Category Archives: fracàs escolar

Cap a Finlàndia?

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

avui us faig a mans un monogràfic. Ho he decidit perquè hi ha temes que són recurrents i amb els quals molts opinadors s’hi veuen amb cor. També he decidit que el dedicaria a Finlàndia. Sovint trobo a la premsa articles que parlen de Finlàndia com el paradís de l’educació. De fa temps, des que encapçala els primers llocs en el rànquing dels resultats a les proves PISA, aquest sistema educatiu ha despertat l’interès de molts professionals de la docència.
Fa poc llegia  que una cadena de televisió  anunciava l’emissió d’un reportatge amb el títol “¿Tan difícil es copiar el sistema educativo finlandés y hacerlo nosotros?”.

Doncs mirin senyors, i tant si ho seria! Sense entrar-hi a fons. La societat finesa té una estructura, una cultura i uns valors ben diferents dels nostres, entre d’altres, un concepte de treball que nosaltres, ara per ara, no tenim. L’estrany seria que el seu seu sistema educatiu no fos diferent del nostre ja que els professionals, les famílies i els alumnes que hi participen ho són, i força. Per tant, encara que el “copiéssim”, possiblement, aquí no ens donaria els mateixos resultats. Les còpies sempre són, còpies, aproximacions.

Us detallo què podeu trobar en aquest “arreplec finès”:

1. Una entrevista, apareguda el dia 23 de gener, que penso que val la pena llegir, perquè ens pot ajudar a reflexionar sobre com treballem a les nostres escoles. Els nostres pàrvuls es passen una pila d’hores asseguts i són, de llarg, els que més quilos de paper/nen/any consumeixen de la vella d’Europa. Entrem a l’escolaritat no obligatòria abans que ningú, i iniciem l’aprenentatge de la lectura dels primers. Hi arribem abans? Hi arribem millor? Consultant els darrers resultats de PISA, per exemple, la resposta és nítida. Per què, a veure, més hores ha de ser sinònim de més aprenentatge? Llegiu què passa a Finlàndia, us ho recomano. I penseu, per favor, que els nostres infants de parvulari han de disposar de temps per jugar, per parlar, per bellugar-se… ja els arribarà el moment d’escriure i d’aprendre a llegir. Començar abans no vol dir arribar-hi millor ni amb més èxit.

L’entrevista és ben curiosa, està feta al Sr. Hannu Arvio que resulta que té tres fills que estan matriculats, alhora, en dos sistemes educatius, el finès i el nostre, el català

2. Les “QUATRE LLIÇONS FINESES”. Durant quatre setmanes seguides el Diari Ara, en el seu suplement dedicat als mestres, va publicar quatre articles breus del professor Gregorio Luri. Aquest home, en Luri, no sé a vós, però a mi em produeix estats d’ànim molt diferents segons el tema que tracta. Sempre, però, em produeix un “sotrac per dins”.  Les quatre lliçons, de fet, són una de sola; estan fetes a partir de la lectura d’un llibre del Sr. Pasi Sahlberg A la segona hi ha una afirmació que em va enamorar: els finesos mai no han volgut tenir el millor sistema educatiu del món, sinó les millors escoles per als seus alumnes, que no és pas el mateix. Va, ho deixo aquí, és millor que vós mateix us les llegiu. A veure què us semblen?

3. I ara, una altra entrevista. En aquest cas la que li va fer en Pau Rodríguez al Sr. Xavier Melgarejo, psicòleg, Doctor en Pedagogia, Director de l’Escola Claret de BCN, bon coneixedor del sistema educatiu finès i membre del Consell Escolar de Catalunya.Va aparèixer publicada el dia 15 de gener de 2013 al diari EL DIARIO.es. L’he seleccionat perquè aborda una qüestió que trobo fonamental: la relació entre les escoles i la comunitat a la què, suposadament, han de servir.

4. I per finalitzar, un petit obsequi. Es tracta d’una presentació electrònica que vaig fer servir en una sessió dedicada a famílies. Es va fer, us aviso, en un moment en que quasi cada dia es descobrien nous casos de corrupció i, per tant està centrada molt en assenyalar, remarcar, les diferències entre els discursos dels polítics i del governants d’allà i d’aquí. Enmig hi trobareu, també, una referència religiosa. Si religiosa. Curiosament molts pocs mitjans, en parlar de Finlàndia, fan referència un fet que considero decisiu, fonamental i estructural: les seves creences religioses. El luteranisme i el calvinisme van configurar una societat fonamentada en uns valors molt diferents dels nostres en relació a quasi tot: el valor de la comunitat, la solidaritat, la justícia, el treball, els infants, etc. Per això, a l’inici, us deia que això de copiar als finesos és una proposta que no ens durà enlloc.

