El 23 d’octubre d’enguany escaurà el centenari del naixement d’en Gianni Rodari. Potser teniu la sort de saber-ho i, més encara, d’haver-lo llegit o emprat amb alumnes. Qui ho ha fet no se n’oblida mai més. Rodari, a Catalunya, ens ha fet un favor immens: fer de pont entre les rondalles d’en Joan Amades i n’Aureli Campmany i la modernitat, o la postmodernitat com els agrada de dir-ne a alguns. Continue reading
A l’atenció del Director/a
Benvolguda, volgut,
a qui no li agrada que li expliquin un conte? A vos potser? A mi sí que m’agrada. Tot i que explicar un conte a un infant d’avui no és tasca fàcil. Proveu-ho: situeu-vos a prop d’ells i enfileu la història sense més suport que la vostra veu i els vostres gestos. Si no hi estan avesats de seguida us demanaran pels dibuixos (“A veure…”). Estan tan acostumats a la imatge que els fa l’efecte que el seu cap no pot suplir-la, que no poden imaginar els personatges, els seus problemes, les situacions, la manera de ser,… Us passarà el mateix si els demaneu que després en facin un dibuix. Malament rai.
Ens ho hauríem de plantejar. Que els contes aporten beneficis als infants la majoria ho saben, no? L’Albert Einstein va dir “Si vols un infant intel·ligent, explica-li contes; si a més el vols savi, explica-li més contes” A banda, és clar, de tots els hàbits d’escolta i d’atenció que afavoreixen, molt útils en el sistema educatiu, els contes ajuden els infants i els joves a “esperar”; capacitat molt malmesa avui dia, no trobeu? Els anomenats “Populars” i no cal dir les “Faules”porten més o menys implícit un ensenyament. Penseu en en la Caputxeta, per exemple, tot i que la versió orginal (sembla ser que arriba al S. XI!!) no era massa apta per a infants. Després en Perrault hi va posar un cert ordre i més tard els germans Grimm la van ensucrar. Tot i així, però, manté el rerefons educatiu.
Doncs si amb els contes poden créixer, perquè no un cada dia? Recordeu el llibre de la Sara C. Bryant, “El arte de contar cuentos” ? Mil consells i recomanacions sobre contes que es poden explicar. De ben segur que alguna bona parvulista del vostre centre, o una que en coneixeu d’un altre, el tenen com una mena de llibre de capçalera. Si us interessa la qüestió us recomanaria també, i molt, el llibre coordinat per la Mònica Baró, la Teresa Colomer i la Teresa Mañà , “El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui, on es fa un repàs dels llibres catalans més destacats per a infants i adolescents (des de 1900 i fins a la guerra civil). Un tresor, si és que us agrada la bona literatura infantil. Un bon regal per alguna Joana o algun Joan, sens dubte
Al nostre petit i estimat país tenim una llarga tradició de gent entesa en contes. Per exemple, el mestre Joan Amades va recollir a la seva”Rondallística” el bo i millor d’aquesta mena de relats a casa nostra. D’escriptors de contes i relats infantils i juvenils també anem ben servits, no us n’esmento cap per no ofendre algú. Dels anomenats “Contacontes” també n’estem ben proveïts.Acabo, per no cansar-vos amb un tema que, potser, no és dels vostres. Potser ja ho sabeu, la Sra. Roser Ros és de les persones que més hi enten en contes, a casa nostra, actualment (juntament amb la Teresa Duran, és clar). Us recomano d’allò més que llegiu aquesta entrevista ahir a l’Ara, s’ho val.
ParaulaPremi Nacional de cultura 2010 i doctora en pedagogia, Roser Ros i Vilanova (Barcelona, 1950) és fundadora i presidenta de Tantàgora, un espai de creació i de difusió de la literatura catalana escrita i oral
| Actualitzada el 20/06/2012 00:00
Roser Ros reivindica la “paraula calenta” i viva. Defensa que el millor conte és el que combina el plaer estètic i el cognitiu. PERE TORDERA
Els anys d’explicar contes i ensenyar l’art de narrar-los han modelat a la perfecció l’eina més valuosa de Roser Ros. Amb una veu melosa, manté l’atenció de qui escolta i deixa una idea ben clara: el plaer d’escoltar un conte és tan intens en nens com en adults.
Quina és la feina d’un narrador?
Consisteix a llegir i escoltar molt, digerir-ho i comunicar-ho a través de la paraula viva. Al darrere d’un narrador sempre hi trobaràs un lector que llegeix molt més del que pot explicar i que així s’alimenta de llenguatge i d’imaginari. Gairebé tots els contes orals que recuperem són de finals del segle dinou. La mentalitat ha canviat molt, les històries les recopilaven homes, i molts eren clergues que van dedicar-se a censurar continguts. Una de les nostres responsabilitats ara és buscar moltes versions i acabar creant la nostra. Mai sentiràs dues històries iguals.
