Category Archives: PISA

Som on som, mare meva!

scale.php

A l’atenció del Director/a

Benvolguda,volgut,

que l’Informe PISA de l’OCDE té “moltes cares” no ho poso en dubte. Que se’n podria parlar molt, també. Que no inspira gaire confiança el fet que estigui promogut i finançat per una organització que té per objectiu el creixement econòmic, també em predisposa, sempre, a llegir-lo amb “moltes ulleres. Amb tot, però, cal admetre que, hores d’ara, és de les avaluacions externes més serioses que es desenvolupen, des del punt de vista conceptual i metodològic.

No sé si sabeu que el Sr. Andreas Schleicher n´és la cara visible. Ha vingut més d’un cop a BCN convidat per la Fundació Jaume Bofill i la UOC. Doncs bé, resulta que aquest senyor es va trobar no fa pas gaire amb el Ministro Wert a Galícia. El resultat? patètic, valoreu-ho vós mateix: estan en dos mons diferents i parlen llenguatges que no tenen res a veure.

La veu de Galícia.es
Dimarts 4 de febrer de 2014
SARA CARREIRA

L’aprenentatge per memorització , clau del fracàs educatiu espanyol

http://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2014/02/04/aprendizaje-memorizacion-clave-fracaso-educativo-espanol/0003_201402G4P27991.htm

El director de l’informe PISA ( Andreas Schleicher ) va explicar ahir que Espanya no millora en el rendiment acadèmic per què se segueix ensenyant com fa dècades , mitjançant la memorització de fórmules i frases. No s’aposta clarament per la capacitat de cada alumne per aprendre , atenent la seva particularitat. Les proves  PISA no es basen en el que se sap – « Google ho sap tot» , va dir gràficament – sinó en «què es pot fer amb el que se sap » .

Espanya falla estrepitosament:  no s’interioritzen els conceptes , les idees subjacents després dels problemes,  sinó que s’estudien fórmules i es repeteixen , els nens no tenen confiança i atribueixen als altres o a la sort seus errors , quan un estudiant asiàtic respon de forma diferent ( « sé que si treball dur , els meus professors em van a ajudar a obtenir l’èxit »).

No es valora ni es coneix el treball dels professors , als quals no se’ls dóna llibertat per ensenyar. Critica també la desigualtat d’un sistema en què amb prou feines hi ha mobilitat social, el que neix pobre té moltes possibilitats de quedar-se així . La classe socioeconòmica decideix més que la capacitat de l’alumne , i els pares , encara que es preocupen a l’hora de triar escola, ho fan preocupats pel « renom , però no pel rendiment , pels resultats reals » .

Dels 60 països analitzats , 40 havien millorat en els últims anys , mentre que Espanya es manté sense avanç , «no hi ha dinamisme ». Si fos per els diners destinats a educació, Espanya hauria de tenir els nivells de Corea , que està al capdamunt; que les aules tenen millors ràtios que les de Singapur o Finlàndia , al capdavant de PISA; que els nens passen prou hores a classe i que el salari del professorat és bastant acceptable

El ministre José Ignacio Wert , present a la xerrada , va respondre fent cas omís a les crítiques que li afectaven i, com si hagués sentit ploure, va carregar  carregar sobre els professors tota la responsabilitat: són ells que han de canviar la didàctica.

Finalment hi ha algú que ho diu, em començava a preocupar

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

no sé si ho heu sentit mai a dir: “Els números són del diable”. Les xifres, socialment tenen molt de prestigi, massa i tot. Mireu, si no, els periodistes, van de corcoll per donar dades numèriques: el nombre d’hectàrees cremades, la quantitat d’assistents a un acte, el % de vegades que un equip a fet tal o qual cosa, etc. Les matemàtiques, doncs, pel que diuen, agraden a poca gent però en canvi els números “enamoren” tothom. És ben curiós, no?

Dic això perquè he trobat molt valuós l’article del Sr. Escobar. Va de les dades dels estudis internacionals d’educació i, sobretot, de la seva interpretació real i ponderada. Mireu, PISA, per exemple a 2009, va suposar una publicació en paper de SET volums de 500 pàgines cadascun. No m’he equivocat, us ho asseguro. Què se’n sap de veritat del que s’hi diu? Bo i res, us ho asseguro. Com tantes vegades passa, malauradament, el que els periodistes volen: dades “negatives” Els estudis publicitaris ja ho saben de fa molts anys: una mala notícia impacta cinc vegades més en nosaltres que no pas una de bona; o a l’inrevés: en calen CINC de bones per compensar les emocions que ens ha produït UNA de dolenta. Ai, així anem fent.

Però jo no us parlaré de xifres, avui. M’ha fet il·lusió veure que no estic tan sol al món. Des fa molts anys que a les xerrades que faig a claustres, famílies i grups de mestres els dic el mateix: NO HAURÍEM DE PERDRE MAI DE VISTA D’ON VENIM. Venim de l’infern, els dic. Venim d’una nit, negra i fosca, de més de quaranta anys. Per tant, és des d’aquest context de sortida que hem de fer les valoracions i les anàlisis, totes.

Coincideixo amb l’autor en moltes coses, no totes és clar, en les més importants sí: Cap país del món mundial ha fet tant en tan poc temps, cap ni un. També hi ha “xifres” que ho certifiquen, us ho asseguro. Per tant, com es diu en el món casteller: PIT I AMUNT!  que anem bé.

Una cosa no treu l’altra, però: no ens podem encantar.

Gràcies, un cop més.

Demagògia?


Ignacio Escolar
21 d’octubre de 2012


Hi ha un discurs demagògic que s’ha instaurat com a veritat indiscutida: que l’educació a Espanya és de les pitjors del món, que tant PISA com l’OCDE deixen el nostre ensenyament fatal, que la culpa és de les successives reformes o dels immigrants, o de les autonomies, o del bilingüisme, o dels funcionaris, que són uns ganduls, que falta autoritat… Senzillament, tots aquests tòpics populars no són veritat: no és això el que diuen els informes internacionals, que pinten un panorama bastant més optimista que aquesta negra caricatura que ha calat tant en la societat.

No s’ho creuran, però el que realment demostren els informes de l’OCDE és que som el país del món on ha millorat més el nivell educatiu de la població durant l’últim mig segle, tan sols darrere de Corea del Sud i Irlanda. A vegades se’ns oblida, però Espanya ve d’una dictadura i d’un retard econòmic, social i cultural que no s’arregla ni en una generació ni en dues. Després d’un avanç espectacular en aquestes últimes dècades, els alumnes espanyols avui estan a la mitjana dels països desenvolupats, ni molt millor ni molt pitjor. És un error interpretar les dades de PISA com una classificació esportiva. Hi ha tan poca distància entre uns països i altres que l’ordre gairebé no té importància: és com una carrera ciclista que entra en meta agrupada i on els alumnes espanyols no van a la cua, sinó en el gruix del pilot. Com explica el sociòleg José Saturnino Martínez, «si convertíssim les puntuacions de PISA en estatura, i la mitjana de l’OCDE fos 1,80 metres, Espanya tindria una altura de 12 mil·límetres menys». És gairebé el marge d’error. Les distàncies són tan curtes que «si Castella i Lleó i la Rioja fossin un país, serien el quart europeu a PISA, només darrere de Finlàndia, Estònia i Holanda», assegura un altre especialista en educació, el sociòleg Julio Carabaña.

Per molt que s’hi entestin els apocalíptics, l’educació espanyola no és un desastre, encara que tingui algunes coses que calgui millorar. L’autèntic punt negre del model és l’anomenat fracàs escolar, però no té res a veure ni amb els docents ni amb la seva autoritat ni amb les autonomies. Espanya hi surt mal classificada perquè mesurem l’abandonament dels estudis amb criteris diferents de la resta de l’OCDE, perquè la llei impedeix als alumnes sense títol de l’ESO seguir cursant estudis -cosa que no passa a gairebé cap altre país- i perquè en això també es va notar la bombolla immobiliària, que va empènyer fora de classe molts joves que guanyaven molts més diners en el totxo que el professor. La gran lliçó de PISA és una altra: la relació tan pròxima que hi ha entre desigualtat econòmica i educació. Serveix de poca cosa millorar l’escola si hi ha famílies que no es poden permetre ni el tàper.

Mireu-lo, abans no caduqui el dia 22 de gener!

