Tag Archives: família

Com sempre, magnífics!

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,

en Joan Badia, l’actual director de la revista Escola Catalana, va escriure, ja fa uns anys, en un llibre esplèdid (L’escola suspèn, em sembla recordar que es deia) alguna cosa semblant a: si l’administració educativa posés el rètol de “tancat per vacances” tot un any, no passaria res. Doncs, això. Al sistema educatiu li convé la calma, silenci i un ambient “tèrmic” estable per esdevenir bo, com el vi. Els professors Cela i Palou, com sempre a parer meu és clar, venen a dir el mateix: per favor, silenci!

Per la seva part, en Gregorio Luri, aborda també una qüestió fonamental: les relacions família-escola. Tot just ahir a la tarda, a BCN, vaig poder sentir una colla de suposats defensors de l’escola de qualitat dient que a l’estona d’esbarjo “prohibien” el futbol perquè…  I ningú posava el cit al cel (un servidor se’n va abstenir, no cal dir) Marededéusenyor, quina por i quina irresponsabilitat. En Carles Parellada de l’ICE de la UAB i la Mercè Travesset, divulgadors principals del que ara s’anomena “Pedagogia Sistèmica”, espero que coincidirien amb mi.

Quan un infant arriba a l’escola o a l’institut, també “matriculem” la seva família. La tenim cada dia a l’aula, diguem-ne. Per aquest infant, o jove tant és, la seva família és la millor, segur. Aleshores quan algun mestre diu, per posar un exemple: digues-li a la teva mare que NO et torni a posar això per esmorzar, que no és sa; o bé quan els “prohibim la pràctica del butbol” a l’infant, o al jove, se li està dient, de fet: la “teva família no en sap d’alimentar-te” o, pitjor encara, els dies que a casa teva us aplegueu tot de gent per veure un partit de futbol “en obert” i feu festa grossa, saps?, no ho feu bé, això no es bo per tu.

Sempre m’han fet molta por els “prohibidors”, siguin del bàndol que siguin. Davant d’axò, un exemple d’una bona escola. Que els agrada el futbol?, doncs que hi juguin i s’ho passin bé. Que hi ha problemes? Doncs que siguin ells mateixos els encarregats de trobar-hi solució. Doncs bé, en aquesta “Escola real” els mateixos infants van decidir de fer un reglament, el van consensuar, el van escriure i van “investir d’autoritat” un company que cada dia fa d’àrbitre i que es pren la seva feina amb la màxima responsabilitat (s’ha fet targes grogues i vermelles plastificades i porta una llibreteta a la butxaca). La bona escola és aquella que sap reconvertir el món dels infants, i també els seus problemes, en oportunitats d’aprenentatge, desenvolupament competencial i de canvi.

Un darrer exemple, no me’n puc estar, ho sento: quan una determinada família no ve mai a les entrevistes, les escoles i els instituts poden adoptar, i adopten, dues postures-reaccions ben diverses. Per a uns, aquesta no-assistència és un senyal evident de “mala família, irresponsable”; per a uns altres, en canvi, la no assistència només està dient: aquest “format” de comunicació amb aquesta família no funciona, cal trobar-ne un altre. I el troben, caram si el troben…i funciona. En puc donar fe.

Vet-ho aquí, enmig de la xafogor d’avui.

L’absurd

Recordem les paraules de Beckett, un dels pares de la literatura de l’absurd: “Cal continuar, no puc continuar, doncs continuaré”. Absurd i lògica no són incompatibles. Hi pensem ara, quan el nostre estat d’ànim espera saber quina música tocarà l’orquestra de l’educació i com bellugaran les batutes els seus principals responsables. Estem perplexos, tenim la sensació de trobar-nos en terra de ningú, o de no se sap ben bé de qui. Cap on anem? ¿Per què en l’àmbit educatiu és tan difícil consensuar lleis que es tiguin al marge dels vots? No podríem decidir plegats qüestions com l’horari, el currículum, les competències dels centres, etc. i deixar-ho reposar? Callar, perquè els centres, en pau i tranquil·li- tat, facin la seva. Però aquest guirigall que s’organitza a cada canvi de govern ens fa pensar: i ara, quina ens espera?

En aquesta situació de pèrdua de nord, l’art ens acompanya. Ara ens diu a l’orella “cal continuar” perquè en el nostre ofici no es pot tirar la tovallola, senzillament no ens ho permeten aquests ulls que ens miren a l’aula. “No puc continuar”, ens diu la veueta interior que sempre tenim a dins i que agafa més força quan es fan giragon- ses exagerades, quan es fa difícil el que podria ser fàcil. I al final, les premisses d’un sil·logisme que és absurd, porten a la següent conclusió: “Doncs continuaré”. És un anunci d’esperança, no en les consignes, ni en les promeses, ni en les divises altisonants. Esperança en la tasca diària de molta gent que treballa amb seriositat perquè creu que res està perdut per sempre. Ens ho posen difícil, però continuarem, malgrat que no podem. Encara que els de dalt es tirin els plats pel cap, encara que tinguem unes tristes eleccions, encara que es diguin bajanades en relació amb l’ús de les llengües a l’escola. Continuarem, perquè sabem mirar de fit a fit l’absurd i gosem, absurds com som, trobar-hi una lògica.

