Tag Archives: noves tecnologies

Quan no es vol veure la realitat

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
si ho recordeu, deu fer unes tres setmanes, en una entrada titulada “Les coses pel seu nom, encara que no agradin” us proposava la lectura d’un article del Sr. Bernat Ferrer publicat a “El Món”, diari digital, el passat vint de gener. Entre d’altres, parlava d’una realitat trista: a Catalunya hi conviuen TRES xarxes escolars-educatives. Ningú (de l’administració educativa) ho vol veure, ningú ho admetrà. Fins i tot potser s’enfadaran amb nosaltres per estar-ne convençuts i per tenir-ne evidències. Aneu “al tanto” que no rebeu!

Continue reading →

Que vol dir “treure un quatre”?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
que les persones tenim una mena d’admiració pels nombres diria que ja us n’he parlat alguna vegada. La majoria de persones del nostre gremi donem un valor quasi diví a les xifres, talment com si representessin, sense cap mena de dubte, la realitat. Us dic això a tomb d’una entrevista que vaig llegir al “Diari de l’educació”. L’entrevistat era el professor Jordi Adell, de la Universitat Jaume I de Castelló, un cap clar.

El professor Adell treu ferro a les dades que aporta PISA. Considera que la majoria donem massa importància als resultats d’aquesta avaluació, talment com si representés, de fet, l’avaluació de tot el sistema educatiu quan, en realitat “només” avalua lectura, matemàtiques i ciències. No hi puc estar més d’acord, és clar. Ara bé, en relació a aquests tres àmbits de competència PISA “afina”, no en tinc cap dubte. Personalment només puc parlar amb coneixement de causa de la lectura. Us ben asseguro que els resultats que aporta PISA es corresponen amb força fidelitat a la realitat del sistema.

En canvi no sóc del mateix parer quan afirma que “PISA no avalua medi social i natural perquè no donen diners”. Diria que corre massa quan fa aquesta afirmació. Que PISA té un biaix financer és una obvietat si es té en compte la institució que n’assumeix la iniciativa i el cost: la Organització per al Desenvolupament i la Cooperació econòmiques (OCDE); tenir aquest biaix, però, no considero que la faci necessàriament sospitosa i poc fiable. Avaluar el nivell d’integritat, de justícia o de tolerància a la corrupció, com comenta aquest professor m’imagino que requeriria una prova d’una complexitat extrema i, a part, caldria efectuar un nombre molt important d’inferències a partir dels resultats. Tot plegat, ara per ara i en el format de prova actual, molt complicat, per no dir impossible.

Ara bé, quan torno a estar d’acord amb Adell és quan afirma que: “un alumne que treu un quatre, en cap cas vol dir que sàpiga la meitat del que treu un vuit”. Tot i estar-hi totalment d’acord, l’experiència em diu que “en tenim per anys”: tenim “notes numèriques” per temps. Penseu sinó en la resistència que ofereixen la majoria de docents a l’hora de valorar el nivell de competències dels alumnes. A la fi, tard o d’hora, tothom demana: “Però com puntuem l’avaluació de competències?” Tenim les xifres incrustades a l’ADN del concepte avaluació.

A la segona part de l’entrevista el professor Adell aborda una altra qüestió de la què me n’heu “sentit a parlar” força vegades: la introducció de les TIC a les aules. La idea de fons que defensa és “simple” però complexa a la vegada: Introduir les TIC en els processos d’ensenyament i aprenentatge demana posar-les en mans dels alumnes, no només en mans del professorat. Som molt lluny d’aquest desig, si més no amb caràcter general, de sistema.

Tot plegat, un entrevista massa curta a un home que “té el cap molt clar”.

A veure si us agrada.

Gràcies pel vostre temps.

adell

http://diarieducacio.cat/blogs/bits/2015/03/03/jordi-adell-que-un-nen-tregui-un-quatre-no-vol-dir-que-sapiga-la-meitat-que-un-que-treu-un-vuit/#at_pco=smlwn-1.0&at_si=566d971067dcb5a0&at_ab=per-2&at_pos=0&at_tot=1

“Que un nen tregui un quatre no vol dir que sàpiga la meitat que un que treu un vuit”

Ens atén minuts abans de pronunciar una conferència sobre learning analytics –recopilació i tractament de dades per analitzar els processos d’aprenentatge– al congrés sobre noves tecnologies i educació ITWorldEdu. Jordi Adell és pedagog i professor de Noves Tecnologies aplicades a l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, a més d’un habitual de les jornades en les quals s’intenta desxifrar quin ha de ser el paper de les TIC a les aules.

