A l’atenció del Director
Benvolguda, benvolgut,
que els anomenats “llibres de text” tenen mala fama no és cap secret. Tot i això, paradoxalment, diria que són el recurs didàctic més emprat, de llarg, a la immensa majoria de centres d’escolaritat obligatòria. Amb tot, l’Associació Nacional d’Editors de Llibres de Text i Material d’Ensenyament (ANELE) diu que mentre que el 2008 cada escolar tenia assignada una mitjana de 7,13 llibres de text per curs, el 2015 la mitjana va ser de 4,94 exemplars.
A l’atenció de la Directora/r
Benvolguda, volgut,
com podeu suposar, no sé com teniu al vostre centre la qüestió dels projectes interdisciplinars i els treballs de recerca del BAT.
Sabeu prou bé que, per llei, (Decrets 142 i 143/2007), s’assenyala que se n’ha de fer un mínim d’un per cicle. Ja hi som però, amb això dels “mínims”! La llei no diu pas que n’hi hagi d’haver un màxim, però molts centres agafen el rave per les fulles i es queden amb aquest mínim. Com amb les entrevistes amb les famílies, també, però aquest és un altre tema.
Us deia això dels projectes perquè val molt la pena aclarir i entendre la diferència entre el treballs per projectes i els projectes de treball. Sembla un joc de paraules però no l’és. Tots dos, però, coincideixen un una cosa: ni l’un ni l’altre són un sumatori d’activitats procedents de les diferents àrees. Malauradament una realitat freqüent
Remenant per la xarxa tot preparant una feina he trobat un petit tresor. Es tracta d’un PROJECTE DE TREBALL, és a dir se sabia què volien aconseguir però no així què haurien de fer per assolir-ho. Volien millorar el “pati”. Mireu quina feinada han fet a l’Escola Castellum de Sant Julià de Ramis. Observeu el vídeo, entreteniu-vos amb les imatges; fixeu-vos en les cares que fan les famílies: diria que allà tothom s’ho està passant bé, i la canalla estan fent uns aprenentatges realment competencials. Uns aprenentatges que, pel que sembla, costen tant,de vegades, de portar a la pràctica. La canalla pensen, parlen, treballen en grup, amb petits i grans; dissenyen, mesuren, fabriquen, comproven… tot activitats que els preparen per la vida adulta. Tot això ho aprenen amb els llibres de text? Tant vós com jo sabem que no.
Si veieu el vídeo comprovareu que no hi ha cap instal·lació d’aquelles de plàstic i fusta tractada que hi ha a molts jardins infantils ( i ara també a massa escoles). Tampoc lloses de cautxú perquè no es facin mal, sinó un entorn natural, molta creativitat i ganes per part de tots.
Observeu els vostres patis: són de la canalla? O són espais a mida d’adult? Tenen un lloc per seure i poder esmorzar, llegir…? Hi ha llocs on amagar-se? Hi ha llocs que els permetin un joc creatiu? I els materials que els posem a l’abast? Permeten una utilització creativa?
Potser, depenent de les ganes i dels vostres patis, estaria bé passar-lo als mestres del vostre claustre.
A criteri vostre, per descomptat.
noupaticastellum from CoCreable on Vimeo.
A l’atenció de la Directora/r
Benvolguda, volgut,
Us heu aturat mai a pensar en la quantitat d’informació que es remena a diari a la premsa? Heu pensat mai quin profit educatiu en podríem fer tots plegats si dediquéssim una estona diària a fullejar-la, amb els alumnes, a la classe? Què me’n dieu de la lectura crítica, com es treballa sinó? Algú hauria d’ensenyar als alumnes a llegir “entre línies”, però també “rere les línies”, com diu el senyor Cassany. I una curiositat que vaig saber l’altre dia: per compensar l’impacte d’una notícia dolenta ens en calen CINC DE BONES. No anem bé.
Sempre que es proposen iniciatives d’aquesta mena en un claustre o reunió de coordinació surt algun docent que diu allò de “és que fem massa coses i no tenim temps”. Quan algú digui una cosa similar seria un bon moment per fer una llista. Una llista de les coses que fem cada dia. Un cop feta, convideu-los a analitzar si realment són necessàries i si, de veritat, ajudaran els alumnes a viure millor en el món que els espera. Potser algú se sorprendria de la pila de coses, amb no massa sentit, que es fan cada dia a l’empara, només, de la tradició: perquè “sempre s’ha fet” o perquè “ara toca això”.
Hi ha centres que això ja ho han fet: n’hi ha de primària que tenen un “lector diari” que escull una notícia que trobi interessant, se la prepara prèviament, i després la llegeix als seus companys, que li poden fer preguntes quan acabi.
Un centre de secundària, el del vídeo, ha arribat més lluny: ha creat un grup d’anàlisi d’articles de premsa relacionats amb l’economia. Cada dia, des fa tres anys, es trien notícies que consideren importants i se’n fa una anàlisi. Després les pengen en un bloc que acaba de ser guardonat amb Baldufa de plata als Premis Edublog Espiral.
La setmana passada vaig tenir el gust d’assistir a una conferència del Professor Carles Monereo a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV, dedicada a formadors i a professorat universitari de diversos estudis. En Monereo insistia en què cal fer competencial qualsevol aprenentatge de qualsevol branca del coneixement, i insistia molt que de vegades hi ha un hermetisme en algunes matèries i estudis, una resistència al canvi, com si fer aprenentatges competencials no fos possible. En aquesta assignatura d’economia de BAT de l’Institut “Illa de Rodes” demostra que sí ho és.
