Category Archives: escola

Sortim al pati?

02dibuix

Imatge del bloc El pati que volem, escola Colònia Güell

A l’atenció de la Directora/ Director

Benvolgut, volguda,

Tot caminant a tocar d’un parc, no fa gaire dies, vaig fixar-me en l’àrea de joc per als més petits. Una mena d’estructura de plàstic, fusta i metall de colors molt vius. Estava col·locada damunt d’una superfície de lloses de cautxú premsat de color vermellós i, a més, tot el recinte, com no podien ser d’altra manera estava degudament delimitat per una tanca de fusta d’uns 80 cm. d’alçada. Completava la instal·lació un gronxador i un parell de bancs per a persones adultes. Vaig pensar en la calor que hi deu fer el mes d’agost i, també, en quines possibilitats de joc oferia als infants tot plegat: ben poques, a banda de pujar i baixar, és clar. Això sí, tot plegat devia tenir tots els permisos, llicències i homologacions. de la Unió europea.

http://www.coeticor.org/pdf/newsletter_agosto2010/guia_parquesinfantiles.pdf

Em va venir al cap una proposta que feia en Francesco Tonucci: “Preguntin als usuraris què volen en una àrea de joc i com la volen”, “No pensin per ells”. Cada dia hi ha menys espais amb terra per fer clots, pastetes i pastissos de fang i fulles. I no parlem d’amagar-se, de sortir de l’angle de visió dels adults.

Tot sovint les llars d’infants i les escoles em demanen el parer sobre els patis i la seva organització, sobretot pel que fa al dels més petits: quin tipus de materials s’han d’utilitzar, quines normes de seguretat han de complir… Com més va més segur estic que hauríem d’anar molt amb compte a l’hora de pensar els nostres patis: és dels espais més importants del centre, el que més pot oferir per assolir la 8a competència, la d’autonomia i iniciativa personal. En quina altra situació escolar li serà permès decidir? Tot just deu fer uns cinc anys que hi comença a haver equips de mestres que es pregunten per la raó d’una paradoxa: Deixaríem dues hores i mitja setmanals de treball a les aules sense pensar-hi gens ni mica? Si ho multipliqueu per trenta tindreu les hores que la majoria d’infants dels parvularis es passen dins del que anomenem “patis”al llarg d’un curs escolar.

Quan busques la definició de “pati en el Diccionari de l’IEC et cau l’ànima als peus: espai inútil, ple de mals endreços, vet-ho aquí. La majoria dels nostres espais exteriors estan pavimentats i, en general, tenen poca vegetació. D’espais “privats”, ni un. De taules per esmorzars amb els amics tampoc; us imagineu que cada dia us fessin esmorzar drets i sols? Doncs això és el que proposem a la majoria de canalla de cinc anys i a tots els d’educació primària.

Diumenge passat el telenotícies va oferir un “dos minuts” dedicats als nous projectes de pati que han iniciat alguns centres. Com a mostra s’esmentaven els de l’Escola Roser Capdevila de Polinyà i el de l’Escola Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló; d’aquesta última no fa gaire dies em mirava el seu bloc i vaig quedat impressionat. En el TN s’explicaven els seus projectes, la implicació de les famílies i dels alumnes: vet-ho aquí un prjecte de centre, de veritat. No cal dir que també es va donar veu a les dues persones del país que, ara mateix, estan fent més per millorar la qualitat educativa dels espais exteriors: la Carme Cols i en Pitu Fernàndez. Des d’aquí una abraçada, forta.

Mireu, si el tema “us pica” us recomano que doneu un cop d’ull al seu web: El safareig. A dins hi trobareu una relació d’experiències de centres que comencen a caminar en la millora de la qualitat d’aquests espais:

https://elnousafareig.wordpress.com/

Si us animeu, doneu un cop d’ull a la feina que han fet, i estan fent, a l’Escola Colònia Güell

http://es.slideshare.net/acalvis/el-pati-que-volem-escola-colnia-gell-40694428?qid=75758a7e-9ae3-486a-b420-7816e68dc959&v=default&b=&from_search=1

http://www.gencat.cat/mediamb/butlleti/bev/graf_but71/projecte_colonia_guell.pdf

I si encara us n’han quedat més ganes gaudiu amb el “Relat d’una transformació” de l’Escola Castell de Farners:

https://sites.google.com/site/naturaalpati/pati-cicle-inicial

I vós com ho teniu tot plegat? N’heu parlat alguna vegada? Potser us agradaria posar el vídeo del TN al vostre claustre i començar a parlar-ne…

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/patis-de-les-escoles-fets-entre-tots/video/5563017/#.Vj92VukS1cg.facebook

Ei, com sempre, però, a criteri vostre!!

Una cosa porta a l’altra… i fins quan?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
no sé si sou dels que seguiu el programa de TV3 “Economia en colors”, del Professor Xavier Sala Martin, jo no. És un programa que, en vuit capítols, intenta apropar l’economia al comú dels mortals, tot posant color a una disciplina grisa per naturalesa. “En colors” se’n diu perquè en Sala Martin, a cada programa, s’engipona una de les seves americanes de coloraines que el treuen directament de l’anonimat. Un dia però, un bon amic, en Biel Ferrer, em va fer arribar l’enllaç del segon capítol, el taronja, que portava per títol: On són els nens de desembre? Me’l vaig mirar i he de confessar que el temps em va passar de pressa, molt. Us recomano que us el mireu, si voleu, i teniu temps, és clar:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/economia-en-colors/taronja-on-son-els-nens-de-desembre/video/5555842/

Em va interessar, particularment, una idea: “L’escola s’està equivocant en l’orientació del focus”. L’escola (El sistema educatiu en el seu conjunt, també l’universitari) està massa interessada, encara, en la memorització de dades, la retenció de coneixements i l’ensinistrament en càlculs matemàtics. Aquesta tesi es defensa gairebé sola. Avui dia l’escola no hauria d’entrenar les criatures en fer tasques que les màquines fan més ràpid, i millor, que els humans. Els ordinadors emmagatzemen, processen i recuperen informació en unes quantitats, i a una velocitat, que mai podrà fer el cervell humà; el mateix podríem dir a l’hora de fer tota mena de càlculs numèrics. Els ordinadors, en això, són molt millors que nosaltres i cada dia ho seran més. L’interès de l’escola s’hauria de situar en allò que mai podran desenvolupar les màquines: crear, imaginar, idear, resoldre conflictes, cooperar, analitzar casos, interpretar… Ens estem equivocant, sens dubte. Només cal que mirem a on va a petar l’escolaritat obligatòria: a les PAU!

Ara bé, també és cert que, des de fa temps, hi ha centres educatius que estan intentant canviar el rumb. Tenen molt de mèrit perquè quasi tot els va en contra: la inèrcia del sistema, una administració obsessionada en el control, el gran capital i, fins i tot, les famílies dels alumnes. Si us hi fixeu, l’escola és l’única institució a la què no se li demana innovar i que es converteix en sospitosa quan intenta fer-ho. Vivim en una immensa paradoxa: volem que els darrers avenços en enginyeria, en medicina, en mecànica, en agricultura, en construcció arribin de seguida a les nostres vides per poder-nos-en beneficiar. A l’escola, en canvi, no se li demana que “aprofiti tot el que se sap per millorar-la”, té una tendència quasi congènita a la regressió. Se sap que la clau de l’economia són les idees, no els béns materials, però…Per què ens passa això?

Doncs bé, l’Escola Sadako de Barcelona és un d’aquests centres que “intenta canviar el rumb”, que intenta fer les coses de manera diferent. Des de fa uns cinc anys està immersa en un replantejament profund de les maneres de treballar dels alumnes i dels mestres. Enguany ha estat un bon any per a ells: han estat reconeguts per dues institucions importants, una del país i una de més enllà dels Pirineus. Han rebut del 1r Premi d’Educació de la Fundació Cercle d’Economia i de la Fundació La Caixa. El primer guanyador del qual (2008) va ser l’Institut El Pedró de l’Escala i a l’any següent l’Institut Escola Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d’Anoia. Quan aneu al web de l’Escola us adonareu que té un altre aire: a primera plana no hi ha festes, celebracions i viatges, no, hi ha “feina feta o en construcció”:

http://escolasadako.cat/

El segon guardó que han rebut ha estat reconeixer-los com una de les 4 escoles Changemaker de l’Estat. Aquesta qualificació l’atorga la Fundació Ashoka, és un reconeixement que posa en valor el procés de transició educativa que progressivament està desenvolupant l’escola . Ashoka és una Fundació que pretèn configurar una xarxa mundial d’escoles que eduquen en habilitats com l’empatia, el treball en equip, la creativitat i la resolució de problemes. Escoles que siguin innovadores, amb projectes singulars que s’hagin adaptat a les necessitats educatives actuals i puguin servir de referent a altres institucions escolars en el seu procés de transformació educativa. Les Changemaker són escoles que en el seu ADN incorporen el lideratge, la implicació i el compromís.

CM_logos_plural_colour_03

http://spain.ashoka.org/ashoka-espana

El diari “ara” en el suplement “Criatures”, esplèndid, va aturar-se en l’Escola Sadako, el dia 5 de setembre d’enguany. La senyora Marta Espar li va dedicar un bon article en què donava veu, entre d’altres, al seu director, en Jordi Musons. El Director esmentava tres elements que, a parer seu, dificulten la generalització del processos d’innovació i transformació del món educatiu:

Una administració que segueix reduint l’autonomia dels centres.
Uns currículums massa tancats
La itinerància anual del 20%-30% del professorat del sistema públic.

Coincideixo en els dos darrers. Tenim uns currículums desproporcionats (l’altre dia vaig haver de treballar amb el de matemàtiques d’educació primària: em va sortir una taula de tres columnes de 13 pàgines, amb lletra de cos 10!!). Aquesta “itinerància anual” de professorat del sistema públic provoca que ara mateix sigui l’escola concertada la que estigui tirant de la innovació (penseu, per exemple, en el cas dels Jesuïtes). On no estic d’acord amb el director de Sadako és en l’argument de l’autonomia: que l’administració colla els centres? Sens dubte! Que ho voldria regular “tot”? Totalment d’acord! Ara bé, ho fa perquè “li deixem fer” i no exercim els nostres drets: llegiu a fons la Llei 9/2008 d’educació i els Decrets 102 i 155 de 2010 (d’autonomia de centres i de direccions) i veureu que el marge de maniobra podria ser molt més ampli, enorme, si volguéssim acceptar el repte, però no volem. Acceptem de ser dependents per desresponsabilitzar-nos, potser?

M’aturo aquí, per avui, us deixo amb l’article per si el voleu llegir, a veure què us sembla, què us suggereix.

I, per cert, com ho teniu això de la innovació en el vostre centre? Els mestres encara fan classe “explicant”? Els alumnes encara els teniu arrenglerats, i sols? El silenci encara es venera? Ens hi hauríem de posar, no? Va!!

El país compta amb vós, no en dubteu.

Gràcies!!