Comencem parlant de learning analytics. És curiós com un bon coneixedor de l’anàlisi de dades sobre educació sigui molt crític amb les proves PISA. Per què?

Sobrevalorem la informació que ens donen les dades. PISA mesura només les competències en matemàtiques, llengua, ciències i la competència financera, una visió molt estreta de l’educació. I la premsa ho agafa com una mesura absoluta del valor d’un sistema educatiu. A més, qui ha nomenat l’OCDE ministeri d’Educació del món? PISA no detecta els alumnes moralment més desenvolupats, els més justos o els que toleren menys la corrupció; no detecta la funció socialitzadora i individualitzadora de l’educació.

Considera que les dades pesen massa a l’hora de fer polítiques educatives?

Absolutament. Hi ha una forta tendència a simplificar-ho tot en dades. Un nen que treu un quatre no sap la meitat que un nen que treu un vuit. I això realment ens ho creiem. Però en un sistema complex com és l’educació, on les variables i els mecanismes de comportament no sempre són iguals, això no funciona.

“Tot el que es pot mesurar, es pot millorar”. Aquesta és una cèlebre frase atribuïda a Peter Drucker. No la comparteix?

Dins la seva lògica, té sentit. Però podem fer perfectes imbècils mesurant i millorant el nivell imbecil·litat de la gent. Per què PISA no avalua matèries com medi social i natural? Perquè no donen diners. El problema és quan hem d’enfocar l’ensenyament per obtenir bons resultats. És el que s’anomena teaching to the test, la pitjor manera d’educar, que és el que hem fet tota la vida a Segon de Batxillerat: preparar la selectivitat en comptes d’aprendre matemàtiques o filosofia.

Anem a parlar de la incorporació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a l’educació. D’entrada, podria identificar quin és, segons vostè, el seu principal avantatge?

Que obren l’escola al món. Acaben amb l’educació com allò que succeeix en una aula de manera tancada, on els únics recursos són els llibres de text i el mestre. Trenquen les parets de l’escola i la fan més transparent i comunicativa envers la societat. Permeten no donar una única visió de les coses. Per això m’entristeix quan veig alumnes amb tauletes connectades a internet que a classe només les fan servir de llibre de text. Gastar-se diners per fer això…

Si ja no és el mestre qui t’explica el món, sinó que ho fa internet, què li queda al mestre?

Ser el traductor. La persona que et guia i dissenya situacions i activitats que permetin entendre la complexitat del món. És el component que aporta saviesa més enllà de la transmissió pura d’informació. I quan aquesta informació és tan confusa i contradictòria com la que tenim en les nostres societats, el mestre esdevé imprescindible.

En una entrevista recent, l’investigador Philip Schmidt explicava que les TIC s’apoderen de la transmissió d’informació però no encara del component emocional de l’educació, que al final és el que motiva l’aprenentatge.

Això encara ho construïm a partir de la interacció humana. El gran valor afegit de les TIC no són els seus cables i els aparells, són les persones que amb cables i wifi s’apropen, es comuniquen i fan coses junts. Aquesta capacitat no ve donada, cal aprendre’n. Ara, per exemple, vivim en un moment molt interessant en què partits polítics nous estan utilitzant les TIC per fer noves formes de política. És un moment apassionant.

Considera que els docents s’estan adaptant als nous contextos digitals?

Crec que no. Saben usar les noves tecnologies però no amb finalitats didàctiques. Molts les integren per fer les coses que ja feien. Cal canviar la mentalitat dels mestres perquè cedeixin als alumnes un paper més actiu en la construcció de coneixement, a partir de les seves necessitats, dubtes i curiositats. I això comença per la formació inicial del professorat, que segueix sent molt tradicional: d’aula i examen.

I sobretot: el mestre ha de deixar de pensar la docència com una activitat aïllada que fa ell sol dins l’aula. Ell és un node dins una xarxa, els seus problemes els han tingut altres mestres abans, i col·laborant i comunicant-se a través de la xarxa ampliarà perspectives i trobarà gent de la qual –i amb la qual– aprendre. Això són els entorns personals d’aprenentatge aplicats al desenvolupament docent.