Podeu veure el vídeo on els mateixos alumnes expliquen el seu projecte:
https://vimeo.com/34851047
18.06.12
Els alumnes de batxillerat de l’Illa de Rodes guanyen el segon premi del concurs Edublogs Espiral
JENNIFER OLBRICH El món 2.0 s’ha convertit en una eina educativa habitual en molts centres, un dels quals és l’institut Illa de Rodes de Roses, que fa uns mesos va engegar un projecte per fer un bloc d’economia, elaborat i treballat pels alumnes de primer i segon de batxillerat. El bloc ha estat premiat amb la Baldufa de Plata, el segon premi de la sisena edició del concurs internacional Edublogs Espiral, en la categoria del Millor Bloc d’Alumnes de Batxillerat. El projecte premiat, Notícies del dia-Economia, ha estat elaborat a partir de notícies econòmiques actuals, que els alumnes han seleccionat i treballat setmanalment. L’Illa de Rodes va ser l’únic centre gironí d’aquesta categoria, i el seu projecte va ser seleccionat entre 1.824 blocs, de dinou països.
L’elaboració del bloc s’ha fet durant l’assignatura d’economia, i té l’objectiu d’apropar aquest món als redactors del projecte i també als lectors. També vol afavorir el treball cooperatiu no només perquè el bloc és producte d’una feina en equip sinó perquè permet la interacció amb altres centres. Notícies del dia té cap a 1.500 visites setmanals i el quaranta per cent d’aquestes provenen d’altres països. “S’ha de reconèixer el mèrit dels alumnes, sense la seva implicació, les seves presentacions i el seu esforç, avui no tindríem cap premi” explica orgullós Francesc Nadal, professor d’economia del centre i coordinador del projecte. “Estem vivint un temps en què costa trobar notícies bones… però aquesta és molt bona i esperançadora, sobretot perquè aquest premi afecta el jovent del nostre país, que és molt ferm i potent i hi hem de tenir confiança.”, va dir el director del centre, Xavier Barranco, en una entrevista a COM Ràdio.
L’entrega oficial de guardons es va celebrar el 2 de juny a l’Espai de la Fundació Telefònica de Madrid, en un acte en què van assistir els professors responsables i alguns alumnes representants de cada projecte. Els guanyadors de la Baldufa d’Or i de Bronze de la categoria de blocs de Batxillerat, de l’INS Gallecs de Mollet del Vallès i l’INS Lluís Companys de Ripollet, respectivament, tractaven temes relacionats amb el món de les clàssiques.
A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
recordo que no fa gaire us recomanava un enllaç a una presentació electrònica que havien preparat uns bons mestres de cicle inicial d’educació primària. Us la recomanava per la seva estructura i, sobretot, pel seu contingut. No sé si vau tenir l’oportunitat de veure-la. només la manera de començar ja presagiava alguna cosa “diferent”: Nosaltres volem el mateix que vosaltres, el millor per als vostres fills i filles. Només que totes les reunions amb famílies comencessin així ja faríem un avenç inqüestionable, n’estic segur. A totes les que vaig assistir mentre les meves filles transitaven per l’escolaritat obligatòria, no recordo mai que m’ho diguessin. La majoria van resultar tedioses i, totalment, previsibles: bàsicament normes i “recomanacions” per als pares i mares. Les famílies, quasi sempre, hieràtiques.
M’ha vingut al cap la reunió de pares i mares que va organitzar una bona mestra de l’Alt Camp (V.C). Tenia el mateix problema que tothom: la baixa assistència a les convocatòries. Va actuar com esqueia, professionalment: “tenim un problema per tant cal aprofitar-ho per fer un pas endavant”, enlloc de cantar la cançó de sempre: “els que han de venir no venen”. Juntament amb els alumnes va plantejar la reunió com un projecte de treball. Van dedicar la feina de força dies a preparar-la. En el procés, tot d’aprenentatges i desenvolupament competencial. El dia previst els alumnes ho tenien tot a punt, tot. Resultat?, doncs assistència quasi absoluta de les famílies, un èxit en tots els sentits. Vet-ho aquí el fer “escola”
Avui m’ha arribat un altre exemple, similar. Aquest cop a l’Escola Drassanes de Barcelona. Intueixo pel que consignen en els seu bloc que també va anar bé.:
Avui dia 24 d’octubre hem fet la reunió de pares. Ha sortit tot molt bé, els alumnes hem fet la reunió de les 16:00 fins a les 16:30 explicant coses de 5è i 6è i després ho han fet els mestres.Els pares han quedat molt satisfets i satisfetes i nosaltres també.
http://blocs.xtec.cat/taurons/2011/10/27/hem-fet-la-reunio-de-pares/
A l’atenció del Director/a,
Tenia al calaix un bon article pendent, va aparèixer el diumenge 29 de maig a La Vanguardia. Li ha arribat l’hora.
Els mestres i professors amb la boca petita i les famílies sense embuts es fan aquesta pregunta, els fa ballar el cap: Què ha de fer l’escola del segle XXI, què hi han de fer els alumnes? Més enllà d’un titular més o menys ben encertat el que resulta inqüestionable és que alguna cosa hauria de canviar en les “maneres” de fer escola amb els infants i els joves que hauran de manegar-se-les per tirar endavant el segle. Ningú hauria de posar en qüestió aquesta pregunta: si el món ha canviat tant en els darrers 30 anys, com és possible que a l’escola i a l’institut es mantinguin els mateixos costums? A l’article, diversos autors de vàlua contrastada hi diuen la seva. Tots, són gent que fa temps que tenen entre mans aspectes nuclears del “fer escola”: el coneixement estratègic, la programació, les competències docents, etc. Les seves opinions ens podran agradar, o no, és clar; però el que no hauríem de fer és menystenir-les. Us convido a llegir-vos-les amb la calma necessària tot pensant, alhora, en la situació del vostre centre. Les seves aportacions cal “llegir-les” més enllà de la literalitat dels mots, però. A mi, personalment, hi ha dues qüestions que fa temps que m’ocupen: tenen sentit, encara, les assignatures amb el seu tractament habitual i els horaris, hora a hora? Aquestes assignatures i aquest horaris es poden justificar des del punt de vista de l’aprenentatge?
