[EXERCICI 1, MÒDUL 5]

La pel·licula que proposem  és “Freud, passió secreta“, de John Houston. Es tracta d’una excel·lent pel·lícula  que permet aprofundir tant en la figura de Freud com en la psicoanàlisi. Començarem amb una presentació del director de la pel·lícula, John Huston, i després entrarem entrarem en matèria amb la pel·lícula.

INTRODUCCIÓ: JOHN HUSTON

Director de cinema, pintor, escultor, guionista, reporter, boxador, caçador, actor… Va tenir cinc esposes i quatre fills, l’actriu *Angelica *Huston entre ells. John *Huston és un personatge paradigmàtic de l’època daurada d’Hollywood.

Les seves pel·lícules com a director es divideixen en dos: un cinema d’entreteniment i un cinema més profund, gairebé “filosòfic”.

Al primer grup pertanyen clàssics com El falcó maltès (1941, adaptació d’una novel·la de Dashiell Hammet, Óscar al millor guió i direcció), Cayo Llarg (1948) o La reina d’Àfrica (1951), totes interpretades per Humphrey Bogart, habitual company de borratxera de Huston al costat de Truman Capot. Podem afegir a més L’home que va poder regnar (1975, protagonitzada per Sean Connery i Michael Caine) i L’honor dels Prizzi (1985, protagonitzada per la seva filla Angelica Huston i el seu gendre Jack Nicholson).

El seu cinema filosòfic consisteix principalment en adaptacions d’alguns clàssics de la literatura com Moby Dick (1956, adaptació de la novel·la homònima d’Herman Melville), La nit de la iguana (1964, Tennessee Williams) Sang sàvia (1979, Flannery O’Connor), Sota el volcà (1984, Malcolm Lowry) i Dublineses (1987, James Joyce). Dins del seu cinema més seriós podríem col·locar la nostra pel·lícula, Freud (1962), que ens serveix per iniciar-nos en el psicoanàlisi i en el guió de la qual va participar el filòsof Jean-Paul Sartre

Com a actor serà sempre recordat per la seva interpretació en l’obra mestra de Roman Polansky Chinatown (1974).

LA PEL·LICULA: FREUD, PASSIÓ SECRETA

John Houston va dirigir Freud, passió secreta” en 1.962, és aquesta una interessant pel·lícula pels quals al psicoanàlisi ens dediquem, i per al públic en general, una pel·lícula que podria ser alguna cosa així com “els primers anys” del pare del psicoanàlisi.

El director de les inoblidables “El falcó maltès”, “Moby Dick”, “La reina i Africa” o “Dublineses”, va dirigir aquesta no menys apassionant cinta. Interpretada per Montgomery Clift que dóna crèdit a un turmentat Freud i per una Susan York com la pacient que li ajuda a descobrir l’inconscient i els seus meandres, la pel·lícula transcorre en un esplèndid blanc i negre que ens *retrotrae a la fi del segle XIX.

En ella, podem veure com *Freud acaba els seus estudis de medicina i comença la seva associació amb el Dr. *Breuer darrere de descobrir una manera de solucionar els problemes d’histèria nerviosa i de la seva convicció de l’existència de l’inconscient.

“Freud, passió secreta” se centra en cinc anys de la vida del seu protagonista, els que van anar des de 1885 fins a 1890, quan la medicina tradicional es negava a abordar la histèria com una dolència digna de crèdit i el creador del psicoanàlisi començava a endinsar-se en els laberints metodològics de la hipnosis.
Freud es debat llavors entre seguir emprant la *hipnosis o deixar de fer-ho donat les coses que van sorgint de l’inconscient dels seus pacients, que li van pertorbant, alhora que removent la seva pròpia història personal i la seva neurosi.

Montgomery Clift, en aquest paper de turmentat descobridor, dóna la talla amb solvència i reflecteix en la pel·lícula un desassossec que sabem li afligia com a persona i actor, al punt de caure diverses vegades malalt i posar dels nervis als seus productors, que veien com els seus patiments i continus canvis en els seus estats d’ànim, feien inviable el projecte, fins al punt que li van posar una demanda per incompliment de contracte i van pledejar per això. Al final la pel·lícula va ser un èxit i els uns i els altres s’atribuïen l’èxit.
El guió va ser encarregat a Jean Paul Sartre, però el filòsof va escriure un text massa llarg i al final va renunciar a figurar en els títols de crèdits, però aquí ens va quedar el brillant guió que Sartre va escriure, atès que existeix versió en castellà, per poder acudir a ell i comparar-ho amb la versió *fílmica que Houston va acabar muntant, i que està impregnada de l’escriptura del filòsof.