ARA DIARI. 05/09/2015
http://www.ara.cat/suplements/criatures/Escoles-punteres-Innovacio-educativa-lADN_0_1425457448.html

ARA CRIATURES

ESCOLES PUNTERES: INNOVACIÓ EDUCATIVA A L’ADN

MARTA ESPAR
No està a Hèlsinki, sinó al barri de Vallcarca de Barcelona. Però en cinc anys ha esborrat del mapa les aules estructurades en forma de classe magistral. El professor no dirigeix la classe des de dalt, sinó que acompanya els alumnes en les seves investigacions i aprenentatges. L’Escola Sadako, un centre concertat tradicional creat el 1968, ja fa cinc anys que no segueix llibres de text, sinó seqüències didàctiques en què les matèries tenen una presència transversal: el medi es barreja amb les matemàtiques i es comunica en anglès, català o castellà, complint amb les hores que marca la llei. I les noves tecnologies són una eina de pes.

L’estudi memorístic hi té un espai, però no és la base de l’aprenentatge. Els alumnes treballen en grups cooperatius de 4, als quals, a partir de tercer de primària, se’ls assignen rols, com ara coordinador, secretari, encarregat de multimèdia, investigador, etc. També a partir d’aquest curs aprenen a aplicar el mètode científic per resoldre preguntes i després practiquen la comunicació dels resultats, però des de P-3 fer-se preguntes és un motor principal del projecte educatiu.

No hi ha exàmens en el sentit tradicional del terme, però a les competències bàsiques de 4t d’ESO del curs passat els alumnes han tret resultats similars o superiors a la mitjana catalana. A més, el pes que dóna l’escola a l’educació emocional, la meditació, la filosofia o la reestructuració dels espais d’esbarjo per educar en el lleure facilita que els nanos es facin hàbils en processos molt difícils d’avaluar i que serveixen per a la vida, no només per al batxillerat o la universitat: expressar-se bé, tenir empatia o endinsar-se en la pròpia salut emocional.

El director de l’Escola Sadako (Escolasadako.cat), Jordi Musons, assegura que aquest mètode d’aprenentatge els fa més autònoms, amb més capacitat d’organització i empatia, i “sobretot, fa que s’impliquin molt en el procés d’aprenentatge”. I aquest any el centre ha rebut no només el Premi d’Ensenyament del Cercle d’Economia i L’Obra Social La Caixa, sinó també un reconeixement internacional: la Fundació Internacional Ashoka els ha distingit com una de les quatre Escoles Changemaker (agents de canvi) d’Espanya.

Transformació
“Sadako és un gran exemple de com és possible transformar una escola tradicional de manera integral gràcies a l’obstinació i la visió d’un equip compromès. És un exemple que aquest canvi comporta un procés decidit i requereix molta dedicació, però és possible”, explica David Martín Díaz, responsable de joventut i educació d’aquesta fundació que distingeix i dóna recursos a projectes d’emprenedoria social. “Han reformat el centre a nivell arquitectònic i de disseny, han repensat la seva pràctica docent i d’avaluació, han modificat les seves maneres de relacionar-se amb l’entorn i el barri -introduint aprenentatge-servei o assignatures com emprenedoria- perquè els nois i noies prenguin partit per millorar el seu centre o barri, han revisat la seva metodologia pedagògica, s’han arriscat amb assignatures com educació emocional o el seu projecte de filosofia per aprendre a pensar millor des de primària”. A més, segons Martín Díaz, també han investigat i estan molt al dia de les tendències i pràctiques que puguin ser utilitzades en el seu context: “Porten la innovació educativa en el seu ADN”.

Però, com va començar aquesta història? Musons narra que fa cinc anys van començar a substituir els llibres de text per llibres de text digitals i van descobrir que encara els aportaven menys, i que el que necessitaven era elaborar materials propis. La implicació del professorat es va fer imprescindible per elaborar seqüències didàctiques a través de les quals dos cotutors presents a l’aula guien els nanos en l’aprenentatge. I cada any, des de llavors, han anat introduint canvis gràcies també a la complicitat amb els pares i la bona reacció dels alumnes. Al principi va haver-hi algunes reticències, segons detalla Betona Comín, mare de dos alumnes i presidenta de l’AMPA, però de seguida “vam anar comprovant també que els resultats acadèmics han millorat molt”.

La implicació dels pares
I és que, com comenta Comín, “el que és nou i diferent sempre genera por al principi, però l’escola ha fet una gran tasca didàctica perquè els pares puguem acompanyar els nostres fills en el procés d’aprenentatge”. “Abans només adquirien coneixements, ara també es preocupen perquè adquireixin actituds”, afegeix la presidenta de l’AMPA, que també és pedagoga.

¿Sadako és una gota en un mar immens? Musons fa crítica constructiva: “En molts casos, s’està donant una formació que no té context i que està aïllada de les necessitats actuals; totes les professions s’estan reinventant menys la nostra, la de mestre”. Però també mostra optimisme: a Catalunya, segons el director de Sadako, hi ha molta voluntat de canvi per part de molts centres, i els que empenyen la transformació són sobretot els pares joves, per als quals el model tradicional ja no és vàlid. Però Musons lamenta que l’administració segueixi reduint l’autonomia dels centres i assegura que altres països, com els escandinaus, Alemanya i Holanda, tenen currículums molt més oberts que els d’aquí.

L’altre obstacle és l’aplicació de nous processos de transformació a l’escola pública, on es fa més difícil perquè cada any hi ha una itinerància del 20%-30% del professorat. “Efectivament, la concertada ara mateix està tirant de la innovació, mentre que l’educació pública ho té més difícil”, confirma el responsable d’Ashoka. “La pressió de l’administració condiciona molt i varia segons la comunitat autònoma i l’inspector de zona. Però també hi ha bons exemples d’escoles públiques capaces de mantenir el seu projecte de centre independentment de la política educativa de torn, com el CEIP Amara Berri a Euskadi, que també ha sigut escollit com a Escola Changemaker. “Al final les escoles són persones, equips directius i docents amb la seva visió del món i de la seva feina, i aquesta és la clau de la transformació. En aquest sentit, la pública té el problema de no poder mantenir els seus equips any rere any”, afegeix.

A Ashoka ja estan immersos en la següent fase de reconeixement per a les pròximes escoles i al gener esperen tenir-ne 4 o 6 més per sumar a la xarxa. De moment, en tenen 18 de preseleccionades, anuncia Martín Díaz, i 13 són públiques.

Ens agradi més o menys, tard o d’hora, ens hi trobarem

A l’atenció de la Directora, director

Benvolgut, benvolguda,
vull pensar que esteu reposant, en la modalitat que estimeu més oportuna. No sé a vós, però a un servidor la Setmana de Pasqua sempre li ha agradat: ajuda a fer el trajecte del Nadal a l’estiu, altrament massa llarg. El comú dels mortals, avui dia, se la prenen com una setmana més de vacances; molt diferent de quan jo era petit: totes les Esglésies obertes nit i dia, totes les imatges tapades amb draps de color lila, famílies itinerant pels diversos establiments per veure els “Monuments”, processons tothora. Potser, per una raó d’edat, no enteneu res del que us dic, per tant ho deixo aquí i torno on era: la setmana de descans.

Som molts els que ens reservem el temps de descans per afrontar lectures de més pes, literatura o pensament depenent de les preferències de cadascú. Per tant, com que la pressió de la gestió diària del vostre centre ha desaparegut, us convido a llegir una “entrada llarga”. Fa dies que la vaig cuinant, l’he deixat reposar per valorar si, finalment, la feia o no. Goso proposar-vos-la perquè, ens agradi més o menys, hi estem abocats, tots.

Suposo que esteu al cas que els “Jesuïtes” estan iniciant un canvi molt profund en alguns dels seus centres educatius. Que els Jesuïtes són gent intel·ligent ningú, que tingui dos dits de front, ho posa en dubte: abans de prendre una decisió s’ho deuen haver pensat i repensat, parlat i reparlat. Com sabeu, d’ençà de la seva creació a meitats del S. XVI, la Companyia de Jesús, ha rebut més cops que una estora. El fet de ser una Prelatura i de formular un vot d’obediència més que la resta d’ordres religioses (Obediència al Papa de Roma) sempre els ha portat molts problemes. Aquesta ordre, de fet, fou la que va impedir que la Reforma de Luter i Calví baixessin cap a la Mediterrània; altrament seríem, i viuríem, diferents. Al llarg del segle XVIII tothom els tenia el dit a l’ull: les monarquies absolutistes, els il·lustrats, els liberals, els conservadors, tothom. Aquesta situació els va portar a quasi desaparèixer. No ho van fer, però, van sobreviure amagant-se ara aquí, ara allà, sobretot a Nord-Amèrica. Un exemple? La Universitat catòlica més antiga dels USA és seva, la de “Georgetown, a Washington D.C (diria que fou aquí on el Sr. Aznar hi predicà una conferència (?), no?).

De quan era jove tinc molt clara la imatge del “General” de l’època: el Padre Arrupe, un home d’una intel·ligència absoluta, i també tinc el record del compromís dels jesuïtes amb la Teologia de l’Alliberament de l’Ernesto Cardenal i companyia. Tots els membres que he conegut d’aquesta ordre han estat persones molt intel·ligents i fortament compromeses, socialment i política.

Doncs bé, aquesta tropa, la dels Jesuïtes, ha decidit que volen canviar la manera de treballar en els seus centres educatius: volen “fer classe” d’una manera diferent, vaja. No ho faran corrent i de pressa, no és el seu estil. Ho faran a poc a poc, valorant pros i contres, ajustant i reajustant. Se’n sortiran, no en tinc cap dubte. Nosaltres ens ho podrem mirar amb més o menys interès, però diria que tots estem abocats a transitar per aquest trajecte: la institució escolar, tal com l’hem conegut fins ara, ja no pot donar respostes formatives eficients, i eficaces a les necessitats de la nostra societat. Ells ho veuen clar i han decidit no quedar-se plegats de braços. De fet, no s’inventen res. Fa força temps que les ments més preclares ho vaticinen, un exemple:

Pienso que hace falta interrogarse sobre la obsolescencia del modelo tradicional que constituye la clase, es decir, un grupo de unas 30 personas que hacen la misma cosa al mismo tiempo y dentro del cual hay extremadamente poco trabajo de acompañamiento individual. La clase fue perfectamente adaptada al sistema escolar a finales del siglo XIX. Hoy, la clase se ha convertido en un freno a la evolución del sistema escolar…
(Entrevista a Philippe Meirieu. Judith Casals Cervós, periodista. Cuadernos de Pedagogia, nº 373, novembre 2007)

Us proposo, doncs, la lectura de tres informacions que, relacionades amb aquesta intenció del Jesuïtes, han aparegut en els darrers dies: Us ajudaran a fer-vos cabal de la dimensió del que es proposen:

Entrevista amb el director adjunt de Jesuïtes Educació.
10 idees per entendre el canvi en les escoles dels jesuïtes
Els jesuïtes revolucionen l’aula

Personalment no em vull posicionar, en aquest moment, ho deixo per un altre dia si no us importa. Només us voldria fer tres destacats abans d’iniciar la lectura: la qüestió lingüística, la resposta de la nostra Consellera el dia que li van anar a presentar el projecte i una de les intervencions del Sr. Gregorio Luri

– Amb quina llengua ensenyeu?
– Fem un 33% en anglès, que voldríem que creixés, un 15% en castellà. I un 52% en català.

