Category Archives: lectures obligatòries

Fins quan ens enganyarem tots plegats?

A l’atenció de la Directora, director,

Benvolgut, benvolguda,

sempre m’ha fet pensar la tossuderia del nostre gremi, sempre. Podem saber del cert que una cosa no funciona però nosaltres com si res, la tornem a fer: “sempre s’ha fet” i “sempre ho hem fet així”. Us sonen aquestes expressions? Un dels casos més paradigmàtics d’aquesta tossuderia són les lectures anomenades “OBLIGATÒRIES” que s’acostumen a prescriure a l’ensenyament secundari obligatori i, també, però no tant, en el darrer cicle d’educació primària.

D’entrada suposo que estarem d’acord que el “nom”, el qualificatiu, és poc afortunat: OBLIGATÒRIES. Tothom ho veu que és un nom amb poc recorregut, amb poques possibilitats d’èxit, no? Doncs res, el mantenim sense qüestionar-lo malgrat els resultats siguin, en general, decebedors. Mira que seria senzill dir “RECOMANADES”, perquè, a la fi, deuen ser-ho, no? Se suposa que són lectures que els professors recomanen MOLT de llegir perquè suposen que la seva lectura agradarà als alumnes. Que a l’adolescència no es llegeix tant, tothom ho accepta: hi ha una crisi, sens dubte, de l’hàbit lector. Que els adolescents es rebel·len contra les imposicions també ho sap tothom. Que l’hàbit lector està estretament vinculat a la qualitat i la intensitat de l’experiència lectora tampoc no és cap novetat, em sembla. Doncs res, tot i saber tot això, i moltes més coses, continuem aferrant-nos a unes “Lectures obligatòries” que, en general, estan molt lluny d’aconseguir i de promoure experiències lectores gratificants, de bon recordar.

Va, diguem-ho clar: ¿són majoria els instituts en què aquesta temàtica sigui objecte d’una reflexió professional, permanent, seriosa? Diria que no, les llistes de lectures, en molts casos, no pas tots però, es repeteixen d’un any a un altre: passen de curs, vaja! El debat entre la “qualitat” dels llibres i la “qualitat” de les experiències lectores es troba, en general, en un estat molt incipient. Per acabar-ho d’adobar, quan s’acaba el termini convingut per llegir el llibre apareix una pràctica lamentable (si parlem de lectura): l’examen!! El profesor de la UAB Jeroni Moya ja fa uns quants anys va posar de manifest, empíricament, que els exàmens eren la pràctica més habitual després de les lectures obligatòries (en un 64% dels casos).

Per la seva part, la professora Mireia Manresa va dedicar la seva tesi a estudiar els efectes de les actuacions escolars en les pràctiques de lectura. Els resultats dubto que us sorprenguin, però us recomano molt, si teniu temps, de donar un cop d’un a una presentació seva, veureu:
http://www.slideshare.net/mireiamanresa/els-hbits-lectors-dels-adolescents
Bé, doncs, en aquest panorama em va caure a les mans un bon article del Professor Josep M. Aloy publicat a la secció d’opinió de “El Núvol”. A part de dir el mateix que us he dit fins ara hi afegeix una dada important (també abastament coneguda): a la xarxa hi ha la possibilitat de trobar resums, ressenyes i treballs fets de la majoria de les lectures obligatòries que es “prescriuen”. Tothom ho sap!! (però no és profecia, ni a cal fuster hi ha novetat!). Una mostra més de la tossuderia que us comentava en iniciar l’entrada: tothom ho sap però nosaltres com si res, “endavant les atxes”!!

http://www.nuvol.com/opinio/fomentem-la-lectura-o-fomentem-lengany/

Fomentem la lectura o fomentem l’engany?

Josep Maria Aloy. Barcelona. / 21.01.2015

Josep M. Aloy planteja en aquest article, originàriament publicat al blog Mascaró de proa, les dificultats que tenen els professors de secundària a l’hora de fer llegir els adolescents i qüestiona algunes lectures que es prescriuen als Instituts. “Hi ha, encara, massa professors que fan llegir sense haver llegit”.

El comentari d’avui és un d’aquells que no hauria volgut escriure mai però no podem ser tan ingenus i pensar que això de fomentar la lectura és sempre una activitat tan dolça com formativa i d’una transcendència capital en l’educació dels nois i noies. A vegades més valdria que alguns dels qui fan llegir es dediquessin a una altra feina menys “delictiva”.