El propi Houston presenta així la seva pel·lícula al començament del film:
“Avui dia, s’ataca encara al doctor *Sigmund *Freud perquè va destruir una altra de les il·lusions de l’home: que ell domina les pròpies paraules i els propis actes. *Freud ens va demostrar que tots tenim una segona ment, que funciona en un secret total i ordena que la seguim cegament: l’inconscient.
En aquesta pel·lícula veiem que el doctor *Freud, per descobrir aquests fets, va descendir a una regió gairebé tan fosca com el mateix infern i com allí va trobar la llum. La nostra pel·lícula és una anàlisi, pas a pas, de les vides intensament íntimes de la gent i dels misteris de la conducta humana que la societat no ha reconegut fins a temps recents”.

Respecte del didàctic d’aquesta pel·lícula explica Houston en les seves Memòries:
“La construcció de Freud escena per escena, o, més aviat, idea per idea, seguia, (…), els passos que va donar *Freud per elaborar la teoria del complex d’Èdip. Per mantenir l’interès, cada pas havia de quedar molt clarament demostrat i ser perfectament comprès pel públic. Era una història de suspens intel·lectual, i no podia suprimir-se cap pas sense afectar a la lògica del conjunt. Calia educar al públic en el transcurs de la pel·lícula, però el procés didàctic havia de romandre integrat en el fluir de la línia argumental. Al públic no li agrada que li diguin que li estan donant una lliçó quan ha pagat perquè li entretinguin.”

Vaig tornar a veure la pel·lícula, i aquí els explico algunes impressions:

La música de Jerry Goldsmith dóna tints gòtics als els plànols i enigmes que no recordava. Al començament em van seduir també les veus dels dobladores, aquestes velles veus dels nostres *dobladores, que ens porten a les veus cinematogràfiques de la nostra infància, que meravella!.Sobretot la veu del professor Breuer que sembla donar el contrapunt perfecte a aquest marginal Freud.

La càmera, els enquadraments, les llums i ombres, els canvis d’escena, la tensió dramàtica, el didàctic,l’oníric,van ser fent que una llarga pel·lícula em semblés molt més talla del que en realitat és. La foscor i la música de nou, van ser fent aquest visionat de la cinta, cada vegada més, un film al *Corman i semblava que el guió, amb un ascendent enigma, ho hagués escrit un Edgar *Allan *Poe.

Al final,la pregunta del milió: qui és el culpable?, “si ets culpable la teva culpa la tenim tots, tots som culpables del desig de matar”, com a bons nens podríem afegir. Finalment, *Freud obre un camí, una via, una senda, una teoria,un mètode i un procediment, que va tenir dificultats per ser assumit pels seus contemporanis però pel qual seguim transitant encara, ja sense l’heroïcitat que la pel·lícula mostra, però amb el mateix aferrissada obstinació de treure a la llum l’inconscient.

…Rellegeixo aquesta ressenya i m’adono ara que les pel·lícules de John Houston que vaig triar, a l’atzar i a l’inici, mostren totes en el seu si una recerca, una aferrissada obstinació de trobar alguna cosa, un profund desig que mou als personatges i és el motor de la pel·lícula: un valuós falcó en la primera, una balena blanca i monstruosa en la segona, un amor en la tercera? es podria dir que sí, per sobre de totes les diferències; i en la quarta un intent permanent de sostenir la trobada amistosa dels seus protagonistes, sent aquesta última el testament cinematogràfic de tan insigne cercador.

Curiosa “casualitat” que em permet deixar emmarcada la pel·lícula que he comentat, “Fregiu”, com una més de la sèrie de pel·lícules de recerca i descobriment que Houston va realitzar, no és mala cosa per acabar.

Fitxa tècnica de Freud (1962)

• Dirigida per: John Huston
• Guió: Charles Kaufman, Wolfgang Reinhardt, Jean Paul Sartre (no aparece en los créditos)
• Fotografía: Douglas Slocombe.
• Música: Jerry Goldsmith.
• Intèrprets: Montgomery Clift (Sigmund Freud), Susannah York (Cecily Koertner), Larry Parks (Dr. Joseph Breuer), Susan Kohner (Martha Freud), Fernand Ledoux (Dr. Charcot), John Huston (Narrador).
• Durada: 139 minutos

Sinopsi

Lliure recreació de cinc anys decisius en la vida de Freud (1856-1939). Ambientada a Viena a partir de 1885 relata el descobriment per part de Freud dels fonaments del psicoanàlisi: l’inconscient, la interpretació dels somnis, els complexos d’Èdip i Electra, la sexualitat infantil, els lapsus, els actes fallits, la transferència i la contratransferencia…

La pel·lícula comença plantejant el repte que suposen els pacients de “histèria”, menyspreats per la psiquiatria de l’època per considerar-los “comediants”. Per intentar la seva curació Freud visita a Charcot a París. A través de la hipnosis descobreix el poder de la ment sobre el cos i el profund enigma de l’inconscient (o subconscient). A la seva volta a Viena s’alia amb el psiquiatre Josef Breuer per aplicar el seu nou mètode als pacients d’aquest. Investigant la “histèria” d’una de les pacients de Breuer, Cecily, i els seus propis conflictes interns, Freud donarà a llum a la psicoanalisis.

