Category Archives: llengua catalana

A veure si no fem “mec”

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

llegint aquest text del Sr. Carod m’ha vingut a la memòria el magnífic text d’obertura i presentació de la fira de Frankfurt del Sr. Quim Monzó. Fou l’edició d’ara fa dos, anys em sembla. Tant és, però. Aleshores, per arribar a la definició de la llista d’escriptors participants amb l’etiqueta de “catalans” hi hagué un mullader considerable. Ho recordeu? Qui sí els genuïns, que sí els que escrivien en espanyol; s’arribà a proposar, fins i tot i sense fortuna, una llista de bilingües. Hauríem estat la riota del certamen, de ben segur. Hi fórem convidats no pas com una mostra de rreconeixement i filantropia, sinó perquè, encara que poca gent ho sàpiga, Catalunya el el país del món que edita més i millor, si ho ponderem en ternes de superfície i de població, és clar.
Ara, doncs, tenim al davant dels nassos una segona oportunitat de fer les coses bé, millor que a Frankfurt vull dir. Tenim un problema dins del cap que faríem bé d’esbandir. Els països, NOMÉS, tenen una llengua, tots.  I per extensió les ciutats, també. Una altra cosa són els usos lingüístics de les persones que els habiten. Però no es tracta d’això. Aquest cop el convidat serà el Cap i Casal del país: la ciutat de Barcelona.
Veurem si la confusió, la por més ben dit, torna a planar per damunt de les persones responsables d’organitzar la cosa.  Vull creure, i espero, que aquests anys tan i tan esperançadors a nivell nacional, hauran servit per fer caure la bena a més d’un. M’agradaria.
Com ho veieu vós?
Gràcies.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/533782-la-llengua-de-barcelona.html

 

La llengua de Barcelona

29/04/12

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Hi ha una tirada natural a amagar la llengua, a minimitzar-la, a compartir-ne tots els espais públics, a cops fregant el ridícul
Ningú no dubta de quina és la llengua de París, Roma, Madrid, Londres o Berlín. Lògicament, el francès, l’italià, l’espanyol, l’anglès i l’alemany. I la simple pregunta ja provocaria sorpresa o incomprensió per part de qualsevol interlocutor. Això, tan evident per als altres, ho és també per a nosaltres? Barcelona és, inqüestionablement, la nostra capital nacional, i ho és també de la llengua i la cultura catalanes. No sols perquè és aquí on rauen les indústries culturals més potents, sinó perquè Barcelona és la ciutat on hi ha més gent que parla català, en tot el món. Aquesta circumstància, però, sovint passa força desapercebuda, en tots els àmbits. El provincianisme de part dels nostres sectors dirigents, no sols dels polítics i institucionals, és senzillament espaordidor. Hi ha una tirada natural a amagar la llengua, a minimitzar-la, a compartir-ne tots els espais públics imaginables, a cops fregant el ridícul, amb el castellà, com si la llengua catalana no fos prou, tota sola, per ocupar, plenament, tots i cadascun dels espais d’ús i representació d’un idioma. Altrament dit, allò que és vist com un gest de normalitat a qualsevol lloc, aquí no ho és. Mentre a Vílnius, a Lubliana o a Copenhaguen el lituà, l’eslovè o el danès, llengües molt menys parlades que la nostra, són les llengües distintives de la ciutat, aquí sembla com si no poguéssim anar mai sols, sinó sempre acompanyats, talment com si fóssim menors d’edat, tinguéssim alguna incapacitat o complex o, simplement, ens fes vergonya de mostrar-nos tal com som davant del món.
No vull referir-me a allò que fan les autoritats espanyoles, com la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra l’ús preferent del català a l’Ajuntament barceloní, ja que això, segons diuen, perjudica el castellà. No, no, ells fan la seva feina ben feta, per als seus interessos, i, al cap i a la fi, des del nostre masoquisme nacional, nosaltres els paguem perquè ho continuïn fent com fins ara. El que sempre m’ha semblat incomprensible és que, d’aquí estant, i des d’institucions que haurien de vetllar per complir si més no els seus estatuts, es caigui un cop i un altre, en aquest provincianisme catalanet, de tan baixa autoestima nacional. Ara resulta que Barcelona ha estat convidada al Saló del Llibre de París, l’any vinent. I segons es desprèn de declaracions d’un altíssim responsable de l’Institut que, oficialment, projecta als cinc continents la “llengua i cultura catalanes”, tot fa pensar que la literatura que representarà la capital catalana no serà només en català, sinó també en castellà, per no “amputar-nos”(!!!). Serà, doncs, bilingüe i no pas monolingüe com en els precedents anteriors de ciutats invitades, ni plurilingüe, perquè posats a fer, a Barcelona hi ha gent que hi viu i que escriu en moltes altres llengües i alguns, fins i tot, hi guanyen premis com ara el Goncourt. Ara resulta que el Ramon Llull es dedica a promoure la literatura en castellà a l’àmbit internacional? Creia que, per a finalitat tan elevada, ja existia el Cervantes, que també paguem nosaltres.
Res no esgota tant com la defensa de les obvietats. Que la identitat d’una literatura la dóna la llengua ja és més vell que l’anar a peu. Per això Samuel Beckett o Eugen Ionescu pertanyen a la literatura francesa, en allò que es refereix a l’idioma en què escriuen l’obra, com Franz Kafka pertany a la literatura alemanya, sense que això els afecti gens la nacionalitat. Com a ciutadans són irlandesos, romanesos o txecs, però per la llengua en què fan la seva obra creativa pertany a altres literatures. Igual que pertanyen a la literatura catalana, perquè escriuen en català, el portuguès M. de Seabra, la txeca M. Zgustova, el nord-americà Sam Abrams o l’anglès M. Tree. El 2013, doncs, Barcelona serà a París representant la literatura catalana o bé com una ciutat espanyola més, això sí, bilingüe?

Hi cabem, en aquest estat?