Ho deixo aquí.

Tan de bo us agradi i us ajudi a pensar més encara en com millorar l’escola dels nostres infants i joves, no pas el sistema educatiu.
Gràcies, un cop més, pel vostre compromís.

Com és que costa tant de posar-nos-hi?

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

fa un parell de setmanes es va publicar l’informe ETP de la Unesco ( al peu d’aquest post el podeu trobar). S’hi diuen moltes coses de l’estat de la qüestió educativa, informacions que et fan ballar el cap a base de bé, si més no a mi. Entre altres, aquestes:

  • España es el primer país de Europa en términos de fracaso escolar y de mala inserción laboral de sus jóvenes
  • Uno de cada tres jóvenes españoles de entre 15 y 24 años dejaron sus estudios antes de acabar la secundaria, frente a la media europea, que habla de uno de cada cinco.

No sé com ho veieu vós però aquestes dades són molt preocupants. Sí, ja ho sé que em direu que no són cap novetat, però precisament per això ens haurien de preocupar més i més: no aconseguim millorar de cap manera!! Mireu, sóc de l’opinió que no s’hi val a “tirar sempre pilotes fora”: que si les famílies, que si l’administració, que si la societat, que si… Hi ha dades i fets que són objectius: tenim els alumnes, de mitjana, 165 dies cada curs a l’escola o a l’institut. Voleu dir que en aquest temps i multiplicat per TRETZE ANYS no hi podem fer alguna cosa nosaltres? ho sento, però em resisteixo a creure que la nostra feina no pot fer res en aquest sentit. Acceptar-ho seria el mateix que dir que només som uns comparses socials, uns mers acompanyants dels alumnes. Vós l’accepteu aquesta consideració? Us omple, professionalment parlant?

A PISA 2000 es va donar un cas de serendipitat, que se’n diu (trobar una dada no prevista de trobar). Era aquesta: Hi ha alumnes que aconsegueixen implicar-se amb la lectura i que aquest fet repercuteix amb més força en el seu expedient acadèmic que no pas la seva procedència familiar. A PISA 2009 es van ocupar d’escatir què feien aquests alumnes implicats en el llegir: podien triar les seves lectures, llegien coses amb sentit (per ells, és clar), parlaven MOLT del llegit (no escrivien del llegit com aquí que els plantifiquem EXÀMENS de les lectures obligatòries!!) i, finalment, tenien al llarg de la setmana moltes oportunitats (en temps i espais) de llegir, també a l’escola. En els centres d’aquests alumnes, els mestres no es deuen sentir “Comparses”, ben al contrari, no?

Aquí us ho deixo, continueu vós tot sol, si us ve de gust, és clar.

Un cop més, gràcies per la confiança.


EL PAIS. 16.10.12
ESPAÑA ENCABEZA EL FRACASO ESCOLAR EN EUROPA, SEGÚN LA UNESCO
Más de 200 millones de niños de los países en desarrollo ni siquiera acaban la primaria
Latinoamérica retrocede respecto a 2008 pese al progreso de países como Guatemala

España es el primer país de Europa en términos de fracaso escolar y de mala inserción laboral de sus jóvenes, según los datos recogidos por la Unesco en la edición 2012 del estudio anual Educación para Todos (EPT), publicado hoy. Uno de cada tres jóvenes españoles de entre 15 y 24 años dejaron sus estudios antes de acabar la secundaria, frente a la media europea, que habla de uno de cada cinco. El estudio recoge el progreso de los objetivos educativos fijados en Dakar en 2010 y cuya fecha tope de cumplimiento es 2015.

Para los responsables del informe, las cifras de abandono escolar en España son “preocupantes” habida cuenta de que se trata de un país “duramente golpeado” por la crisis y donde el paro juvenil superó el 50 % en marzo de este año. La falta de competencias profesionales de los jóvenes europeos “les aboca a desaprovechar su potencial, les hace perder oportunidades de empleo y les impide ayudar a sus respectivos países a volver a la prosperidad”, señala el estudio, donde se asevera que, en tiempos de crisis, dotarles de herramientas es “más esencial que nunca”.


Los autores del informe constataron que entre 2007 y 2009, las tasas de paro entre los jóvenes europeos que no habían completado sus estudios aumentaron ampliamente, a excepción de Alemania, aunque España fue sin duda “la más afectada” del continente. El estudio recupera además la expresión ninis (ni tienen trabajo ni lo buscan), al señalar que “al menos un cuarto de los jóvenes españoles que dejaron sus estudios al acabar el primer ciclo de enseñanza secundaria y un quinto de los que los abandonaron después del bachillerato tampoco buscan empleo”.


