Tag Archives: Mossèn Ballarín

Més cartes a Alícia

 

Imatge de http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=3951

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé si esteu al cas de qui és Mossèn Ballarín. Jo per descomptat i per moltes raons. La primera, en temps de la Dictadura ell, el Caputxí Pare Llimona i el Monjo  benedictí Hilari Raguer eren persones que habitualment seguia perquè, de fet, eren dels pocs que podien  parlar sense gaire embuts, per allò de que el règim es mirava amb bons ulls les sotanes. La segona raó és perquè en Ballarín, delicat de salut, va ser molts anys rector de la parròquia de Santa Maria de Queralt i, ja se sap, que això dels cognoms sempre estira; i finalment, la tercera, perquè en el seu dia va escriure un llibre deliciós dedicat a la figura de Francesc d’Assís. Em va agradar molt i molt.

Ballarín, durant molt de temps, va fer una petita col·laboració a la primera època del diari AVUI, se’n deia “La Pausa”. En recordo una de magnífica, deia: “Tant de bo quan em mori no trobi Sant Pere de porter del cel i trobi Sant Josep de porter suplent. Sant Pere era pescador i va morir sent Papa, sempre costa entendre’s amb un Papa; Sant Josep, en canvi, era fuster i va morir sent fuster, sempre és més fàcil entendre’s amb un fuster”

Quan era  professor,  mai ningú no sabia de quina assignatura, perquè  parlava de tot i més. Mossèn Ballarín va néixer a Barcelona l’any 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gósol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. Doncs bé, ara resulta que aquest home, ja molt gran, s’ha apuntat a la llista dels que han escrit a la Sra. Camacho, cap de llista del Partit Popular.  Us transcric la carta:

Respetada doña Alicia.

No me conoce y me presento.
Soy un cura católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario. La edad me permite la libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la tribu.


Malauradament vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a entrar per aquí. Vostè pensa que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: “el café para todos” ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de Madrid. Això de vostè no és Espanya, és Madrid i “sus aledaños”. Per fer-ho més grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa, representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes malbé pels dèspotes il·lustrats començant per Carles III que d’il·lustrats en tenien ben poc, ja que per ésser Comandante Mayor d’un regiment només calia saber llegir, escriure i les quatre regles.


Malauradament ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa. Vostès són Espanya i a fer punyetes qui no l’accepti i nosaltres som uns traïdors acusats de dur pistoles cosa que no fem mai. Una prova és la manifestació de Barcelona. Una prova per l’altra banda és la d’aquell senyor que respecto molt parlant de la “dialéctica de los puños y las pistolas”.


Tornant a vostè. Me temo, respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos taurinos. Usted es diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que gobierna.


Le voy a poner un ejemplo. Usted minimizó aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había seiscientos mil sabiendo que había bastantes más. Dejémoslo. Su labor de diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes, desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos. Su deber para con España, repito para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos largarán.


Y así estamos. Pero siento decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de los responsables. Se lo digo con todos los respetos que se merece.
Amigablemente.


Josep Maria Ballarín i Monset.http://blogs.avui.cat/jaumepubill/?p=3951