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

Abans de llençar les campanes al vol i deixar-nos dur per l’eufòria irresponsable i imprudent que tant de mal ha fet, en aquest país, en matèria de drets nacionals, doncs, hauríem de saber protegir-nos de la síndrome d’Estocolm col·lectiva que patim els catalans i fer-nos conscients que la decisió del TSJC, lluny de ser un triomf del sistema educatiu català és, ras i curt, una passa enrere i, per tant, un avenç per a tots aquells que volen convertir aquest país en una simple regió d’Espanya amb insignificants peculiaritats regionals.

Aquesta tarda hi ha convocada una concentració davant dels Ajuntaments del país, suposo que n’esteu al cas, caldria. Ens concentrarem per defensar una vegada més, els NOSTRES DRETS LINGÜÍSTICS que, al cap d’avall no són altra cosa que el nostre dret a continuar existint com a poble, ras i curt.

No sé  com teniu la qüestió en el vostre centre, ignoro el nivell de crispació que provoca aquesta temàtica en els membres del vostre claustre i en el vostre centre, com a institució. A mi personalment, m’indigna molt. Sabeu per què, també? Doncs perquè copso que aquesta qüestió, per la seva recurrència, està passant a ser una qüestió de segona: un clàssic, vaja. El meu nas em diu que a massa centres, la qüestió lingüística s’està aigualint, estem fent el joc a un Estat que simplement vol que deixem de “molestar”.

Us animo, per tant, a revifar el compromís amb el país, assistint massivament, aquesta tarda, a la convocatòria de la plataforma “Som escola.cat” i a incloure la qüestió de la llengua, altra vegada, a les ordres del dia dels claustres i del Consell Escolar, si no és que no hi figuren ja, és clar.

Gràcies pel vostre compromís.

La llengua de l’ensenyament

Aquest article va sortir publicat a El 9 Nou (17.03.2012).

Després de la interlocutòria del 8 de març del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre la llengua de l’ensenyament, hi ha moltes persones, inclosa la mateixa consellera Rigau, que han llançat les campanes al vol perquè, suposadament, fa possible que la immersió lingüística continuï essent un model vàlid per al sistema educatiu català. El que potser ignoren o volen ignorar aquestes persones és que el TSJC no ha emès una sentència, sinó que precisament s’ha inhibit de pronunciar-se en cap sentit i ha optat per passar el problema al Tribunal Suprem (TS). Per tant, és cert que res no ha canviat fins ara, però es tracta d’una situació temporal perquè resta pendent la sentència del TS, que un dia haurà de pronunciar-se indefectiblement en un sentit o un altre.
El que sí que ha fet, el TSJC, per cert, únicament en castellà, tot i que la C és de “Catalunya”, és donar la raó a les tres famílies demandants que havien sol·licitat per als seus fills ensenyament en castellà, i això col·loca el Govern de Catalunya en l’obligació d’atendre aquestes criatures en aquesta llengua. On és l’èxit? Si, d’una banda, la immersió continua pendent de sentència i, de l’altra, es reconeix el dret a ser atesos en castellà uns nens que no el tenien reconegut, el que hi ha és un retrocés, es miri per on es miri.
A banda de no haver confirmat la immersió lingüística com a model vàlid per al nostre sistema educatiu, doncs, el TSJC ha obert la porta a una possibilitat que abans no existia, que és la d’exigir, ara per via judicial, l’ensenyament en castellà. Una possibilitat que, si es multiplica, pot arribar a crear un problema important i a fer trontollar de veritat –ara, sí- el model educatiu català. I un detall més, encara: el pronunciament del TSJC no especifica de quina manera s’ha de dur a terme aquesta atenció en castellà, cosa que posarà l’escola o escoles que s’hi trobin en un veritable problema organitzatiu.
Abans de llençar les campanes al vol i deixar-nos dur per l’eufòria irresponsable i imprudent que tant de mal ha fet, en aquest país, en matèria de drets nacionals, doncs, hauríem de saber protegir-nos de la síndrome d’Estocolm col·lectiva que patim els catalans i fer-nos conscients que la decisió del TSJC, lluny de ser un triomf del sistema educatiu català és, ras i curt, una passa enrere i, per tant, un avenç per a tots aquells que volen convertir aquest país en una simple regió d’Espanya amb insignificants peculiaritats regionals.
A Catalunya s’atén tres famílies que han protestat perquè volen que els fills estudiïn en castellà, mentre que, a València, són més de 25.000 els alumnes a qui es conculca el dret explícitament reconegut pel seu estatut de rebre ensenyament en català. Ja em direu si no n’hi ha per a llogar-hi cadires…!
Ara, doncs, és el TS el que s’haurà de pronunciar sobre la immersió lingüística. I tinguem present que la Llei d’Educació de Catalunya, per cert, també recorreguda pel PP davant del Tribunal Constitucional, contràriament al que es va dir en el seu dia, no blinda el català com a única llengua vehicular de l’educació ja que no exclou la possibilitat que el castellà pugui ser-ho igualment.
Cinc sentències ha dictat el TS en el sentit d’introduir novament la llengua castellana com a vehicular de l’ensenyament perquè hi coexisteixi amb la catalana en peu d’igualtat. I és evident que no s’aturaran. Els qui voldrien una Espanya lingüísticament i culturalment homogènia s’han adonat de la nostra feblesa i no pararan d’erosionar-nos a base d’anar reclamant grans coses omplint-se de paraules ampul·loses i grandiloqüents per aconseguir-ne de petites que vagin minant el nostre model nacional per la base fins que puguin arribar a l’objectiu final, que és el progressiu arraconament de la llengua pròpia d’aquest país.
És clar que no hi cabem, en aquest estat. Almenys, no pas sent tal com som. Si volem continuar sent catalans, que vol dir, entre altres coses, no ser castellans, hem d’optar decididament per no ser espanyols perquè els espanyols tenen molt clar que ser espanyol és sinònim de ser castellà. Val més que ens n’adonem tan aviat com puguem perquè si triguem gaire, acabaran cruspint-se’ns de dalt a baix.

http://mestres.ara.cat/paraules/2012/03/17/la-llengua-de-lensenyament/

Jo m’hi apunto, i vós?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

el nostre món és ben estrany, no? Passem del soroll al silenci en un pim-pam. Fa uns dies, els diaris, i els mitjans en general, anaven plens de la interlocutòria del TSJC sobre el model lingüístic de l’escola del nostre país (en teniu un exemple més avall per il·lustrar-ho) Avui, en canvi, aquest notícia no existeix, simplement. Que potser ja no n’és? De fet, fem com la canalla més petita: que quan una cosa ja no la veuen “deixa d’existir”. Aquest comportament el practiquem, també els adults, abastament: amb les deixalles domèstiques, per exemple.