Internet facilita l’intercanvi de coneixement a la xarxa.

A Espanya hi ha 800.000 docents. Posem que cadascun d’ells publica una activitat didàctica que li hagi funcionat. Potser 750.000 no són prou bones o són repetitives. Així i tot en tenim 50.000 que, si les organitzem al núvol, ens proporciona enormes possibilitats. Al final la virtut de la xarxa és que està conformada per persones. Internet no és un quarto d’eines, sinó una àgora plena de gent.

El discurs favorable a la incorporació de les TIC a les aules topa a vegades amb els problemes del dia a dia a classe. Què li diria vostè a un mestre la foto del qual corre pel WhatsApp dels seus alumnes?

Que té una magnífica oportunitat per explicar-los què és la privacitat de dades i dels perills de les TIC als alumnes. Per ser revolucionari en les noves tecnologies cal posar-les en mans dels alumnes. Quan les dones als mestres, les fan servir per ensenyar. Però els alumnes s’hi diverteixen i, amb sort, aprenen.

Abans cal posar les noves tecnologies a disposició de les escoles.

Sí, però la veritat és que vivim en un ritme de consum vertiginós -marcat per la indústria- que les escoles no poden seguir de cap manera. Tampoc els mestres tenen marge per assimilar-les i integrar-les.

Tampoc no totes les escoles –i evidentment no totes les famílies– tenen la mateixa capacitat econòmica per incorporar aquests dispositius.

És cert. Ens cal una forta inversió a l’escola pública no només perquè sigui una escola 2.0, sinó sobretot perquè sigui un espai igualador. Parlo d’una política que no segueixi privilegiant les escoles concertades, com passa amb el Govern valencià, que concerta qualsevol cosa: et regala el terreny, et construeix l’escola i te’n cedeix la gestió 50 anys. Estan convençuts, des de la seva ideologia neoliberal, que l’escola privada funciona millor que la pública.

Tenir xarxa no ho és tot!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

dir que l’anomenada “bretxa digital” és un ombra que plana sobre la nostra societat no és cap novetat. Hi ha diferències importants en les possibilitats d’accés al maquinari, i a la xarxa, per part dels alumnes. Massa mestres, encara, no s’han preguntat si tots els seus alumnes tenen possibilitats d’accedir-hi. Diria que hauria de ser una informació bàsica: saber si l’alumne, a casa seva, pot, o no, connectar-se a la xarxa. Hauria de ser de les primeres preguntes que caldria fer en un tutoria.

Massa professors d’ educació  secundària ignoren, encara, que hi ha força adolescents de grans ciutats que no els queda altre remei que anar a un locutori a “connectar-se”. Qui poden tenir al costat seu? Algú els podrà donar un cop de mà? Caldria pensar-hi. Pel que sembla, però, la bretxa digital se situa, sobretot, en el tipus d’ús que fan els alumnes d’aquestes tecnologies, més que no pas en la possibilitat d’accedir-hi fora del centre escolar.  Els alumnes que tenen poc accés a la xarxa, quan en tenen, fan un ús molt relacionat amb el joc i el divertiment i poc amb la cerca d’informació i l’aprenentatge. Per això cal fer un ús escolar de les TIC, per compensar aquestes diferències en el usos.

De vegades sembla que tot plegat es pugui resoldre, només, posant més i més maquinari a disposició dels alumnes. Ja fa temps, en José Antonio Marina va dir allò de que “un ase connectat a la internet continua sent un ase”. Pel que sembla, segon l’Informe PISA 2012, les TIC aporten valor només quan es treballa “diferent” a les aules. Les TIC no suposen cap tipus de millora per treballar com s’ha fet sempre (per fer exercici de llengua i de matemàtiques, per exemple). Quan es creuen les dades d’ús d’ordinador amb els resultats dels alumnes no s’aprecia cap canvi significatiu. I no només això: abusar-ne pot suposar representar un empitjorament dels resultats

