com un préssec madur i treure  la pell, o la polpa, o el suc, creient que als altres la nostra alegria els agrada, que els altres es posen contents amb el nostre triomf, amb la nostra felicitat. Voler. I sentir que voler és una margarida a la qual se li posen els pètals en lloc de treure’ls-hi. I que són uns ulls que s’entelen de plor quan la mà amiga es posa sobre l’espatlla per dir “sóc aquí, amb tu, perquè em necessites”.

Donar-se. Com es donen els nois. Sense especulacions: “Perquè estic de la teva part. Perquè m’agrada ser la teva amiga. Perquè et vull com ets”. A mi m’espanta aquesta ciutat que s’aixeca allí. Amb laberints de ciment i somriures de mentida que es posen en els rostres els que demanen alguna cosa. I parlar quan un vol quedar-se en silenci. I quedar-se en silenci quan un té ganes de parlar. I ferir. Perquè, a vegades, per a defensar-se, la gent gran ha de ferir. I passa com quan tu, que ets noi, deies furiós “Tant de bo que es mori la meva mare que no em va voler comprar un gelat”, i resulta que després et passes la nit despert i et lleves cent vegades amb l’excusa d’anar al bany o a la cuina a prendre aigua, res més que per a espiar-la i veure que respira, que no es va complir, que per sort no es va complir…

Jo et proposo una bogeria: que no creixis com sembla que és convenient créixer en aquest món de la ciutat fantàstica i totalment aprofitable. Que defensis els soldadets de plata que la pluja fa galopar sobre l’asfalt. Que vulguis perquè sí i plores tota la tarda perquè et vas barallar amb l’amic amb el qual et reconciliaràs demà el més feliç i oblidat de tot. Perquè si no et poses fort i defenses  aquestes coses aferrissadament, t’aniran arrencant d’aquest país de llum, i sense que t’adonis, t’aniran ficant les ombres que fan por en la nit, i quan arribis al lloc en què miro de peu dret  al meu voltant, voldràs fugir, anar-te de tu, abandonar el cos, refugiar-te en qualsevol que somrigui, tornar a fugir perquè van clavar les dents famolenques en el pa calent de la teva pena i en la polpa de la teva alegria i es disputen els ossos de nacre de la teva ingenuïtat, perquè no creuen que existeixi la ingenuïtat, la mà oberta, la sorpresa…; ai, la sorpresa, aquest miracle que de sobte ens ressuscita.

Per exemple, acabo de sorprendre’m amb un grapat de gessamins petits i blancs que s’han obert en la planta enfiladissa de la meva casa. I han perfumat de tal manera el jardí, que em van fer pensar en un malbaratament de màgia. Així que aparta’t una mica, deixa’m asseure’m amb tu en el banc, anem, aparta’t, fes-me un lloc un petit espai…, no tinguis por, jo encara puc xipollejar en el teu riu sense crespar les aigües i morir-me de riure veient girar una escorça d’arbre, i passar-me una tarda sencera descobrint universos en un calidoscopi. Jo encara puc disposar d’estones en el teu país de llum.

Camina, aparta’t una mica i deixa’m asseure amb tu en el banc”.

Poldy Bird (1977)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà