Tag Archives: crisi

De què ha de parlar l’Escola?

A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,

molta gent hi coincidiria, em sembla: el sistema educatiu ha de contribuir a la formació de persones que puguin entendre el seu món i contribuir a la seva millora.I vet-ho aquí que “aquest món”, el nostre, el d’avui, està presidit per dos conceptes: la crisi i la pobresa. No acabo d’estar segur, però, que a les aules, aquests dos temes siguin tractats de manera adient: ni quantitativament ni qualitativa. De ben segur que a molts pares i les mares d’alumnes dels nostres centres l’ombra de la crisi els segueix les petjades, o potser, fins i tot, ja els ha “canviat la vida”. Ho sabem quantes i quines famílies tenim en aquesta situació? Caldria, perquè en aquestes famílies, tingueu-ho per segur, no es parla d’altra cosa que d’impagats, de precarietat laboral, de rebuts bancaris que no es poden atendre, de familiars que estan desesperats perquè fa un any, UN ANY, que es passegen desesperadament a la recerca d’una nova feina.
L’escola NO hauria d’estar al marge d’aquesta realitat. Caldria treballar amb notícies de premsa, estadístiques del Servei Català d’Ocupació, informes d’entitats i associacions que treballen, diàriament i generosa, en la contenció de l’exclusió social. La crisi, però, va de bracet amb la pobresa. D’un dia per l’altre una família s’incorpora a la llista “dels pobres” i se’n va a fer cua per mirar de tenir un lot gratuït d’aliments pels seus fills. L’escola, em reitero, NO hauria d’estar al marge de tot això, si de veritat vol ser una escola, és clar (no n’hi ha prou amb campanyes de recollida d’aliments). Recordo que, en més d’una ocasió, us he parlat de com la crisi i la pobresa colpegen als més dèbils: els infants.
Per això trobo molt interessant que la revista Perspectiva Escolar, hagi decidit dedicar el seu darrer monogràfic a la pobresa. Comproveu, si us plau, el contingut del seu índex. Potser valdria la pena adquirir-la, si és que no hi esteu subscrits ja. Potser us aniria bé per començar a tractar aquests temes amb el rigor i el compromís social que es mereixen.
No cal dir, però, que, com sempre, a criteri vostre.
Gràcies!!
Perspectiva Escolar

Desembre de 2011 / nº360
Monogràfic : Crisi, pobresa i infància

  • La pobresa a Catalunya, un abans i un després de la crisi. Laia Pineda i Anna Tarrés
  • La pobresa infantil i la reproducció de les desigualtats socials. Albert Sales
  • És acceptable que un infant sigui pobre? Jaume Funes
  • Alguns maldecaps a l’escola en el dia a dia. Antoni Poch
  • La pobresa: un tema socialment controvertit i una qüestió didàcticament rellevant. Jordi Nomen
  • Enmig de la crisi. Montse Sintas
  • La Fundació Banc dels Aliments i les escoles. Antoni Dolader

Pare, de gran vull ser capità!!!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
en general, els responsables de la premsa escrita, i també els polítics de torn, acostumen a estar enamorats dels números, de les xifres (penseu si no en quina selecció fan dels informes PISA, el darrer, el del 2009 de set volums de 500 fulls cadascun). Les raons d’aquest enamorament són múltiples; dues m’interessen, però. Els números agraden perquè són freds i no cal detallar, matisar, justificar i, alhora permeten un costum nefast: comparar. Hi ha també la creença popular que els números són més científics.
Perdoneu-me la digressió, no volia anar per aquí, però sí que em quedo amb “els números”,  els dels pressupostos de les administracions públiques. Temps de retallades, d’austeritat, de tornar a ser on d’on mai havíem d’haver sortit, de rigor, de… En sento tants i tants de despropòsits quan s’intenta justificar el que no es pot justificar, mare meva. En un Estat que vulgui ser seriós, humanament i democràtica, és clar, hi ha tres institucions que necessàriament han de tenir dèficit: la justícia, la sanitat i l’educació. Però no, les tisorades arreu! i, per descomptat pels més febles, més.
Però sabeu? Resulta que arreu no passen les tisores. Només unes quantes preguntes: Heu vist mai alguna informació pressupostària del ministeri de defensa a la portada d’algun diari o d’un telenotícies? Sabeu si les tisorades els han arribat, i fins quin punt? Teniu alguna informació relacionada amb l’assignació anual als militars? El meu parer? Doncs que no!! El rei dels espanyols l’altre dia els va dir: “Sou un model a l’hora d’administrar diner públic” i es va quedar tan ample, i tothom devia aplaudir i tot. Quina barra, per no dir paraules poc adients.
Comencem a ser demòcrates de veritat i exigim que si hem de rebre, com a mínim, rebem tots. La cosa militar, de sempre i es veu que arreu, està caracteritzada per l’opacitat més absoluta.. No m’estranya que hi hagi canalla que diguin: “Pare, de gran vull ser capità”.