– Quina ha estat la reacció del Departament d’Ensenyament?
– Li vam presentar a la consellera i ens va dir: ‘ens sembla molt bé, però sobretot, documenteu-ho, que l’inspector no tingui la sensació que feu el que us dóna la gana’. A nosaltres no ens costa res de fer-ho. Ja ho fèiem nosaltres sols. I he de dir que els inspectors que tenim estan entusiasmats. Sé que els inspectors diuen que hem provocat un gran debat entre els inspectors de l’estat. Alguns diuen que és una operació de màrqueting. Ja ho sabíem que passaria això. Si fos operació de màrqueting, ho faríem a tot arreu. I no. A poc a poc i bona lletra. De mica en mica. Canvi profund que ha vingut per quedar-se.

“Mai hi ha hagut un model d’escola. Per la seva essència l’escola és disconforme amb ella mateixa. L’escola autocomplaent és la que fracassa”. (Gregorio Luri, filòsof)

A veure què us semblen?

Pepe Menéndez: ‘En el sentit clàssic no hi ha exàmens, no’

Entrevista amb el director adjunt de Jesuïtes Educació
http://www.vilaweb.cat/noticia/4236702/20150322/pepe-menendez-sentit-classic-examens.html
Andreu Barnils

Pepe Menéndez (1956) és director adjunt de Jesuïtes Educació i un dels homes responsables del canvi pedagògic que la insitució dels jesuïtes està introduïnt a les seves escoles des de fa uns mesos: sense exàmens, sense assignatures i donant una gran importància al treball col.laboratiu. Un canvi de paradigma radical protagonitzat per una de les institucions pedagògiques més importants del país. De moment els jesuïtes apliquen els canvis a 5è de Primària i 1r d’ESO a tres centres, i a P3 a quatre centres, però l’objectiu és estendre-ho a la resta de xarxa. És el que en diuen Horitzó 2020. En aquesta entrevista Menéndez explica el perquè d’aquest canvi, on han trobat la inspiració, i quins són els avantatges de canviar la manera no d’ensenyar, sinó d’aprendre.

—Desapareixen les classes magistrals.
—No del tot. Es situen en el percentatge que han d’estar: un 4%, 5% sí que són classes magistrals. La resta, no. Parlem de classes magistrals de potser vint minuts. I sovint és un alumne qui fa aquesta intervenció. El professor hi és i pot matisar, però hem comprovat que el llenguatge d’un alumne entra més.

—No hi ha horaris. De 08 a 09, matemàtiques. De 09 a 10, Geografia. Això cau.
—Exacte. Això ha desaparegut radicalment. Nosaltres treballem per projectes, no amb assignatures clàssiques. Per exemple, un projecte que ha tingut molt èxit: organitzar un congrés de meteorologia a primer d’ESO. I en aquest projecte és on expliques Ciències, Anglès, Matemàtiques. Vinculem el projecte a l’aprenentatge de competències i continguts.

—El professor explica i l’alumne aprèn.
—No. El que es vol és centrar l’acció de l’escola en l’aprenentatge, i no en l’ensenyament. Hem introduït de manera radical un canvi de mite: ‘Jo explico, i tu aprens’. Aquest mite cau. De fet, els grecs no el feien servir. Els grecs no era ‘jo explico i tu aprens’. Els grecs era ‘jo parlo, t’interpel.lo, i tu em respons. I quan respons, aprens’. La visió més industrial és ‘jo parlo i tu aprens’. Això ja sabem que no és cert. Aprenem millor a partir de les coses que faig, no de les que rebem. Aprenem a partir d’experiències que ens afecten per curiositat. O per emoció. Hi ha alumnes que s’emocionen davant un instrument de laboratori, i altres davant d’un poema. Buscar l’aprenentatge de l’alumne, i no tant l’ensenyament del professor.

—No hi ha un professor a l’aula. Sempre són tres.
—Excepte en casos especials, com educació física, per exemple. Però sí, els grups els porten tres professors junts. Mai hi ha un professor sol pilotant un projecte. De professors en tenim sempre de dos perfils mínim: un de científico-tècnològic, i l’altre humanístic. I les aules, que abans eren d’un professor per cada trenta alumnes, també han caigut. Hem tirat envans a terra, hem fet espais immensos, hem unit els alumnes en un sol espai, amb tres professors dins l’aula.Hem canviat l’estètica i la funcionalitat de les aules

—Desapareixen els pupitres individuals.
—Sí. Són taules rodones que es poden muntar i desmuntar. Si cal, però, els diem ‘ara seieu individualment per llegir, o escriure’. Els nens no troben a faltar ‘la meva taula’. ‘La meva cadira’. Perquè no la tenen enlloc. A casa tampoc la tenen. Home sí, la taula de l’habitació. Però molts nens estudien al menjador. I nosaltres diem a la família que no és dolent que estudiïn al menjador. Els ordinadors han d’estar al menjador, no a l’habitació. Per exemple: per què un nen ha de llegir ben assegut? Per què no pot llegir mig tombat al sofà? Qui ho ha dit? Els metges a mi m’han dit com a tutor: si cada nit t’estiressin els ossos a la nit, i el teu cos s’anés engrandint, engrandint, com et sentiries? Com seuries tu? Això és l’etapa d’un adolescent.

—No hi ha deures a casa.
—No. Els deures es fan a l’escola. És la inversió de l’enfocament. Tradicionalment es deia que l’escola era la font de coneixement on el professor explica. I els problemes els fas a casa. Ho hem invertit. En molts casos el professor diu: ‘Necessito que busqueu això. Que llegiu allò perquè demà farem un exercici pràctic’. I els deures que fèiem a casa, ara els fem a l’escola. És a l’escola on l’alumne té el professor per preguntar dubtes. Ara tenim alguns alumnes que ens demanen quedar-se una hora més a l’escola per acabar feina.

—No hi ha exàmens.
—L’avaluació es fa a fonamentalment a través del projecte. Ets periodista, per exemple. Doncs no cal que facis un examen. Dius ‘redactem una notícia’. I fent-la ets capaç de valorar. Sobre el projecte, sobre la feina, valores. Quan diem que els exàmens han desaparegut, diem que han desaparegut la importància que tenen dins el sistema. Fins ara l’examen era un 40%, 50% de la valoració. Al batxillerat és el 60% o el 70%. Ara aquesta centralitat ha desaparegut. Dit això, el professor sí pot dir: ara vull que feu una prova concreta com una redacció, per exemple. Això un alumne en diu examen. Però de fet és una redacció. En el sentit clàssic no hi ha exàmens, no. Els alumnes aprenen sense haver de demostrar els seus coneixements i competències mitjançant exàmens.

—Els nens decideixen quan van al pati.
—Passa algunes vegades. No estava previst. En un moment donat te’n adones que els nens et diuen que han d’acabar això i volen deu minuts més a l’aula. O al revés: el professor nota que els alumnes necessiten sortir al pati ara mateix. Ha passat d’una manera natural.

—A veure: què hi guanyeu fent tot això?
—Molta connectivitat amb el seu interior i desig d’aptendre. La connexió. En els pocs mesos que portem hem vist l’actitud pro activa de l’alumne i la seva connexió amb l’aprenentatge. Si tu em demanes, ‘saben més Matemàtiques?’ Et diré ‘espera que acabi el curs’. Fins i tot, ‘espera que passin dos anys’. Puc tenir intuïcions. Però encara és aviat. Jo no podria anar a un congrés de pedagogia i dir ‘saben més llengua’. Encara no ho sé. Sí que puc dir que la connexió de l’alumne és radical. Per què? Perquè és un ambient súper relaxat. Menys centrat en l’ordre i la disciplina. Per exemple, la conflictivitat és quasi nul·la. Per comparar: nosaltres tenim escoles que fan el sistema tradicional, i escoles que fan el nou. Si en una escola tradicional, en aquests moments, tenim una mitjana de quaranta conflictes (expulsats de classes, haver de trucar els pares, etc.) a les altres escoles és zero. És que és molt fort. Zero! Si ens ho arriben a dir al començament, no ens ho creiem. Per què? Perquè tres professors en una aula ja veus com van les dinàmiques. Però si ets un sol professor i trenta alumnes davant, l’únic que pots fer és cridar: ‘Menganito, que t’envio fora!’ Amb tres professors pots preveure, i parlar amb l’alumne abans que esclati el conflicte.

—Els nens i les nenes s’adapten de manera diferent?
—No. No les hem vist. Jo ara et responc de l’observació que he fet. En general les nenes maduren abans. Sempre se senten més cridades a un canvi les nenes que els nens. Sempre són més proactives. Els nens són més gregaris. Esperen a veure què diu un, què diu l’altre. Més condicionats pel grup. Fins als 18 anys passa, això. És quasi una regla universal. Jo diria que ara tot queda més diluït en el bon sentit. Diguem que el comportament habitual ara queda més reduït.

—A qui li ha costat més el canvi?
—Curiosament els primers dies els més descol·locats eren alumnes que treien més bones notes. Els vam canviar les normes, les regles. No era el número 1, jo? I l’examen, on és l’examen? Però de seguida s’hi han sumat. S’ha de dir. De seguida. Però els primers dies, descol·locats.

—No teniu por que l’individu quedi diluït en el grup?
—No. Un treball en grup ben fet requereix treball individual. Els professors ensenyen això. Fixa’t: ara els alumnes parlen més en públic, cosa que requereix atreviment individual i perdre vergonya. Crec que el treball col·laboratiu es recolza en el treball individual. Crec que en el sistema individual, quan es treballava en grup, sí que es diluïa. El treball en grup era un bolet. Ara no.

—Sobta que els Jesuïtes, paradigma de la competència i jerarquia, apliqui tot això.
—A vegades sí que es diu que l’ensenyament dels jesuïtes és molt competitiu. Jo sóc exalumne dels Jesuïtes de Sarrià. Però això ha anat evolucionant molt. I a vegades és cert que són les mateixes famílies que t’ho pregunten: ‘El meu fill té sentit competitiu? Vol ser el primer?’ Jo responc que és possible que el tingui. Però nosaltres no li cultivem, no.

—Com ha estat la reacció de la resta d’escoles de jesuïtes del món?
—Alguns jesuïtes ens vénen a veure i estan entusiasmats. D’altres estan a l’expectativa. El novembre de l’any passat vam organitzar un seminari, ‘Espiritualitat i pedagogia’, i va venir gent de tot el món. Vuitanta persones. El delgat de tot el món, un colombià, està entusiasmat amb tot això i volia que ho expliquéssim. I tots vam compartir el diagnòstic: no estem responent al segle XXI i l’alumne tendeix a la desconnexió a l’escola. Són necessaris els canvis. Els vam ensenyar el què fèiem. I escolta, gran rebuda. Parlo d’escoles d’Àfrica, Àsia, els Estats Units, de Sud-amèrica. Podríem fer un mapa del món: els de l’Índia, entusiasmats. Sud-amèrica, entusiasmats. EUA, no tant. Però Boston, entusiasmats! Una cosa que ens va donar força, és que el que estem dient està molt acceptat. El nostre diagnòstic tenia un element místic: les nostres escoles no estant només perquè els nostres alumnes siguin bons en Matemàtiques, Llengua o Ciència. Estant perquè siguin persones en un projecte integral. Que vulguin transformar el món. I això amb el sistema tradicional, no ho estem aconseguint

—Perdoneu: que vulguin transformar el món?
—Sí. Això diem. És un desig. Ens hem trobat en aquests anys de crisi que alumnes amb expedients boníssims, que van a la Universitat amb notes excel·lents, després els pares ens diuen: ‘el meu fill està perdut i es pensa que algú l’ha enganyat. Grans notes però ha de marxar a l’estranger a buscar feina’. Tot això ens ha fet pensar. Després de la II Guerra Mundial hi ha allò de Sartre: ‘Déu ha mort i l’home està condemnat a ser lliure’. Doncs el segle XXI resulta que posa a la persona condemnada al seu propi projecte. Molt més a la intempèrie. I nosaltres diem que no estem preparant els alumnes per un món a la intempèrie. Pensem que una persona a la intempèrie que tingui valors i criteri intern (religiosos o no) és una persona que de manera lògica lluitarà per un món millor. Fixa’t, fins ara els alumnes que el sistema ha enviat a una empresa molt jerarquitzada ha pensat en el seu sou, i què poden rebre de l’empresa. I el projecte era igual. Doncs ara nosaltres treballem el projecte.