Posar màquines a disposició dels alumnes no millora les coses. El que cal és posar-les amb un bon mestre al costat, vet-ho aquí. Un mestre que els ensenyi a fer un ús intel·ligent i estratègic de la xarxa i de la informació; un mestre que faci propostes d’aprenentatge més vinculades a la realitat dels alumnes i als problemes actuals de la nostra societat. Quan hom es llegeix els dos documents de desplegament de la Competència digital, que el Departament d’Ensenyament va posar en circulació el curs passat, s’adona que estem MOLT lluny de tot això. Quan es llegeixen aquest documents, molt bons per cert, t’adones que encara està quasi tot per fer. Els mestres i professors, amb caràcter general, no considerem la xarxa com un element imprescindible en l’aprenentatge dels alumnes: el paper i els llibres de text tenen una presència aclaparadora, encara. La competència digital és “òrfena”

http://xtec.gencat.cat/ca/curriculum/competenciesbasiques/ambitdigital

baddeeii

Que la situació ens hauria de preocupar ho vaig poder comprovar, també, el dissabte 17 d’octubre, a la XXV Jornada del Consell Escolar de Catalunya: Sempre connectats? Viure i aprendre en temps digitals. Les aportacions de les professores Eulàlia Alemany i Liliana Arroyo (UB) em van confirmar la sospita que ja fa molt de temps que tinc: els alumnes, amb caràcter general, sí, són nadius digitals però estan molt lluny de ser competents digitals: els usos que fan de la xarxa evidencien una ingenuïtat enorme.

http://www.consescat.cat/

Mestres i professors hauríem d’agafar “el toro per les banyes” i posar-nos-hi d’una vegada. Ho hauríem de fer, és clar, si de veritat creiem que el sistema educatiu obligatori ha de desenvolupar una tasca de compensació de desigualtats.

Com ho teniu, tot plegat, en el vostre centre?

Gràcies pel vostre temps

USAR MUCHO EL ORDENADOR EN CLASE NO AYUDA AL ALUMNO, SEGÚN LA OCDE

El último informe PISA señala que España queda por debajo de la media en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura on line

Abusar de la tecnología empeora en ocasiones los resultados de los alumnos, según concluye el último informe PISA. El análisis elaborado por la Organización para la Cooperación y Desarrollo Económicos (OCDE) rechaza que disminuir la brecha digital sea por sí solo la solución para los malos resultados educativos; se necesita sobre todo del papel del docente. Por países, España queda por debajo de la media tanto en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura online.

grafic

La OCDE se centra en el último informe PISA en la relación entre ordenadores, alumnos y conocimiento. El estudio compara los resultados en las pruebas que realizaron alumnos de 15 años en 31 países en 2012 en los que completaron encuestas sobre el uso de tecnologías. Los estudiantes, que realizaron parte del examen de lectura y matemáticas con los ordenadores, respondieron además a preguntas sobre cuánto usan las computadoras en el colegio y con qué frecuencia en actividades como chats, envío de correos, navegar por Internet para hacer los deberes, bajar material de la web del colegio, subir trabajos a esa web o repetir las lecciones en la pantalla.El 48% de los alumnos hace sus deberes en el ordenador, el 38% usa el correo electrónico para enviar sus deberes y un tercio comparte el material con otros compañeros a través del ordenador, según los resultados del estudio. Los analistas de la OCDE concluyen al cruzar los datos que el uso del ordenador en el colegio no supone una ventaja en sí misma. “El uso moderado y limitado a ciertas actividades es más provechoso que utilizarlos de forma indiscriminada”, ahonda Francesco Avvisati, autor del informe. “Es bueno que enseñen a los estudiantes a buscar en Internet de forma inteligente, pero las tecnologías no son útiles cuando se intenta por ejemplo aprender una lengua con ejercicios
repetitivos”.

grafic2

El tiempo de clase o la experiencia del docente influyen más en los resultados que las tecnologías. En lo que sí resultan beneficiosas, prosigue el análisis, es en el aprendizaje por proyectos o en la organización de las prácticas de los alumnos. “También ayudan a romper el aislamiento del enseñante en su clase, le permite relacionarse con otros que tengan más experiencia e intercambiar materiales”, prosigue el autor. “Pero si un país hace una inversión importante en tecnología sin preguntarse cuáles van a ser los usos, el dinero le servirá de poca ayuda”, advierte Avvisati.