Pla de treball. 1. Comentari sobre la pel·licula

La millor manera de treballar aquesta pel·lícula és començar ver veure-la sencera. Però en l’exercici actual els limitarem a considerar separadament alguns fragments de la mateixa. Començarem amb alguns comentaris, i després oferirem la visualització, comentada, de diversos fragments de la pel·licula.

En l’inici de la pel·lícula, abans de que comenci pròpiament l’acció, sobre un fons d’imprecises imatges que se superposen, una veu (la de John Huston) ens parla dels tres grans cops a l’orgull de l’ésser humà: el primer, la demostració de Copèrnic que la Terra no és el centre de l’univers; el segon, quan Darwin va afirmar que l’home és part de la naturalesa, un animal més, fruit de l’evolució; el tercer, efectuat per Freud, que molts dels processos mentals són inconscients, i que per tant, escapen al nostre control. Així comença ‘*Freud, passió secreta’ (‘Freud’, també ‘Freud: The Secret Passion’, 1962), i així ens atrapa sense remei, doncs promet portar-nos a un fantàstic viatge cap a les profunditats de la ment humana, fins als seus racons més ocults, revelant els seus més tèrbols secrets. Una aventura apassionant, *laberíntica i tenebrosa que pugues a més aportar-nos claus sobre la nostra pròpia naturalesa. Com resistir-se?

Preparant la crítica de ‘Origen’ (‘Inception’), casualment mentre realitzava un viatge amb tren (i escoltant la banda sonora d’Hans Zimmer), em vaig posar a pensar en pel·lícules relacionades amb el món dels somnis, i em vaig acordar que John Huston havia realitzat una sobre els inicis del psicoanàlisi, centrada en la joventut de Sigmund Freud. Encara que (equivocadament em sembla a mi) no és una de les obres més reconegudes i recordades d’aquest gran director, la veritat és que ‘Freud, passió secreta’ es conserva meravellosament viva, no ha envellit gens ni mica, al contrari, la hi troba un omple de força i magnetisme, absolutament fascinant.

L’origen de la psicoanàlisi

Considerada com “*biopic” (“biographic picture”, això és, pel·lícula biogràfica), ‘*Freud’ només abasta cinc anys de la vida del famós neuròleg i psiquiatre *vienés (encarnat per Montgomery Clift), concretament de 1885 a 1890, doncs va anar llavors quan va començar realment la seva particular odissea científica, quan va començar a elaborar la seva doctrina i va crear el psicoanàlisi. El film, vestit amb un preciós i expressiu blanc i negre, comença amb un protagonista jove (proper als 30 anys), ple d’il·lusió i curiositat, encara un estudiant a l’ombra de *Theodor Meynert (Eric Portman), un home brillant i dominant, de fèrries idees. Ansiós per ampliar els seus coneixements i resoldre els misteriosos mecanismes de la histèria (un engany per cridar l’atenció, segons el seu mentor), Freud viatja a París i descobreix les enormes possibilitats de la *hipnosis per accedir a una part de la ment, l’inconscient, que encara que escapa a la voluntat de la persona pot influir-li poderosament.

De tornada a Viena, i jovençà, Freud és criticat i ridiculitzat pels seus col·legues, que qualifiquen de “bruixeria” la hipnosis; només Josef Breuer (Larry Parks) confia en les seves idees, però ho fa en secret, tement per la seva reputació. Gràcies al suport del seu nou soci, el tenaç Freud comença a treballar amb alguns pacients i a desenvolupar les seves teories sobre la importància i el funcionament de l’inconscient. Així coneix a Cecily (Susannah York, en un paper previst per a Marilyn Monroe), una jove aristòcrata turmentada per un somni recurrent, que no pot veure (a pesar que físicament hauria de) i es nega a beure aigua. A través d’aquest i altres enigmàtics casos, incloent el seu propi, Freud realitzarà descobriments tan sorprenents com perturbadores, que ho aïllen i ho enfronten a la comunitat científica. Només la seva dona, Martha (Susan Kohner), i el seu infrangible coratge li animen a continuar amb la seva recerca…