—El Sant Ignasi, els jesuïtes de Sarrià, paradigma d’escola on van les elits, també aplicarà aquest canvi?
—El Sant Ignasi és una escola de la xarxa molt implicada i compromesa amb el canvi. És conegut que hi ha persones que retenen àmbits de poder que han estudiat als jesuïtes, probablement no tantes com abans. I el nostre desig és que es noti que una persona ha estat influïda per l’educació dels jesuïtes.

—Heu buscat exemples de l’escola pública?
—Hem buscat exemples i hem parlat amb gent de la pública, sí. Però ens hem inspirat més en persones que tenen idees que no en projectes concrets, tant de l’escola pública com de la concertada. La nostra idea és que els petits canvis no faran canviar el sistema. Fer que els alumnes facin treball cooperatiu un dia a la setmana, no serveix. No m’interessa gens el debat públic contra concertada. He vist coses a la pública meravelloses, i a la concertada, horroroses. Jo crec que moltes escoles públiques demostren que es poden fer coses interessants.

—El debat pública versus concertada és un clàssic
—Aquest debat em cansa. És un debat que no centra la qüestió central de la millora de l’educació. Com deia, jo he vist el cas d’escoles públiques amb projectes innovadors. Hi ha grans exemples. El nostre cas és particular perquè estem canviant una xarxa d’escoles, no només una escola. Hi ha gent que ens diu: en uns dos mesos et canvio una escola. Nosaltres no podem fer-ho, això. Nosaltres som una xarxa d’escoles, i no la podem canviar en tres mesos. Necessitem anys perquè volem implicar i sumar al canvi a tota la comunitat educativa

—Els jesuïtes del País Valencià també ho faran?
—S’hi han interessat moltíssim. Hi ha escoles de jesuïtes a València, Alacant, Gandia i Mallorca. Els jesuïtes estem en una sola província religiosa a tot Espanya, i nosaltres estem dins d’un mapa que coincideix amb la geografia dels Països Catalans. En diem la zona est. Aquesta zona ha mostrat molt interès. Una de les escoles on vam trobar més inspiració és de Madrid: el Padre Piquer, amb un 80% d’immigració. Ja fa anys que van decidir tirar envans a terra, i treballar la interdisciplinarietat. Ens vam inspirar. Què veiem ara? Que hem inoculat un virus. Les escoles trigaran més o menys, però la resposta de les famílies és tan alta!

—Amb quina llengua ensenyeu?
—Fem un 33% en anglès, que voldríem que creixés, un 15% en castellà. I un 52% en català.

—Quina ha estat la reacció del Departament d’Ensenyament?
—Li vam presentar a la consellera i ens va dir: ‘ens sembla molt bé, però sobretot, documenteu-ho, que l’inspector no tingui la sensació que feu el que us dóna la gana’. A nosaltres no ens costa res de fer-ho. Ja ho fèiem nosaltres sols. I he de dir que els inspectors que tenim estan entusiasmats. Sé que els inspectors diuen que hem provocat un gran debat entre els inspectors de l’estat. Alguns diuen que és una operació de màrqueting. Ja ho sabíem que passaria això. Si fos operació de màrqueting, ho faríem a tot arreu. I no. A poc a poc i bona lletra. De mica en mica. Canvi profund que ha vingut per quedar-se.

10 idees per entendre el canvi en les escoles dels jesuïtes
6/03/2015

http://catalunyareligio.cat/ca/articles/10-idees-entendre-canvi-en-escoles-dels-jesuites
(Laura Mor –CR)

Els jesuïtes han presentat aquest dijous els quatre primers quaderns d’una nova col·lecció editorial, “Transformant l’educació”, que busca donar detall de tot un procés: el com i el perquè van decidir canviar de paradigma educatiu a les seves escoles. L’acte de presentació, a l’Auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, ha aplegat més de quatre-cents assistents, que indiquen l’interès que la proposta desperta en el sector.

La Fundació Jesuïtes Educació (FJE), de la mà del seu director Xavier Aragay, ha convidat a dialogar sobre aquesta experiència que vol millorar l’educació. Recollim en aquesta llista les 10 idees més significatives del debat que va comptar amb persones vinculades a l’entitat, així com amb experts del món educatiu:

‪1. Una espiritualitat que mou a l’acció, una escola evangelitzadora
“Aquesta transformació s’ha fet des del discerniment propi de la Companyia de Jesús, amb una vocació orientada a l’espiritualitat ignasiana, que és activa i que porta a l’acció. (Llorenç Puig, delegat dels jesuïtes a Catalunya)
“Aquesta història comença fa més de cinc cents anys, quan Sant Ignasi de Loiola va decidir que la seva vida fos dedicada als altres i al servei”. (Jonquera Arnó, FJE)
“No hi ha assignatures, tot està impregnat d’una reflexió pel qui som, d’on venim, què fem i per què ho fem, quin sentit té que estudiï…. Evangelitzar és convidar a que cada persona estimi als altres, s’enamori d’aquest món i vulgui transformar-lo” (Xavier Aragay, FJE)

2. Els alumnes al centre
“Aquesta transformació obra la possibilitat d’una educació integral, que posi la persona al centre, fent una educació inclusiva, amb un treball interior, espiritual, de convivència i compromís”. (Josep Gallifa, degà de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL)
“Entrar en un d’aquests nous espais d’aprenentatge va ser per mi una experiència quasi mística”. (Franc Ponti, professor)
“El canvi més important que hem detectat en aquests cinc mesos és que els alumnes estan més predisposats a l’aprenentatge i a fer-ho de manera col·laborativa”. (Josep Menéndez, director adjunt FJE)

3. Un model en crisi i un diagnòstic compartit
“Mai hi ha hagut un model d’escola. Per la seva essència l’escola és disconforme amb ella mateixa. L’escola autocomplaent és la que fracassa”. (Gregorio Luri, filòsof)
“Qualsevol canvi pot tenir èxit si es basa en un bon diagnòstic compartit” (Xavier Aragay)
“En educació encara no hem trobat la fórmula màgica, segurament perquè no existeix. Modular el cervell i el cor de les persones és l’activitat humana més difícil” (Ignasi Aragay, periodista)

4. La pedagogia del canvi
“Això és un procés de canvi que requereix pedagogia; no només canvia la metodologia sinó les persones. Els canvis exigeixen desaprendre moltes coses”. (Xavier Aragay)
“El canvi és estructural, no conjuntural. I requereix preparar el terreny i preguntar-se d’on venim?, podem canviar?, volem canviar?, en sabem?, es reconeix aquest canvi?” (Màrius Martínez)
“Em dic Gregorio Luri i sóc conservador. Val la pena pensar si en això que anomenem tradició, a més dels vicis, no hi ha també un pòsit de saviesa pràctica”. (Gregorio Luri)

6. Un debat obert i en xarxa
“Aquest procés mostra la voluntat de desenclaustrar un projecte, d’oferir-lo a la llum pública. Heu assumit riscos notables i això no és gens habitual en el món educatiu”. “El subjecte de la docència hauria de ser la xarxa de centres”. (Gregorio Luri)

7. Seguir innovant, malgrat l’èxit
“Ens hem proposat entrar en contacte amb les escoles més innovadores. L’acord estratègic signat amb Jesuïtes Educació és un privilegi”. (Josep Gallifa)
“Esteu introduint canvis en un conjunt de centres que ja tenien una trajectòria d’èxit”. (Gregorio Luri)

8. Educar la creativitat
“Ser creatiu és alliberar el teu potencial com a ésser humà. Passar per aquesta vida i no fer-ho és una llàstima”. “Necessitem emprenedors, creatius, capaços d’innovar i de fer-ho amb els altres” (Màrius Martínez)

9. Mestres vocacionals: millorar l’educació és possible
“Els mestres han de tornar a connectar amb la seva vocació” (Xavier Aragay)
“Us miro als ulls i us veig il·lusionats” (Franc Ponti, professor)
“No puc discutir el vostre entusiasme. En el fons l’educació és com la grip, t’agafa o no t’agafa” (Gregorio Luri).

10. Comunicar la pròpia experiència
“La publicació d’aquests quaderns és un gran encert: és molt important que les bones pràctiques s’escriguin i es dialoguin” (Josep Gallifa)
“D’algun d’aquests quaderns hi ha fins a catorze versions. Són per compartir-los, aquí i arreu, i els trobareu en català, castellà i anglès” (Mauro Cavaller, editor)

Els jesuïtes revolucionen l’aula

Treballs per projectes, flexibilitat i aprenentatge autònom en comptes d’exàmens, llibres i classes magistrals. Tres col·legis de l’ordre inicien un canvi radical

EL PAÍS

PATRICIA GOSÁLVEZ Raimat (Lleida) 29 MAR 2015

http://cat.elpais.com/cat/2015/03/27/catalunya/1427473093_128987.html

Una ratlla al passadís separa el vell terra gris del nou terra groc al col·legi Claver dels jesuïtes a Raimat (Segrià). Els nens salten d’un costat a un altre. “Segle XX!”, criden quan trepitgen el terratzo gris; “segle XXI!”, quan cauen al costat groc. A un costat i a l’altre d’aquesta ratlla conviuen des del setembre dos models pedagògics molt diferents. Al costat gris segueixen amb les seves lliçons de tota la vida. Al costat groc els nens treballen per projectes i en grups. A un costat hi ha assignatures, exàmens i un timbre que marca les hores. A l’altre, el treball és interdisciplinari, els horaris són flexibles, l’avaluació és contínua i les ciències s’aprenen fent un treball sobre reciclatge. Segle XX, segle XXI.

“L’alumne és el centre del nou model”, explica Minerva Porcel, directora pedagògica del canvi en el Claver, passejant entre les taules de colors. “Els nens aprenen fent, són més autònoms, el treball és col·laboratiu, els professors fan preguntes, no donen les respostes…”.

El Claver és un dels tres centres concertats (uns 300 euros amb menjador) on els jesuïtes de Catalunya estan implantant el projecte Horitzó 2020. De moment, només en tres cursos: primer d’infantil (tres anys), cinquè de primària (nou), i primer de l’ESO (12). El pla és que el 2020 funcioni als vuit col·legis catalans de l’ordre, que sumen 13.000 alumnes.