“Reducir la brecha digital no es la solución para mejorar los resultados académicos”, añade Catherine L’Ecuyer, investigadora educativa y autora del libro Educar en la realidad. Las conclusiones de sus trabajos son similares a las que apunta ahora la OCDE en este último informe. Es más, L’Ecuyer defiende que el uso “indiscriminado puede suponer un sobreestímulo para los alumnos”.

En el análisis por países, España se sitúa por debajo de la media en este tipo de competencias. Obtiene 466 puntos en lectura digital (frente a 497 de media en la OCDE) y 475 frente a 497 en problemas matemáticos. “España es un país muy tecnológico, pero el 5% de los alumnos no sabía siquiera por dónde empezar cuando se enfrentaban a un texto on line; se perdían en la navegación y pinchaban en el primer vínculo que encontraban, casi al azar”, señala Francesco Avvisati.

El TIC no acaba de fer TAC 

Imatge de https://lh3.googleusercontent.com/

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no voldria generar inquietud, ben al contrari, però el que està passant resulta paradoxal, com a mínim. Mireu, segons va publicar La Vanguardia a final de l’any passat, en un article del professor Manuel Castells, prop del 97% de la informació que existeix en el món ja està digitalitzada. En llenguatge de tertúlia de cafè diríem que “hi és tot”; sense anar més lluny ahir mateix vaig trobar imatges dels àlbums de cromos que col·leccionava “el meu pare” i també els meus.

Dic això perquè, en els centres educatius no acabo d’entendre què està passant amb això de les TIC. El govern es va gastar una dinerada, s’ha d’admetre, per clabejar els centres i per instalar-hi connexió sense fils, també. Quin ús se’n fa en realitat, i en general? Tan poc com vulgueu.

No sé en el vostre centre, però en els que jo conec – que ja deuen ser uns quants centenars- us asseguro que a les aules, quasi sempre, només hi ha UN ordinador, que ara és el que està connectat a la PDI.  Ordinadors a disposició dels alumnes? Ni un!! Continuem fidels a un producte comercial: els llibres de text impresos en paper. La resta d’empreses de serveis ja voldrien uns índexs de fidelitat com aquests per als seus productes: vehicles, electrodomèstics, informàtica, etc.

Se sap des fa temps, que els docents, en general, no acaben d’acceptar les TIC, si més no per “fer classe”, és clar. A casa seva, en canvi, en general, se’n fan un tip d’utilitzar-les. Fins i tot per contractar serveis i, també, per pagar-los!!

Tot plegat posa en vidència que les TIC no acaben de fer TAC, malgrat el que diguin els experts. Llegiu, si us sembla, aquest article de la Comissió Europea. Les raons de per què passa això són diverses, jo tinc les meves. Potser algun dia em decidiré a escriure-us-les.

Gràcies pel vostre temps!!

Ús de les tecnologies digitals als centres escolars d’Europa

Brussel·les 19 d’abril de 2013

Els estudiants i els professors europeus són entusiastes del món digital, el nombre d’ordinadors s’ha duplicat des de 2006 i la majoria dels centres d’ensenyament ja estan “connectats”, però l’ús de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i els coneixements d’informàtica són desiguals. Segons una enquesta sobre l’ús de les tecnologies digitals als centres escolars d’Europa publicada per la Comissió Europea, cal donar un fort impuls a la capacitació i al suport als professors en aquest sentit.