Us dic això perquè tot just ahir vaig signar en una de les taules que hi havia a Reus per la campanya de l’escola en català. Les persones que estan en aquests llocs, sempre, les he considerat benemèrites (i no pas una institució armada que se’n fa dir). Mentre una gentada badava pel centre de la ciutat, entrava i sortia dels comerços i algun valent (?) fins i tot s’havia posat en màniga curta; mentre, us deia, una colla de GRANS persones havien decidit dedicar el “seu matí de dissabte” a recollir signatures per la nostra escola. Mai els ho agrairem prou. No hi havia cap representant polític, és clar, tot i que hauria estat bé, no trobeu?
Mireu, jo no sé vós, però un servidor n’està fins el capdamunt de tot plegat.  Des que Felip V va entrar a sang i fetge aviat farà 300 anys!! (2014), des llavors, que podem col·leccionar una sistemàtica d’aniquil·lació del nostre país en tots els àmbits: administratius, econòmics, educatius, lingüístics, judicials, etc. Si ho recordeu, fa ans anys el Senador Ferré, el de la pipa, va publicar un recull de totes les normes “vigents” que atemptaven contra Catalunya i la seva llengua: uns quants centenars!! Com pot ser que encara hi hagi persones que pensin que això té remei, quins interessos els mouen a pensar-ho?

Jo, m’apunto al que proposa el Sr. Roca perquè, de fet, em sembla l’únic camí possible: preparem-nos per a un futur que potser haurà de ser diferent i que, per tant, caldrà tornar a conquerir des d’una gran força col·lectiva i unitària.

Escola en català

17/03/12

ENRIC ROCA I CASAS

El model d’immersió ha de continuar perquè el català continua sent una llengua en inferioritat de condicions socials respecte al castellà
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/518210-escola-en-catala.htmlLa recent interlocutòria del TSJC, en relació amb el model de tractament de les llengües en el sistema educatiu de Catalunya, no entra a valorar la bondat o no del model, sinó que es limita a emfatitzar l’obligació de l’administració d’oferir l’atenció individualitzada en castellà als fills dels pares que ho sol·licitin en el primer ensenyament. En tot cas, la sentència es mou dins els paràmetres assenyalats per la LEC. Però no oblidem que aquest procés pren significació política arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, sentència que reconeix la possibilitat que tant el català com el castellà puguin ser llengües vehiculars de l’ensenyament a Catalunya.
El que està en joc en tot aquest procediment, més enllà dels termes jurídics, és una concepció política del tractament que el sistema educatiu ha de dispensar a l’ensenyament i aprenentatge del català i el castellà. I aquest enfocament de caire politicosocial, amb connotacions pedagogicodidàctiques, ha de ser avalat per la majoria de la ciutadania catalana expressada a les urnes democràticament. La decisió, al cap i a la fi, és política i aquesta es legitima mitjançant la majoria parlamentària al Parlament de Catalunya. I en aquest sentit, no hi ha cap dubte que la majoria democràticament expressada de la voluntat dels catalans és la de garantir i consolidar el model d’immersió lingüística en català que ha permès, després de més de trenta anys d’aplicació, una història d’èxit col·lectiu que s’ha desenvolupat sense friccions i evitant cap fractura social o pedagògica per raons de llengua. Cal, fermament, conservar aquest patrimoni com a prova de fortalesa democràtica.
En l’agenda de les preocupacions que l’escola catalana té plantejades en l’actualitat, no hi figura pas el qüestionament del model lingüístic de l’educació infantil i de l’educació bàsica (6-16 anys). És evident que qualsevol model pot ser replantejat i reorientat però, en tot cas, ho ha de ser en els aspectes que es demostrin que no acaben de funcionar, però els canvis que es forcen a partir de motivacions extrapedagògiques només podrien legitimar-se pels canvis produïts en les majories parlamentàries de Catalunya. I aquest no és el cas que ens ocupa. Tanmateix el soroll que sobre aquest tema es percep des de les instàncies judicials no ajuda a tranquil·litzar la comunitat educativa. I més en moments en què les dificultats de caràcter econòmic que el país està suportant tenen conseqüències en la mateixa execució i viabilitat dels projectes de centre. Per què hem de seguir prioritzant aquest model d’immersió en català després de més de trenta anys de democràcia? Senzillament, perquè el català continua sent una llengua en inferioritat de condicions socials respecte al castellà i, per això, si no rebés aquest tracte preferent en l’escolarització dels alumnes no podríem garantir el ple domini de les dues llengües oficials a la finalització de l’escolarització bàsica. Ara no tenim cap noi o noia que acabi la secundària obligatòria a Catalunya que no conegui les dues llengües oficials i s’hi pugui expressar. Un altre sistema difícilment garantiria aquest resultat, que ens evita tant la fractura pedagògica com, més important, la fractura social per raons de llengua.
Si un dia ens trobem que els tribunals espanyols obliguen a modificar allò que està legitimat per la majoria social dels catalans, lliurement expressada a les urnes, només ens quedaran dos camins: o modificar el marc legal espanyol que ha emparat aquestes decisions judicials o, si això resulta impossible, construir-nos-en un de propi des de la plena sobirania política de Catalunya. En tot cas, sense deixar de fer amb la màxima normalitat i tranquil·litat el que ja estem fent, preparem-nos per a un futur que potser haurà de ser diferent i que, per tant, caldrà tornar a conquerir des d’una gran força col·lectiva i unitària.