La producció del film no va estar exempta de dificultats, si ben totes es van resoldre amb fortuna. En 1958, Huston va acudir a Jean Paul Sartre perquè escrivís el guió de ‘Freud’, però va haver de ser corregit i finalitzat per Charles Kaufman i Wolfgang Reinhardt, en ser Sartre incapaç de reduir un text que pel que sembla va arribar a superar les 400 pàgines (s’entén que una pàgina és, aproximadament, un minut de pel·lícula). Finalment, el prestigiós filòsof francès va quedar tan descontent amb el resultat final que va demanar que el seu nom no aparegués en els crèdits, a pesar que la base argumental i moltes de les solucions narratives seguien intactes (com que Cecily representi a tres pacients reals de Freud). A pesar que de vegades es noten les presses i els corts, el guió va poder portar-se un Oscar, sent una de les dues categories en les quals ‘Freud’ va ser nominada (l’altra va ser per la seva excel·lent banda sonora, composta per Jerry Goldsmith)

Però els majors problemes van girar entorn de Montgomery *Clift. L’actor, que també havia estat protagonista de la pel·lícula anterior de Huston (la malenconiosa ‘Vides rebels’; ‘The Misfits’, 1961), arrossegava problemes de salut des d’un greu accident de cotxe en 1956 (entre altres coses li va desfigurar la cara), que intentava sobrellevar amb alcohol i tranquilizantes. Pel que sembla, va arribar a complicar el rodatge de tal manera que els productors ho van demandar, acusant-ho de boicotejar la pel·lícula. Però *Huston sabia a qui tenia entre mans, i va aconseguir que Clift respongués al repte de donar vida a un personatge tan complicat, emmarcant el seu turmentat rostre en nombrosos primers plànols, centrant la mirada de l’espectador en els seus ulls, il·luminats sempre per una flama única i irresistible. Quan la pel·lícula va arribar als cinemes i (sorprenentment) va ser un èxit, el representant de l’actor no va perdre l’oportunitat per exclamar que tot es devia a la portentosa interpretació del seu client, portant-se un bon pessic de les arques dels productors.

A la recerca de la llum

Un altre dels grans encerts de *Huston (encara que ho fes per inèrcia) va ser apropar-se a la figura de *Freud d’una manera crua i *desmitificadora, presentant a un home ple de dubtes, pors i inseguretats, que ensopega i s’equivoca una vegada i una altra, però que sempre té forces per aixecar-se i seguir lluitant, per continuar la seva recerca del que ell considera la veritat, per molt dolorosa, vergonyosa i espantosa que resulti. Convertit en alguna cosa així com un hàbil i incansable investigador de traumes i malsons (plasmades amb veritable encert, arribant a recordar a les escenes oníriques que Dalí va dissenyar per *Hitchcock), se segueix amb gran interès i emoció el complicat trajecte que emprèn el protagonista, més encara quan ell mateix es converteix en el seu major enemic, i el seu pacient més inquietant.

Vull acabar aquest text aclarint, per si de cas, que malgrat el seu interessant temàtica, del seu absorbent (i lliure) mirada a l’origen del psicoanàlisi i la figura de *Freud, és aquesta per sobre de tot una pel·lícula excel·lent, que a més no requereix de l’espectador cap tipus de preparació inicial, de coneixements sobre medicina o psicologia, per ser entesa i gaudida en tota la seva complexitat. Qualsevol, amb l’ànim adequat, pot endinsar-se en l’aventura proposada, com si es tractés d’un thriller convencional; amb la diferència que aquest gira entorn dels complicats i recòndits mecanismes de la ment humana, a més de posseir una bellesa, un apassionament i una gosadia *arrebatadoras. Excepte *pequeñeces *disculpables, una autèntica joia del setè art.

Pla de treball. 2. Comentari a partir de la visualització de fragments de la pel·licula

S’ofereixen a continuació, a partir de l’enllaç que hi ha a continuació, diversos fragments de la pel·lícula. A partir d’ells, es pot desenvolupar l’explicació de la psicoanàlisi, tal i com Freud la va desenvolupant.

Freud 1

Finalment, els alumnes hauran de respondre al següent qüestionari:

Qüestionari per treballar la pel·lícula

1. Al començament de la pel·lícula *Freud rep del seu pare com a regal un rellotge que poc després cau al sòl i es trenca. Per què podem qualificar aquesta casualitat d’acte fallit?
2. Què aprèn *Freud de *Charcot a París sobre la histèria?
3. Explica el veritable origen del conflicte de Cecily utilitzant la terminologia psicoanalítica que has après.
4. Dóna un exemple de lapsus *lingüae que aparegui en la pel·lícula.
5. Per què no pot *Freud entrar en el cementiri per acompanyar el taüt pare? Quin és l’origen de la seva pròpia histèria?
6. Quin aspecte de la teoria de *Freud va despertar un major rebuig entre els psiquiatres de l’època?
7. En quin moment comença a utilitzar *Freud el mètode de la “lliure associació”? Per què abandona la *hipnosis?
8. A partir de la relació entre *Breuer i *Freud amb Cecily explica el funcionament de la transferència.
9. Recorda els símbols principals que apareixen en el somni de Cecily.
10. Recorda els símbols principals que apareixen en el somni de *Freud.