Principals conclusions de l’estudi

  • Entre els alumnes de 9 anys d’edat, només un de cada quatre va a una escola ben equipada informàticament, amb material recent, banda ampla (mínim de 10mbps) i bona “connectivitat” (pàgina web, correu electrònic per a alumnes i professors, xarxa local, entorn d’ensenyament virtual).
  • Entre els alumnes de 16 anys, només la meitat va a centres que comptin amb aquest tipus d’equipament.
  • El 20% dels alumnes de secundària mai o gairebé mai no han fet servir un ordinador a classe.
  • Els alumnes de centres que compten amb una política oficial específica d’utilització de les TIC fan més activitats pedagògiques basades en aquestes tecnologies.
  • Hi ha notables diferències entre països. Els centres dels països escandinaus i nòrdics (Suècia, Finlàndia o Dinamarca) són els que compten amb els millors equips. En canvi, a Polònia, Romania, Itàlia, Grècia, Hongria i Eslovàquia els alumnes són els que tenen la probabilitat més baixa de disposar d’equips adequats.
  • Els portàtils, els ultraportàtils i les tabletes estan substituint els ordinadors de sobretaula a molts centres.
  • La falta d’equip no significa falta d’interès. Alguns dels països on l’ús dels ordinadors està més estès tenen en canvi les escoles pitjor equipades (per exemple Bulgària, Eslovàquia, Xipre i Hongria).
  • Per als estudiants és essencial poder accedir a les TIC tant a casa com a l’escola.
  • La majoria dels professors creu que cal canviar radicalment la política.
  • En general, els professors consideren positiu l’ús pedagògic de les TIC i hi confien. La confiança és essencial: uns professors formats i convençuts són més importants per transmetre coneixements i capacitat que els equips més moderns.
  • No obstant, la formació en TIC no acostuma a ser obligatòria per als professors, i la majoria es veuen obligats a adquirir-la pel seu compte i fora de l’horari de treball.
  • Els professors fan servir l’ordinador per preparar les classes però no tant per fer classe.

 

Recomanacions de l’estudi

– Cal un criteri integrat de l’ús pedagògic de les TIC als centres d’ensenyament, i això significa, a més d’invertir en infraestructures, dedicar més recursos a la formació del professorat, recompensar els professors que facin servir les TIC a classe i crear càrrecs de coordinador de TIC.

– A escala de la UE, l’estudi recomana a la Comissió actuar per tal de reduir les diferències entre els països en l’ús pedagògic de les TIC, fomentar projectes centrats en nous criteris d’ensenyament amb tecnologies digitals, donar suport a l’adquisició de recursos didàctics digitals de qualitat per als professors i supervisar regularment els avanços en l’ús de les tecnologies i les competències digitals.

La vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària d’Agenda Digital, Neelie Kroes, ha declarat que “la capacitació i la formació en TIC han d’estar a disposició de tots els estudiants i els professors, no tan sols d’uns pocs privilegiats. Volem que els nostres joves puguin fer servir les TIC a l’escola des del principi i que els professors estiguin convençuts de compartir els seus coneixements”.

La comissària europea d’Educació, Cultura, Multilingüisme i Joventut, Androulla Vassiliou, ha insistit que “cal que invertim més en el desenvolupament i l’ús de les TIC a l’ensenyament. Europa només pot recuperar el creixement sostingut si compta amb titulats i treballadors ben formats en TIC que puguin contribuir a la innovació i l’emprenedoria”.

Per la seva banda, el director executiu de la Xarxa Escolar Europea, Marc Durando, ha destacat que “els responsables polítics i els directors dels centres escolars haurien de centrar-se en mesures concretes en els centres per fomentar l’ús i la integració de les TIC a les classes i invertir en capacitació a través de nous models de formació (comunitats on-line, aprenentatge mixt, etc.)”.

Propers passos

Aquestes conclusions i recomanacions s’inscriuran a l’esforç de l’Agenda Digital per millorar les habilitats digitals de tots els europeus a fi que puguin participar plenament a la societat. Seran un ajut per a la gran coalició per a la creació de llocs de feina a l’economia digital (vegeu IP/13/182), que preveu, entre d’altres, promoure cursos massius oberts en línia per a professors i difondre l’ús d’incentius i la coordinació de la formació del professorat en TIC, i d’altres iniciatives de la Comissió, per exemple l’estratègia Replantejar l’educació i la futura proposta d’obertura de l’educació. Aquestes iniciatives serviran perquè les noves generacions sàpiguen funcionar a una societat en xarxa on les empreses i les persones estaran interconnectades, donant suport a la innovació, l’emprenedoria i els coneixements en TIC que fomentin la participació i la creativitat a la societat.

Context

L’estudi l’han realitzat la Xarxa Escolar Europea i la Universitat de Lieja. És la tercera enquesta europea sobre les TIC a l’escola i la primera que ha enquestat directament els alumnes. L’estudi anterior (eEuropa 2005) es va centrar principalment en el subministrament d’infraestructura. En aquesta ocasió l’àmbit s’ha ampliat a la manera com es fan servir i es perceben les TIC i a les competències corresponents. L’enquesta es va dur a terme entre gener de 2011 i novembre de 2012. A quatre països (Alemanya, Islàndia, Països Baixos i Regne Unit) el percentatge de resposta ha estat massa baix per poder establir conclusions fiables. Per això, les conclusions es basen en 190.000 respostes dels altres 27 països.