A cinquè, el matí arrenca amb l’“inici del dia”, 15 minuts per plantejar els objectius de la jornada i xerrar. Aquí es parla sobre Charlie Hebdo o Síria. Avui toca la Quaresma, això és un col·legi religiós i a totes les classes hi ha una creu. Però l’evangelització del segle XXI no és catequesi: els nens comparteixen els seus bons propòsits i els professors llegeixen unes notes d’agraïment anònim (“A la Marina, perquè em fa cas al pati quan em veu sola”). Després es desitgen un bon dia i cada grup es posa a treballar.

Encara que s’hagin visitat abans col·legis alternatius, el més cridaner del Claver és que està mutant. Passadís amb passadís, es pot veure un col·le de tota la vida i un de diferent. Al costat gris hi ha pupitres (el del mestre, al capdavant), pissarres i portes amb finestrons que estan tancats. Nens en silenci que miren al davant. Les aules dels passadissos grocs, tot i això, són transparents, amb enormes finestrals i les portes sempre obertes. Hi ha graderies i les taules tenen rodes per poder agrupar-se. Els nens parlen i es mouen amb llibertat. Sota enormes llums tubulars hi ha zones comunes amb sofàs, pufs, o un jardí vertical que estan construint ells mateixos. A l’aula dels petits hi ha un amfiteatre de color pistatxo que en un dels extrems es converteix en tobogan. Visualment, els jesuïtes han fet amb aquestes aules el que Google va fer amb les seves oficines.

El projecte també ha redecorat el cap de 261 alumnes i 14 professors voluntaris, perquè, com a Silicon Valley, el gran canvi és la forma de treballar. “Ara mola més venir al col·le”, sentencien el Bernat, l’Enric i l’Albert, de 13 anys, mentre disseccionen un cor de vaca. “Els professors t’expliquen una mica, però som nosaltres els que hem d’observar, investigar, anar provant…”, diuen introduint distretament dits enguantats per la vena cava.

És el que la pedagogia anomena “aprenentatge per descobriment guiat”. “No és que no hi hagi un control, sinó que els nens en són menys conscients, i són més actius, de la mateixa manera que no és que no hi hagi llibres, és que no només hi ha llibres… El món és l’aula”, explica Minerva Porcel, que va passar tres setmanes a Finlàndia estudiant el seu sistema educatiu, considerat un dels millors del món. “Aquest projecte beu de moltes fonts”, explica. “De les intel·ligències múltiples de Gardner a l’educació nòrdica”.

Encara que hi ha classes específiques —de matemàtiques o alemany—, el gruix del dia flueix sense una pauta marcada per lliçons i els xavals s’organitzen al seu propi ritme. L’ambient bull, sí, però hi ha una evident concentració. Els nens no passegen, es mouen amb propòsit. Se’ls veu motivats, i els seus professors també. Ningú sembla avorrir-se.

“És més divertit i aprens igual”, diu Maria Solà, de 13 anys. “Potser no igual de ràpid, però se’t queda més”. Els projectes duren tres setmanes i es treballen en grups de quatre o cinc. “Si treballes individualment, només tens una idea”, explica Sergio Arazo, de 13 anys. “En grup se te n’acudeixen més i pots triar la millor”.

“Abans tenies una assignatura que durava una hora, i després una altra, però en els projectes toques dues o tres matèries alhora”, diu el Sergio. Les civilitzacions antigues s’aprenen fent el treball Be water, Nefertiti, que també cobreix el cicle de l’aigua de Naturals; el projecte Rapers i reporters, l’objectiu final del qual és gravar un videoclip de hip-hop amb denúncia social, explica els recursos retòrics de Llengua, exercita la traducció de l’anglès i amenitza l’aprenentatge de Música. El col·legi tradueix aquests continguts en matèries perquè els aprovi la Generalitat, que ja hi ha realitzat diverses inspeccions aquest any.

L’altre gran canvi és que les dues classes de 30 alumnes s’han fos en una de 60 que té tres tutors multidisciplinaris (científic, lingüista, humanista) que estan al mateix temps a la mateixa classe. “Per a nosaltres el dia a dia ha canviat totalment, abans feies classe tancat i ara el nostre treball en equip és un exemple per als nens”, diu Xavier Solé, que va passar un trimestre formant-se a temps complet per a la nova etapa. “Agafar el llibre, llegir-lo i comentar-lo, ho puc fer ara i d’aquí a 20 anys… Sempre havia intentat provar coses noves, però no era fàcil dur-les a terme. Ara tinc suport”. “El treball és molt més creatiu”, assenteix Magda Ballesta, coordinadora d’Infantil. “Sí, implica més esforç. És més fàcil posar-los a emplenar fitxes, i de vegades ho fem, però com a mestra el que m’agrada és crear activitats pròpies”.

Finlàndia, cap a la fi de les assignatures

En educació, tot el que fa Finlàndia, que fa anys que lidera l’informe d’avaluació PISA, es mira amb lupa. Mestres de tot el món peregrinen per veure cada innovació que té lloc a les seves aules. Per això, quan el diari britànic The Independent va titular la setmana passada “Finlàndia elimina les assignatures”, el Consell d’Educació finlandès es va veure obligat a publicar un aclariment sobre la reforma educativa que es posarà en marxa el 2016. Les assignatures no seran abolides del tot el proper curs, matisava la institució, però el nou currículum fomentarà i obligarà a introduir llargs projectes interdisciplinaris que es duran a terme en classes col·laboratives en les quals els nens treballaran en grups i hi haurà diversos professors de diferents matèries simultàniament a l’aula, cosa que no s’assembla gens a com s’imparteixen les assignatures de tota la vida.
L’horari que ocupin aquests projectes respecte a les assignatures tradicionals, és a dir, la radicalitat o moderació del canvi, dependrà de cada col·legi ja que el sistema està fortament descentralitzat.
“Que no s’estengui el pànic: els col·legis finlandesos seguiran ensenyant matemàtiques, història, art i música”, va escriure després de la revolada el professor de Harvard finlandès Pasi Sahlberg a la web The Conversation. “Però els nens [de 7 a 16 anys] també aprendran a través de temàtiques més àmplies, com la Unió Europea o el canvi climàtic, que aportaran mòduls interdisciplinaris d’idiomes, geografia, ciències o economia”. “La integració de matèries i l’enfocament holístic de l’aprenentatge no són nous a Finlàndia”, continuava l’expert que recorda que aquest enfocament forma part de la cultura educativa finlandesa des dels vuitanta.
La reforma del 2016 també dóna més veu als nens, a qui s’involucra en la planificació i avaluació dels seus propis projectes. “Hem d’ajudar els nens a comprendre i analitzar el seu propi procés d’aprenentatge i a ser-ne cada vegada més i més responsables”, explica a la web del Consell d’Educació, Irmeli Halinen, directora del desenvolupament curricular nacional.
La reforma també pretén reforçar l’aspecte lúdic en el cicle d’educació infantil.

“Hi ha altres col·legis amb projectes innovadors, però això són els jesuïtes, la significació és diferent”, opina el catedràtic de Sociologia Mariano Fernández Enguita. “Fa segles van ser ells els que van implantar els patrons del que ara considerem l’aula tradicional: no són qualsevol cosa”. “Aquí resideix precisament la bomba: una ordre religiosa ve a agitar les aigües estancades del sistema educatiu espanyol i a donar lliçons a l’escola pública”, escrivia l’expert en el seu blog. “L’escola convencional ha d’evolucionar, perquè està basada en un món que ja no existeix”, continua per telèfon. “Ells s’estan adaptant”. A Enguita li agradaria veure una evolució semblant a la pública. “Però cal una direcció forta per dur-la a terme, perquè no tots els professors hi estaran d’acord”, opina.

“Jo, si fos pare, trauria el meu fill”, sentencia Felipe de Vicente, president de l’Associació Nacional de Catedràtics d’Institut. “Aquests invents busquen que els nens estiguin entretinguts… I a l’escola s’hi va a aprendre”. “La classe magistral no és dolenta, jo ho he après tot així i tinc dues oposicions”, continua. “A Cervantes cal explicar-lo, i del Teorema d’Euclides no se’n pot fer un rap”. Portar aquestes innovacions a l’educació pública li sembla inútil i impossible: “Això només es pot fer amb un alumnat de classe mitjana”.

No cal anar tan lluny per trobar altres veus crítiques. “Heu vingut a veure els dels colorets, oi?”, pregunten amb sorna els xavals dels passadissos grisos als periodistes. “Les seves aules són més xules, però jo prefereixo el sistema de sempre”, diu un d’ells. “Què és això de no fer exàmens? Segur que no aprenen res”. “Estan una mica consentits amb els seus sofàs, les seves taules amb rodes… I s’emporten els millors professors!”, exclama una altra. “En realitat tenen una mica d’enveja perquè no els ha tocat aquest privilegi”, respon Sergio Arazo, que, com els seus companys del nou sistema, no vol tornar ni boig al d’abans.

Els jesuïtes fa anys que preparen aquest canvi. Un procés en què han participat professors, alumnes i famílies, que han contribuït amb 56.000 idees sobre l’escola que volien. “Als professors no va fer falta convèncer-los perquè ja era un grup que volia un canvi, que veia alumnes desmotivats, resultats que no milloraven… Amb els pares va caldre molta transparència”, explica la directora. “Al principi no ho entens del tot, cal veure-ho”, diu Daniel Ponté, pare d’una nena de cinquè. Treballa menys la seva filla per passar-ho millor? “Ara té menys deures, però quan falta un dia, ha de recuperar un munt”, respon. “Així que a classe deuen treballar molt”.

Es fa fosc sobre les vinyes de Raimat que envolten el col·legi i toca fer el “final del dia”. Quinze minuts de reflexió compartida sobre el que s’ha après. Els nens s’autoavaluan de l’1 al 4. Sona una música tranquil·la mentre pensen un minut en silenci i després abandonen l’aula de colors sense necessitat que soni un timbre.

Un any més

A l’atenció de la Directora, Director

Benvolgut, benvolguda,

no penseu pas que amb això de les vacances de Pasqua m’ha passat per alt, no: el dia 14 d’abril de l’any 1931, el President Francesc Macià proclamava la República Catalana; poques hores abans, a Madrid, s’havia proclamat la II República Espanyola. M’ho heu llegit molts cops, segur, el que va representar aquesta època per a l’educació a Catalunya. El 1930 gairebé un terç de la població era analfabeta (Els mestres de la República, Ara edicions).

Per això avui he pensat que, en aquests dies de calma, de reflexió, potser us agradaria una recomanació lectora: dos llibres excel·lents, per llegir un darrere de l’altre, així, seguits: segur que us faran pensar i no us deixaran indiferents. Perquè hem de parlar amb propietat, perquè hem de tornar a “agafar el fil” i perquè no podem permetre que MAI ni NINGÚ ens tornin a aixafar.

Bona Pasqua!

PORTELL, R.; MARQUÈS, S. Els mestres de la República. Ara llibres, 2006.

Quan l’analfabetisme era un mal crònic que semblava que no tenia remei. Quan no hi havia escoles per a tothom i milers de nens corrien pels carrers, malnodrits, amb la salut precària. Quan no hi havia espais per jugar i hi havia una manca d’higiene i cultura, va néixer una generació de mestres que, amb el referents d’Europa, va crear una escola nova i moderna adaptada als nous temps. La gran innovació d’aquesta pedagogia era el respecte a l’infant, els seus temps, els seus ritmes, la seva capacitat d’entendre l’entorn, apropiar-se’l i construir-se’n una imatge.