M’explico: a diversos Instituts de Secundària “s’obliga” a llegir el llibre Mi hermana Elba y Los altillos de Brumal de Cristina Fernández Cubas, un conjunt de vuit excel·lents relats no massa fàcils per als lectors poc habituats a llegir. Després de la lectura del llibre —una lectura individual i sovint sense ser ni orientada ni acompanyada ni, amb prou feines, estimulada— es passarà un control —nefasta paraula!— on els alumnes hauran de contestar —sisplau per força— preguntes que tenen sobretot la finalitat d’esbrinar si el llibre s’ha llegit i sobretot si els lectors l’han entès i, potser en algun cas, si s’ho han passat bé llegint-se’l.

Fins aquí semblaria que la cosa no té massa delicte tot i que ja és prou greu fer llegir obligatòriament sense cap estímul ni cap orientació. Però seguim: ara entreu a Google i busqueu el llibre de Cristina Fernández Cubas. Jo ho he fet i he trobat una pàgina on algú, no sabem qui ni amb quin objectiu solidari, engipona un resum de cada un dels vuit relats, breument i sense trencar-s’hi massa la closca i, un cop fet això, ho penja en un acte de servei a la comunitat estudiantil. Pocs dies després, la seva tasca solidària és recompensada —almenys fins ara— amb quinze comentaris d’estudiants que han consultat la pàgina i n’han llegit els continguts.

Els comentaris que hi han deixat són prou eloqüents i no caldrà pas que els comenti. La majoria tenen un mateix tarannà: “Amb això aprovo”, “… se piensa la de castellano que voy a leer el libro teniendo esto”; “Graciass!!!!! con esto dejamos KO y fuera de juego al profe jajajaja…”; “Esto si que sirve, mañana a por todas XD”; “Mañana examen jojojo. Mil gracias ^^”. Dos o tres comentaris agraeixen els resums i un o dos en critiquen algun error… No hi ha un sol comentari que hi afegeixi alguna reflexió sobre el llibre o un comentari sobre algun aspecte interessant a partir de la seva lectura.

Ja sé que és una mostra molt esquifida, tot i que prou significativa, però em suggereix algunes reflexions. Per exemple, crec que a molts estudiants és pitjor fer-los llegir per obligació que no pas no fer-los llegir res. Dit d’una altra manera: crec que és millor que no llegeixin que no obligar-los a fer veure que han llegit. S’ha de ser bastant ingenu per creure’s que estàs fomentant la lectura quan en realitat estàs fomentant l’engany i, com a conseqüència d’això, la desaparició, entre els joves, de la lectura com a plaer, com a descoberta, com a creixement personal, com a oportunitat d’obrir debat dins l’aula… Hi ha, encara, massa professors que fan llegir sense haver llegit. Sense ser amants de la lectura. Fer llegir és facilitar i promoure que els alumnes parlin entre ells, debatin, s’esbatussin si cal, i opinin i reflexionin sobre el que han llegit i comparteixin dins l’aula les seves emocions…

En el camp de l’ensenyament encara hi ha massa gent que fa coses sense estar-ne prou preparat, desprestigiant així una professió que hauria de ser de les més dignes, delicades i creïbles i que alguns saben portar amb una enorme dedicació i dignitat. I sort en tenim, d’aquests últims! No sé com entomaríem el fet que ens operés del cor un metge que no està prou preparat per a fer-ho. Però és clar, en el món de l’ensenyament, en el món de la canalla, els errors passen desapercebuts fins i tot pels mateixos que els cometen. Però el futur dels joves se’n ressent, i de quina manera, sobretot quan alguns en comptes de fomentar la lectura, com dic en el títol, fomentem l’engany. Fomenten l’engany entre els estudiants i, alhora, s’enganyen ells mateixos. O potser és tota la societat la que ja ha perdut la capacitat de transmetre l’alegria que comporta llegir?

Clubs de lectura, potser?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

en Cela i Palou plategen una qüestió que sempre resulta polèmica: la de les lectures obligatòries. No seré qui entri en aquest debat per aportar-hi alguna llum. No ho faré perquè simplement no “tinc l’alçada requerida” per la qüestió. Ara bé, sí que em considero prou “alçat” com per proposar-vos de pensar en una cosa: què es fa fer als alumnes amb aquestes lectures obligades?(insisteixo que no entro a debatre el contingut de les llistes).

Per a massa alumnes, aquestes lectures són un veritable turment, enlloc d’esdevenir “moments” de bon recordar i de creixement personal. Molta gent m’ho ha sentit a dir: us imagineu que si quan sou en una biblioteca publica i agafeu un llibre la bibliotecària se us atansés i us digués: bona lectura, sens dubte, ben triada. Tingui, doncs, aquest és el formulari que haurà d’anar emplenant a mesura que el vagi llegint, només haurà de fer un petit resum de cada capítol i finalment una ressenya de l’autor. I sobretot, silenci, eh? Doncs això és el que els passa a massa infants i joves quan “toquen” aquestes lectures obligatòries.