De les diverses aportacions, us en destaco algunes que m’han semblat particularment suggerents:
Lo básico es aprender a resolver problemas y a elegir la estrategia adecuada
Resulta necesario conocer otras culturas y trabajar en equipo y se ha de disponer de un alto nivel de lectura crítica y reflexiva
Gente | 10/04/2010 – 03:31h | 10/04/2010 – 07:02h
MAYTE RIUS
¿Qué ha de enseñar hoy la escuela para preparar a los profesionales de las próximas décadas? ES ha preguntado a sociólogos, pedagogos, profesores, psicólogos… y todos han coincidido en su respuesta: a ser competentes.
¿Influencia del plan Bolonia y de la ley de Educación porque plantean las competencias básicas que debe desarrollar el currículo educativo? “No. Se habla de competencias porque ser competente no es sólo ser hábil en la ejecución de tareas y actividades concretas tal y como han sido enseñadas, sino, a partir de las habilidades adquiridas, ser capaz de afrontar nuevas tareas o retos que suponen ir más allá de lo ya aprendido; la competencia es disponer de recursos (saber qué, saber cómo y saber cuándo y por qué) para enfrentarse a los problemas propios de los escenarios en que uno se desenvuelve, y eso es lo que necesitarán los actuales escolares para desenvolverse como adultos”, resumen Carles Monereo, profesor de Psicología de la Educación de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), y Juan Ignacio Pozo, profesor de Psicología Básica de la Universidad Autónoma de Madrid (UAM). Y como los escenarios en que transcurrirán sus vidas son el educativo, el profesional y laboral, el vinculado a la comunidad y el personal, opinan que la clave es formar a los futuros adultos para ser aprendices permanentes, profesionales eficaces, ciudadanos participativos y solidarios y personas felices.
Ya, pero ¿qué han de aprender para llegar a ello? ¿Qué contenidos ha de ofrecer la escuela? “El mercado laboral va a pedir que sean competentes, así que, más que cambiar el currículo, hay que introducir más habilidades y actitudes, sobre todo actitudes; porque el mundo laboral exige sobre todo una buena actitud, gente de fiar, que sepa trabajar en equipo, con iniciativa y autodirección, porque el conocimiento ya se supone y, si no, lo ofrecerá la propia empresa”, explica Albert Sáenz, director de ESO y bachillerato del colegio Sant Estanislau de Kostka-SEK, uno de los centros de la Fundació Jesuïtes Educació.
David de Prado , director del Instituto Avanzado de Creatividad Aplicada Total y del máster en Creatividad de la Universidad Fernando Pessoa, cree que el mundo laboral exige sobre todo una buena actitud, gente de fiar, que sepa trabajar en equipo, con iniciativa y autodirección, porque el conocimiento ya se supone y, si no, lo ofrecerá la propia empresa, despertar la curiosidad, fomentar el pensamiento libre, automático e inconsciente para formar mentes pensantes y desarrollar personas creativas, investigadoras y emprendedoras”.
Como él, Rafael Feito, profesor de Sociología de la Educación de la Universidad Complutense de Madrid, opina que hay que romper con la enseñanza por asignaturas y ofrecer a los alumnos una formación más interdisciplinar donde el objetivo no sea que aprendan matemáticas, historia o geografía, sino que tengan inquietudes, que sepan expresarse, trabajar en equipo, hablar otros idiomas, leer periódicos… Monereo y Pozo son partidarios de “podar” el actual temario escolar para poder introducir otros contenidos de mayor utilidad y vinculados a los problemas reales que tendrán que resolver los niños en el futuro, en su vida adulta, desde entender las facturas o los prospectos de los medicamentos, hasta saber comunicarse a través de redes digitales o comprender un telediario.
Por ello, su propuesta es introducir en la programación escolar módulos o asignaturas como salud o cuidado del cuerpo, medio ambiente o cuidado del entorno, cómo informarte o cómo cuidar el país, que permiten vincular diferentes disciplinas. Este es el modelo que desde hace tiempo utilizan en Finlandia, el país que obtiene mejores resultados educativos según el controvertido informe PISA. “Si los alumnos estudian como materia el cambio climático, para responder a ese problema necesitarán conocimientos de física, ciencias, matemáticas, historia…; y deberán buscar información, comprenderla, reelaborarla en gráficas, comunicarla… y para ello utilizarán herramientas digitales, trabajarán en grupo, defenderán sus puntos de vista…”, ejemplifican Pozo y Monereo.
Porque, según los expertos consultados, para desempeñarse adecuadamente en las primeras décadas de este milenio serán más necesarias determinadas habilidades que los conocimientos teóricos adquiridos. “Antes se pensaba que lo que aprendías en la escuela te servía para toda la vida, pero ahora todo cambia a mucha más velocidad, y si hoy pensamos que es indispensable saber inglés, quizá dentro de unas décadas lo básico sea conocer el chino; por ello, más que acumular información, lo que importa es aprender a aprender”, explica el sociólogo Rafael Feito.
Albert Sáenz apunta que esta competencia se alcanza cuando el alumno es capaz de crear conocimiento, de autorregular su proceso de aprendizaje y de autoevaluarse. Y ambos enfatizan la importancia de que la enseñanza vaya destinada a capacitar a los jóvenes para resolver problemas, de forma que, ante cualquier situación, conozcan varias estrategias y sepan cuál es la que han de aplicar en ese momento. “Las empresas contratarán a un filósofo como gestor si sabe crear equipo y romper tensiones”, resume Feito, convencido de la trascendencia de desarrollar habilidades personales y sociales.