“Crear puestos de trabajo por sí solo no nos sacará de la crisis. Debemos formar a jóvenes con competencias profesionales adecuadas”

“Crear puestos de trabajo por si solo no va a ayudarnos a salir de la crisis”, indica el informe, porque “Europa debe formar a jóvenes con competencias profesionales adecuadas, con experiencia previa y con capacidad de adaptación a las nuevas tecnologías”. Por ello, desde el organismo se insiste en fomentar las prácticas y pasantías, y en mejorar la formación profesional como se ha hecho “con gran éxito” en Alemania, a fin de preparar a los jóvenes para el mundo laboral. El esfuerzo merece la pena, según los cálculos de la institución, que estima que cada dólar invertido en educación y en competencias supone un retorno de 10 dólares para la economía del país.

En cuanto a los países en desarrollo, unos 200 millones de jóvenes de entre 15 y 24 años “ni siquiera” acaban sus estudios primarios, alerta la Unesco. El organismo destaca la “apremiante necesidad” de invertir más en educación para dotar a estos jóvenes de competencias que les permitan acceder a un empleo digno porque más de un 25 % de ellos “acaban aceptando puestos cuyos salarios los mantienen en el umbral de la pobreza” (1,25 dólares al día).

El informe revela además que “el ritmo de la ayuda internacional al sector educativo se está desacelerando” y de hecho, en 2011 los fondos se redujeron por primera vez. Aunque entre 1999 y 2010 el número de niños no escolarizados en el mundo descendió de 108 millones a 61, en los dos últimos años esa cifra “se ha estancado”, y en regiones como África ha vuelto a aumentar, lamentó la directora del informe, Pauline Rose.

Además, el informe destaca la urgencia de distribuir de una forma más adecuada la ayuda internacional a la educación que, en muchos casos, o bien se dedica a escolarizar a estudiantes extranjeros en los Estados desarrollados o bien se dirige a los llamados BRICS (Brasil, Rusia, India, China y Sudáfrica) y no a los países más necesitados. Los 3.100 millones de dólares asignados actualmente a la educación superior de los países pobres podrían gastarse “con mejor provecho” si se dedicaran a paliar el déficit de competencias de la juventud necesitada en sus países de origen. Por ejemplo, con el dinero que se dedica a costear universidad de un estudiante nepalí en Europa, se podría “dar acceso a 229 jóvenes compatriotas suyos a la enseñanza secundaria en Nepal”.

En este sentido, el informe hace hincapié en la meta de que todos los jóvenes puedan acabar el primer ciclo de enseñanza secundaria, ya que “es allí donde se adquieren las competencias fundamentales para encontrar un empleo apropiado”, y para ello destacaron que “tanto los gobiernos como los patrocinadores y el sector privado deben participar en este esfuerzo financiero”.

El panorama no es mucho mejor en América Latina. Pocos países de la región están “en el buen camino” para cumplir con los objetivos establecidos en 2000 para 2015. El estudio revela que, a pesar de los “importantes progresos” en la escolarización infantil en la región y especialmente en países como Guatemala, uno de cada doce jóvenes tan siquiera ha terminado sus estudios primarios en América Latina y en el Caribe.

En una región donde casi el 50 % de la población tiene menos de 25 años, ocho millones de jóvenes necesitan “vías alternativas” a fin de adquirir las competencias que les permitan encontrar un empleo digno, según el estudio, que este año se centra precisamente en la relación entre educación y acceso al trabajo. La Unesco considera que, frente a la situación de hace cuatro años, cuando América Latina y el Caribe sí estaban bien posicionados, en la actualidad muchos países de la zona se encuentran de nuevo “muy rezagados”.
Hoy en día casi 2,7 millones de niños de la región se encuentran excluidos de la enseñanza primaria, según este informe, lo cual se traduce en que en países como Nicaragua “solo el 46 % de los niños de ese grupo de edad logrará alcanzar el nivel de aprendizaje más elemental”.
Consulta el resumen del informe (en español, pdf)
http://unesdoc.unesco.org/images/0021/002175/217509S.pdf

 

I què en fem, d’aquesta dada?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

habitualment, els mestres ja sabem quin alumnes tenen “mala peça al teler” només matricular-se a l’escola. Acostumem a fer aquest vaticini un cop ens hem entrevistat amb la seva família. el fem perquè sabem del cert que allò que “els testos s’assemblen a les olles” té una bona part de raó. Passa, però, com diu en F. Tonucci, que aquestes famílies ens porten els seus fills a l’escola perquè ells són molt conscients de les seves limitacions i dels seus antecedents. Volen el millor per la seva canalla. Ens els porten per “tirar endavant” per intentar allò de “l’ascensor social” a través del sistema educatiu.

