La felicitat. El Periódico. Dimarts, 30 d’abril del 2013
Luis Rojas-Marcos és un tipus a qui admiro. Amb 25 anys, aquest sevillà va emigrar als Estats Units, va estudiar psiquiatria i des de l’any 1995 fins al 2002 (post Torres Bessones) va dirigir el sistema de sanitat i hospitals públics de Nova York. Ha vist de prop l’angoixa i la desesperació, i malgrat tot en el seu últim assaig ens explica que ser feliços depèn en gran mesura de nosaltres mateixos. Sort! En temps d’intervencions externes per a tot, és bo saber que en alguna cosa tan rellevant encara som sobirans. Tranquil·litza.
Es veu que la cosa de la felicitat ve de sèrie, i que si no la vivim és que alguna cosa externa ha fastiguejat el pla als nostres gens. Una educació inadequada, pensar que el patiment ens la farà aconseguir per si mateix, traumes mal resolts, el dolor crònic o una depressió són factors que ens posen a prova i que han de ser contrarestats. Em va explicar els trucs i secrets per combatre’ls l’altre dia a la ràdio, en una agradable conversa que va acabar en rialles fora de micròfon, ja que a força de veure’ns amb cada nou llibre seu hi ha una complicitat heretada més que gratificant.
Els «protectors de la felicitat». Gaudir del cos, tenir autoestima, saber perdonar, treballar el pensament positiu o simplement parlar amb els amics dels teus problemes ajuda a reforçar els «protectors de la felicitat», segons les seves paraules. Un dels punts que més vam comentar va ser la necessitat de treballar el centre de control intern, que vindria a ser agafar les regnes de la teva vida. La necessitat imperiosa de ser responsable. De sortir d’un victimisme en el qual un altre sempre té la culpa del que et passa i afrontar en primera persona el repte de viure. Però Rojas-Marcos anava encara més enllà en les seves explicacions. Deia que tant Illinois com Alabama són estats propensos a huracans d’intensitat similar, que deixen més morts en el segon que en el primer. I els investigadors van descobrir que, davant l’anunci que arribaven huracans, a Illinois creien que podien fer alguna cosa i es preparaven activament comprant menjar i intentant protegir-se, mentre que a Alabama es posaven a resar a Déu i deixaven en mans seves el seu destí. Creure que es pot ajuda. Vam acabar la xerrada, ens vam abraçar i ens vam citar per a una nova entrevista quan Rojas-Marcos fos a la ciutat.
Però l’endemà ens vam trobar a l’aeroport rumb a Madrid, amb retard al vol. A la sala d’espera, ell va estar tan atent com sempre; no obstant això, el vaig notar inquiet.
-
Què passa res, Lluís?
-En efecte. Viatjo fins a Nova York i amb aquest retard puc perdre la connexió del vol a Madrid.
Davant la seva inquietud, i a l’haver llegit el llibre, em vaig permetre una rucada que ens va fer riure malgrat la situació.
-
Lluís, tenim control intern i aquest avió el pararem. No sortirà sense tu!
De seguida ens vam relaxar, i a l’avió fins a Madrid dono fe que es va adormir, però alguna cosa més devia fer al Prat, perquè en arribar a Barajas el van avisar per megafonia que una jaqueta vermella d’Ibèria l’esperava a la porta. Estic segur que Lluís sempre arriba al seu destí perquè el controla ell. I en això estic.
Comprensió