La modestia del ministro Morenés


Diario Público: Ignacio Escolar
El apostolado del nuevo ministro del Interior
Se ha dicho del nuevo ministro de Defensa, Pedro Morenés, que antes de jurar el cargo presidía una empresa de armamento. Es inexacto o, al menos, poco generoso con su completísimo perfil. Morenés –secretario de Estado de Defensa con Aznar– ha sido presidente en España de MDBA, uno de los mayores fabricantes de misiles del mundo. Y presidente de Segur Ibérica, una empresa de seguridad privada que Defensa subcontrató para proteger a los atuneros españoles. Y presidente de Kuitber, una consultora del sector de la defensa y la seguridad. Y consejero de Aritex, una empresa que diseña componentes para el nuevo avión de transporte militar europeo, el A400M. Y consejero de Instalaza, una fabrica zaragozana de bombas de racimo que, después de que España prohibiese este tipo de armamento especialmente criminal, presentó una demanda contra el Estado; Instalaza pide 40 millones de euros de indemnización “por daño emergente y lucro cesante”. JMorenés también ha sido presidente de Construcciones Navales del Norte SL, los antiguos astilleros públicos de Sestao, que el hoy ministro conocía muy bien de antes de su privatización, de cuando fue consejero de la SEPI y director comercial de la división de Construcción Naval del INI. Y propietario único de Boguillas SL, una empresa que se dedica a la “gestión y representación de intereses” y que el año pasado facturó 361.567 euros con sólo 19.646 euros en gastos de personal, según el registro mercantil –entre los últimos tres años, las ventas superan ampliamente el millón de euros–. Y también dueño de I-Sec Ibérica, una “consultoría” “en el sector de la Seguridad”. Y consejero de Gamo Outdoor, un fabricante de rifles de aire comprimido; y de Ingenio 3000; y de Repasa… Y me dejo varios cargos y unas cuantas empresas más.Por alguna razón, toda esta información no aparece en su biografía oficial, colgada en la web de La Moncloa. Será modestia militar

El plat a taula i la carta als reis

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

enmig de la treva de sobretaules llarguíssimes, us proposo que us torneu a entaular, figuradament parlant, és clar. La bona gent de Sant Egidi, dels què ja us n’he parlat en més d’una ocasió, van entaular tres-centes persones més en el seu dinar de Nadal a Barcelona. Tres-centres, més les set-centes de l’any passat. Un dinar com escau, però un dinar gratuït per a persones que, probablement, no haguessin dinat com calia el dia de Nadal. Si us interessa llegir la nota de premsa sencera podeu fer-ho a continuació. Passa, però, que aquesta mateixa bona gent de Sant Egidi han editat, a casa nostra, i per tercer any consecutiu una guia particular: on menjar, on rentar-se i on dormir, de franc.

No sé a vós, però a mi aquesta crisi m’està trasbalsant d’allò més.