A mi hijo en catalán!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ignoro si fa quatre dies vau tenir l’oportunitat de fullejar el diari El Punt Avui. Potser ja vau tenir el privilegi de llegir l’article que us recomano, si no fos el cas, llegiu-lo, us agradarà i us situarà com cal, més encara si sou jove.

Als anys vuitanta del segle passat les coses estaven malament per la nostra llengua, molt malament. Els poders públics no acabaven de gosar i fou la societat civil, els pares i les mares dels infants, els que van tibar la corda per aconseguir que la immersió lingüística s’estengués arreu del país i, sobretot, als municipis de l’àrea metropolitana on el coneixement i l’ús de la llengua del país estava francament tocat.

Pares i mares d’alumnes castellanoparlants van exigir que als seus fills se’ls fes escola en català. Ho exigien perquè volien el millor per als seus fills: volien que també tinguessin dues llengües disponibles, com els alumnes de moltes escoles de la ciutat de Barcelona, vet-ho aquí. no volien que els seus fills fossin ciutadans de segona, des del punt de vista lingüístic. Ho exigiren per equitat, que se’n diu ara.

Haurà de ser, segur, la societat civil, la que altre cop tibi la corda i tregui els nostres representants del son en que semblen immersos.

N’estic convençut que serà així, i vós?

EL PUNT AVUI.

14.03.12

“A MI HIJO, EN CATALÁN”

Un grup de pares de Santa Coloma de Gramenet, molts dels quals castellanoparlants, van aconseguir que la immersió lingüística a l’ensenyament públic comencés per la seva escola ara fa tres dècades. La directora del centre pioner alerta del risc que suposaria per a la igualtat d’oportunitat dels alumnes cedir al setge contra la llengua pròpia

RAÜL GARCIA

Ara que hi ha qui compara la situació dels castellanoparlants de Catalunya amb la que vivien els negres durant els anys de segregació racial als Estats Units, a molts catalans els ha tornat a la memòria la lluita de molts pares i mares que fa tres dècades van lluitar plegats pel dret dels seus fills a aprendre el català en entorns on la llengua pròpia del país era un idioma gairebé exòtic. Així va succeir a Santa Coloma de Gramenet, on un grup de pares –catalanoparlants i castellanoparlants–, es van confabular l’any 1982 per escolaritzar els nens en català, “tal com es feia a moltes escoles privades de la veïna Badalona”, relata la directora de l’escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma, Amparo Puntos. Els pares –explica Puntos– van iniciar una recollida de signatures per portar la immersió en català a aquesta ciutat del Barcelonès nord i van començar a moure fils a través de l’Ajuntament (amb l’alcalde Lluís Hernàndez al capdavant) per aconseguir-ho. Paral·lelament, la Generalitat ja estava treballant en el programa d’immersió lingüística en català per a tot el país.

“Els pares, sobretot els castellanoparlants, tenien molt d’interès que els seus fills aprenguessin el català i, en un entorn pràcticament al cent per cent castellanoparlant, l’únic lloc on podien fer-ho era a l’escola”, explica Puntos, que va arribar a l’escola Rosselló-Pòrcel pocs anys després que s’hi implantés la immersió en català. Ho van aconseguir el curs 1983-84 i l’escola Rosselló-Pòrcel (aleshores situada en un altre local, provisional) es va convertir en el primer centre públic a engegar la immersió lingüística en català.
El programa es va estendre ràpidament per tota la ciutat i el país i, de seguida, es va disparar el nombre de catalans capaços d’entendre i parlar la llengua pròpia del país. Segons dades del padró del 1986, el percentatge de ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona que entenien el català era del 80%, i només declaraven saber parlar-lo el 50%. Actualment, segons l’informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, en aquesta mateixa regió de Catalunya entén el català el 95% de la població i el sap parlar gairebé el 80%.

Un cop garantit el coneixement del català per part de la immensa majoria de la població, el repte és ara, segons els sociolingüistes, estendre’n l’ús social. “Tot i que els nens quan acaben la primària tenen un bon nivell de català i els parlen amb fluïdesa, quan surten al pati, la majoria parlen en castellà”, admet la directora del Rosselló-Pòrcel, que veu imprescindible la immersió en català per garantir la igualtat d’oportunitats de tots els nens.

L’escola ha canviat molt des d’aquells primers anys de la dècada dels vuitanta. La composició gairebé monolingüe castellana de l’alumnat d’aleshores ha passat a la història i ha deixat pas a uns estudiants amb un amplíssim ventall d’idiomes com a llengües maternes. Només cal fer un cop d’ull al mural que tenen penjat al costat de consergeria, en què es dóna la benvinguda en deu llengües diferents: català, romanès, xinès, castellà, armeni, bengalí, anglès, urdú, portuguès i àrab. “Molt sovint hem de recórrer a traductors per entendre’ns amb els pares”, assenyala Puntos, que explica que disposen de papers traduïts en diversos idiomes en què s’expliquen les normes bàsiques del funcionament del centre. Tot i aquesta gran diversitat cultural, “per als pares no hi ha cap problema que la llengua vehicular sigui el català”, assegura la directora.

Marc Navarro, pare d’una nena de P4 de l’escola, corrobora les paraules de Puntos i s’indigna davant el setge judicial de què és víctima el català a l’escola. “A casa parlem català i castellà, però al barri on vivim la majoria dels nens parlen en castellà i, per tant, la meva filla parla molt més en aquest idioma”, explica Navarro, que veu en la immersió l’única manera de preservar la llengua pròpia en entorns on és menys present. Com fa trenta anys.