PORTELL, R.; MARQUÈS, S. Els mestres de la República en imatges. Ara llibres, 2007.

Recull les fotografies i els documents gràfics més representatius de l’escola catalana des del principi del segle XX fins que la guerra civil, l’exili i la repressió van esborrar del mapa els avenços aconseguits.

PORTELL, R.; MARQUÈS, S. Mare de Déu, quina escola! Els mestres contra Franco. Ara llibres, 2008.

És un exhaustiu repàs de quaranta anys d’exercici de la docència; des de les difícils condicions de la postguerra fins als moviments alliberadors de la transició, un repàs amb noms propis com els de la pedagoga Marta Mata, l’Escola de Mestres Rosa Sensat o les primeres escoles catalanistes i progressistes que es van obrir al país. Un homenatge als mestres que van lluitar durant el franquisme per una educació de qualitat.

Fes Escola Valenciana!

A l’atenció de la Directora/Director

Benvolgut, volguda,

Coneixeu Verkami? Es tracta d’una plataforma per a finançar projectes amb la suma d’aportacions individuals. A Verkami es dirigeixen a creadors independents que busquen finançament per materialitzar les seves idees. El seu públic, convertit en mecenes, rep recompenses exclusives a canvi de les seves aportacions.

Doncs avui m’ha arribat un enllaç per a un d’aquests projectes: “Fes escola valenciana”:
Davant la marginació de l’ensenyament en valencià, plurilingüe i de qualitat. Davant la manca d’oferta educativa en la nostra llengua. Davant un Decret de plurilingüisme sense recursos. Davant la imposició de lleis pròpies de l’era predemocràtica com la LOMCE: et fem una crida.

Us hi apunteu? Us recomano que llegiu la informació del seu projecte.

A criteri vostre, com sempre.

“Con la música a otra parte!”

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé si mai heu anat al Conservatori Municipal de Música de BCN, el trobareu al xamfrà dels carrers Bruc i València. Ha estat i és una institució com n’hi ha poques. Durant massa anys, juntament amb el Conservatori del Liceu, va haver de fer la feina d’Escola Superior de Música al nostre país, sense ser-ho, és clar. Una irregularitat que, com sabeu, es va pal·liar amb la creació de l’SMUC no fa pas tants anys.

No us vull parlar del conservatori, però de música sí. Resulta que dins la mateix illa de la dreta de l’Eixample barceloní hi ha una escola. Es tracta de l’Escola de La Concepció, un centre singular com n’hi ha pocs. Tots els alumnes, sí tots, articulen el seu currículum al voltant de l’aprenentatge i la pràctica musical. Aquest fet, malauradament, al nostre país és excepcional i pel que sembla amb la reforma que vol impulsar aquell “ministro egpañol” corre perill de ser-ho encara més. Als països normals, democràticament parlant, no resulta infreqüent trobar escoles i, sobretot, instituts “especialitzats”, molts en disciplines vinculades a les arts.

Aquí, durant molts anys, les Escoles Municipals de Música han fet una feina meritòria: han creat i aixecat l’interès per la música al nostre país. Ara “pinten bastos” perquè amb la retallades molts Ajuntaments se’n mig desentenen i la precarietat laboral campa també dins d’aquest sector laboral, mare meva! Que potser no ho saben que això de les intel·ligències múltiples no és cap fotesa?

Que li ho preguntin al vostre especialista de música. A la nostra escola, us ho he dit molts cops, si no ets bon el llengua i matemàtica tens mala peça al teler i, tard o d’hora, et “mirarà l’EAP”. Però i les altres CINC intel·ligències què? Què els passarà a aquests, ara infants, quan vulguin accedir al batxiller artístic, que té els dies comptats amb la nova llei?
Ho sento si no sou d’aquest parer però cada cop tinc més clar que cal fer via a tocar el dos. Mireu sinó aquest vídeo, la Llei Wert es carregarà també aquesta escola.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/alumnes-escola-concepcio-mostren-perill-retallades-2411882

Els nens de l’Escola de la Concepció mostren què està en joc amb les retallades

Els alumnes ensenyen en vídeo el poder de l’assignatura de música en aquest centre educatiu

CARLES COLS / BarcelonaEls nens, professors i pares de l’Escola de la Concepció, però sobretot els primers, han decidit exhibir en un vídeo carregat d’optimisme què està en joc amb les retallades pressupostàries en educació. És una escola atípica, com ho són altres per altres raons. Aquesta està encaixada entre el Mercat de la Concepció, el Conservatori de Música i la seu del districte de l’Eixample, tan encaixonada que amb prou feines es veu. És molt petita. El pati és minúscul i la biblioteca és de butxaca. I malgrat això, és una de les escoles públiques més desitjades pels pares d’aquesta zona de la ciutat, perquè des de fa 21 anys s’hi porta a terme una experiència bastant inusual. L’assignatura de música és l’ànima del seu projecte educatiu perquè tenen el convenciment, empíric ja, que la formació musical té una beneficiosa repercussió en l’aprenentatge d’altres matèries, a més de ser un plaer.

A efectes pràctics això és visible a l’Escola de la Concepció, on des de tercer de primària cada classe es converteix en horari lectiu en una ‘big band’ gràcies als coneixements adquirits ja des de P-3. El problema és que des de l’arribada de la crisi el projecte ha minvat víctima de les retallades. Per reivindicar la seva supervivència, l’escola organitza cada any una festa d’homenatge a algun músic de prestigi. Demà, 8 de juny, el premi Patxín li serà concedit a les 11 del matí, en una festa musical sempre sorprenent, a Carme Canela. Cantarà amb la ‘big band’ de sisè. L’any passat el convidat va ser el pianista Ignasi Terraza, i l’anterior, el percussionista Aldo Caviglia. El nivell sempre és alt. El premi Patxín és una festa oberta al públic, al també minúscul carreró que dóna accés a l’escola, al costat del carrer del Bruc. Conscients que així és difícil arribar a tothom, els nens de la Concepció han decidit portar la reivindicació del seu projecte a l’escenari més gran del món, internet. El vídeo parla per si mateix.

Creieu que anem cap aquí?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

una colla de dies “mut”, ho sento. Servidor té la immensa sort de tenir més feina de la que es pot fer en un dia i una persona sola. Que duri, és clar.

Fa un parell de dies, però, vaig guardar aquest article perquè, ho confesso, em va impactar. Cap a on ens condueix la retallada constant i sistemàtica de les inversions públiques en el servei educatiu? Només a deteriorar les condicions laborals i, en conseqüència, la qualitat en la prestació d’aquest servei?. Doncs no, sembla que no només.

Segons sembla la segona despesa que triguen més a reduir les famílies, després de la inversió en la hipoteca de l’habitatge, és en la formació dels seus fills. Doncs bé, sembla ser que hi ha una colla d’empreses de les anomenades de “capital-risc” que estan posant l’ull en el pastís de l’educació. L’any 2010 segons dades de l’INE a tot l’Estat la despesa en educació va arribar als 50.000 milions d’euros. Actualment estem, pam amunt, pam avall, a l’entorn del 4,9% del PIB i segons sembla el govern del PP ja ha fet saber que pretén abaixar-lo al 3,9% en el llindar del 2015. Aviat està dit.

Les escoles privades, pel que sembla, han passat de generar, a tot l’Estat, un benefici de 132,2 milions l’any 2000 als 490, 5 milions l’any 2010. Només es tracta de deteriorar, poc a poc, el servei públic educatiu, per aconseguir que moltes famílies busquin, malgrat la crisi, el que la “pública” no els pot ja oferir en altres ofertes, les que ja hi ha i les que, probablement, s’aniran generant. És clar que això només les que puguin, la resta no deuen “comptar”: l’escola rural, els alumnes amb discapacitats diverses i, sobretot, els que les seves famílies no puguin fer front a una despesa mensual en concepte d’Educació escolar.

A veure-les venir!!
Si teniu temps, llegiu-lo, s’ho val.
Gràcies pel vostre temps.

EL CAPITAL PRIVADO ECHA EL OJO A LA EDUCACIÓN

La reducción del gasto público anima el interés de los inversores por un sector estable.

El capital riesgo se suma a empresas tradicionales.

Voces críticas contra la “mercantilización”.
J. A. AUNIÓN / DAVID FERNÁNDEZ
Si hay negocio habrá interés del sector privado. Esta máxima del capitalismo es también aplicable al sector de la educación. La crisis económica y el dogma de la austeridad que se ha impuesto en Europa tienen como consecuencia inmediata una caída del gasto público en pilares básicos del Estado de bienestar como la enseñanza. La menor inversión de las Administraciones abre la puerta a la entrada del dinero privado. El capital riesgo tiene una larga experiencia de invertir en el ámbito educativo, principalmente en los países anglosajones y del norte de Europa. En España las operaciones del private equity han sido pocas hasta el momento, pero las aulas interesan, y mucho. “Es un sector que siempre ha sido atractivo y que en este contexto cobra aún más interés”, explica Enrique Leyva, socio fundador de Magnum, sociedad de capital riesgo en la que también participa Ángel Corcóstegui.

El contexto es la previsión del Gobierno —según los cálculos enviados hace unos meses a la Comisión Europea— de reducir la inversión pública en educación desde el 4,9% del PIB en 2010 al 3,9% en 2015. Una bajada equivalente a 10.000 u 11.000 millones de euros que, al menos en parte y al menos quien pueda permitírselo, compensarán las familias, pues la historia dice que cuando baja la inversión pública sube la privada y viceversa. Precisamente, uno de los principales argumentos de las protestas educativas contra los recortes es combatir “la privatización”, no solo por lo que se deje de invertir, sino porque temen que una mayor parte del dinero público educativo se canalice a través de las empresas: “No aceptamos que se desmantele la educación pública para beneficio exclusivo de la iniciativa privada”, decía el texto en el que la principal confederación de padres de alumnos (Ceapa) llamaba el mes pasado a las familias a una insólita “huelga de padres”.

“Ofrece una gran oportunidad, pero es muy sensible”, dice un inversor

Hay especialistas que, sin embargo, no ven nada claro el atractivo del aula. “Tengo la impresión de que los colegios privados (e incluso las universidades) no suelen ser un negocio muy rentable y que la demanda no va a ser muy boyante en los próximos años, pero nunca se sabe”, escribe por correo electrónico el economista del CSIC Ángel de la Fuente. Los colegios privados han pasado de generar en España un beneficio de 132,2 millones de euros en 2000 a 490,5 millones en 2010, lo que da una media por centro escolar de 46.000 euros anuales en la privada pura y 78.000 euros en la concertada (subvencionada), según el dato del INE del curso 2009-2010. Lo cierto es que esas cifras no son las del negocio más rentable del mundo. Además, en medio de la crisis, la caída de la renta de las familias también está provocando la salida de alumnos de la privada a la concertada y de ahí a la pública.
Sin embargo, como reconocen las sociedades de private equity, el segundo gasto que más tardan en cortar los padres después de la hipoteca es la inversión en el desarrollo formativo de sus hijos. “La rentabilidad depende de cada proyecto. En nuestro caso, además de un negocio es un servicio de mucha sensibilidad porque nuestros clientes son los niños y sus padres. La educación es una actividad económica particular, pero eso no es incompatible con tener empresas saneadas”, explica Mariano Moreno, socio de N+1. Junto a Dinamia, la empresa de capital riesgo N+1 es propietaria los Colegios Laude (una red de ocho centros, uno en Inglaterra y el resto en España, con 5.300 alumnos y una facturación anual conjunta de 40 millones de euros).

