Category Archives: estudis superiors

Ja era hora!!!

A l’atenció del Director, Directora

Benvolguda, benvolgut,

en temps de l’EGB es va començar a implantar allò de “l’orientació professional”, ho recordeu? Ben bé no se sabia que era. A la fi, a grans trets, consistia en fer venir la família dels alumnes, al llarg del darrer curs de l’etapa, per dir-los allò de: “El seu fill és un bon estudiant, hauria d’anar a l’institut” o bé “El seu fill no se’n sortirà, millor que vagi a l’FP”. Aquest era, bàsicament, el concepte orientació escolar i professional. Tothom ho donava per bo. He de confessar, però, que un servidor “mai no ho va veure clar”.

Avui dia, la immensa majoria d’instituts encara porten aquesta cançó incorporada en el seu discurs: els bons a l’institut i els dolents a l’FP. I així anem, i així ens va! Tot i que la LOGSE va exigir que per fer estudis professionals també calia el graduat en ESO, la situació no ha variat gaire. No sé si sabeu algunes de les conseqüències de tot plegat:

foto

 

Resulta, per tant, que a casa nostra tenim un dèficit endèmic de professionals i no sabem què fer amb tants llicenciats, o graduats, universitaris, vet-ho aquí. Cap altre país de la UE presenta aquestes proporcions. Deixant de banda que som el país de la UE on hi ha més persones que “només” tenen els estudis obligatoris (EGB o ESO), per anar bé hauríem de tenir el DOBLE de persones amb estudis professionals per satisfer la demanada del nostre mercat de treball. Tampoc no sé si sabeu, per exemple, que els alumnes que han fet formació professional, de grau mitjà o superior:

  • Tenen un atur 15/20 punts per sota mitjana
  • El 87,4 % tenen feina a l’any
  • El 94% troben feina relacionada amb estudis
  • El 93,2 % > salari brut mitjà (22.100,86 euros)

Fa molts anys que se saben aquest “números” però sembla com si no interessés que es fessin públics. Per tot això, em va fer molt content llegir fa pocs dies dues notícies breus de l’Agència Catalana de Notícies.

A veure què us semblen?

I si sou d’un institut, va, atureu el discurs dels “bons i dels dolents”, per favor. Està molt passat de moda.

Gràcies per endavant!!
ELS ALUMNES GIRONINS ES DECANTEN CADA COP MÉS PER LA FORMACIÓ PROFESSIONAL DESPRÉS DE L´ESO
La meitat dels alumnes gironins que segueixen estudiant després de l’ESO escullen fer formació professional
Agència Catalana de Notícies

La formació professional té cada cop més tirada entre els alumnes gironins. Fa tres anys, només tres de cada deu joves que seguien estudiant després de l’ESO escollien fer un cicle formatiu i la resta es decantava pel batxillerat.

La previsió per al curs vinent és que pràcticament la meitat dels estudiants vagin a fer un cicle formatiu. L’aposta per ampliar i diversificar l’oferta i la incorporació de la formació professional dual (que permet fer formació remunerada a les empreses) són factors que, per al Departament d’Ensenyament, expliquen aquest canvi de tendència. “La formació professional ha guanyat prestigi”, ha manifestat el director dels serveis territorials, Albert Bayot.
EL 49% DELS GRADUATS EN FP A LA CATALUNYA CENTRAL TREBALLA EN ACABAR ELS ESTUDIS
Un estudi d’Inserció laboral dels Ensenyaments professionals conclou que un de cada 4 estudiants és major de 25 anys
Agència Catalana de Notícies

El 48,71% dels graduats en Formació Professional (FP) a la Catalunya Central treballa sis mesos després de finalitzar els estudis. D’aquests, un 33,78% només treballa mentre que un 14,93% treballa i estudia.
Aquesta és la conclusió principal d’un estudi d’Inserció Laboral dels Ensenyaments Professionals que ha elaborat el Departament d’Ensenyament i el Consell General de Cambres de Catalunya.
El director dels Serveis Territorials d’Ensenyament a la Catalunya Central, Josep Ramírez, ha destacat l’aposta del departament per potenciar la FP que, en el cas de les comarques centrals, s’ha vist incrementada amb vuit nou cursos.

L’estudi també conclou que un de cada quatre graduats és major de 25 anys.

En quina mesura en som responsables, a l’escola?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

si us dic que ‘índex d’abandonament dels estudis postobligatoris en els joves duplica la mitjana europea no us sorprendrà, ja ho sabíeu, no? El que potser no sabíeu és que en els darrers deu anys la xifra ha anat augmentant, a diferència de tots els països de la UE. Fins i tot la tan intervinguda Grècia ja està a tocar de la mitjana europea, valga’m Déu. En una cosa, però, som líders: tenim més universitaris que la mitjana europea, en tenim més que ningú; sense feina això sí.