A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
ignoro si en vau tenir l’oportunitat, però si no va ser així, mireu de trobar temps per mirar-vos aquest reportatge que l’altre dia va emetre la nostra televisió. Em fa l’efecte que fou produït per un canal del veí del nord, però no recordo exactament quin. Es parlava de Corea del Sud, concretament dels seus estudiants i de les famílies. Veureu que s’hi diuen coses que fan estremir i, a mi personalment, em fan dubtar de la pròpia condició humana de determinades persones. només quatre dades:

  • A moltes criatures els inscriuen 3 dies en campament de l’exèrcit, per aprendre disciplina.
  • L’escola acaba a les cinc de la tarda i moltes famílies matriculen els seus fills a centres particulars de “repàs”, fins les 10 de la nit.
  • Els mestres de l’escoles no ho entenen, diuen que en aquests centres els fan “empassar” els continguts i que ells, en canvi, els ensenyen a ser persones, abans que res.
  • Una noia que feia l’equivalent a primer de bat, s’aixecava a les 6 del matí i anava a classe fins la 1 de la matinada, dormia 5 hores/dia, sempre.
  • L’any passat, 200 alumnes de primària i secundària morts, suïcidats.
  • Una família amb 2 fills pot arribar a “invertir” 3500 euros/mes en classes particulars.
  • I el més preocupant de tot, la majoria dels entrevistats ho trobaven normal i ho justificaven.

Ah, i per cert, ho sabeu que aquest país apareix en el primer lloc del rànquing de PISA, en determinats aspectes, no?Cada dia em sento més i més afortunat d’haver nascut on he nascut i, a més, de poder-hi viure.No sé vós.
http://www.tv3.cat/videos/3898594/El-preu-de-ser-els-primers

 

Ascensor per anar enlloc

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

suposo que sabeu que fa pocs dies la Fundació “Jaume Bofill” va fer públic un informe sobre els resultats de PISA 2009. Com sempre, posava la lupa en el nivell d’èxit dels alumnes immigrants. Els resultats, com podeu suposar, eren decebedors, si ens atenem, per exemple, al que costa una plaça d’educació primària, i ja no diguem d’educació secundària. Quasi l’endemà mateix, el mateix Andreas Schleicher, màxim responsable del programa PISA de l’OCDE, en una nota, adreçada a diferents mitjans de comunicació, va dir, entre moltes altres coses, que algunes de les afirmacions de l’Informe Bofill “estan basades essencialment en males interpretacions de les dades sobre les tasses d’exclusió i els estàndards de mostres emprades per l’OCDE […] No hi ha motius per creure que hi pugui haver hagut cap irregularitat tant en la mostra como en la recollida de dades”.

Pel mig d’aquesta orquestra s’hi han posat,l també, els dos darrers Presidents del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya.  Arrenglerats, és clar, amb la veu del Sr. Schleicher. Mireu, jo no sé pas qui té més raó. Tampoc m’interessa saber si s’han, o no, maquillat els resultats. A mi només m’interessen les evidències, sobretot. I la realitat, mal ens pesi, ens diu que el sistema educatiu: les escoles i els instituts, de la manera que els tenim i els fem funcionar, NO serveixen “per tirar amunt” als fills i filles dels immigrants. Ras i curt.

Situació, especialment dramàtica per dues raons: 1) perquè els seus pares se’n van anar del seu país per permetre’ls que ells, els seus fills i filles, ho tinguessin millor  i més fàcil i, també, 2) perquè aquestes famílies no podran pagar “un professor de repàs” pels seus fills. Seran els pares i les mares dels infants que, d’aquí 15/20 anys, ompliran les classes. Ei, si encara hi ha escoles i instituts, és clar. Realment, tots plegats, ens ho hauríem de fer mirar.

Vaig trobar, per tant, molt interessant l’article del Sr. Kristof, aparegut fa tot just una setmana al Diari ARA.

Vós mateix.

Ocupem les aules

Nicholas D. Kristof

23/10/2011 00:00

Ocupar Wall Street posa un focus interessant sobre un dels reptes fonamentals que plantegen els Estats Units actualment: la desigualtat que fa que l’1% més ric dels nord-americans acumulin una riquesa més gran que la que tenen el 90% inferior.La major part dels remeis involucren canvis en el sistema d’impostos i regulacions, i tot això seria útil. Però el pas que realment faria més per reduir la desigualtat no té res a veure amb les finances: és l’expansió de l’educació en la primera infància.

Com? Potser això semblarà ingenu i estrafolari a molts dels que s’irriten per les desigualtats i creuen que el primer que cal fer és ficar uns quants banquers a la presó; però tot i que part del problema són els impostos increïblement baixos que paguen els multimilionaris, una font més important de desigualtat estructural és el fet que molts joves mai no arriben a obtenir les destreses necessàries per competir. Estan, senzillament, deixats de banda.

