Category Archives: cohesió social

Ascensor per anar enlloc

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

suposo que sabeu que fa pocs dies la Fundació “Jaume Bofill” va fer públic un informe sobre els resultats de PISA 2009. Com sempre, posava la lupa en el nivell d’èxit dels alumnes immigrants. Els resultats, com podeu suposar, eren decebedors, si ens atenem, per exemple, al que costa una plaça d’educació primària, i ja no diguem d’educació secundària. Quasi l’endemà mateix, el mateix Andreas Schleicher, màxim responsable del programa PISA de l’OCDE, en una nota, adreçada a diferents mitjans de comunicació, va dir, entre moltes altres coses, que algunes de les afirmacions de l’Informe Bofill “estan basades essencialment en males interpretacions de les dades sobre les tasses d’exclusió i els estàndards de mostres emprades per l’OCDE […] No hi ha motius per creure que hi pugui haver hagut cap irregularitat tant en la mostra como en la recollida de dades”.

Pel mig d’aquesta orquestra s’hi han posat,l també, els dos darrers Presidents del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya.  Arrenglerats, és clar, amb la veu del Sr. Schleicher. Mireu, jo no sé pas qui té més raó. Tampoc m’interessa saber si s’han, o no, maquillat els resultats. A mi només m’interessen les evidències, sobretot. I la realitat, mal ens pesi, ens diu que el sistema educatiu: les escoles i els instituts, de la manera que els tenim i els fem funcionar, NO serveixen “per tirar amunt” als fills i filles dels immigrants. Ras i curt.

Situació, especialment dramàtica per dues raons: 1) perquè els seus pares se’n van anar del seu país per permetre’ls que ells, els seus fills i filles, ho tinguessin millor  i més fàcil i, també, 2) perquè aquestes famílies no podran pagar “un professor de repàs” pels seus fills. Seran els pares i les mares dels infants que, d’aquí 15/20 anys, ompliran les classes. Ei, si encara hi ha escoles i instituts, és clar. Realment, tots plegats, ens ho hauríem de fer mirar.

Vaig trobar, per tant, molt interessant l’article del Sr. Kristof, aparegut fa tot just una setmana al Diari ARA.

Vós mateix.

Ocupem les aules

Nicholas D. Kristof

23/10/2011 00:00

Ocupar Wall Street posa un focus interessant sobre un dels reptes fonamentals que plantegen els Estats Units actualment: la desigualtat que fa que l’1% més ric dels nord-americans acumulin una riquesa més gran que la que tenen el 90% inferior.La major part dels remeis involucren canvis en el sistema d’impostos i regulacions, i tot això seria útil. Però el pas que realment faria més per reduir la desigualtat no té res a veure amb les finances: és l’expansió de l’educació en la primera infància.

Com? Potser això semblarà ingenu i estrafolari a molts dels que s’irriten per les desigualtats i creuen que el primer que cal fer és ficar uns quants banquers a la presó; però tot i que part del problema són els impostos increïblement baixos que paguen els multimilionaris, una font més important de desigualtat estructural és el fet que molts joves mai no arriben a obtenir les destreses necessàries per competir. Estan, senzillament, deixats de banda.

“Aquí comença la desigualtat”, em deia Kathleen McCartney, degana de l’Escola de Postgrau de la Facultat d’Educació de Harvard mentre em mostrava un quadre sinòptic que evidenciava que ja abans del parvulari existeixen diferències de rendiment rellevants entre els alumnes rics i els pobres. Més endavant, a l’escola, aquestes diferències creixen. “La raó per la qual l’educació en la primera infància és important és que aleshores es construeixen els fonaments per a l’èxit escolar -deia-. I l’èxit alimenta l’èxit”.

Quan informo sobre la pobresa a Nova York, o bé a Sierra Leone, hi trobo sempre un tret comú: que una bona educació sol ser l’ascensor més segur per sortir de la pobresa. Un altre tret comú: tant a l’Àfrica com als Estats Units els nens més desfavorits no tenen l’oportunitat de pujar a aquest ascensor.

Potser sembla absurd demanar l’expansió de l’educació en la primera infància just quan s’estan retallant els pressupostos. Amb tot, James Heckman, de la Universitat de Chicago, premi Nobel d’economia, ha demostrat que les inversions en educació durant la primera infància paguen el que costen. De fet, afirma que retornen un 7% més, és a dir, més que moltes inversions a Wall Street. “A partir dels vuit anys, l’escola només fa un paper secundari en l’augment o la reducció de les diferències -sosté Heckmant en un rellevant article publicat a la revista American Educator-. És indispensable canviar la mirada que tenim sobre l’educació. Hauríem d’invertir en l’etapa preescolar, des del naixement fins als cinc anys”.