Comissió Europea

Representació a Barcelona

Passeig de Gràcia, 90

Ens hi hauríem de posar, d’una vegada

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,
potser m’ho heu sentit dir en més d’una ocasió: l’escola, com a institució, és troba en un moment crucial. Hauria de decidir “coses” i hauria de “fer-ho aviat”. El model de funcionament heretat del segle passat (i de l’altra i tot) no ens serveix per l’actual. La xarxa ens està modificant la vida de cada dia, silenciosament i contínuament. Anem incorporant, potser sense gaire consciència, canvis en la nostra manera de fer més quotidiana: llogar un hotel, comprar a la cadena de supermercats, operar amb els vostres diners des del menjador de casa, etc. N’hauríem de ser conscient i, a la vegada, aplicar-ho també a la manera de fer dels centres educatius, no fos cas que estiguem preparant els futurs ciutadans per un món que no existirà quan surtin al mercat de treball o vulguin formar una família. Costa d’entendre, i més encara de justificar, el poc ús que es fa, de manera diària i extensiva, dels enormes recursos educatius disponibles a la xarxa.
Mireu, aquests darrers mesos estem assistint, impàvidament i tot, a l’emergència dels “MERCATS” financers que a autèntics senyors de les nostres societats. Finalment s’han tret la màscara, és bo, penso.  Les coses van millor quan els enemics són diàfans, sempre ha estat així. Doncs bé, sabeu quant costa una cadira d’educació primària? i una de secundària? Multiplique-ho pel milió llarg d’escolar dels país i per 13 anys. Són xifres que esgarrifen només de veure-les escrites. Alguns me les heu sentit dir i tot.
Sabeu? tinc por. Por de que els que fan “números” no vingui un dia que diguin: “A veure, quant ens costa el sistema educatiu en el format actual? Quins resultats n’obtenim? Quan ens costen els programes de reinserció laboral pels alumnes que no es graduen, i els PQPI i els qualifica’t de torn, i el subsidi d’atur dels joves sense estudis, etc? Aquell dia veuran, de fet ja ho saben hores d’ara, que els “números no quadren”, que les coses no poden continuar així. El model no és sostenible, simplement.
Mireu, en canvi, l’article del Director del Diari ARA. Vet-ho aquí que un jove està “penjant classes de repàs” a la xarxa i que, pel que diu, té un èxit inqüestionable.Per favor, belluguem-nos, abans no ens belluguin del tot. Poseu d’una vegada els ordinadors a les aules ordinàries, passeu vídeos educatius a totes les sessions, poseu els alumnes a treballar en xarxa d’una vegada.
Ens hi juguem molt, massa.

Les millors lliçons a l’abast de tothom

CARLES CAPDEVILA 30/11/2011
Avui que parlem de l’ascensor social, em torna al cap una iniciativa que fa dies que em té fascinat. Es diu Khan Academy, és una entitat sense ànim de lucre creada per un xicot genial que ofereix classes en vídeo sobre totes les matèries. Va començar per atzar, quan Salman Khan, un jove brillantíssim que llavors ja treballava al món de les finances, va començar a fer uns tutorials per ajudar el seu cosí amb l’àlgebra. Els hi penjava a YouTube, i que el parent s’espavilés. I en broma en broma molts estudiants trobaven que aquelles lliçons magistrals, en vídeos d’uns deu minuts amb una pissarreta digital, que podies aturar i tirar endavant o enrere, eren la millor solució per recuperar el que a classe no havien entès. Uns quants premis, entre ells un de Google, l’entusiasme de Bill Gates recomanant-ho i aquest ascensor propi dels EUA que a vegades fa volar les bones idees ho han convertit ja en un fenomen. Estan segurs que podran canviar l’educació oferint les millors lliçons a tothom que tingui temps, ganes d’aprendre i accés a internet. Hi entres i t’agafa un atac d’optimisme. I celebres el que ens permet la tecnologia i l’univers online. La principal lliçó d’aquesta acadèmia no és en cap de les classes que dóna. És que ens obre noves vies per igualar les oportunitats d’educació. Convé que ens arremanguem i en pensem la versió catalana. Qui s’hi apunta?