http://www.radioestel.com/fotos/aquesta_setmana/49_cat.pdf


Més plats a taula que mai al dinar de Nadal de Sant Egidi

http://www.ara.cat/societat/Mes-dinar-Nadal-Sant-Egidi_0_615538533.html

Un miler de persones, 300 més que l’any passat, han assistit a l’àpat per gent sense recursos que ofereix la comunitat catòlica cada any-Barcelona 25/12/2011
Unes mil persones, 300 més que l’any passat, han participat aquest diumenge a Barcelona al dinar de Nadal per a persones sense recursos que organitza la Comunitat de Sant Egidi. L’àpat ha constat sopa de galets, canelons, pollastre macedònia i torrons, segons ha explicat l’organització, que a més ha fet un regal de Nadal als assistents. El dinar s’ha fet a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor i en quatre punts més de la ciutat, i també a les ciutats de Manresa i Tarragona.
Aquest dinar s’organitza des de l’any 1982 a diverses ciutats de tot el món. La Comunitat de Sant Egidi va ser fundada per l’historiador italià Andrea Riccardi el 1968 al barri romà de Trastevere, per proporcionar menjar i roba als més pobres, i actualment compta amb més de 50.000 voluntaris repartits per 70 països.
Els últims anys han participat en tasques de pau i de reconciliació al Sudan, Somàlia, Costa d’Ivori, Burundi, Uganda i Libèria. També han fet contribucions significatives per la pau als Balcans i a l’Amèrica Central, per la qual cosa fins i tot han estat nominades al premi Nobel de la pau.

I, per acabar una carta als reis. L’ha escrit el pare Hermann Rodríguez Osorio, prevere jesuïta, Degà acadèmic de la Facultat de Teologia de la Pontifícia Universitat Javeriana  de Bogotá:

“Senyor, tu que ets gran i protegeixes els infants de la terra,voldria demanar-te un gran favor: transforma’m en una televisió!Voldria que els meus pares tinguessin cura de mi com en tenen d’ella,que em miressin amb el mateix interèsamb que la mare mira la pel·lícula o el pare el telenotícies.Voldria poder parlar amb alguns presentadors que quan surten,tota la família calla per escoltar-los amb atenció i sense interrompre’ls.Voldria sentir damunt meu la preocupació que tenen els paresquan la televisió s’espatlla i de seguida criden al tècnic.Voldria ser una televisió per poder ser el millor amic dels meus pares i el seu heroi preferit.Senyor, sisplau, deixa’m ser una televisió, malgrat sigui només per un dia”.

Quan la “retallada” té nom i cognom

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

mals temps per les economies aquests que ens ha tocat viure. Qui més qui menys té algun familiar que se “l’ha endut” la crisi. L’atur cada cop en volta de més a prop. Els governants estan aconseguint de fer-nos creure que cal que TOTS paguem els plats trencats del desori financer dels darrer quinze anys. I molts de nosaltres, malauradament, ho assumim com una fatalitat. Els governants esmolen la imaginació per trobar llocs per on passar les tisores. Fins i tot el sou “sagrat” dels treballadors públics està en perill, sembla ser. Veurem com acaba tot plegat. Tan de bo, tot plegats n’aprenguéssim i ens permetés bastir una nova consciència col·lectiva.

Us deia que qui més qui menys té algun parent o conegut tocat per la retallada, però, és clar, la majoria adults. I amb els adults ja se sap, estan en risc de que els passin aquesta mena de coses. El greu, però, és quan la tisora arriba als jovent, i més encara al jovent d’una família que, deixant el seu país, ha vingut a casa nostra per donar més, i millors, oportunitats als seus fills. Un bon amic de Reus, professor d’institut públic, fa just un mes publicava aquest breu article en el diari ELPUNTAVUI.

Jutgeu-lo vós mateix. Fa pensar (i a mi personalment, enfadar)

El PUNTAVUI

Castigada sense estudi

26/10/11    – BIEL FERRER

Es diu Fàtima. Hauria pogut néixer a l’Argentera, a Cambrils o a Reus, però va ser a Nador on va obrir per primer cop els seus ulls preciosos, berbers, vius, a l’aguait de qualsevol estímul que els fes brillar. Fa set anys que va arribar als Països Catalans, a la ciutat del mestral.

Ara parla un català tan preciós com el seu esguard i estudia a l’institut més meridional de la capital del Baix Camp. Sí, és una mica entremaliada. Si no en fos prou, ens faria patir, massa endreçada. Com diu l’Eclesiastès, hi ha un temps per ser entremaliada i un temps per ser estudiosa.

Vet aquí que s’havia apuntat, doncs, amb el permís i l’encoratjament dels seus pares, que treballen moltes hores per cotitzar a la Seguretat Social i guanyar-se la vida, a venir cada dimecres a la tarda a l’aula d’estudi de l’institut per estudiar, amb la supervisió d’alumnes més grans remunerats si més no simbòlicament, per preparar exàmens, fer els deures, consultar enciclopèdies i treballar amb l’ordinador ben connectat a la xarxa que a casa no té.