La realitat, al capdavall, és tota una altra. A la majoria de les seves famílies els tornem els fills, passats tretze anys, sense cap titulació. Massa sovint, malauradament, el sistema educatiu, en general, es queda tan ample carregant els neulers del seu fracàs al propi alumne i a la seva família. Fa pensar molt això.

En aquesta lògica seria coherent pensar que la majoria dels adolescents que “fracassen” escolarment pertanyen a famílies amb dificultats, no? Doncs resulta que ara s’ha sabut que no és així, caram. Sembla ser que la meitat dels no graduats pertanyen a famílies “d’ordre”, a aquelles que ens agraden tan als mestres i les mestres. Llegiu, llegiu l’article de la Sra. Conxa Caballero i ho veure-ho. Hi trobareu aquesta dada enmig, és clar, d’un seguit de jaculatòries per aquest ministre que li duen “Güert” (Iu Forn dixit).

Al vostre centre també es dóna aquesta paradoxa?
Gràcies per la vostra atenció, un cop més.

¿Y SI FUERA SU HIJO?

EL PAIS. 01.10.12

Los alumnos que proceden de familias desestructuradas son la mitad del fracaso escolar, pero la otra mitad son sus hijos, chavales de familias sin grandes problemas

CONCHA CABALLERO
En los años setenta se hizo internacionalmente famosa una campaña de EE UU sobre el control de armas. Frente a los que reclamaban el rifle como una extensión de las libertades individuales, los partidarios de poner fin a esta situación diseñaron un cartel en el que una pistola gigantesca apuntaba a los ojos del espectador bajo el lema: “Y ahora… mírelo desde este punto de vista”.Con la enseñanza ocurre algo parecido. Se ha instalado la idea de que el sistema educativo está fracasado por culpa de un modelo excesivamente permisivo y por la permanencia en las aulas de un alumnado que no quiere estudiar.

Como toda campaña, contiene algo de verdad y los docentes son los primeros en sufrirla. Sin embargo, no es toda la verdad, ni siquiera la raíz del problema, y en cualquier caso el autoritarismo y la segregación no son la respuesta.

La enseñanza no es un mar en el que desembocan las desigualdades culturales y económicas; los errores del modelo de crecimiento insostenible; el consumismo irresponsable y la insatisfacción social. Especialmente en la secundaria, este rompeolas es feroz porque se produce en unos protagonistas en plena adolescencia. Para demostrar esto basta con un dato reciente: en los últimos cuatro años el índice de fracaso y abandono escolar ha bajado 10 puntos, cerca de un 30%, y la causa es simple y llanamente que los cantos de sirena del ladrillo, del consumo fácil se han apagado.

Sin embargo, miremos con más detenimiento el fracaso escolar, ese que, según el ministro Wert radica en la persistencia en las aulas de esos alumnos molestos que no quieren estudiar. Déjenme que les diga que tras esta afirmación hay, por parte del ministerio, una gran trampa dialéctica y, por los ciudadanos, una desculpabilización y desentendimiento de la labor educativa. A fin de cuentas, siguen siendo “los otros”, “las malas compañías” o el ambiente hostil el que hace fracasar a sus hijos.

Disculpen que les dé una mala noticia: no es esa la razón. Para su desgracia (y esto sí que es un verdadero fracaso de la educación), el alumnado que procede de familias desestructuradas, o de situaciones de marginación no suele estar en las aulas más allá de segundo, o tercero de secundaria. Digamos que ellos son la mitad del fracaso escolar, pero la otra mitad, siento decírselo, son sus hijos, chavales procedentes de familias sin grandes problemas pero que tropiezan en la secundaria. Ahora que sabe esto, ¿está de acuerdo con la segregación temprana? ¿Cree conveniente convertir los estudios no en una fuente de formación humana y cultural, sino en una carrera de obstáculos en la que cualquier error se paga con la exclusión?

Es curioso que la reforma del ministro Wert no pretenda en realidad reformar absolutamente nada en la enseñanza, sino abaratar los costes y apartar rápidamente a los que fracasen. De camino le propinan una patada a las comunidades autónomas y a la educación en valores igualitarios. El profesorado queda reducido a un mero instructor de exámenes que no controla, navaja multiusos sin reconocimiento alguno a su labor.

Si se impone la reforma se acabarán muchas optativas fundamentalmente en el ámbito de la cultura. Se retornará a la enseñanza memorística, al valor único de los exámenes frente a la evaluación continuada y a una “especialización” de los jóvenes que lejos de prepararlos para el futuro, les privará de desarrollar sus capacidades. La apuesta por el desarrollo de la Formación Profesional se podría hacer perfectamente sin dañar el Bachillerato y dinamitar los puentes para la formación universitaria.