“El negocio de la educación reúne dos requisitos importantes para el capital riesgo. En primer lugar, es un negocio bastante estable, que proporciona flujos de caja previsibles durante la vida escolar de los alumnos y eso abre la puesta al apalancamiento. Además, es una actividad en la que, si lo haces bien, te puedes diferenciar del resto, puedes aportar valor añadido”, añade Leyva.

“Necesitan primero deteriorar lo público con recortes”, se queja un profesor

El periodo de permanencia del private equity en un negocio suele oscilar entre los 4 y los 10 años. “Teniendo en cuenta este espacio temporal, creo que la educación ofrece margen suficiente para rentabilizar la inversión”, apunta Leyva. En Magnum, de momento, no se han planteado entrar en la enseñanza y ven como destino lógico del capital riesgo la Universidad, ya que hay más campo que cubrir. Las universidades privadas ganaron 183,8 millones de euros en 2010, unos 718 euros por alumno. “La educación en este momento ofrece una gran oportunidad para la colaboración público-privada como ya viene ocurriendo desde hace años en el ámbito de la sanidad. Sin embargo, como es un sector tan delicado y sensible para la opinión pública está costando más su despegue”, añade Leyva.

Y sí, lo cierto es que se trata, sin duda, de un tema sensible. La mayoría de los movimientos de protesta contra los recortes en la inversión pública en educación (que ya acumula varios miles de millones de euros) no se creen los argumentos de los Gobiernos. Estos, tanto el central como los autonómicos, aseguran que los recortes son imprescindibles para sostener el sistema público en el medio y el largo plazo. Sin embargo, los opositores a los ajustes creen que se está aprovechando la crisis para poner en movimiento más dinero educativo dentro del sector privado.

Esta es la postura de Agustín Moreno, profesor de secundaria en Madrid y miembro del movimiento que se conoce como la marea verde: “Es muy evidente que una vez agotadas las grandes fuentes de actividad empresarial y de beneficio como la construcción y la obra pública (y no siendo atractiva la industria porque necesita grandes inversiones), el capital busca nuevas oportunidades de negocio o ampliar las ya existentes. Y siempre son seguros servicios esenciales como la educación o la sanidad. Dice la Unesco que el negocio de la educación es un pastel de dos billones de dólares al año”. En España, el gasto público es de unos 50.000 millones de euros y el de las familias, de otros 10.500 millones, según una encuesta del INE en 2007, que incluye enseñanza reglada y no reglada, comedor, actividades extraescolares, etcétera.

“Para aumentar el nicho de negocio necesitan primero deteriorar lo publico con recortes y reformas legales para vaciar de alumnado esa red y privatizar su atención o directamente privatizando servicios. La ofensiva se dirige desde la educación superior (Universidad) a los primeros escalones”, concluye Agustín Moreno. “La privatización de la escuela supone un ataque al derecho a la educación”, pues convierte “a los ciudadanos, propietarios de esos derechos, en meros clientes usuarios de un sistema educativo privado que solo pueden consumir en función de sus posibilidades económicas”, dice el libro coordinado por Moreno Qué hacemos con la educación (Akal, 2012).

Las empresas multiservicios han dado el salto a la gestión de las escuelas

El catedrático de Economía de la Pompeu Fabra José García-Montalvo defiende la inversión privada en educación, pero no en todas las edades. “Es lógico que en las primeras etapas educativas, donde la inversión tiene una elevada rentabilidad social, sea el presupuesto público el que predomine en la financiación educativa. Además, es aquí donde la sociedad se juega realmente la igualdad de oportunidades. Sin embargo, en las etapas más avanzadas y, en particular, la universitaria, la participación privada debería jugar un papel más importante, pues la rentabilidad de esta inversión es fundamentalmente privada. Para facilitar la participación privada en el futuro será necesario mejorar las condiciones fiscales de las donaciones y potenciar el sentido de pertenencia a la institución entre los antiguos alumnos, así como concienciar a las empresas sobre la importancia del capital humano y las ventajas de la colaboración universidad-empresa”, dice García-Montalvo.

Pero justo en el otro extremo, en las escuelas infantiles para menores de tres años, es donde también está entrando con fuerza el sector privado (se trata de una etapa que ni es obligatoria ni gratuita en la pública). Agustín Moreno señala el ejemplo de la Comunidad de Madrid, donde en los últimos años ha proliferado la entrada de empresas multiservicios (que ofrecen desde limpieza o catering a seguridad) en la gestión de escuelas infantiles públicas. La consejera de Educación madrileña, Lucía Figar, ha señalado varias veces que se trata, simplemente, de las empresas que han ofrecido mejores condiciones (económicas y educativas, destaca) para la contrata.

Una de ellas es Eulen, que gestiona 50 escuelas infantiles y presta algún tipo de servicio (desde limpieza a actividades complementarias) en alrededor de 1.000 centros en toda España. “En el sector educativo debe haber profesionales tanto de la educación como de la gestión de esta actividad. De nada servirá tener los mejores educadores si no estamos gestionando bien los centros y viceversa. En este sentido, creo que hay empresas que están sabiendo unir buenos educadores y buenos gestores que son capaces de llevar a cabo proyectos educativos de calidad y más eficientes”, dice una portavoz. A las críticas, responde: “Somos especialistas en numerosas actividades y sectores y entre ellos el educativo. Como empresa privada que es obtiene un beneficio, pero dando trabajo a más de 45.000 personas en España y 30.000 fuera de ella. La calidad en los servicios prestados es una máxima de nuestra empresa y en el caso de la educación no es diferente”.

Durante años, el discurso conservador ha asegurado que la gestión privada es más eficiente, entre otras cosas, porque no tienen que lidiar con trabajadores funcionarios. Sin embargo, quienes defienden que eso no es cierto, esgrimen un argumento muy sencillo: la gestión privada nunca destinará todo el dinero al servicio del que se trate (véase la sanidad, véase la educación) porque siempre tiene que apartar un poco para buscar el beneficio. “Es falso que la educación privada sea más eficaz o eficiente. Hay que recordar que la pública —y no la privada— se encarga de las zonas rurales, de los alumnos con más necesidades especiales…”, destaca Miguel Recio, director de instituto y experto en estadística educativa de la Fundación 1º de Mayo de CC OO.

Riverside, una sociedad de capital riesgo que maneja inversiones valoradas en más de 2.300 millones de euros y gestiona diferentes colegios —en Suecia, por ejemplo, gestiona varios centros públicos—, defiende que la entrada del capital privado en la educación pública no es ningún sacrilegio. “En aquellos lugares donde hay una colaboración entre el Estado y el capital riesgo se ha conseguido mantener unos estándares educativos altos y, al mismo tiempo, una gestión más eficiente de los recursos públicos”, asegura Juan Barnechea, responsable de Riverside para España, Portugal e Italia. En España han intentado varias operaciones con colegios privados, que no han salido por diferencias de valoración. “La realidad es la que es y esa realidad refleja que hay menos dinero público para invertir en educación. En este contexto, hay dos opciones: o el Estado deja de proveer servicios o se intenta ofrecer lo mismo, pero con menos dinero”, añade.

En España, considera, tiene que haber una discusión “razonada” y sin “dogmatismos” para poder mantener una enseñanza pública de calidad. “No valen de nada las posturas radicales. La gestión privada no supone el fin de la educación pública. Hay que replantearse todo y hay que tener la mente abierta. Si a los inversores privados no se les garantiza un mínimo de rentabilidad no van a entrar en este sector. En cambio, los poderes públicos pueden pedir al capital riesgo que cumpla unos requisitos mínimos para garantizar un sistema público de enseñanza”, resume Barnechea.

En España, la estructura del sistema escolar limita estas posibilidades, con una inmensa mayoría de la educación privada ofrecida bajo el formato de los conciertos y con una inmensa mayoría de escuelas privadas católicas. Bajo esta estructura, las Administraciones pagan directamente a los profesores su sueldo, aunque no sean funcionarios (lo que se llama pago delegado) y los centros se comprometen a ofrecer gratuitamente las enseñanzas subvencionadas. Sin embargo, el margen está en las cuotas voluntarias (que no siempre lo son, según recurrentes denuncias) y las actividades complementarias y extraescolares.

N+1 ya es dueña de colegios; Magnum se interesa por universidades

De hecho, una patronal privada CICAE se quejaba del aumento de las cuotas por parte de algunos concertados en los últimos años. “En Madrid hay colegios concertados que no son fundaciones, sino entidades de lucro que cobran esos 4.000 euros o más, cuando el Estado costea al profesorado y casi todo el mantenimiento. Antes se pagaban 60 euros pero no lo de ahora”, se lamentaba Enrique Maestu, presidente de CICAE.

Además, la gestión de la educación no es algo independiente del derecho a la educación, insiste Miguel Recio, pues así lo dice la Constitución: “Los profesores, los padres y, en su caso, los alumnos intervendrán en el control y gestión de todos los centros sostenidos por la Administración con fondos públicos”. Recio recuerda que ya hace unos años los especialistas de la Universidad de Londres Stephen J. Ball y Deborah Youdell advirtieron en un trabajo contra “la privatización encubierta”. “Consiste en reducir el peso de los recursos públicos y obligar a las familias a pagar por segmentos de educación que tienen un valor diferencial: extraescolares, refuerzos y apoyos, idiomas, informática, música…”, asegura Recio.

Además, hay otras voces que se quejan de que parte de las medidas de la reforma educativa que impulsa el Gobierno buscan “convertir la educación en un negocio”, escribió en este diario Enrique Javier Díez Gutiérrez, profesor de la Universidad de León y coordinador Federal del Área de Educación de Izquierda Unida. Por ejemplo, si se elimina el dinero para los planes PROA de refuerzos escolares por la tarde para alumnos con dificultades, ¿no recurrirán las familias que puedan a contratar las clases particulares de toda la vida? O, si un alumno aprueba todos los cursos de la ESO pero suspende el futuro examen de reválida, con lo que no podría seguir estudiando, ¿no lo apuntarán las familias que puedan a una academia para prepararse el siguiente examen de reválida?

Com es pot ser tan bèstia? Lluny d’aquesta gent!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda i benvolgut,

mireu, sabeu què us dic? Doncs que per aquesta gent no esmerçaré cap mena d’esforç. No hi vull tenir tractes, cap ni un. A partir d’avui no escriure mai més de cap governant del “Reino de España”. No s’ho mereixen, ras i curt. Llegiu els dos articles de sota i penseu si tinc raó o no.

Vós mateix, ja us ho fareu si en voleu parlar amb la vostra gent. Jo no ho faré més, apa!

A reveure egpaña

ARA DIARI. 03.10.12
EDITORIAL
LES INTOLERABLES ACUSACIONS DE WERT A L’ESCOLA CATALANA

El consens social a Catalunya sobre la capacitat cohesionadora de l’escola és àmpliament majoritari. Malgrat la insistència amb què des de fa anys certes tribunes espanyoles, el Partit Popular (PP) i algunes minories catalanes intenten posar fi a la immersió lingüística -uns intents que l’aparell judicial ha reforçat-, el sistema escolar català segueix fent la seva feina sense esquerdes. Fins ara l’objectiu dels atacs era la llengua. Ahir el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, va fer un nou pas en acusar les escoles catalanes de sembrar la llavor de l’independentisme, insinuant un suposat adoctrinament ideològic que no té ni el més mínim fonament.