 

Sort en tenim, dels grans

A l’atenció del Director/a

Benvolgut,volguda,

imagino que ja n’esteu al cas d’aquesta notícia: des que va començar el mes de març, en Jaume Bonet, un jubilat de les Illes està de vaga de fam contra la política lingüística del govern Bauzà, a les Illes. No sé quina mena de reacció us va provocar conèixer-la. A mi, personalment, em va tornar  a envair un sentiment molt profund d’agraïment, cap a les persones grans. Són persones que coneixen “la mesura real de les coses”, persones que han passat pel no res i que, per tant, saben el valor autèntic de les coses importants. La llengua n’és una.

Moltes persones, més joves, no hi paren l’atenció deguda a aquesta creuada contra la llengua a les Illes, a casa nostra i arreu. Des que van nàixer, o bé des que tenen records, la llengua sempre hi ha estat, tot s’ho han trobat fet, no han hagut de lluitar per res, des que van començar a l’escola que el català hi és present.

Una llàstima i, sobretot, un perill immens perquè avui dia costa molt escoltar posicionaments nítids sobre la llengua, sobretot a dins dels centres escolars (el cartell del “Som escola.cat”, per exemple, es fa molt difícil veure’l a l’entrada o a l’exterior dels centres).

Sabeu?, estic molt cansat, i tip, d’escoltar exemples de dimissió lingüística protagonitzats per persones de parla catalana, arreu. El perill més gran d’extermini de la nostra llengua som nosaltres mateixos, no pas les agressions externes. Això els lingüistes ho saben molt bé.

Sort en tenim dels grans, que ens recorden la mesura i el valor exacte de les coses.

Gratitud i respecte pel Sr. Bonet.

Jaume Bonet: ‘El PP vol posar les bases per a l’extermini del català’

 

http://www.directe.cat/noticia/191326/jaume-bonet-el-pp-vol-posar-les-bases-per-a-l-extermini-del-catala

Aquest membre de Jubilats per Mallorca porta 18 dies en vaga de fam, ingerint només aigua en protesta per la política del govern de José Ramón Bauzá

L’1 de març d’aquest any va ser un Dia de les Illes Balears diferent dels altres. Jaume Bonet, un membre de la junta directiva de l’associació Jubilats per Mallorca va iniciar una vaga de fam en protesta per una política que “vol posar les bases de cara a un futur extermini” de la llengua catalana. Una acció que avui complex 18 dies en què Bonet es troba “cada dia més cansat” però amb el compromís i les ganes suficients per “allargar-ho encara bastant més”, afirma. Una vaga de fam és una acció radical, contundent, que de moment no ha rebut cap gest del govern balear però que ha provocat onades de solidaritat arreu dels Països Catalans, sacsejats pels atacs a la llengua dels governs del PP.

Cansats de la política lingüicida del govern del PP a les Illes Balears, una entitat mallorquina ha decidit iniciar una vaga de fam “per moure la gent a pensar en els atacs a la nostra llengua” i “fer arribar els nostres arguments a la majoria de la població”. L’entitat en qüestió és Jubilats per Mallorca, un grup que com el seu nom indica està integrada per pensionistes que treballen “en defensa de la llengua, de la cultura, del territori i en favor del reconeixement ple de la nostra dignitat i dels nostres drets socials, culturals, econòmics i de tota casta”. El lingüístic, per tant, és “un front més de lluita, com també ho és la reforma laboral o la defensa del territori”.

Per protestar han emprès una acció que de moment no passa desapercebuda i ja acumula nombroses mostres de solidaritat arreu dels Països Catalans. Es tracta d’una vaga de fam, una acció de màxims i utilitzada en casos puntuals. Un dels més destacats que s’han viscut en els darrers temps al nostre país és el de Tomàs Sayes, estudiant de la UAB que el març del 2009 va estar 31 dies en vaga de fam en protesta pel Pla Bolonya i en defensa de la universitat pública. O el cas d’Amadeu Casellas, un pres anarquista que va protagonitzar diverses i radicals vagues de fam per demanar el seu alliberament.

“Vull allargar la vaga encara bastant més”Jaume Bonet té 64 anys. És el membre de Jubilats per Mallorca que de moment està duent a terme l’acció. Una vaga de fam que va iniciar el passat 1 de març. Aquest diumenge fa 18 dies que Bonet només ingereix aigua. L’activista ha explicat en una entrevista a l’ACN que es troba “cada dia un poc més cansat, però en general bé” i que segons els metges el que ha de fer és reposar molt. Assegura que la seva intenció és “allargar la vaga encara bastant més” ja que “si volem arribar haurem d’aguantar molt més”.

I expressa: “Si una persona s’esforça i allò que vol aconseguir fracassa, aquella persona no ha fracassat, el que ha fracassat és l’èxit que esperava. Nosaltres ens esforçarem i el resultat ja veurem quin serà, haurem fet el que haurem pogut”.

Cap gest del PP però sí interès de regidors popularsBonet diu, sense ressentiment, que no ha rebut “cap gest” del govern balear, però subratlla que “tampoc ho esperàvem”. “Per part del PP no tenim constància de cap moviment”, afirma. Ara bé, destapa quelcom que el PP intenta portar en secret: la diversitat més enllà de l’aparent cohesió interna. “Hem sabut que indirectament regidors del PP d’alguns pobles de Mallorca s’han interessat per nosaltres però no directament, sinó a través de persones”.

El PP, cap a l”extermini’ del català. L’actitud d’hostilitat del PP envers la llengua palesa l’estratègia lingüicida del partit, segons Bonet. Ho explica amb els seus 64 anys d’edat i havent patit per tant les conseqüències de la repressió franquista: “L’actitud del govern balear és d’atac radical contra la llengua. Naturalment no la volen exterminar en 15 dies però volen posar les bases de cara a un futur extermini”.

‘Atac frontal’ a la declaració universal dels drets lingüístics. Bonet titlla d'”estocada molt grossa” la modificació de la llei de funció pública que ha impulsat el govern balear perquè el català deixi de ser un requisit i passi a ser un mèrit. A parer seu, “fan inútil el coneixement del català, el redueixen a la inutilitat i això és realment greu, és un atac frontal a la declaració universal dels drets lingüístics”.