Si su hijo, porque se trata de él (y perdonen que hable en masculino pero el fracaso se escribe en este género), ha tenido un pequeño tropiezo puede optar por una formación profesional de baja calificación que carece de presupuestos, o ya puede ir buscando plaza en la enseñanza privada, que es la verdadera beneficiaria de estos modelos de segregación. El escaso debate sobre este proyecto nos indica hasta qué punto las ideas de la desigualdad y del “sálvese quien pueda” han calado, como lluvia fina, sobre la sociedad.

 

Qui suspèn, ells o nosaltres?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
de ben segur que l’enunciat: “Els professors no suspenem. Sou, vosaltres, els alumnes, qui us suspeneu” l’heu sentit a dir més d’un cop. Malauradament, encara circula. Voldria pensar, però, que en el vostre centre, no, però. Procureu-ho. Precisament, en el darrer Butlletí de la Fundació Edu21, de la què us n’he parlat més d’un cop (forma part del Centre d’Estudis Jordi Pujol), en el darrer número, us deia, el professor Moreno reflexiona al voltant de l’enunciat anterior, el de que “Són els alumnes els que se suspenen”. Vet-ho aquí que, sense saber.ho, coincidia amb la seva anàlisi.

Sempre he pensat que quan un mestre diu aquesta “cosa”, o d’altres de similars, en el fons el que succeeix és que posa de manifest la seva manca de professionalitat, entre moltes altres coses. Està admetent, ja d’entrada, que, probablement, no se’n sortira amb una colla d’alumnes, sempre, però, els que l’Escola els fa més falta. Vet-ho aquí que sempre suspenen els alumnes que “Només tenen l’Escola” per tirar endavant.
Això de “carregar els neulers” als altres és molt confortable, sens dubte. Et permet anar-te’n a dormir tranquil: tu ja has fet el que calia, són els alumnes els que no t’entenen o els que no treballen prou o els que no tenen interès per les teves explicacions o els teus exercicis, o …. Sempre pilotes fora, que se’n diu, no? De ben segur que tenia gent així a la vostra Escola, n’hi ha per tot arreu; no són pas majoria, però. Ara bé, fan molt de soroll i nosa, tot sovint.

Ja us ho he dit, em sembla, algun cop: quan un mestre situa les explicacions del per què suspenen els seus alumnes, només, en ells mateixos i en les seves famílies, de fet, està posant de manifest que si alguna cosa NO és, és professional. També us ho exemplificat amb el sistema sanitari. Seria el mateix que el metge ens digués que la raó per la què el remei que ens ha proposat per la nostra malaltia NO ens funciona sigui per culpa nostra i de la nostra família.
En el nostre gremi, però, l’argument es manté. Quan hagi desaparegut del tot, serà un bon símptoma pel nostre sistema educatiu.
Coincidiu amb mi? M’agradaria pensar que sí.Gràcies, de tota manera, si no és el cas.

Els professors no suspenem. Sou vosaltres, els alumnes, qui us suspeneu.