Explicar contes és una tradició que sembla llunyana.
És cert que s’ha perdut tal com es feia. Aquí a Catalunya s’ha mantingut amb esforç gràcies a les biblioteques i les escoles, herència de l’època de la República. S’ha reprès la narració per educar futurs lectors, i perquè no es perdi una cultura que ens ha forjat a tots plegats.
On puc anar a escoltar contes?
El lloc amb més experiència a Barcelona és el Harlem Jazz Club. Fa molts anys que programa relats per a adults. Hi ha passat el bo i millor de Barcelona i del món. Aquí hi ha el canvi: mai havíem considerat la narració oral com un espectacle, però l’arribada de narradors de Llatinoamèrica que explicaven contes des de fa temps en fòrums, teatres i places públiques ens en va fer adonar.
¿Potser el vessant més popular de la narració són els monòlegs còmics?
Des del punt de vista d’espectacle, una part de la narració oral se n’ha anat cap al Club de la Comèdia, sí. L’ús de la comunicació oral per riure i passar-ho bé té uns elements estètics molt interessants. El paradigma és l’Eugenio, amb la camisa negra i aquella cara que no diu res… i veus que ha passat una hora i no te n’has adonat. És fantàstic, però la narració oral a la qual jo pertanyo és la que, més enllà del plaer estètic de la paraula, aporta el plaer cognitiu. Intento oferir coneixement i me’n sento responsable.
Com entren els contes en una societat amb tanta tendència a les pantalles?
Nosaltres reivindiquem la paraula calenta, els contes vius. Si pensem en els nens, acostumats a veure dibuixos i pel·lícules, quan hi ha algú que se’ls acosta per explicar-los un conte ho troben tan estrany i exòtic que senten interès. Una pantalla no se’t pot posar a la falda, no se t’acosta, no et dóna la mà… Nosaltres fem les històries a mida de l’oient. Les elaborem, fem la nostra pròpia obra d’art i l’oient hi participa. És un dels nostres valors afegits.
¿És més fàcil explicar contes a nens o a adults?
El que explica i el que escolta s’han de comunicar a través de la mirada, i estem massa acostumats a parlar a través de les xarxes, sense veure’ns. Quan mires algú estàs penetrant en la seva intimitat. I l’adult no sempre et dóna permís per entrar-hi. És un joc molt interessant, difícil. Sent dona, és molt més complicat seduir l’atenció dels homes: ells t’escolten amb la mirada a terra.
Amb quin conte et quedes?
La Caputxeta Vermella és amb el que més m’he trencat les banyes. Sempre dic a mestres i pares que no cal córrer per explicar-lo, que tot conte es va crear per acompanyar els individus en un moment concret de la seva vida. Per als més petits, expliqueu El Patufet : el bou se l’empassa però torna a sortir i la mare sempre hi és. Al cap d’uns anys, toquen Les set cabretes i el llop : canviem bou per llop, però són set per repartir la por que fa l’animal, i la mare també dóna protecció. Quan són més grans, passem a Els tres porquets : el mateix escenari, però ara són tres i la mare no hi és, ja es poden defensar sols. És després d’aquest que pot arribar la Caputxeta: una sola persona contra el llop.
Se n’han creat molts finals.
N’hi ha que són molt bèsties. No conec cap mestre ni cap mare que s’hagi atrevit a explicar que el llop se la menja i allà s’acaba la història. És la versió de Charles Perrault, de finals del segle disset, que treballava a la cort i volia demostrar què passava si es desobeïa la mare. Després arriben els germans Grimm i creen la figura del llenyataire, que la salva. I al segle vint Roal Dahl decideix que la Caputxeta és prou autosuficient i que no necessita un home, es treu un revòlver de la lliga, mata el llop i es passeja amb un abric fet amb la seva pell. Ara aquesta versió ja no és correcta, perquè ha matat un animal en perill d’extinció… Així que arriba Greenpeace, i com la castiga? A netejar boscos! Tot conte depèn del seu context.
Més contes cruels: Bambi…
La versió Disney va exagerar molt la relació amb la mare, els trets més ploraners de la història. Sempre podrem trobar violència en els contes, esclar. Molta gent diu: mai explicaria Hansel i Gretel! I jo penso, mira la realitat… Quantes criatures pateixen una situació semblant? Amb la història pots donar consol, perquè veuen que el conte acaba bé.