“Aquí comença la desigualtat”, em deia Kathleen McCartney, degana de l’Escola de Postgrau de la Facultat d’Educació de Harvard mentre em mostrava un quadre sinòptic que evidenciava que ja abans del parvulari existeixen diferències de rendiment rellevants entre els alumnes rics i els pobres. Més endavant, a l’escola, aquestes diferències creixen. “La raó per la qual l’educació en la primera infància és important és que aleshores es construeixen els fonaments per a l’èxit escolar -deia-. I l’èxit alimenta l’èxit”.

Quan informo sobre la pobresa a Nova York, o bé a Sierra Leone, hi trobo sempre un tret comú: que una bona educació sol ser l’ascensor més segur per sortir de la pobresa. Un altre tret comú: tant a l’Àfrica com als Estats Units els nens més desfavorits no tenen l’oportunitat de pujar a aquest ascensor.

Potser sembla absurd demanar l’expansió de l’educació en la primera infància just quan s’estan retallant els pressupostos. Amb tot, James Heckman, de la Universitat de Chicago, premi Nobel d’economia, ha demostrat que les inversions en educació durant la primera infància paguen el que costen. De fet, afirma que retornen un 7% més, és a dir, més que moltes inversions a Wall Street. “A partir dels vuit anys, l’escola només fa un paper secundari en l’augment o la reducció de les diferències -sosté Heckmant en un rellevant article publicat a la revista American Educator-. És indispensable canviar la mirada que tenim sobre l’educació. Hauríem d’invertir en l’etapa preescolar, des del naixement fins als cinc anys”.

Una de les iniciatives més estudiades en aquest camp és el Perry Preschool Program, impulsat per un comitè de professionals de l’educació que, en els anys 60, treballaven amb nens negres desfavorits de Michigan. Comparats amb un grup de control, aquests alumnes tenien un 22% més de probabilitats d’acabar la secundària i eren detinguts per delictes greus menys de la meitat de vegades. Tenien la meitat de probabilitat d’haver de rebre ajut estatal i tres vegades més probabilitats de posseir una casa.

No voldríem que aquestes estadístiques, o les del també molt estudiat Abecedarian Project, de Carolina del Nord, aixequessin un excés d’entusiasme en nosaltres. Va ser un programa petit, i moltes iniciatives contra la pobresa funcionen de meravella quan es tracta d’un experiment però s’ensorren quan es fan a gran escala. Amb tot, recerques recents indiquen que l’educació durant la primera infància pot funcionar fins i tot a escala real.

Considerem, per exemple, el Head Start Program, que funciona des dels anys 60 i que cada any beneficia més de 900.000 nens amb un baix nivell d’ingressos. El Head Start Program té defectes, i els investigadors han vist que tot i que servia per millorar els resultats en els tests, les millores eren transitòries. Per tant, semblava que el Head Start Program no proporcionava millores permanents i ha estat criticat àmpliament. Però no ens precipitem. Un dels professors de Harvard que he entrevistat, David Deming, compara els resultats dels nens que van participar en el programa amb els de persones en situació homòloga que no hi van participar. Deming va veure que els crítics tenien raó a dir que les millores en la puntuació dels tests desapareixien ràpidament; però en altres àmbits, potser més importants, va constatar que el Head Start Program tenia un impacte rellevant a llarg termini: els antics participants en el programa tenen una probabilitat significativament més baixa que els seus homòlegs de repetir curs, de patir problemes de salut associats a la pobresa i de tenir diagnosticades dificultats d’aprenentatge. Els alumnes del Head Start Program tenen més probabilitat que els seus homòlegs d’acabar la secundària i arribar a la universitat. Deming va trobar que, en aquesta mena de resultats, el Head Start Program tenia el 80% de l’impacte del Perry Program: un resultat admirable. Alguna cosa semblant es podria dir també del programa de preparvulari a gran escala que s’aplica actualment a Boston: Hirokazu Yoshikawa i Christina Weiland, tots dos de Harvard, van constatar que eliminava la diferència entre llatins i blancs en els tests i reduïa la distància entre negres i blancs.

Durant la campanya electoral, el president Barack Obama va parlar sovint de l’educació en la primera infància, i segurament està d’acord amb tot el que he dit. No obstant això, el tema ha desaparegut de l’agenda. És una llàstima, perquè la pregunta no és si ens podem permetre l’educació en la primera infància, sinó si ens podem permetre no proporcionar-la. Podem triar gastar els diners en presons o gastar-los, en menys quantitat, en educació en la primera infància, per ajudar a construir un país més just i mill