http://www.uoc.edu/portal/ca/sala-de-premsa/actualitat/entrevistes/2013/debora-chomski.html

Débora Chomski, nascuda a Buenos Aires, és experta en formació de formadors i avaluació docent. A partir de la seva experiència com a professora i desenvolupadora de projectes educatius de llengües, mitjans de comunicació i diversitat cultural, Chomski ha escrit el llibre L’ús didàctic dels mitjans de comunicació i les TIC en l’educació infantil, publicat per l’Editorial UOC.

Què poden aportar els mitjans de comunicació i les TIC a la tasca docent? Són imprescindibles?
No són imprescindibles, però sí ineludibles. El món actual està envoltat de mitjans de comunicació, que són un component més de la nostra cultura. Els infants vénen a escola amb un bagatge de coneixements dels mitjans d’informació i, per tant, l’escola i la família els han d’ajudar a organitzar aquests coneixements i després relacionar-los amb els continguts escolars. L’escola no pot girar-se d’esquena a aquesta realitat.

Alguna anècdota de l’aplicació d’aquests mitjans a les aules?
Hi va haver una experiència fa temps que té a veure amb els dibuixos animats. Recordo que, a l’hora del pati, hi havia infants que tota l’estona s’estaven donant puntades de peu, a l’estil de les tortugues Ninja o dient «culet, culet» i imitant en Shin Chan. Les mestres estaven una mica preocupades perquè pensaven que veure aquestes coses a la televisió els tornava violents. En realitat, en el curs es van adonar que això no era més que un reflex estilitzat de la violència que hi havia a casa seva.

Un reflex estilitzat?
Aquests infants vivien en entorns de violència domèstica i el que feien a les estones lliures a l’escola era una manifestació més de la violència que vivien a casa seva. En lloc de fer-ho a l’estil dels pares, ho feien reproduint accions o expressions dels dibuixos animats. Els dibuixos els servien de mecanisme d’expressió d’emocions i per a processar certs problemes personals.

Per què la cultura visual adquireix cada vegada més pes en les vides dels infants?
Els infants viuen en una societat multipantalla: ordinador, tauletes, televisor, etc. La lògica hegemònica és la de la imatge, però la qüestió és com la complementem. És important obrir el ventall a experiències variades, mitjançant altres consums culturals, com els llibres, les joguines «analògiques», sortir al carrer per a sociabilitzar-se, experimentar amb la naturalesa, en definitiva, poder contrastar i conèixer altres lògiques de funcionament.

La programació televisiva actual està adaptada a les necessitats dels més petits?
La programació de la televisió catalana TV3 està ben seleccionada i té molta qualitat. Hi ha un equip que s’ocupa de seleccionar els dibuixos i comprar-los a països com Sud-àfrica, França o el Canadà. Aquesta mena de productes procedents d’altres llocs del món permet als infants conèixer una varietat de cultures i realitats. Alguns canals educatius llatinoamericans, com l’argentí Pakapaka, també tenen una oferta molt bona. Però, en canvi, els canals comercials són proclius a sèries de baix cost, sense qualitat, i funcionen sense una figura experta per a la selecció dels programes.

Com influeix en les conductes dels infants el consum de diversos mitjans alhora o la seva alternança en espais curts de temps?
Aquesta mena de consum, anomenat multitasca (en anglès, multitasking), és molt habitual en els infants. Miren la televisió, escolten música i llegeixen alhora i, en molts casos, això els afecta en la concentració i comprensió lectora. En certes feines, la multitasca no hi repercuteix, com ara dibuixar o pintar mentre escolten música o miren la televisió o fer una feina en què no calgui respondre a una consigna o concentrar-se en el contingut d’una lectura.

Recentment, hi va haver un cas d’una nena de quatre anys hospitalitzada per addicció a l’iPad. Què en pensa, d’aquesta mena de casos?
Al llibre explico un cas semblant, que, de fet, va ser un dels motors perquè l’escrigués. Era un nen de quatre anys enganxat a la seva maquineta, una videoconsola portàtil. Tenia un problema d’adaptació a la realitat i d’integració social i escolar, en el sentit que no podia seguir el ritme de l’escola o les normes proposades en un context. Estava acostumat al «tu manes», a «tu crees les regles», que és el que passa a molts videojocs. Aquí el que era important era ajudar-lo, a ell i la seva família, a controlar el temps d’exposició i fer-los un acompanyament.

En què consisteix un bon acompanyament?
No solament es tracta de saber què mira el nostre fill, sinó també de preguntar-li què ha entès del que ha vist. S’ha de donar peu a una conversa d’aquest tipus perquè expressi els seus sentiments i així ajudar-lo a processar la informació. A l’escola podem fer preguntes sobre el que ha vist i relacionar-ho amb els continguts acadèmics. Així s’educa els infants en la construcció de l’opinió i la sistematització de la informació. En definitiva, no els podem sostreure de la realitat que veuen als mitjans, però sí que podem regular les estones que hi estan exposats, tenir un control del contingut que veuen i parlar-ne a l’escola, als àpats familiars o a les hores de lleure compartit.

L’accés tan primerenc dels infants a aquests mitjans no desplaça la seva dedicació a la lectura?
Els mitjans poden servir de punt de partença perquè els mestres o els pares els expliquin temes relacionats amb la història, la geografia o cultures d’altres llocs del món. Mirar dibuixos animats sobre un llibre o esmentar una obra en uns dibuixos pot incentivar la lectura entre els més petits. A Els Simpson, per exemple, moltes vegades es fa referència a grans llibres, com On viuen els monstres de Maurice Sendak, i ajuden a fer que el vagin a buscar. D’altra banda, internet i les tauletes permeten lectures enriquides de llibres, en què es pot escoltar el text o mirar els personatges del relat i fins i tot corporificar-los amb la realitat augmentada. Els mitjans tornen la lectura més atractiva fent servir altres codis i mitjans.

De quina altra manera els mitjans de comunicació i les TIC poden complementar la tasca docent?
En l’aprenentatge d’idiomes, per exemple. Els dibuixos animats, la programació infantil en general i fins i tot molts videojocs poden ajudar-hi. Són un recurs extraordinari perquè porten moltes expressions i situacions de la vida quotidiana que a les classes d’idiomes sovint no es veuen perquè se centren en aspectes gramaticals o de correcció lingüística.

Davant un ús creixent de les noves tecnologies en l’àmbit escolar i familiar, quina infància s’imagina en el futur?
Som davant la generació de nadius digitals, infants que han nascut en un entorn multipantalla, en el qual es mouen amb molta plasticitat. Seria interessant, des de l’escola i la família, ajudar-los a ser consumidors crítics i creatius. És a dir, orientar-los perquè puguin triar les imatges de la xarxa i els programes amb criteri propi, perquè donin l’opinió del que veuen i siguin capaços de crear els seus propis «mitjans», per exemple, blogs, llibres digitals i fins i tot videojocs. En aquest camí, exigiran naturalment una programació televisiva i uns jocs de més qualitat i donaran peu a una retroalimentació més intel·ligent entre els mitjans i els consumidors més petits.