F. Xavier Moreno Oliver, doctor en Psicologia i pedagog.

Col·laborador d’Edu21

31 de gener de 2012
Aquest argument de temps passats, sorprenentment, avui es continua sentint en les nostres aules. Es tracta d’una tesi certa? Analitzem algunes accions docents.
Quan s’imparteix una assignatura sense una avaluació inicial prèvia per detectar quins alumnes tenen dificultats per afrontar els nous continguts de la matèria, quan no s’atén la diversitat de l’alumnat, quan el currículum impartit és cafè per a tots, quan l’avaluació és estàndard, quan “es motiva” a l’alumne amb dificultats d’aprenentatge culpabilitzant-lo , exemples tots ells de docència incorrecta als què podríem afegir-ne molts més, és quan apareix la necessitat de preguntar quins efectes pot tenir la mala praxi docent en els alumnes.
Per respondre la pregunta formulada, són dos els termes pedagògics que ens poden donar la resposta, concretament, la dispedagogènia i la dispedagogia. La pedagogia utilitza el terme dispedagogènia per descriure les seqüeles negatives produïdes per la dispedagogía, entenent aquest últim terme, com la mala pedagogia o pedagogia contrària a la correcta pedagogia.
Analitzats aquests conceptes és quan queda en dubte la veracitat de què els professors no suspenem, que són els alumnes qui se suspenen. I encara que alguns docents defensin l’opinió que són els alumnes els que se suspenen a ells mateixos, i aquesta opinió es vagi repetint molts cops, al final, no acaba convertint-se en veritat.
Llavors, què pot provocar en un docent la necessitat d’argumentar als seus alumnes la tesi que ens ocupa? Analitzant la necessitat, sorgeix com a evidència predominant que qui evoca aquests arguments està utilitzant un mecanisme homeostàtic, és a dir, un mecanisme de defensa psicològic amb la finalitat de reduir les conseqüències d’un esdeveniment estressant, com pot ser, en aquest cas, l’avaluació objectiva dels seus alumnes i les conseqüències d’aquesta.
En moltes ocasions la por del professorat resideix, majoritàriament de forma inconscient, en la consecució del binomi ensenyament i aprenentatge, davant el risc que l’esmentat binomi doni com a resultat una proporcionalitat inversa de la que es desitja. L’acció d’ensenyar no sempre provoca l’aprenentatge. Quan no s’atenen correctament totes les variables necessàries.
Per tot això, podem concloure que en ocasions els professors sí que induïm els nostres alumnes al suspens com a conseqüència d’una mala praxi docent. En el cas que ens ocupa, de la mateixa manera que iatrogènia designa a les seqüeles negatives d’una mala pràctica mèdica, la didactogènia distingeix les seqüeles negatives d’una mala pràctica educativa. Aquestes conseqüències poden tenir una repercussió directa en la vida futura de l’alumne, com per exemple no continuar estudiant, disminuir les possibilitats d’inserció al món laboral i, el que pot ser més greu, la repercussió en la seva autoestima personal que pot determinar de per vida un factor de risc pel seu equilibri emocional.
Prohoms com els de l’Albert Einstein, Isaac Newton, Nikola Tesla, Vernon Smith, Temple Grandin, Dan Aykroyd, Satoshi Tajiri, Craig Nicholls, Glenn Gould, Pip Brown, Rafer Alston, Clay Marzo, Bram Cohen, Gary Numan, Bill Gates, Helena Bonham, Steven Spielberg… van ser sentenciats en algun moment de la seva etapa educativa com a mals estudiants pels seus professors. És clar, però, que no van ser els esmentats genis qui van suspendre.
A l’escolarització obligatòria, pel fet de ser-ho, si s’abordés de manera integral les necessitats educatives dels alumnes no hi tindria gairebé cabuda el fracàs escolar. De fet, les lleis d’educació tenen aquest esperit, altra cosa és la realitat. Cal prendre consciència de què ens movem al voltant d’un 30% de fracàs escolar, amb el que això ens suposa a nivell econòmic i social. Un suspens sol representar una sentència una vegada valorades les proves, en aquest cas acadèmiques. Tanmateix, un docent no hauria de jutjar, simplement hauria de comprendre la singularitat de cadascun dels seus alumnes i buscar els mitjans perquè es produeixi aquell aprenentatge que realment pot assolir cadascun d’ells.
En definitiva, quan els professors suspenem a un alumne, en part, implícitament, ens estem suspenem la feina feta amb l’esmentat alumne, donat que es posa de relleu que no hem estat capaços de generar-li l’aprenentatge convingut. I per això la principal solució al problema és deontològica, tant pel que fa als organismes responsables de gestionar l’educació com als seus docents.

Posem-nos-hi?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el que diu el professor Luri, aquest dissabte, no és cap novetat: no ens en sortim!. Som nosaltres que, en tretze anys d’escolaritat garantida, pel cap baix, no aconseguim desvetllar en tots els joves el gust per aprendre. Ells, arriben com arriben, i nosaltres hauríem de ser capaços de donar-hi una resposta adient ja que les respostes “generals a tot el grup”, les de sempre, no els produeixen els efectes esperats. Massa joves deixen el sistema educatiu amb el seu expedient a “mig fer”. Sóc del parer que té raó en Luri, molts dels joves que a l’institut no se’n surten van anar regant aquesta desafecció al llarg de l’educació primària, any a any. Ho faig notar perquè, em penso, que faríem bé d’aprofitar aquest sarau del SEP amb coneixement i professionalitat.

Decidir quins alumnes s’han d’atendre en aquesta franja hauria de ser el resultat d’un comportament professional, no intuïtiu, com malauradament passa massa sovint. Aquesta decisió hauria de bastir-se al damunt de dades, de resultats d’avaluació seriosos. D’unes avaluacions, fetes amb instruments validats i contrastats, que permetessin identificar els punts neuràlgics de les seves “dificultats”, prefereixo dir “necessitats, però.