Y sus planteamientos encajan bastante con el modelo de aprendizaje propuesto por el Consorcio de habilidades indispensables para el siglo XXI de Estados Unidos, una institución creada en el 2002 por entidades públicas y privadas con el objetivo de integrar las demandas académicas, cívicas y económicas en la enseñanza de aquel país. Los estadounidenses han establecido como indispensables unas materias básicas, en las que se combinan asignaturas curriculares (lenguaje y comunicación, lenguas extranjeras, matemáticas, historia, arte, economía, gobierno, ciencias y geografía) con temas interdisciplinarios del siglo XXI (conciencia global, alfabetización económica y financiera, alfabetización cívica y conocimientos básicos de salud), y una serie de habilidades para la vida personal y profesional (flexibilidad, iniciativa, liderazgo, responsabilidad…) y de manejo de información y de tecnologías digitales.
De las propuestas y reflexiones planteadas por todos estos interlocutores cabría concluir que la formación de los escolares del siglo XXI implica su alfabetización lingüística, digital, emprendedora, ciudadana, sociolaboral y emocional, de manera que al acabar la enseñanza obligatoria los jóvenes sepan comunicarse bien, dominen las nuevas tecnologías, sean creativos e innovadores, multiculturales, conozcan cómo funcionan los negocios y sepan identificar y autorregular sus emociones.
Alfabetización lingüística
El área de comunicación y lenguaje resulta fundamental en la sociedad de la información. Es imprescindible que los alumnos aprendan a leer, a entender e interpretar los periódicos, los telediarios, los libros y webs de ciencia, las facturas y contratos… Que entiendan cómo se construyen los mensajes mediáticos, para qué propósitos y con qué herramientas, características, convenciones… Han de salir de la escuela con un alto nivel de lectura crítica y reflexiva y el entrenamiento suficiente para poder identificar las fuentes e intereses que hay detrás de cada escrito y discernir entre el alud de información y publicidad al que se enfrentan cada día. También han de ser capaces de expresarse de manera argumentada y razonada de forma oral y por escrito, y saber defender sus puntos de vista. Y para ello han de poder utilizar diferentes códigos y pasar de uno a otro: convertir gráficas o imágenes en textos, trasladar un texto a una gráfica… Además habrán de estudiar idiomas (como mínimo inglés) para poder comunicarse, entenderse y trabajar con personas de cualquier otro lugar del mundo.
Alfabetización digital
Los escolares han de aprender a buscar información por internet de forma eficiente, contrastada y más allá de Google. Es decir, tienen que saber cuándo y dónde buscar información, ser capaces de seleccionarla según unos objetivos y elaborarla adecuadamente para después exponerla, escribirla o aplicarla. Esta formación les abre las puertas a nuevos e inagotables conocimientos y les convierte en aprendices permanentes.
Pero la formación de ciudadanos digitales exige ir más allá. Hay que enseñarles a comprender y producir documentos digitales; a saber cuándo, cómo y por qué utilizar las redes sociales para comunicarse; a trabajar en red con personas de otros lugares, y a participar en la vida pública y política a través de internet.
Y para desarrollar estas habilidades digitales no se trata de implantar una asignatura de informática, sino de integrar el uso de las herramientas digitales en cualquier aprendizaje, sea de historia, de lengua o de matemáticas, y de utilizar internet como algo más que un mero buscador o escenario de juegos.
Alfabetización emprendedora
Los escolares del siglo XXI han de salir de la escuela habiendo aprendido a aprender y sabiendo pensar. Puede parecer una perogrullada pero los especialistas en enseñanza aseguran que no lo es. Si la sociedad actual exige aprendices permanentes, las personas habrán de ser capaces de regular el propio proceso de aprendizaje y de autoevaluarse.
Y para disponer de mentes multicreativas y capaces de adaptarse a los cambios profesionales y laborales, habrán de saber utilizar la imaginación y la fantasía, mantener despierto el interés y la curiosidad. Por ello la escuela debe enseñar a hacer preguntas e hipótesis, a pensar de forma innovadora, a descubrir múltiples aficiones, a crear conocimiento en lugar de repetir o imitar, a ser artísticos en lugar de teorizar sobre el arte. Para conseguir emprendedores hay que formar jóvenes abiertos a perspectivas nuevas y capaces de demostrar originalidad e inventiva.
Alfabetización sociolaboral
Muchas de las necesidades laborales de los escolares son impredecibles ahora. Pero parece claro que, sean cuales sean las profesiones más demandadas o los títulos exigidos dentro de una o dos décadas, tendrán que negociar, trabajar en equipo, demostrar flexibilidad para llegar a acuerdos, saber resolver conflictos, apoyarse en otros y apoyarlos, ser socialmente responsables y sensibles al contexto social, comunicarse bien de forma directa y a distancia. Así que todas estas materias o capacidades deberían trabajarse en la escuela. Y los alumnos deberían salir de ella conociendo cómo funcionan los negocios.
Alfabetización ciudadana
Si algo han de ser los escolares de esta primera parte del milenio es multiculturales. Su formación ha de acercarles a otras culturas y permitirles conocer otros valores para saber entender los problemas actuales y trabajar con personas de otras procedencias. También ha de enseñarles a participar en la vida civil, a implicarse en la comunidad, a mantenerse informado y a entender los procesos políticos y administrativos, y a ejercer sus derechos y obligaciones como ciudadanos. Para todo ello es importante formarles en valores, en el diálogo y la negociación, enseñarles a entender las implicaciones locales y globales de las decisiones cívicas.