Doncs no: enguany no hi haurà diners per fer tot això. Li ho va haver de comunicar el tutor l’altre dia. Que la pobra banca i, alhora, l’espoli fiscal a què està sotmès el país que l’ha acollida l’han castigada sense estudi, a ella, dona, de classe baixa i de nació oprimida.

Crisi? De què? De qui?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

Potser ja ho sabeu i , per tant, vaig tard. Em disculpareu, si és el cas.
Resulta que enmig de la crisi (especulativa), el Govern helènic va tenir temps, el passat 4 de març, de nomenar al periodista Pedro Olalla “embaixador de l’helenisme“. L’acte es va celebrar al Palau de la Música de la capital grega. La Prefectura d’Atenes va nomenar, també aquell dia, como a nous Embaixadors de l’Helenisme al matemàtic de Cambridge Athanasios Fokas; al professor xinès Chen Min Hua, a l’helenista uruguaiana Margarita Larriera, al classicista egipci Ahmed Etman i al professor de Harvard Gregory Nagy. El reconeixement a Olalla s’afegia al Premi de les Arts i les Lletres de l’Acadèmia d’Atenes, que va rebre l’any 2002 pel seu Atles mitològic de Grècia. Els llocs del mite.

El Sr. Pedro Olalla, resulta que ja fa més de setze anys que viu a Grècia i hi treballa com a professor a la universitat de la capital. El seu nomenament va ser el més votat d’una llista de 24 candidats de tot el món. En el seu discurs d’investidura va afirmar que el que anomenem helenisme no es només la cultura d’un país o d’un poble. És una herència molt més complexa i universal. I no és només una herència; allò que com a Ambaixadors de l’Helenisme hem de defensar és fonamentalment una actitud, una actitud vinculada a allò grec des dels llunyans dies en què Homer va començar  la recerca de l’universal: l’actitud humanista. La candidatura de Olalla fue presentada por la Fundación A. S. Onasis.  El seu treball de l’Atles es va adaptar a una edició acurada en forma de documental de dotze episodis de 30′ de durada.

Tot això venia a tomb per situar al Sr. Olalla perquè aquest senyor va penjar el dia 14 d’octubre un vídeo a “Youtube” en què dóna la seva opinió sobre la crisi financera grega. A mi ja m’ha arribat per tres canals habituals. Té una durada de 14′ aprox. Defensa que el que els passa als grecs no és pas un problema local sinó tot una altra cosa: un atac dels especuladors financers per apoderar-se del país. Considera que els esforços que es demanen als ciutadans serviran per alimentar un sistema econòmic pervers. Finalment fa una crida a combatre amb eficàcia la injustícia i la ignorància.

Si no l’heu escoltat encara, goso recomanar-vos que mireu de trobar un quart d’hora per escoltar-lo. A mi m’ha agradat, m’ha enriquit. La meva “opinió sobre la crisi” ha millorat.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=huPYdJkU2Ow

Per pensar

Benvolguda, benvolgut,

no sé si el vau poder veure. El programa 30′ de TV3 del dia 10 d’abril va emetre un treball, a parer meu molt interessant, alhora que colpidor.
Se’n va fer ressó el Sr. Enric Roca, coordinador de la Fundació edu21. Un exercici responsable de la tutoria en aquests moments caldria que tingués present aquest realitat ja que, sovint, com diu Roca, els infants i els adolescentes es mostren incapaços de canalitzar la situació familiar i, lògicament, ens la “porten” a l’escola i a l’institut.
Vós mateix.

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/2011/04/11/fracas-escolar-i-crisi/

Fracàs escolar i crisi
Jordi Roca
El 30 minuts d’ahir mostrava una de les cares més salvatges de la crisi: els desnonaments. Sense entrar a valorar les causes de tot plegat a l’escola ens trobem amb una de les conseqüències que són els fills de les famílies que pateixen aquestes situacions o semblants. Acostumen a ser canalla de posat trist i amb mirada perduda però de vegades també són alumnes més conflictius que no poden canalitzar l’angoixa -o fins i tot violència- que perceben al seu voltant i  boicotegen les classes o molesten els companys.

El fracàs escolar s’alia amb la crisi per fer-nos la feina encara més difícil  ja sigui pel patiment emocional de les famílies o per les retallades en recursos humans i materials que s’acosten inexorablement.