Només amb un “clic”

Benvolguts/des amics i amigues

El proper 7 de març , el Ple de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal de Justícia de Catalunya deliberarà, votarà i fallarà respecte l’execució de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular de l’ensenyament de Catalunya

http://www.cronica.cat/noticia/Lescola_en_catala_pendent_del_7_de_marc .

Després de concentrar-nos milers de persones davant del TSJC el passat 12 de febrer en senyal de protesta, ara ha arribat el moment de fer arribar als magistrats del TSJC la importància i el suport que té el model d’immersió lingüística per a la cohesió del nostre país Per això hem organitzat una campanya d’enviament de cartes als 23 magistrats del TSJC per demanar-los que no executin les sentències del Tribunal Suprem que posarien fi al nostre model d’escola en català.

T’animem doncs a enviar una carta electrònica als 23 jutges del TSJC, clicant aquest enllaç, i que facis córrer aquesta campanya entre els teus amics, familiars, el teu centre docent, escola, col·legi, institut, facultat… Només si els 23 jutges del TSJC copsen el suport social que té la immersió lingüística en català al nostre país podrem evitar una més que possible sentència adversa.

A més, Escola en Català continua recollint signatures exercint el dret de petició al Parlament de Catalunya per a que els parlamentaris aprovin la proposició de llei “Defensem l’Escola en Català” que preténblindar el català com a única llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, fem una crida a presentar mocions als consistoris perquè el català sigui l’única llengua vehicular, i desenvoluparem tot un seguit d’accions de resposta a les sentències per mobilitzar el poble de Catalunya exigint al Govern que no les acati.

Ara més que mai, defensem l’Escola en Català!

Per saber què pots fer per l’Escola en Català visita www.escolaencatala.cat

Si vols col·laborar amb la campanya pots enviar un correu a info@escolaencatala.cat

Si tens algun dubte pots trucar al telèfon 681 243 025

Moltes gràcies pel vostre suport.

 

Ho sento

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ho admeto de bon començament: això que faig no està bé i en demano disculpes a qui escaigui (no sé qui és, però). Els que em coneixen saben que no ho faria mai perquè em dol, en el fons.Això de l’electrònica ja les té aquestes coses: sovint t’arriben “coses” que de tan i tan reenviades, han perdut els orígens d’autoria. És el cas d’avui. Deu fer poc més d’una setmana em va arribar un “Passa-ho” anònim.
Com que em va agradar, ho faig: “us el passo”
No cal dir que si en sou l’autor o l’autora, o bé el coneixeu, ho consignaré immediatament.
Gràcies pel cop de mà.

Parlo…Parlo en català, penso en català,  escric en català, somnio en català,  estimo en català, m’il·lusiono en català, recordo en català,  imagino en català,  gaudeixo en català, llegeixo en català, ploro en català, m’emociono en català, treballo en català,  estudio en català… I tu?
L’any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d’ensenyament català trontolla.
L’any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i… ni cas.
També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d’una  televisió pública en català i… ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d’extermini lingüístic. L’objectiu: la imposició, la sot missió i l’extermini d’una cultura i d’una nació. PASSA-HO!!

Som un país, mal els pesi

A l’atenció de la Directora/a

Benvolgut, volguda,

aquest dies, enmig de notícies apocalíptiques i de despropòsits descomunals, relacionats amb la nostra llengua, em va caure a les mans un petit article del Sr. Capdevila, Director de l’ARA. Vet-ho aquí que ara resulta que la nostra maltractada llengua (sobretot per nosaltres amb la dimissió lingüística) guanya parlants. Qui ho havia de dir, no? Mira que som especials aquests catalans.

El Sr. Capdevila es queixa, i amb raó, del poder judicial, escau. Però sap molt bé que mai s’arreglarà res en aquest àmbit, mai. el poder judicial dels espanyols és l’únic dels tres poders que no ha passat la “transició democràtica”. Ha evolucionat lliurement, i sense interferències, des de la mort del dictador gallec. El poder judicial, la seva estructura orgànica, funcional i els seus òrgans de comandament són exactament els mateixos de quan el Sr. Martin Villa, ara recuperat de demòcrata, s’erigia en amo del carrer amb els “grisos”.
Ho recordeu? Jo hi vaig córrer sovint davant d’aquesta colla. Tenien males puces.

El futur a la punta del dit i de la llengua

CARLES CAPDEVILA 19/02/2012 00:00
El català ha guanyat mig milió de parlants en vuit anys i ja frega els 10 milions. Entre les cent llengües més parlades, som la número 14 de la UE, la 27a en pes econòmic mundial i la vuitena més activa a internet. El futur és a la punta de la nostra llengua i a la punta dels dits amb què remenem els teclats. L’informe d’ús que acaba de presentar la Plataforma per la Llengua ens fa ser optimistes, i posats a fer rànquings, és al número 1 de les bones notícies de la setmana (cal admetre que no ha tingut rivals en set dies negres). Els de la Plataforma celebren que ja no lluitem per la supervivència del català, sinó pel benestar, però -afegeixo jo- això passa just ara que els benestars estan amenaçats. Entre les batalles pendents, la poca presència al cinema i a l’etiquetatge, que fan que encara ens emocioni llegir xampú mentre ens rentem el cap. I la gran llacuna, l’àmbit més endarrerit, quina sorpresa, el judicial. Sent trist i dramàtic que la justícia tingui tanta resistència a parlar català, aquest no és el problema. El pitjor és que la justícia insisteix a no deixar que el parlem nosaltres. Ho recordava fa poc amb preocupació el president Pujol: el PP no necessitarà ni la política per amenaçar el català, ja té els tribunals. Les sentències contra la immersió de la llengua que sempre ha tingut com a repte lúdic dir “setze jutges d’un jutjat” deixen el nostre futur penjat.