Alfabetización emocional
El reto es formar personas que sepan expresar sus propias emociones, que se conozcan y tengan capacidad de autocontrol y de autorregular sus comportamientos. Otras cuestiones básicas que hay que desarrollar para capacitar a los alumnos para su vida personal son la responsabilidad y la confianza, así como la empatía para poder entender a los demás, cualidades imprescindibles si han de trabajar en equipo y de forma colaborativa.
A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
que pensaríeu si llegíssiu una paràgraf com aquest?: Segons els experts en educació de l’OCDE, el determinisme genètic permet deduir que s’ha de generalitzar el xec escolar i, de passada, enviar a casa les dones docents perquè no són eficients.
Us escandalitza? Doncs per aquí, sí senyor. El Sr. Fabricio Caivano, molts anys al davant d’una publicació tan assenyada com Cuadernos de Pedagogía, apunta que “per aquí van els trets” Si més no els que es disparen des dels despatxos de l’OCDE. Organisme que, com sabeu, financia les proves PIRLS d’educació primària i les PISA per a joves de 15 anys. Caldrà estar alerta. Altrament, de dobte, un dia ens podem trobar instal·lats, sense adonar-nos-en, a meitat del segle passat. A la persona responsable de qüestions de génere del vostre Consell Escolar, com es diria col·loquialment, “se li gira feina” i de mal fer. Temps a venir!
Fabricio Caivano
Fabricio Caivano
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/genetica-estupids-1055292
La causa última del fracàs escolar està en l’herència genètica. Amb aquesta rotunditat ho ha afirmat la CEOE. El mes passat va assenyalar els grans eixos de la seva estratègia per impulsar la competitivitat de la indústria espanyola: nou mercat laboral; adequada estructura financera; energia i infraestructures; internacionalització de les empreses; reducció d’impostos i de la cotització a la Seguretat Social. I comença per una «radical reforma del nostre sistema educatiu» presentant un estudi que, en alguns aspectes, causa rubor.
La seva Comissió d’Educació i Gestió del Coneixement té uns sòlids principis ideològics: impulsar la llibertat d’ensenyament i la de les famílies per elegir centres escolars; aconseguir el respecte de la iniciativa privada en educació; transmetre una imatge real de l’empresari i de l’empresa; transmetre els valors necessaris per reeixir en la societat i en l’empresa; i, naturalment, l’habitual sèrie de virtuts executives que configuren l’anomenada «cultura de l’esforç». O sigui, darwinisme social, exclusió i duresa. Són lliures de fer-ho i tenen la legitimitat que els confereix el seu milió i mig d’associats.
Però sembla poc presentable ressuscitar, just ara, la dicotomia entre herència genètica i mitjà socioeconòmic per impulsar la política de desmantellament de l’escola pública, i la idea de la limitada utilitat dels recursos econòmics que es dediquen a aquesta en les societats democràtiques. D’aquest hipotètic determinisme genètic dedueixen, ras i curt, els experts en educació de la CEOE que s’ha de generalitzar el xec escolar i, de passada, enviar a casa les dones docents perquè no són eficients. El mateix Darwin va escriure en el seu Quadern N: «Els animals, no sent subjectes pensants, no es ruboritzen». Els éssers humans, sí; gairebé tots
A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
d’ençà del dia 6 de maig van degotant, articles i opinions de tota mena relacionats amb els resultats de les proves externes de Cb. Unes proves dissenyades, pilotades i validades pel Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. Gairebé tots els “opinadors” porten les seves anàlisis i els seus argumentaris cap a una conclusió que personalment considero del tot errònia: “no anem bé”. Molts d’ells empren l’estadística comparada per justificar la seva conclusió. Voleu comparar? Doncs fem-ho, va!
Sempre, quan els llegeixo penso el mateix: algú s’ha molestat a contextualitzar aquest resultats? Algú és conscient d’on venim, pel que fa al sistema educatiu, també? Sense anar a parar al meu “batxiller” al què només accedíem poc més del 15% dels joves, situem-ho més a aprop. Algú té present que l’ESO no es generalitza a l’Estat fins el curs 1990-1991 (vint anys!). No fou fins el curs 1980-1981 que sortiren les primeres cohorts d’alumnes que havien completat TOTS els programes renovats de la Llei Villar (EGB). De tot plegat, senyors i senyores, “fa quatre dies”.
El sr. John Elliott (historiador), en article esplèndid aparegut a La Vanguardia del 16 de febrer de 2010 escrivia aquestes paraules: …”avui la societat és ahistòrica, ergo manipulable”. Algú té present, quan analitza els resultats de les proves de Cb, que els països anglosaxons i els de tradició luterana van eradicar, pràcticament, l’analfabetisme a la fi dels segle XIX? On érem per aquí en aquell temps? Us ho dic?: enlloc! Per acabar-ho d’adobar, un general de mala memòria hi va reblar el clau durat més de quaranta anys. Cap país europeu, insisteixo, cap ni un, ha estat capaç de fer TANT en TAN poc temps. Algú s’imagina, per exemple, Alemanya i Dinamarca passant, en poc més de deu anys, d’escolaritzar el 0,8% d’alumnes nouvinguts (Quan el President Pujol deia allò de: Som sis milions!) a escolaritzar-ne el 13.5% ? Us dic què hauria passat?: doncs que s’haurien “encès”, vet-ho aquí. Aquí ho hem sabut fer amb prou dignitat i garantint uns nivells de cohesió envejables. I així, podria continuar amb altres dades, degudament “contextualitzades”.