Les paraules del ministre o bé denoten un desconeixement absolut del que passa a les aules del país o són fruit d’una mala fe escandalosa. O potser totes dues coses alhora. Convertir l’escola en camp de batalla polític és una absurditat i una barbaritat intolerable. A més, Wert ahir barrejava aquesta acusació amb el discurs de la marginació del castellà. Tot plegat, una cerimònia de la confusió que no fa sinó alimentar falsedats i prejudicis entre l’opinió pública espanyola respecte de la realitat escolar catalana, on tots els alumnes surten amb un coneixement del castellà equiparable al dels de la resta de l’Estat i on, en els terrenys de la literatura i la història, hi ha un delicat equilibri entre els referents catalans i espanyols.

Si aquest és el tipus de resposta que el govern espanyol pensa donar al nou moment polític que viu Catalunya, alimentarà encara més allò que vol combatre: el que a hores d’ara ja és un ampli suport popular i polític a favor del dret a decidir.

Al marge de les legítimes crítiques de mestres i pares a les retallades del Govern, i més enllà del necessari debat sobre els nivells i resultats, el sistema escolar català manté una bona salut per la seva bona feina en el terreny de la cohesió social i la integració lingüística, en les quals és un exemple d’èxit.

EL PUNT AVUI. 03.10.12
EDITORIAL
EL REREFONS DE L’OFENSIVA DE WERT

José Ignacio Wert, el ministre d’Educació de l’Estat espanyol, acaba de posar-se en evidència. Ha demostrat el que ell pensa que és l’educació: una eina d’adoctrinament polític, i no un mecanisme social per formar persones autònomes, solidàries i lliures. I com que ell ho pensa, atribueix a l’escola catalana aquesta funció. Insinuar que l’independentisme ha crescut a Catalunya no per l’espoli fiscal i els menyspreus constants que provenen d’un Estat malagraït, sinó perquè l’escola s’ha dedicat a manipular els nostres infants, és injuriós.

Si Wert considera que aquesta és la feina dels nostres professionals de l’educació que convoqui la fiscalia i no es dediqui a insultar-los en les tertúlies de Madrid. A ells, i a la nostra intel·ligència. Ara es veu clarament quin és l’objectiu de la nova llei d’educació que determinats cenacles de Madrid han rebut amb tanta alegria: com que l’educació és adoctrinament, prenguem a les comunitats díscoles aquesta capacitat.

Però després, el ministre s’ha atrevit amb la llengua. Ignorant –o fent veure que ignora– que a Catalunya tots els escolars acaben el cicle obligatori amb una competència més que suficient en català i en espanyol, i sabedor en canvi que el nostre idioma és una línia vermella que convé no trepitjar, Wert anuncia que aquesta mateixa legislatura prendrà mesures per garantir l’ús de l’espanyol com a llengua vehicular als nostres centres. Tant és si aquesta és una petició d’un nombre ínfim de famílies probablement atiades per organitzacions que busquen la fractura social a Catalunya. Wert està anunciant quina serà la pròxima ofensiva del govern estatal contra Catalunya. Ara carregaran contra el nostre idioma.

Tamboret de fusta

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda/ volgut,

no sé com ho teniu al vostre centre, però puc suposar que com a la majoria: no aneu sobrats d’ànims, no?
En moments com els que estem vivint, hom es pregunta què passarà amb tot allò que havíem aconseguit. En temps de la República, a casa nostra hi va haver pedagogs de referència: Rosa Sensat, Galí, Bardina, Vergés, Estalella, Ferrer i Guàrdia… tots ells gent que van lluitar per aconseguir donar als infants del seu temps una educació de qualitat, sobretot als més desafavorits
Després, un llarg hivern de més de quaranta anys i una devastació total.No vam defallir però, i vam tornar a aixecar una escola del no res, emparant-nos en aquells que ens havien donat l’exemple. La resistència es mantingué en tot d’escoles, comunitats de mestres i de famílies. La primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat (1965) assenyalà un punt d’inflexió inqüestionable. Oblidem massa de pressa.

Som on som i venim d’on venim, i hem avançat més en educació que cap altre estat en els darrers trenta anys, molta gent no s’ho creu quan els ho dic. Ara però sembla que arriba una època de vaques magres i que tot allò que teníem assumit com a permanent, es va fonent com la neu.

Molts centres viuen angoixats per què passarà al setembre, quantes aules els reduiran, si podran fer suport als alumnes que ho necessiten…

Això fa que es respiri un ambient de ressentiment envers tot plegat. I qui ho pagarà finalment? Els més febles, segur, els alumnes i d’aquests els més desafavorits, com en temps de la II República. La Directora d’un centre em comentava fa uns dies que a la seva Escola havien decidit que per protestar per la situació, els mestres propers a la jubilació ja no farien més formació. Ja ho veieu: no cal actualitzar-se ja, per a què? Ho vaig trobar de ciència ficció.

Trist, molt trist tot plegat.Cal fer una crida col·lectiva en favor del seny per no perdre de vista qui són els destinataris directes del vostre esforç: la canalla que esteu educant i sobretot els més desafavorits que, com sabeu, dia a dia, cada cop són més. Sempre us ho agrairan, compteu-hi.

…i tamboret de fusta

JAUME CELA & JULI PALOU

| Actualitzada el 16/06/2012 00:00

Reunir-se aquestes dies a les llars d’infants, escoles i instituts és un exercici dolorós. El desconcert, la por i la falta de perspectives s’han arrapat molt fort a les ganes de fer la feina. A poc a poc hem entrat en el túnel que comporten les retallades i preocupa el paisatge glaçat que s’endevina més enllà de la foscor.

Ja podem celebrar reunions per comentar els resultats de les proves de les competències bàsiques i proposar canvis per millorar els nivells dels alumnes. Ja podem redactar la memòria anual i veure quins objectius pretenem assolir per incloure’ls en el pla anual del curs vinent. Ja podem consensuar indicadors de qualitat, expressar-los de la manera més concreta possible per facilitar la seva avaluació. Ja podem… El que plana i aplaca cada un d’aquests intents de millora són qüestions vitals per al bon funcionament, com l’augment de les ràtios, de les hores lectives en detriment de la feina de coordinació, l’absència d’una formació feta en condicions, etc. I és així per una raó ben senzilla: perquè tot plegat comportarà suprimir suports, modificar a la baixa maneres d’organitzar i coordinar la feina, fer mans i mànigues per cobrir baixes…

Són moments difícils i només hi ha una manera de fer-hi front: mostrar amb petits actes que hi ha un compromís amb una educació pública de qualitat. És l’única medecina que tenim quan, en sentir les notícies, ens vénen als llavis els versos de la Vaca suïssa que va fer famosa Pere Quart: “[…] Aneu al botavant / vós i galleda i tamboret de fusta!”

Visiti l'”Olga”, Consellera Rigau

Carta de Jordi Strubell i Trueta a la Consellera d’Ensenyament.

Recordo un ministre d’educació britànic dels anys 80 que deia que el pitjor que li havia passat va ser haver de tancar una escola que coneixia. “Tancar una presó per innecessària és una benedicció. Tancar una escola necessària una maledicció” va dir, si no recordo malament. Penso que a la consellera Irene Rigau no li ha de fer gens de gràcia tancar quatre escoles a les comarques de Tarragona. No sols perquè d’aquesta manera contribueix al càstig a unes comarques que, ja de per si, han de suportar transvasaments, nuclears i peatges; sinó perquè tancant-les, allunya l’horitzó de la superació del fracàs escolar en què CiU centrava la seva oferta electoral el 2010.
He visitat la meitat de les escoles que pretén tancar la senyora Rigau. I el que més em sorprèn, francament, és que ella no. Que no les hagi visitades. No l’entenc. Com pot tancar una escola que no coneix sense estar ben segura d’encertar? Com pot tancar una escola que tampoc no ha visitat la seva directora dels Serveis Territorials d’Ensenyament a Tarragona, la Sra. Àngels González? D’acord, hi ha un “Informe” en què diuen que s’han basat per prendre la determinació de tancar. L’argument central n’és l’aspecte demogràfic: que a Tarragona hi ha menys mainada, diuen. Però no és així en el districte on es troba l’Olga Xirinacs. Qualsevol planificació escolar feta amb rigor a Tarragona ha de tenir en compte que, al barri de Sant Pere i Sant Pau, la demanda de places es manté alta. Certament, l’ocupació d’aquest curs hi és total.
Algú pot pensar que és el romanticisme i l’amor a les “causes perdudes” que manté viva la flama de la lluita per l’Olga Xirinacs. Doncs no. De romanticisme res. A més, resulta intolerable pensar que la puguin tancar basant-se en decisions de despatx sense tenir en compte la qualitat de l’ensenyament que s’hi presta. Perquè aquí no estem davant d’una escola qualsevol. No. Estem davant d’un petit miracle de l’educació, davant d’un dels projectes educatius més ben construïts i sòlids que mai no he vist. Qualsevol de les seves aules supera Port Aventura llargament en imaginació i capacitat de suggestió, en aquest cas educativa. L’escola té l’índex da participació altíssima, quasi total. I els recursos per al joc-aprenentatge són inesgotables. Cada detall de l’escola està pensada amb amor i mestria, assegurant els dos ingredients bàsics d’una bona educació. I ara va i diuen des de la Conselleria de Barcelona que la volen tancar! Resulta inconcebible. Intolerable. Ja sé que no és a mi que em pertoca. Però voldria convidar la senyora Consellera a visitar l’escola. I que després la tanqui si no li ha seduït el que hi ha vist. Potser amb la seva presència a la festa de lliurament del segon premi Baldiri Reixach (que molt merescudament rebrà l’escola Olga Xirinacs aquest divendres que ve) podrà començar a donar-li la volta a la seva decisió. És de savis i sàvies rectificar. Perquè la ciutat de Tarragona, sense l’escola Olga Xirinacs, no seria igual.

Toni Strubell i Trueta

Diputat al Parlament per Solidaritat Catalana per la Independència (SI)

Amb els peus a terra

Obrador de formació permanent

Category Archives: escola

Sortim al pati?

Una cosa porta a l’altra… i fins quan?

ESCOLES PUNTERES: INNOVACIÓ EDUCATIVA A L’ADN

Ens agradi més o menys, tard o d’hora, ens hi trobarem

Pepe Menéndez: ‘En el sentit clàssic no hi ha exàmens, no’

Els jesuïtes revolucionen l’aula

Treballs per projectes, flexibilitat i aprenentatge autònom en comptes d’exàmens, llibres i classes magistrals. Tres col·legis de l’ordre inicien un canvi radical

Un any més

Fes Escola Valenciana!

“Con la música a otra parte!”

Els nens de l’Escola de la Concepció mostren què està en joc amb les retallades

Els alumnes ensenyen en vídeo el poder de l’assignatura de música en aquest centre educatiu

Creieu que anem cap aquí?

EL CAPITAL PRIVADO ECHA EL OJO A LA EDUCACIÓN

Com es pot ser tan bèstia? Lluny d’aquesta gent!

Tamboret de fusta

…i tamboret de fusta

Visiti l'”Olga”, Consellera Rigau