Tot plegat m’ha vingut al cap quan els meus ulls han passat pel damunt de dues afirmacions dels autors de l’article, aquestes:

  • La bona experiència d’una lectura, la que contribueix al plaer lector, té relació amb les circumstàncies que l’envolten
  • …fan falta mestres que ensenyin a interpel·lar els textos

És això justament el que cal, el que enganxaria els alumnes a aquestes lectures: si poguessin relacionar-ne el contingut amb la seva vida, amb els problemes reals, amb les seves pors i els seus dubtes, amb… i tot això de la mà d’un adult que sap, de veritat, quina mena de llibre de al davant. No és justament això el que es fa en els nombrosíssims CLUBS DE LECTURA que s’organitzen a les biblioteques públiques. La fórmula és ben simple, vet-ho aquí, doncs: CLUBS DE LECTURA amb les lectures obligatòries de primària i secundària.

Em deixava, però, una cosa important: SÓN ORALS, no hi ha escrit.

 

Cànon

Algú va afirmar que amb totes les obres de Shakespeare i la Bíblia ja podríem enfilar cap a l’illa deserta. Bloom va situar Shakespeare al centre del cànon literari occidental. Tot el que és humà està contingut en alguna peça d’aquest poeta i dramaturg. Busqueu qualsevol ignomínia o pensament sublim i el trobareu a les seves pàgines. Bloom exposa amb deteniment els criteris que fa servir i malgrat tot la seva obra resta oberta a la polèmica.

També és discutible qualsevol llista de lectures obligatòries per a l’escola, perquè en la seva elaboració cal fer front a moltes qüestions. Centrenos només en dues. La primera és quin tracte han de rebre la literatura infantil i la juvenil. On se situen els autors que han escrit bàsicament per a aquest públic? I les seves obres? Elaborar una llista de lectures no és gens fàcil i convé veure qui està cridat a aquest debat. Fa temps, dos diaris publicaven les opinions de dos celebrats escriptors catalans sobre alguns llibres de literatura juvenil. Un deia pestes de segons quines obres i l’altre les situava a l’Olimp. La segona qüestió és si la pregunta s’adreça a qui llegeix o a la persona que media, normalment un adult.

No és fàcil, aquest tema, perquè hi ha obres i autors que, per dir- ho clar, cal conèixer. Ens costa pensar en un alumne que al llarg de l’escolaritat obligatòria no s’hagi acostat a les obres de Kafka, d’Espriu, de Matute o de Carbó. D’altra banda, és trist constatar que molts nois i noies prefereixen no recordar la seva experiència amb el Lazarillo o amb el Tirant. La bona experiència d’una lectura, la que contribueix al plaer lector, té relació amb les circumstàncies que l’envolten. El lector i l’entorn familiar hi tenen molt a veure. Els cànons i les llistes de lectures no fan nosa. Però, per sobre de tot, fan falta mestres que ensenyin a interpel·lar els textos i fa falta una biblioteca del centre convertida en centre neuràlgic de l’atracció cap a la lectura.

Jaume Cela és mestre i escriptor i Juli Palou és doctor en filosofia i educador

Itineraris de lectura

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

dels comentaris del Sr. Jordi Jubany ja us n’he presentat més d’un. El del dia 28 d’agost em va resultar, particularment suggerent. Parla dels “Itineraris de lectura personals” per assenyalar que les persones amb els anys anem modificant els nostres  gustos lectors, no ens agraden les mateixes coses, els mateixos temes, els mateixos autors ni, tampoc, els mateixos formats. A banda de les diferències per raó de sexe, més del 80% de novel·les es venen a persones femenines, sembla ser que els anys també deixen la seva empremta en la nostra lectura, ves per on.

Conec més de mitja dotzena de persones que tenen una relació “estranya” amb les novel·les, tan aviat en podem llegir mitja dotzena de reng que estar-se tot un any sense apropar-s’hi, mentre llegeixen altre tipus de llibres. Us convido a entrar a l’enllaç inferior i a comprovar si l’evolució que el Sr. Jubany proposa en dues imatges s’ajusta, també al vostre cas (en el meu cas, l’ha “clavat”). Com podeu suposar, tot això ho dic, també, pel “fer escola”: em consta, lamentablement, que la immensa majoria de “lectures obligatòries” són relats novel·lats. Per què ho han de ser? On ho diu que hagi de ser així? Quin sentit té?