A l’atenció del Director/a
Benvolguda, volgut,
a mi de petit, de contes ben pocs. No es portava. No formava part de les obligacions de “bons pares”. Ara, però, per sort, a moltes famílies el conte forma part de la litúrgia crepuscular diària. Està bé sempre que sigui un moment esperat per tothom, per l’infant, però també per l’adult. Altrament és molt millor deixar-ho per un altre dia en què la disposició anímica sigui més favorable ja que si no el seu efecte conciliador intergeneracional es perd.
Els mestres del parvulari no se’n casen de recomanar-ho: “Expliqueu contes al vostres fills”. Fins i tot hi ha escoles que tenen elaborats uns bons llistats de títols “contrastats” per fer-ho més fàcil a les pobres famílies que es perden, literalment, enmig de l’allau publicada d’aquest gènere literari. Els contes, si són bons, sempre són bons i ho són en el format que sigui: explicats, llegits, amb titelles, etc. Mira’ts per la televisió, també, però. Enguany escau el desè aniversari d’un espai del Club Super Tres que ha fet fortuna arreu: Una mà de contes. Si no l’heu vist mai us el recomano, i molt. Els infants, en tinc proves, hi baden d’allò més. És una producció excel·lent.
Us animo a dues coses: a incloure’l a la llista de recomanacions a les famílies dels tutors i tutores del vostre parvulari, però també a incloure’ls a la vostra programació setmanal mitjançant el web de televisió de Catalunya. Si ho feu, a part de sentir bons contes, els vostres alumnes més petits tindran accès a una activitat de formació artística de primera qualitat: plàstica i musical. Proveu-ho i ho veureu.
Com sempre, però, a criteri vostre, no cal dir.
Des del 2001 ‘Una mà de contes’ del Súper3 combina la literatura infantil amb les avantguardes artístiques en un format únic que estimula la creativitat dels nens
22/08/11 GEMMA BUSQUETS
La màgia d’un conte rau en com s’explica. És tot un art i a Una mà de contes del Súper3 s’ho han pres al peu de la lletra des de fa deu anys. Una mà de contes, que el 2007 va rebre el Premi Nacional de Cultura i és una de les produccions de TVC més venudes a l’estranger –es pot veure en 14 països–, és un format que combina la tradició de la literatura infantil amb la modernitat de les avantguardes artístiques i l’àlbum il·lustrat. El format és senzill: en vídeos de sis minuts i mig, una veu en off explica un conte mentre s’ensenya el procés, “la construcció del conte”, amb tècniques pictòriques diverses: aquarel·la, dibuix, collage… Només es veuen les mans de l’artista plàstic, d’aquí el nom Una mà de contes.
Pel director del programa, Manuel Barrios, la idea del programa–que es basa en el moviment Art Painting– va sorgir “arran d’una conversa informal“ perquè la cadena volia un format que actualitzés els contes de tota la vida. Llicenciat en belles arts, Barrios exerceix de director artístic “fent de pont entre els artistes i la tele, traslladant el llenguatge plàstic a l’audiovisual”. Així s’ha potenciat una manerade fer artesanal: “Quan gravem procuro que els platós estiguin buits, buscant intimitat i posem música per crear un clima.” En aquests deu anys s’han explicat contes clàssics com La Caputxeta Vermella o Els Tres Porquets, però també s’ha apostat per noves històries amb la implicació d’il·lustradors reconeguts com Max, Miguel Gallardo i Arnal Ballester i escriptors com Victòria Bermejo, Teresa Duran, Eulàlia Carrillo i Lluís Arcarazo. Músics com Sisa, Marc Parrot i The Pinker Tons també s’hi han sumat.
Barrios insisteix en la transversalitat d’Una mà de contes, ja que un espai infantil s’ha convertit en el reflex del panorama artístic del país. Una mà de contes ha tingut una vessant de formació ja que estudiants de l’Escola Massana, la Facultat de Belles Arts o l’Escola de Disseny i Art hi han participat. El director del programa destaca la sèrie de contes que el programa va elaborar amb l’ONCE amb el repte d’“il·lustrar un conte per a nens invidents”. “Vam construir imatges a partir de sensacions tàctils”, explica. Per aconseguir-ho van utilitzar materials com el feltre, el filferro o l’espart. També van fer un projecte dirigit a nens amb síndrome de Down (El marcianet lleig) o per a nens autistes (Sol, solet). Contes sobre viatges, una sèrie sobre petons o la que va fer inspirada en obres del MNAC formen part d’aquesta col·lecció de deu anys.La web Unamadecontes.cat, a més, serveix com a taller perquè els nens puguin estimular la seva creativitat ja sigui amb el dibuix, l’escriptura o la composició.