A partir d’aquesta avaluació podríem saber quants alumnes per exemple de sisè tenen, sobretot, dificultats en saber interpretar i inferir informació a partir d’un text. O bé també, quants alumnes de quart posen de manifest una actitud esquerpa davant la lectura. Només així, podrem decidir quina mena d’actuacions cal fer amb ells i, és clar, tenir la certesa de si anem bé o no, a partir de verificar el seu grau de progrés. Els docents, malauradament, ens deixem endur, amb massa facilitat, per la rutina, per maneres de fer que “claven” les seves arrels ves a saber on i que, de fet, són moltes coses, menys comportament professional.

 

El nostre fracàs (I)

S’acaba de fer públic l’últim informe del Consell de Treball Eco- nòmic i Social de Catalunya, que fa una anàlisi detallada del risc de fracàs escolar dels nostres alumnes. Tots sabem que el nostre fracàs escolar ens passa una factura massa onerosa tant en l’àmbit personal com social (la seva incidència en el capital social del país no és gens menyspreable). Però, tot i ser tant summament important, ens falten dades sobre les seves causes efectives i no acabem de veure amb detall la seva fesomia.

Vostès sabien que els alumnes castellanoparlants fracassen el doble que els catalanoparlants i, curiosament, on la diferència és més notable és en matemàtiques (10,7 % – 24,4 %)? El que sí que sabem tots és que, encara que la visualització estadística del fracàs escolar esclata a l’ESO, els seus indicis ja estan presents, i de manera molt clara, en els primers cursos de primària. Si no sabem posar-hi remei, el que es posa de manifest és un fracàs del sistema. Com és que, d’una vegada per totes, no posem fill a l’agulla i hi esmercem tots els recursos que facin falta?

Sí, prou bé que sé que vivim temps de retallades, però algú hauria d’estudiar la quantitat de cèntims que ens estalviaria a tots plegats una detecció precoç de les dificultats d’aprenentatge i un acompanyament efectiu de l’alumne amb dificultats, així com la quantitat de cèntims que gastem inútilment intentant entretenir adolescents amb qui no sabem ben bé què fer, simplement perquè, en no ajudar-los en el moment adient, ha crescut en ells una mena de rancúnia institucional contra la qual rebota la bona voluntat dels centres.

 

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

 

Fracàs escolar i immigració

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

EL diari PERIODICO, en la seva edició d’avui,11.05.11, presenta a la secció d'”opinió” un article-reflexió, a parer meu molt interessant. El signa el psicòleg SAID AL-KADAUI MUSSAUI.

L’autor, Saïd El Kadaoui Moussaoui,  (Marroc, 1975), va arribar a casa nostra els 7 anys. Psicòleg i psicoterapeuta psicoanalític, treballa en el centre de salud mental infantil i juvenil de Gavà des l’any l’any 1997. Actualment, a més, participa com a docent en el màster de Relacions i Comunicació Intercultural (UAB) i en postgrau sobre Salut Mental en Inmigrants, Refugiats i Minories (UB).

Una de les coses que més m’han agradat del darrer llibre del professor Jordi Llovet, Adéu a la Universitat, l’eclipsi de les humanitats, és que la seva mirada cap als seus alumnes és molt respectuosa. No els acusa de la seva ignorància. Atribueix el baix nivell dels alumnes de primer curs de la universitat als plans d’estudi de secundària, que, segons paraules seves, han portat aquest país a una situació de ruïna cultural.

I és que tenim un problema gros amb els plans d’estudi. I molt em temo que el pitjor no és el nivell dels estudiants de la universitat, sinó el fracàs escolar que fa que molts alumnes no només no arribin a la universitat amb el nivell adequat, sinó que no arribin ni tan sols a poder acreditar l’ESO. En general, els nivells de fracàs escolar són molt alts tant a Espanya com a Catalunya. I afecten encara més els fills dels immigrants.Molts experts han fet el seu diagnòstic sobre el nostre pla d’estudis, però, a parer meu, es parla poc de dos punts que considero essencials:

1. No respecta el ritme evolutiu dels nens. Els inicia, a diferència de molts dels països europeus que admirem, en l’aprenentatge escolar massa ràpid. Ens hem oblidat de quelcom molt bàsic: cada cosa al seu temps. I ens estem acostumant massa a creure que com més aviat sàpiguen sumar, restar i llegir, millor. La conseqüència d’això és que de petits els exigim massa -la majoria dels nens de 3 anys passen moltes més hores a l’escola que amb els seus pares- i a mesura que es van fent grans, perden interès, es desconcentren més, no poden, no volen seguir el ritme, i l’adquisició de l’aprenentatge se’n ressent molt. Són més infantils del que els pertocaria.