Faríem bé, tot plegats, de posar reflexió, argumentació i justificació a les decisions relacionades amb el tipus de lectura a què volem que accedeixin els nostres alumnes. Us ben asseguro que n’hi hauria força que ens ho agrairien i podrien comprovar que ells també es poden incorporar a l’equip dels “lectors”.

http://mestres.ara.cat/delasocietatdigitalalesaules/2011/08/29/itinerari/

Itinerari lector i escriptor

Un bon exercici per tal de prendre consciència del nostre recorregut lector és anotar les lectures que hem realitzat al llarg del temps. A qualsevol edat podem elaborar el nostre itinerari lector seguint un ordre cronològic. Potser ens sorprendrem de la diversitat de fonts que hem utilitzat i de la creixent presència de pantalles i suports digitals, com són els mòbils, els ordinadors, les tauletes tàctils o els llibres digitals.

 

Podem fer el mateix exercici per veure la nostra trajectòria escriptora. En l’itinerari escriptor potser observarem com algunes reflexions que s’anotaven a diaris personals en paper han passat a formar parts de blocs, com articles de revistes esdevenen publicacions digitals i com augmenten els usos especialitzats de fòrums i xarxes socials.

Podem preveure un itinerari lector i un itinerari escriptor optimitzat per a cadascú?

Lectures obligatòries

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

sóc del parer que la casualitat no existeix, no sé vós. M’ha vingut al cap perquè, tot just ahir, fullejava un llibre editat per l’Abadia de Montserrat en què es demanava a tot de gent que intentés definir l’amor. Gent molt diversa, però dels que coneix tothom a casa nostra, si més no. Per haver-hi, hi havia fins i tot en Ferran Adrià (jo que estava fent un racó per anar al Bulli l’any vinent). Doncs bé, una periodista explicava que de joveneta, a la facultat, havia fet un treball sobre “l’art d’estimar” d’en From i feia notar que quan, passats molts anys, el va tornar a llegir ja no li va semblar el mateix llibre. Ho dic perquè ve ser el mateix que el que diu la Sra. Punsoda en el seu breu.

Aquests dies que molts professors de secundària estan debatent-se sobre quins “clàssics” faran llegir als seus alumnes, farien bé de considerar-ho. Per poder llegir bé un llibre i, sobretot, per poder-ne copsar allò de més valuós que s’hi amaga cal estar-hi preparat, t’ha d’agafar en el moment precís de la vida. En el meu batxiller del segle passat me’n van fer llegir uns quants i us ben asseguro que mai més he tornat a llegir cap obra d’aquells suposats “clàssics”, mal m’estigui dir-ho. Sóc de l’opinió que el que cal és facilitar als alumnes, a TOTS, bones experiències de lectura, que connectin amb el seu món, el nostre també, i que, sobretot, en puguin parlar plegats amb l’ajuda d’un adult. Els “clàssics” si han d’arribar ja arribaran, altrament es moriran per sempre més de fàstic en qualsevol prestatge.

ARA: DE VACANCES

Llegir no ens farà lliures

ANNA PUNSODA  22/08/2011

El periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro dramatitzava en un article la història d’una noia de 14 anys a qui les monges van requisar la novel·la Anna Karènina . L’autor atacava el monopoli que sempre s’ha adjudicat l’Església per dirigir les ànimes i ens recordava el gran tòpic il·lustrat: llegir ens educa en la llibertat. Celebro que s’hagi acabat la inquisició cultural catòlica però dubto que llegir-ho tot a qualsevol edat ens faci lliures. Perquè la lectura t’eduqui en la llibertat cal que tu siguis més gran que el llibre, que tinguis eines per entendre què explica i poder-te’n distanciar. Jo vaig llegir Anna Karènina molt jove i em vaig creure tota la pel·lícula sense comprendre’n ni la meitat, fent un procés d’identificació total amb l’heroïna. Passats els anys, no sé si cal deixar el marit per l’amant ni si cal portar-ho tot fins al final, com fa la Karènina. Però sé que cal veure el joc de pors i contradiccions que explica la novel·la i que només el sap captar una ment madura. Llegir no sempre ens fa lliures perquè la llibertat exigeix seny per sospesar què ens juguem amb cada acte de la voluntat. I a segons quina edat ets tan impressionable que una obra només et modifica pel seu impacte emocional.

http://www.ara.cat/ara_premium/estiu/vacances-Llegir-no-fara-lliures_0_540545950.html