Amb l’anàlisi i la interpretació de les diferències entre els resultats de l’Escola Pública i la privada concertada, per favor, siguem seriosos. Algú pot ser tan ingenu com per concloure la “concertada” ho fa millor? Hi ha molt mala intenció al darrera d’una conclusió com aquesta. Tots els mestres i professors saben la raó d’aquestes diferències, no els cal que els ho digui cap prova externa i, menys encara, cal, com diu, l’articulista una “anàlisi més precisa”. Res d’això.
Per tant, que els resultats han de millorar? Sens dubte! Ara, faríem bé de deixar de “castigar-nos com a societat”. Ens cal. Faríem bé de situar, analitzar, interpretar i valorar degudament les dades, aquestes de les proves de Cb també, per descomptat.
Acabo, amb un paràgraf que sí, que resulta fonamental: hi ha un factor que les ha d’embolcallar i sense el qual totes les millores són inútils. Hi ha d’haver estabilitat.No podem estar canviant les directrius escolars cada cert temps. El professorat i les famílies necessiten assossec No podem estar canviant les directrius escolars cada cert temps. La classe política d’aquest país faria bé de deixar-se de tirar el sistema educatiu pel cap, els uns altres. Hi ha tres sistemes fonamental en un estat de dret que requereixen molta “tranquil·litat”: l’educatiu, el sanitari i el judicial.
25/06/11 02:00 –
La prova de competències bàsiques que una mostra de 69.000 alumnes de sisè de primària de tot Catalunya van passar els dies 4 i 5 de maig reflecteix uns resultats decebedors. El diagnòstic global és que un de cada quatre alumnes no arriba als mínims exigits. És a dir, un 25%, una taxa que és lluny del 15% que hi ha de mitjana a Europa i del 10% que s’ha imposat la Unió com a horitzó. Una anàlisi més precisa revela les grans diferències que hi ha, que continua havent-hi, entre els centres públics, concertats i privats. Però també que hi ha una forta correlació entre els resultats escolars i el nivell socioeconòmic de les famílies. Les famílies amb més recursos tendeixen a portar els fills a les escoles concertades i a les privades, i aquí rau una part de l’explicació, no tota, dels resultats diferents.
Inversament, l’escola pública és l’escola de tothom. És l’escola que fa l’esforç més gran d’integració, tot i que també n’hi ha de concertada que hi participa. És molt rellevant recordar que quan l’arribada d’immigrants estava en auge, les autoritats es van plantejar de fer quotes en tots els centres, públics i concertats, per evitar la creació de reductes. Però més enllà d’aquest fet puntual, hi ha reformes que cal fer per superar els mals resultats: invertir –potser no més, però sí millor–, donar més autonomia als centres públics –no té res a veure amb privatitzar-los– i a les seves direccions, una implicació més gran de les famílies –sobretot de les que creuen que l’escola és un aparcament– i una aposta clara per incentivar l’excel·lència.
Totes aquestes reformes són necessàries, però hi ha un factor que les ha d’embolcallar i sense el qual totes les millores són inútils. Hi ha d’haver estabilitat. No podem estar canviant les directrius escolars cada cert temps. El professorat i les famílies necessiten assossec. I paciència, perquè els efectes de les reformes, en educació, tarden quinze anys a manifestar-se.
Darrera actualització ( Dissabte, 25 de juny del 2011 02:00 )
A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
d’ençà del dia 6 de maig van degotant, articles i opinions de tota mena relacionats amb els resultats de les proves externes de Cb. Unes proves dissenyades, pilotades i validades pel Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. Gairebé tots els “opinadors” porten les seves anàlisis i els seus argumentaris cap a una conclusió que personalment considero del tot errònia: “no anem bé”. Molts d’ells empren l’estadística comparada per justificar la seva conclusió. Voleu comparar? Doncs fem-ho, va!
Sempre, quan els llegeixo penso el mateix: algú s’ha molestat a contextualitzar aquest resultats? Algú és conscient d’on venim, pel que fa al sistema educatiu, també? Sense anar a parar al meu “batxiller” al què només accedíem poc més del 15% dels joves, situem-ho més a aprop. Algú té present que l’ESO no es generalitza a l’Estat fins el curs 1990-1991 (vint anys!). No fou fins el curs 1980-1981 que sortiren les primeres cohorts d’alumnes que havien completat TOTS els programes renovats de la Llei Villar (EGB). De tot plegat, senyors i senyores, “fa quatre dies”.
El sr. John Elliott (historiador), en article esplèndid aparegut a La Vanguardia del 16 de febrer de 2010 escrivia aquestes paraules: …”avui la societat és ahistòrica, ergo manipulable”. Algú té present, quan analitza els resultats de les proves de Cb, que els països anglosaxons i els de tradició luterana van eradicar, pràcticament, l’analfabetisme a la fi dels segle XIX? On érem per aquí en aquell temps? Us ho dic?: enlloc! Per acabar-ho d’adobar, un general de mala memòria hi va reblar el clau durat més de quaranta anys. Cap país europeu, insisteixo, cap ni un, ha estat capaç de fer TANT en TAN poc temps. Algú s’imagina, per exemple, Alemanya i Dinamarca passant, en poc més de deu anys, d’escolaritzar el 0,8% d’alumnes nouvinguts (Quan el President Pujol deia allò de: Som sis milions!) a escolaritzar-ne el 13.5% ? Us dic què hauria passat?: doncs que s’haurien “encès”, vet-ho aquí. Aquí ho hem sabut fer amb prou dignitat i garantint uns nivells de cohesió envejables. I així, podria continuar amb altres dades, degudament “contextualitzades”.