No la matem per desídia, per favor

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

suposo que ja n’esteu al cas, no?  Les llengües no es moren, les llengües es maten, i de vegades no els que ens pensem. Tots els sociolingüistes saben, i diuen, que una llengua no mor perquè la parli una comunitat cada cop més petita, no és aquesta la raó principal (tot i que hi ha un llindar per sota del 30% que es considera crític). Les llengües moren perquè els que la tenen com a pròpia no la parlen. Del problema de la “dimissió lingüística” que, malauradament, practiquen contínuament molts catalans ja us n’he parlat en més d’una ocasió (Recordeu-vos dels magnífics vídeos de la campanya “Si us plau, parla’m en català” promoguda pels CNL). És una realitat i un problema molt preocupant, molt.

Amb tot, però, no és d’aquesta “dimissió” que us voldria parlar avui. M’agradaria cridar la vostra atenció en relació a un altre fenomen preocupant: el de la “Substitució del propi per l’aliè”. Sabeu, sobradament, que una llengua és molt més que un corpus gramatical i una relació fonèmica. Una llengua és molt més, és una manera de “veure, entendre i viure” el món. Bé, doncs, en els darrers anys, malauradament us deia, es va estenent aquesta SUBSTITUCIÓ.

Recordo que, ja fa molts anys, treballava com a secretari en un celler cooperatiu del Priorat. Cada any m’entristia comprovar com el Dictador se n’havia sortit de substituir el patró de la pagesia catalana., Sant Galderic, per Sant Isidre (que tots sabem d’on és patró, no? El mateix en la festa dels “enamorats”, pobre Sant jordi, haver de competir amb les grans superfícies i el món anglosaxó (Valentin’s day). La mateixa castanyada i la festa de Tots Sants se les veuen i desitgen competint, a les seves velleses, amb això del Hallowen. Per no parlar dels Reis d’Orient (que no “mags”) que es debaten amb un senyor de panxa prominent que la “Coca-cola” va vestir de vermell, amb un èxit mundial rotund, sens dubte. Fins i tot els pobres angelets s’han vist amb la necessitat d’haver de lluitar amb un tal “Ratoncito Pérez”, quines coses, no?

Posat en el terreny dels mots i les expressions podem trobar, també, nombrosos exemples de “SUBSTITUCIONS”. Ara, pràcticament arreu, campa tranquil·la l’expressió “Aquesta menjar està molt bo” per referir-se al fet que un plat o una menja “Són bons”. El mateix passa amb el nostre cafè de cada dia: “Un cafè, si us plau”, “Solo?”, i tant “només en vull un”. A casa nostra les coses són més simples perquè som pragmàtics de mena. Ja us he parlat també, en una altra ocasió del “Damas i Caballeros” que circula còmodament. Ho sento, però, em remet a lka meva infantesa: al món del circ. Aquí, ho deixem amb un “Senyores i senyors”. els articles de la Sra. Núria Puyuelo i del Sr. Miquel Cuyàs us il·lustraran , també, en aquest penós fenomen.

Posem-nos-hi, d’una vegada, per favor.
La nostra mil·lenària llengua només ens té a nosaltres per servar-la, només a nosaltres. Si nosaltres li fallem, jo potser ja no, però les meves filles veuran coses que els doldran molt.

Compto, també, en aquesta ocasió, amb el vostre compromís.

Gràcies en nom de la llengua catalana que, la pobra, no “sap demanar ajuda”.
Quina paradoxa, no?

No caiguem en el parany

14/02/12 NÚRIA PUYUELO
A la tardor, les fulles cauen de l’arbre i no es cauen mai

“Se m’ha caigut una dent”, m’explicava la setmana passada la meva neboda. Tenint en compte que es tracta d’una nena de sis anys podríem perdonar-la per haver posat el pronom se en un verb que no accepta en cap cas la forma caure’s. No li puc explicar tot això perquè es pensarà que no parlem el mateix idioma. És una construcció que ha après per imitació perquè hi ha una tendència molt estesa a pronominalitzar de manera incorrecta aquest verb. L’error prové del fet que en castellà el verb caure sí que accepta aquest pronom (se ha caído del árbol) i per això en català tendim a incorporar-lo incorrectament.

l mateix fenomen el trobem en tota una sèrie de verbs de moviment, com ara baixar, marxar, passar, pujar i sortir, en exemples com ara “s’ha baixat a la parada equivocada” (en comptes d'”ha baixat a la parada equivocada”); “s’ha marxat abans d’hora” (en lloc d'”ha marxat abans d’hora”), i “s’ha pujat al gronxador” (en comptes d'”ha pujat al gronxador”). Cal però diferenciar aquest ús pronominal incorrecte d’altres pronoms reflexius de persona que poden acompanyar el verb. Seria el cas d'”em cauen molt els cabells”: aquest em substitueix “a mi””i fa la funció de complement indirecte.

Altres verbs, com callar, també presenten aquest ús incorrecte: “Quan el professor ha entrat a la classe,s’han callat de cop”, en comptes d'”han callat de cop”.

Sant Valentí i els catalans
14/02/12 MANUEL CUYÀS

Avui és Sant Valentí, dia dels enamorats a tot el món conegut menys a Catalunya, i jo dic que si els catalans no el celebrem és perquè són més barats un llibre i una rosa que un nomeolvides. L’amic i home de llibres Joan Josep Isern m’escolta la sentència i em matisa: “Deixem-ho en digne; molt més digne.” Sí, però el llibre i la rosa de Sant Jordi segueixen sent més barats que el nomeolvides, i qui diu aquesta mena de braçalet que ja entenc que és ridícul i antiquat diu una joia qualsevol o una gran capsa de bombons, que són les coses que els enamorats es regalen en els països no poblats per catalans. Així com hi ha llocs d’Amèrica que celebren el dia de l’amic, el dia del caçador de papallones, el dia del dissenyador, el dia dels que porten bigoti, el dia dels que se l’afaiten, i on tots els dies de l’any són motiu per intercanviar regals i organitzar un sopar, aquí cada cop som més refractaris a aquestes expansions. El dia del pare i de la mare són un invent d’El Corte Inglés, el Pare Noel, un invent de la Coca-cola, i ara hem suprimit el dia del sant de cadascú perquè és un invent de l’Església. Només celebrem el dia de l’aniversari, que també caurà perquè un dia així és més aviat una catàstrofe. Per Sant Jordi els diaris sempre expliquen a quin preu es vendran les roses, i com que cada any s’apuja la gent ho comenta i se n’exclama amb el resultat final que la persona receptora de l’ofrena floral sap que ha costat un ull de la cara: cinc euros. Vostès han vist que els diaris d’aquí
o de fora parlin avui del preu dels nomeolvides
i els bombons?