2. És un model poc exigent amb ell mateix. És a dir, els problemes d’aprenentatge els sol atribuir a la capacitat o incapacitat dels alumnes i no tant a les seves pròpies faltes. I això és clarament observable en l’alumnat immigrant o membre d’una minoria ètnica. M’explico: molt del fracàs escolar d’aquesta població s’atribueix a qüestions culturals, a dinàmiques familiars i a mancances en el domini de la llengua i dels nostres codis culturals. Sense negar , per descomptat, la importància de tots aquests factors, em temo que el principal problema està en un altre lloc. En la incapacitat del mateix model a l’hora d’afrontar les necessitats d’aquests nens.
Jo crec que aquests nens necessiten principalment, i per sobre de tot, una mirada més capacitadora per part de les seves escoles. Dit de forma ràpida: que es confiï i es cregui més en les seves possibilitats.

En un excel·lent reportatge del periodista Manel Alías per al programa 30 minuts, de TV-3, Notes per l’educació, es podia veure clarament com a Finlàndia, per exemple, era en un dels barris amb més població immigrant on hi havia una de les millors escoles. Ells entenen per tant que la dignitat no és un tema menor. Lluiten contra l’efecte gueto dignificant, millorant, donant suport d’especialistes adaptat a cada nen i, en general, fent més atractius els col·legis per a tota la població.

Em fa l’efecte que és el camí que també ens ha d’ajudar a nosaltres. No hauríem de permetre que amb aquests alumnes passi el que encara, tristament, succeeix amb els d’ètnia gitana. Són víctimes de l’exclusió social i de la seva pròpia identificació amb aquesta exclusió, que es tradueix en una autoestima baixa, una manca de confiança en les seves capacitats per als estudis i en la construcció d’una identitat empobrida i sempre a la defensiva. L’exclusió genera una autoexclusió incapacitant.
M’agradaria finalitzar aquest article en positiu parlant d’una bona iniciativa. Ja fa temps que vaig llegir una crònica del periodista d’El Punt Dani Vilà on parlava d’un tal projecte Montsalvatge que em va interessar molt. Després d’haver parlat amb ell i d’haver buscat més informació, encara m’interessa més. Aquest projecte, que és específic per al CEIP Santa Eugènia de Girona, s’inscriu dins d’un programa d’actuacions educatives que l’ajuntament de la vila promou agrupades en el nom de Donem-li la volta a les escoles i que intenta afavorir la promoció social i educativa d’algunes escoles que pateixen una situació de segregació escolar. El model de referència que inspira aquesta iniciativa és el de les magnet school (escoles imant) que es van implantar als EUA els anys 70 consistent a desenvolupar una acció curricular molt especial per atraure les famílies i els alumnes i evitar així que marxin a buscar escoles fora del barri.

En el cas del CEIP Santa Eugènia, a través del projecte Montsalvatge, ofereix als alumnes una formació musical important, en comparació amb la resta d’escoles, i els ensenya a tocar un instrument. A parer meu, la filosofia que inspira aquesta iniciativa és semblant a la finlandesa. Actuar sobre el context i fer millors, més atractives i amb valor afegit les escoles d’aquests barris tan acostumats a la marginació per evitar la dispersió dels alumnes amb recursos i que es converteixin en escoles gueto, tan perjudicials per a l’autoestima dels nens que s’hi queden. Confiem que els resultats siguin esperançadors i que serveixin d’inspiració a altres col·legis.
inici

Per pensar

Benvolguda, benvolgut,

no sé si el vau poder veure. El programa 30′ de TV3 del dia 10 d’abril va emetre un treball, a parer meu molt interessant, alhora que colpidor.
Se’n va fer ressó el Sr. Enric Roca, coordinador de la Fundació edu21. Un exercici responsable de la tutoria en aquests moments caldria que tingués present aquest realitat ja que, sovint, com diu Roca, els infants i els adolescentes es mostren incapaços de canalitzar la situació familiar i, lògicament, ens la “porten” a l’escola i a l’institut.
Vós mateix.

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/2011/04/11/fracas-escolar-i-crisi/

Fracàs escolar i crisi
Jordi Roca
El 30 minuts d’ahir mostrava una de les cares més salvatges de la crisi: els desnonaments. Sense entrar a valorar les causes de tot plegat a l’escola ens trobem amb una de les conseqüències que són els fills de les famílies que pateixen aquestes situacions o semblants. Acostumen a ser canalla de posat trist i amb mirada perduda però de vegades també són alumnes més conflictius que no poden canalitzar l’angoixa -o fins i tot violència- que perceben al seu voltant i  boicotegen les classes o molesten els companys.

El fracàs escolar s’alia amb la crisi per fer-nos la feina encara més difícil  ja sigui pel patiment emocional de les famílies o per les retallades en recursos humans i materials que s’acosten inexorablement.