Amb l’anàlisi i la interpretació de les diferències entre els resultats de l’Escola Pública i la privada concertada, per favor, siguem seriosos. Algú pot ser tan ingenu com per concloure la “concertada” ho fa millor? Hi ha molt mala intenció al darrera d’una conclusió com aquesta. Tots els mestres i professors saben la raó d’aquestes diferències, no els cal que els ho digui cap prova externa i, menys encara, cal, com diu, l’articulista una “anàlisi més precisa”. Res d’això.
Per tant, que els resultats han de millorar? Sens dubte! Ara, faríem bé de deixar de “castigar-nos com a societat”. Ens cal. Faríem bé de situar, analitzar, interpretar i valorar degudament les dades, aquestes de les proves de Cb també, per descomptat.
Acabo, amb un paràgraf que sí, que resulta fonamental: hi ha un factor que les ha d’embolcallar i sense el qual totes les millores són inútils. Hi ha d’haver estabilitat.No podem estar canviant les directrius escolars cada cert temps. El professorat i les famílies necessiten assossec No podem estar canviant les directrius escolars cada cert temps. La classe política d’aquest país faria bé de deixar-se de tirar el sistema educatiu pel cap, els uns altres. Hi ha tres sistemes fonamental en un estat de dret que requereixen molta “tranquil·litat”: l’educatiu, el sanitari i el judicial.
Opinió
25/06/11 02:00 –
La prova de competències bàsiques que una mostra de 69.000 alumnes de sisè de primària de tot Catalunya van passar els dies 4 i 5 de maig reflecteix uns resultats decebedors. El diagnòstic global és que un de cada quatre alumnes no arriba als mínims exigits. És a dir, un 25%, una taxa que és lluny del 15% que hi ha de mitjana a Europa i del 10% que s’ha imposat la Unió com a horitzó. Una anàlisi més precisa revela les grans diferències que hi ha, que continua havent-hi, entre els centres públics, concertats i privats. Però també que hi ha una forta correlació entre els resultats escolars i el nivell socioeconòmic de les famílies. Les famílies amb més recursos tendeixen a portar els fills a les escoles concertades i a les privades, i aquí rau una part de l’explicació, no tota, dels resultats diferents.
Inversament, l’escola pública és l’escola de tothom. És l’escola que fa l’esforç més gran d’integració, tot i que també n’hi ha de concertada que hi participa. És molt rellevant recordar que quan l’arribada d’immigrants estava en auge, les autoritats es van plantejar de fer quotes en tots els centres, públics i concertats, per evitar la creació de reductes. Però més enllà d’aquest fet puntual, hi ha reformes que cal fer per superar els mals resultats: invertir –potser no més, però sí millor–, donar més autonomia als centres públics –no té res a veure amb privatitzar-los– i a les seves direccions, una implicació més gran de les famílies –sobretot de les que creuen que l’escola és un aparcament– i una aposta clara per incentivar l’excel·lència.
Totes aquestes reformes són necessàries, però hi ha un factor que les ha d’embolcallar i sense el qual totes les millores són inútils. Hi ha d’haver estabilitat. No podem estar canviant les directrius escolars cada cert temps. El professorat i les famílies necessiten assossec. I paciència, perquè els efectes de les reformes, en educació, tarden quinze anys a manifestar-se.
Darrera actualització ( Dissabte, 25 de juny del 2011 02:00 )
A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
aquests dies, i des fa molts anys, en alguns centres d’educacció secundària, la vida escolar transcorre com si ja fòssim el dia 22 de juny. Dia que, com sabeu, assenyala la vigent “Ordre de Calendari Escolar” per donar per finalitzades “les classes”. Estrictament parlant als únics alumnes que els cal “comprimir el curs escolar” és els que hauran de presentar-se a les PAU. La resta, com els de primària i de parvulari, haurien d’estar cada dia, i totes les hores que assenyala el seu horari, en el centre desenvolupant activitats formatives, conduïdes, no cal dir, pel professorat adscrit al centre. Sabeu molt bé del que parlo, no? Només vós sabeu si la hipòtesi que estic plantejant, més o menys encobertamnent, seria d’aplicació en el centre que dirigiu. Només vós, més encara a partir de la Llei 12/2009 i dels Decrets 102 i 155/2010.
Potser, però, aquests dies hi haurà temps per poder fer “altres coses”, també altament educatives: videofòrums, debats, conferències,… (recordo que ja fa dies us vaig fer arribar una relació de propostes pels dies de calor). Us proposo que abordeu una autèntica nafra social: el treball infantil i juvenil. M’ho he pensat molt abans de fer-vos arribar la proposta inclosa en les activitats del programa “Proniño” de la “Fundación telefónica”, com podeu suposar. No és pas la meva intenció publicitar-los, us ho ben asseguro. Tot i això reconec la potencial vàlua educativa i formativa del programa i del visionat del vídeo que inclou. Aprofitament que, lògicament estarà vinculat a què es faci abans, durant i després de la proposta.
M’aturo, doncs, i us faig arribar dos enllaços: el d’unes dades breus sobre aquesta realitat (el treball infantil) i el del vídeo:
Vós mateix i , com sempre, gràcies.