Jaume Cela és mestre i escriptor i Juli Palou és doctor en filosofia i educador

Consells als pares (I): Família i mites

Ens mostrem tan exigents reivindicant la solidaritat amb majúscules que no ens adonem de la importància de la solidaritat amb minúscula que practiquen les famílies de manera espontània i insubstituïble, sobretot en aquests temps de penúries públiques, quan la gran solidaritat de l’estat (que havia de ser) del benestar trontolla. No semblen, doncs, gaire assenyades les reticències que se senten contra la institució familiar. “La família és un mite!”, deia no fa gaires dies un famós intel·lectual al CCCB. No és, certament, una institució de moda, però tampoc l’aire que respirem es caracteritza pel seu glamur. A l’escola, fins i tot n’eludim el nom. Ens estimem més parlar de “pares d’alumnes”, encara que, amb tota evidència, cap família porta al món un alumne, sinó el seu fill. Els mestres acostumem a queixar-nos de la poca implicació dels pares, però si la seva col·laboració és rellevant, és que la família ho és. Per què no integrem, doncs, orgullosament, la defensa de la família entre els valors que les escoles es comprometen a fomentar?

És el meu primer consell: pares, doneu suport a la vostra escola. És vostra. Però si no la podeu sentir-la com a pròpia i no us hi podeu veure reconeguts en els seus valors, porteu els fills a un altre centre que us ho permeti. La vostra escola no ha de contradir els valors forts que doneu als vostres fills a casa. Si els vostres fills la consideren pròpia, la seva convicció incrementarà els seus vincles de copertinença i, per tant, de lleialtat i confiança. La falta de confiança i lleialtat el que posa de manifest és la discordança entre escola i família.

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

Anar a “repàs”

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

imagineu, si us plau, la situació. Primers de gener o primera setmana del tercer trimestre. Un tutor/a atèn els pares d’un alumne/a per informar-los dels resultats acadèmics del seu fill/a. Sovint, asquesta mena de trobades, sobretot o exclussivament, es proposen quan les coses van “maldades”. Quan ets papre o mare i “no et diouen res”, penses: “Anem bé”. Al llarg de l’entrevusta es parla pel dret i pel revés de comportament de l’infant o de l’adolescent. Tard o d’hora hi apareixen els “clàssics”:

Treballa molt poc

Es distreu amb molta facilitat

Podria fer molt més del que fa

No porta mai els deures fets

Tos els professors em diuen que, si continua així, no aprovarà el curs.

Potser aniria bé que anès a “un repàs”?

Us sona, no? Resultat? Uns pares esverats i preocupats, en grau més o menys diverso, és clar. A la nit, a casa, tema monogràfic: cal prendre mesures per redreçar la situació. Escridassada, més o menys contundent al mal estudiant, i avís que caldrà que vagi a repàs. Està decidit. No hi ha res a negociar.

No escau, ara, fer-vos avinent què penso d’aquesta mena de situacions. Només un apunt: considero que no resulta professionalment defensable, “derivar” la possible solució de la situació a uns agents externs, a fer atribucions externes (si emprem un llenguatge més tècnic). Que d’una sessió d’avaluació se’n derivi una llista de famílies a les què, unànimament, se’ls dóna, des dels tècnics, aquesta “solució”, no em sembla que sigui precisament per tirar coets. M’auto aquí, però.

Potser us interessarà llegir aquest article.

http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/420515-els-examens-finals-acceleren-la-demanda-de-classes-particulars.html

“A Catalunya, gairebé el 33% dels alumnes ho fan amb ajuda externa, sobretot amb professorat particular. “”Segons el primer estudi que s’ha fet sobre les classes particulars a l’Estat espanyol, realitzat per l’empresa privada Educa-system, amb seu a Barcelona, 1,7 milions d’estudiants no universitaris de tot l’Estat reben reforç fora de l’aula: el 22% del total.” “Pel que fa als alumnes –l’estudi s’ha fet a partir de 300.000 hores de classes impartides– asseguren que han demanat un professor, en primer lloc, per aprovar; en segon lloc, per millorar resultats, i en tercer lloc, perquè a l’escola no estan prou per ells. Alguns dels que demanen el servei reconeixen que a l’aula es dispersen i d’altres diuen que necessiten una ajuda externa perquè els pares no s’hi poden dedicar.”