Però aquest no serà un article que es gronxi en el tòpic del català avar. No, perquè paral·lelament aquest poble ha trobat vies alternes per mostrar-se generós. Penso en les maratons nadalenques
de TV3 per recaptar diners contra les malalties “maratons que en llocs de nomeolvides i arracades on s’han provat, han fracassat”, en la marató que ara es prepara per alleugerir la pobresa o en l’èxit de les crides de Càritas o del Banc dels Aliments. Som gent rarota, amics invisibles dignes d’estudi: ens desdinerem amb les persones anònimes i regalem una rosa d’hivernacle o no regalem absolutament res als que volem seduir
.

El País Valencià, TAMBÉ és això, però!!!

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,
passa sovint que del País Valencià només ens n’arriben malvestats, no? Poc a poc, sense adonar-nos-en, anem construint una imatge de batalla perduda. Heus ací la formació dels mitjans de comunicació en la configuració del pensament col·lectiu i de l’opinió compartida. Faríem bé de no perdre mai de vista que, tothora, intenten configurar-nos la manera de pensar i, sobretot, de valorar les situacions, els fets i els problemes.

Us dic tot això perquè fa un parell de dies, em sembla, em va arribar a les mans una notícia que ens parla d’una altra “normalitat” del País Valencià. D’una normalitat que, habitualment, no apareix en els mitjans perquè no interessa difondre-la, vet-ho aquí: més avall del riu Sènia, són moltes les persones que viuen la vida duna altra manera a com ens la volen vendre. Són persones que tenen MOLT clars els seus orígens i que, de cap de les maneres, hi pensen renunciar, ben al contrari. Llegiu la ressenya del Sr. Bausset relacionada amb la flama de la llengua.

Els vostres alumnes ja ho saben que al País Valencià “hi ha altres coses i altra gent” que la que apareix en els mitjans de comunicació?I els vostres mestres?

Gràcies, un cop més, per la paciència.

La flama de la llengua, a Montserrat

Josep Miquel Bausset, valencià i monjo de Montserrat

EMV.com València
Tradicionalment, el diumenge més pròxim al 20 de febrer (aniversari de la mort de Pompeu Fabra), una entitat excursionista organitza a Montserrat la Renovació de la Flama de la Llengua. Enguany i per primera vegada, serà un grup valencià qui organitzarà aquest acte. Concretament, serà el Centre Excursionista de Castelló, qui portarà la Flama a Montserrat en la 43ena convocatòria. Va ser el passat 28 de gener quan els excursionistes castellonencs encengueren la Flama a Prada, davant la tomba de Fabra. I des de l’1 de febrer, la Flama ha visitat les nostres comarques: des de la Universitat Jaume I i la Casa Matutano, on era rebuda per l’alcalde de Castelló, fins a Alcoi (amb un sentit homenatge a Ovidi Montllor) i des de Vila-real a la Font d’En Carròs, el Penyagolosa, Benassal o València, a la seu de la Societat Coral El Micalet i del Centre Excursionista de València.
Quan la nostra llengua era perseguida, en els anys més foscos del franquisme, Montserrat va acollir la Flama de la Llengua, encesa per primera vegada el 1968, en commemoració del centenari del naixement de Pompeu Fabra. L’any següent, les entitats excursionistes van decidir que, cada any per aquelles dates, es renovaria a Montserrat la Flama de la Llengua, dipositada a l’atri de la basílica, en una llàntia amb aquesta inscripció: “l’encengué la fe, la portà l’esforç, la manté la voluntat d’un poble”. Segons els membres del CEC, “és un honor haver estat escollit enguany com a responsable d’organitzar aquest esdeveniment, que ja arriba a la 43ena convocatòria”.
Montserrat ha estat sempre un monestir arrelat a la terra i sensible a la nostra cultura. Per això acull cada any la festa de la Flama, amb el compromís de mantindre viva la llengua mil·lenària que hem rebut dels nostres avantpassats i que ha de ser vehicle de cohesió i d’ús normal en tots els àmbits de la vida.
Són molts els valencians que, al llarg dels anys, hem participat en la festa de la Renovació de la Flama. D’una manera especial vull recordar el nombrós grup d’Albalat de la Ribera i d’Algemesí, l’escriptora Isabel-Clara Simó o els escriptors Joan F. Mira i Vicent Pitarch.
En la Renovació de la Flama de 2012 col·laboren els ajuntaments de Castelló, Benlloc, Benassal, Alcoi i Vila-real, la Fundació Huguet de la capital de la Plana Alta, associacions culturals i excursionistes de Benicarló, València, Ontinyent, Peníscola, Pedreguer, Vila-real, Potries, Simat de la Valldigna, Costur, Castelló, la Font d’En Carròs, Castalla i Benicàssim, col·legis de Benassal, la Font d’En Carròs i Benlloc, la Societat Coral El Micalet i la Universitat Jaume I, entre d’altres. Enguany, el ?diumenge 19 de febrer a Montserrat, la Renovació de la Flama organitzada pel CEC (en el 80è aniversari de les Normes de Castelló) actualitzarà l’esperit del canonge Carles Cardó, que deia: “Hem d’utilitzar les idees al servei de la llengua i la llengua al servei de les idees”.