http://www.fundacion.telefonica.com/es/pronino/lahoradelrecreo/trabajo_infantil.htm
http://www.fundacion.telefonica.com/es/pronino/lahoradelrecreo/video.htm
A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
els diaris, les emissores de ràdio i les diverses cadenes televiseives ja en van plenes: “la cosa no millora”. Probablement se’n faran lectures diverses, algunes fins i tot “interessades”, sens dubte. Un servidor opta per posar el focus d’atenció, NOMÉS en el darrer dels paràgrafs. Un paràgraf que per un lector àvid de dades (més encara si no és del nostre gremi) potser passarà desapercebut, o que fins i tot no llegirà, no hi arribarà. A tots plegats en hauria de preocupar i MOLT la dada: “Com és ja habitual, en totes les matèries, els alumnes amb un índex major de fracàs (fins al 41% en català) són els d’un nivell socioeconòmic baix”
Mirem-nos-ho amb una mica de deteniment, per favor:
1. “Habitual”, en aquest cas, no corre el perill d’esdevenir, semànticament parlant, similar a “normal”?. Quan quelcom és qualificat de”normal”, la societat, en certa manera, ve a dir: “donem-ho per bo”
2. Els alumnes que s’inclouen en aquest eufemisme del “nivell socioeconòmic baix”, NOMÉS tenen el sistema educatiu públic per “ascendir” (recordeu allò de la funció d’ascensor social que hauria de desenvolupar l’escolaritat obligatòria). Si surten del sistema sense graduar-se, la seva vida no farà altra cosa que repetir el que en el seu dia ja va fer amb la dels seus pares.
3. Dins d’aquesta”bossa” hi acostuma a haver molts alumnes nouvinguts. Per un moment, us demano que penseu en l’esforç enorme que va comportar per la seva família prendre la difícil decisió d’emigrar. I, també, en la il·lusió que ben segur van posar en l’escolarització dels fills, en què ells tinguessin allò que la vida no els va oferir a ells.
4. L’estiu de la majoria d’aquests alumnes serà tediós, lent, poc estimulant (us remeto a la recomanació d’ahir), i, potser, fins i tot, perillós, educativament parlant.
5. Les seves famílies no podran fer altra cosa que acceptar la fatalitat, atès que el seu marge de decisió és limitadíssim , en la solució d’aquesta trista realitat.
6. Els Departament d’Ensenyament, l’empresa més gran de Catalunya i la que consumeix més recursos “de capítol 1”
Atès que ara mateix esteu, de ben segur, immersos en processos diversos de presa de decisions organitzatives i pedagògiques per al proper curs. Us demano, aquest cop com a inspector vostre, que vulgueu posar vosaltres, també, el focus d’atenció sobre aquests alumnes. Simplement són qüestions de justicia social i de cohesió social de les què, cap centre educatiu responsable, s’hauria de desentendre. El curs vinent haurien de treure, en el vostre centre, millors resultats que enguany. Us ben asseguro que és possible. Comprometeu-vos-hi, en públic, a través dels objectius del PGC del curs vinent i actueu en conseqüència, per favor.
A la bestreta, us ho agraeixo MOLT.
http://www.ara.cat/societat/primaria-sobrepassen-UE-millorar-respecte_0_502750080.html
Ensenyament
Les proves de sisè de primària detecten una millora en totes les competències bàsiques, especialment en català i anglès. Amb tot, l’esforç de millora en comprensió lectora ha anat en detriment de l’expressió escrita
SÒNIA SÁNCHEZ
Barcelona | Actualitzada el 20/06/2011 14:39
Els resultats de les proves externes de sisè de primària -que aquest curs s’han realitzat per tercer any- detecten encara un nivell de fracàs escolar, entès com a rendiment baix, superior al 15% que fixa com a màxim la Unió Europea (UE), en totes les competències bàsiques de llengua catalana i castellana, matemàtiques i anglès. Amb tot, la nota mitjana ha pujat en totes elles respecte de l’any passat, quan van patir una davallada, i es queden lleugerament per sobre de les obtingudes el 2009.
En totes les competències, la diferència entre el volum d’alumnes que mantenen un rendiment baix a l’escola pública i a la concertada i la privada és encara significativa. En català, el 26,3% d’alumnes tenen encara baix rendiment, mentre que a la concertada són un 16,5% i a la privada un 16,8%. Però on s’accentua més aquesta diferència és en anglès, on el 26,6% dels nens de la pública encara tenen baixos resultats, mentre que a la concertada són el 14,2% i a la privada només el 3,9%.
Les proves demostren, a més, un millor tractament del català a l’escola privada concertada que a la privada que no rep fons públics, on el castellà obté molt millors resultats que el català. Així, mentre en català a la concertada té un percentatge de fracàs lleugerament per sota de la privada (16,5% la concertada i 16,8% la privada), en castellà els centres privats només tenen un 10,3% de fracàs (complint els nivells que marca la UE) mentre la concertada en té un 15,4%.
La matèria on més han millorat en l’últim curs els nens de primària ha estat la llengua anglesa, que entrava a examen per segona vegada aquest any. Del 71,4 obtingut l’any passat s’ha passat a un 80,6 de nota mitjana. La diferència en l’examen d’aquest any i del passat és que aquest cop se’ls permetia escoltar tres cops el listening, mentre l’any passat només podien fer-ho una vegada. En segon lloc, han millorat en llengua catalana, passant d’una mitjana de 73,7 sobre 100 l’any passat a un 77,2 aquest any (per sobre també del 76,9 de 2009).
Tant en català com castellà, la competència lectora ha registrat una clara millora, mentre que l’habilitat que encara presenta més deficiències és l’expressió escrita. En matemàtiques, on la nota mitjana és d’un 80,9, per sobre del 78,2 de l’any passat, el que més bons resultats obté és la numeració i el càlcul, mentre que el que pitjor porten els nens és la part de “relacions i canvi”, és a dir, la resolució de problemes matemàtics.
Com és ja habitual, en totes les matèries, els alumnes amb un índex major de fracàs (fins al 41% en català) són els d’un nivell socioeconòmic baix, mentre que els resultats milloren en totes les competències a mida que augmenta el nivell socioeconòmic. Els resultats dividits per gènere detecten també, com sempre, que les noies obtenen millors resultats en totes les llengües, mentre que els nois les superen en matemàtiques.