
A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
hi ha qui diu que pinten bastos, d’altres que ja era hora. El nas em diu que estem entrant en un moment de la història únic. Sí, ja ho sé, em direu que tots ho són i és cert. Convindreu amb mi, però, que aquest que ens ha tocat, si més no és diàfan: les coses i, sobretot les persones, comencen a estar clares. La traca, per variar, l’ha engegat la llengua, la pobra llengua. Mira que fa segles que hi van al darrera de carregar-se-la, no? I no se n’han sortit. Per matussers, sempre. Fa uns dies precisament vaig instal·lar un “accés directe” a un vídeo que fa un recull històric d’aquesta intenció, permanent i obsessiva, dels espanyols: fer desaparèixer la nostra llengua. Deuen ser molt dolents perquè la veritat és que no se n’han sortit. Els francesos, en canvi, pràcticament l’han liquidat a la Catalunya Nord, d’ençà del Pacte del Pirineus, amb els mateixos anys.
Mireu, avui us he seleccionat un article, breu però també diàfan. És del Sr. Jordi Roca, del qual us n’he recomanat alguns els darrers mesos. Ho he fet per una qüestió ben simple: incorpora LA PREGUNTA CLAU, la definitiva. Diu en Roca: Des del moment, ja fa uns quants anys, que sembla que l’ofensiva va de debò al Principat, han sorgit veus que diuen que no acataran les lleis imposades des de Madrid i la gran pregunta és: aquesta insubmissió és general en el professorat o som una minoria sorollosa els que manifestem la nostra convicció en defensa de la immersió?
La meva resposta ja fa molts que la tinc escrita i gravada: he estat i seré sempre dels que fan soroll però també, SEGUR, dels que NO ACATARÉ. Ja fa unes setmanes que un dels pocs bancs catalans que queden dempeus va endegar una campanya, molt sibil·lina i per fer-nos por, apel·lant al SENY català, l’heu vist? Bé, doncs, el primer dia que la vaig veure vaig recordar una frase del President Macià: El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies.
I , per cert, vós a quin bàndol us apuntareu? Als dels acatadors o al dels NO acatadors? Si encara no ho teniu clar espavileu-vos perquè, de sobte i abans del que ens pensem, ho haureu de fer. Compto, no cal dir, amb el vostre “Desacatament”.
Va, i posats, una proposta: pengeu aquest post a la sala de professors del vostre centre, ells també s’hauran de posicionar, no?Com sempre, només faltaria, a criteri vostre.
Gràcies!!
No podem mostrar indiferència, #noacatarem
JORDI ROCA
http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/
Els darrers atacs contra la immersió lingüística, o el que és el mateix, contra la cultura catalana i el sentit comú ens fan replantejar fins a quin punt serem capaços de resistir. Des del moment, ja fa uns quants anys, que sembla que l’ofensiva va de debò al Principat, han sorgit veus que diuen que no acataran les lleis imposades des de Madrid i la gran pregunta és: aquesta insubmissió és general en el professorat o som una minoria sorollosa els que manifestem la nostra convicció en defensa de la immersió? El govern s’ha manifestat ferm defensor de la causa però realment tenim suport de tota la comunitat educativa o haurem d’anar cedint terreny com està passant en altres territoris de parla catalana? Servirà d’alguna cosa el teòric blindatge que fa la LEC de la immersió o es demostrarà, una vegada més, que qualsevol llei catalana està per sota de les lleis estatals?
Sabeu què penso? Que no som ningú al costat dels que van deixar la pell per defensar la nostra llengua i cultura en temps més desfavorables. No som ningú al costat de qui va haver d’exiliar-se, de qui passar per Argelers o altres inferns i potser no van tornar a trepitjar la terra catalana. No som ningú al costat de qui, en plenes dictadures, desobeïa el feixisme i educava, editava llibres o s’organitzava en defensa de la cultura catalana. I si després de Condes-Duques, Felips Quints, Primos de Rivera i Francos diversos encara ens n’hem sortit no ha estat casual, ha estat pel compromís ferm de milers de persones que se la van jugar abans que nosaltres i precisament per això no podem mostrar indiferència davant d’un nou atac al pilar de la cultura catalana, a la nostra raó de ser.
Confio en els mestres per fer front al nou intent d’etnocidi i en la complicitat de la resta de la comunitat educativa fins que algun dia les lleis del país ja no tinguin cap sostre i la nostra bandera onegi lliure a la seu de les Nacions Unides.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Joan Solà (2006)