Quan es miren les dades dels estudis profesionalitzadors les xifres tornen a increpar-nos: en tenim menys de la meitat. Aquí només opten per aquesta mena d’estudis el 20-25% dels alumnes quan la mitjana europea se situa a l’entorn del 45%.  En aquesta mena d’estudis l’atur se situa 15 punts per sota mitjana, que aviat està dit. El 87,4 % tenen feina a l’any d’haver-los finalitzat i d’aquests el 94% troben feina relacionada amb els estudis realitzats i, a més, el 93,2 % cobren + salari brut mitjà (22.100,86 euros).

A veure si ens hi posem d’una vegada, per favor. Els instituts malden per “tenir batxillers”, és el seu primer objectiu. Ens equivoquem de pla, ho veieu?  Faríem bé d’ocupar-nos dels alumnes que el que no els interessa és que se’ls compari, en termes de bons o dolents, amb els companys que volen “continuar estudiant”. Posem-hi seny, per favor!

Ah, quasi me n’oblidava, l’article del Sr. Cardús, COM SEMPRE, excel·lent. A veure què us sembla a vós?
Gràcies!!

Viure pitjor que els pares

SALVADOR CARDÚS

01/05/2012 00:00
De totes les calamitats socials que provoca la crisi, des del meu punt de vista, la pitjor és la impressionant taxa d’atur entre els joves. Segons l’EPA del primer trimestre d’enguany, a Catalunya l’atur entre els 16 i 19 anys és del 71,5%, i entre els 20 i 24 anys, del 48,1%. La mitjana per a tots els grups d’edat és del 24,4%. Les conseqüències immediates potser no són la dada més greu, perquè poc o molt els més joves encara compten amb el suport familiar, i en aquestes edats es poden refugiar en les institucions formatives. En canvi, a mitjà i llarg termini pot derivar en una situació dramàtica ara com ara difícil de preveure.
DADES COM AQUESTA semblen confirmar la idea que ara es va repetint amb insistència: “Per primera vegada, els fills viuran pitjor que els pares”. Tanmateix, el pronòstic és força més antic que no pas la crisi que ara patim. La primera vegada que ho vaig sentir dir en un auditori ampli va ser en una conferència del llavors president Jordi Pujol de pot fer ben bé quinze anys. Llavors, lògicament, Pujol no es referia a aquest dramàtic atur juvenil sinó a qüestions més de fons derivades de la insostenibilitat del model de benestar en què estàvem instal·lats. En aquells moments el pronòstic es limitava a suggerir que els nostres fills no podrien seguir vivint en un model de creixement il·limitat, amb serveis i béns materials cada vegada més generosos. I vaig tenir la impressió que gairebé ningú no es donava per al·ludit.
ARA, QUAN TOT AFAVOREIX la comprensió d’aquella vella idea, crec que és convenient mantenir el doble pla de reflexió. D’una banda, el del dramatisme de la manca d’ocupació en l’edat més productiva de la persona, quan es forja la solidesa d’una cultura de treball i just quan hom construeix una perspectiva de vida orientada al futur. Que alguns titulats universitaris i joves ben formats professionalment trobin oportunitats a l’estranger no hauria de ser vist necessàriament com una desgràcia, certament, ni que la sortida sigui forçada. Però això no resol la situació de la majoria que, per raons diverses, no poden emprendre aquesta via. A més, la manca d’expectatives de trobar feina posa en qüestió tot el sistema formatiu, universitari i professionalitzador, que ni pot planificar l’oferta en funció de necessitats futures, ni pot ignorar que està abocant milers de joves al no-res laboral.
D’ALTRA BANDA, HEM DE RECORDAR que més enllà de la crisi actual, o més ben dit, com a causa de fons d’aquesta crisi, hi ha hagut un model de creixement artificiós en què no hauríem de tornar a caure. L’expectativa d’un benestar material il·limitat i aconseguit amb poc esforç sustentava la idea de progrés social i ens ha dut al col·lapse actual. En el seu moment, dir que els fills no viurien tan bé com els pares no hauria d’haver-se entès com un mal averany. Tot el contrari: ho hauríem d’haver entès com un esperó per buscar altres models de benestar no basats en el consum de béns materials, en els excessos de despesa energètica o en l’ús abusiu i irresponsable dels avantatges de l’estat del benestar. Ho escrivia fa gairebé un any Melcior Comes: “El més i millor mancat de qualsevol sentit de realitat és el que ens ha portat ara almenys i pitjor “. Efectivament, una paradoxa més d’aquelles que els sociòlegs coneixem com a “conseqüències no intencionades de l’acció social”. I, en aquest sentit, estic en desacord amb el sociòleg Michel Wieviorka, que en una entrevista a La Vanguardia (18/6/2011) considerava un fracàs que els fills ja visquin pitjor que els pares. No: el fracàs ha estat no haver sabut posar les expectatives de benestar nostres i dels nostres fills fora del creixement exclusivament material. Si ho haguéssim entès bé, no hauríem acabat amb un autocompliment de profecia tan dramàtic com aquest.