Una de les iniciatives més estudiades en aquest camp és el Perry Preschool Program, impulsat per un comitè de professionals de l’educació que, en els anys 60, treballaven amb nens negres desfavorits de Michigan. Comparats amb un grup de control, aquests alumnes tenien un 22% més de probabilitats d’acabar la secundària i eren detinguts per delictes greus menys de la meitat de vegades. Tenien la meitat de probabilitat d’haver de rebre ajut estatal i tres vegades més probabilitats de posseir una casa.

No voldríem que aquestes estadístiques, o les del també molt estudiat Abecedarian Project, de Carolina del Nord, aixequessin un excés d’entusiasme en nosaltres. Va ser un programa petit, i moltes iniciatives contra la pobresa funcionen de meravella quan es tracta d’un experiment però s’ensorren quan es fan a gran escala. Amb tot, recerques recents indiquen que l’educació durant la primera infància pot funcionar fins i tot a escala real.

Considerem, per exemple, el Head Start Program, que funciona des dels anys 60 i que cada any beneficia més de 900.000 nens amb un baix nivell d’ingressos. El Head Start Program té defectes, i els investigadors han vist que tot i que servia per millorar els resultats en els tests, les millores eren transitòries. Per tant, semblava que el Head Start Program no proporcionava millores permanents i ha estat criticat àmpliament. Però no ens precipitem. Un dels professors de Harvard que he entrevistat, David Deming, compara els resultats dels nens que van participar en el programa amb els de persones en situació homòloga que no hi van participar. Deming va veure que els crítics tenien raó a dir que les millores en la puntuació dels tests desapareixien ràpidament; però en altres àmbits, potser més importants, va constatar que el Head Start Program tenia un impacte rellevant a llarg termini: els antics participants en el programa tenen una probabilitat significativament més baixa que els seus homòlegs de repetir curs, de patir problemes de salut associats a la pobresa i de tenir diagnosticades dificultats d’aprenentatge. Els alumnes del Head Start Program tenen més probabilitat que els seus homòlegs d’acabar la secundària i arribar a la universitat. Deming va trobar que, en aquesta mena de resultats, el Head Start Program tenia el 80% de l’impacte del Perry Program: un resultat admirable. Alguna cosa semblant es podria dir també del programa de preparvulari a gran escala que s’aplica actualment a Boston: Hirokazu Yoshikawa i Christina Weiland, tots dos de Harvard, van constatar que eliminava la diferència entre llatins i blancs en els tests i reduïa la distància entre negres i blancs.

Durant la campanya electoral, el president Barack Obama va parlar sovint de l’educació en la primera infància, i segurament està d’acord amb tot el que he dit. No obstant això, el tema ha desaparegut de l’agenda. És una llàstima, perquè la pregunta no és si ens podem permetre l’educació en la primera infància, sinó si ens podem permetre no proporcionar-la. Podem triar gastar els diners en presons o gastar-los, en menys quantitat, en educació en la primera infància, per ajudar a construir un país més just i mill

Anem de colònies!!!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

queda lluny, sembla, el sarau que es va organitzar el curs passat amb això de les colònies. El sector va rebre una patacada important. Hi havia opinions per a tots els gustos. Tot plegat, però, va suposar una mala cosa per les escoles: es va traslladar a l’interior dels Consells Escolars la mala maror que hi havia entre els responsables de definir la política educativa i els treballadors dels centres educatius. Malauradament no va ser l’única vegada: els horaris, el programa educat 1×1, l’hora sisena, la setmana blanca, etc. Mala cosa. Tot plegat va deixar ferides que, en molt casos, hores d’ara, encara no s’han tancat, bé.

Ara,  hi ha escoles i instituts que es tornen a plantejar això de portar la canalla a donar un tomb, amb pernoctació. Personalment, sempre ha estat una qüestió que m’ha preocupat, i molt. Diria jo que els centres educatius saben, ho haurien de saber, que la seva empresa, la que els paga el sou – de moment-, té en la millora de la cohesió social un dels seus objectius prioritaris. Doncs bé, quin sentit té plantejar sortides de colònies en que no hi participin tots els alumnes? Quan dic tots, vull dir tots, tret dels absents per qüestions “tècniques o estructurals” (malalties o trasllats familiars, posem per cas) Per què, a veure, algú s’ha parat a pensar els efectes que ha de tenir, en els alumnes, el no poder anar de colònies o, pitjor encara a l’esquiada? Per un moment algú s’ha parat a pensar com se senten els alumnes que s’han de “quedar a terra”? Algú ha pensat en com se senten quan els seus companys tornen i, és clar, se n’ha de parlar a la classe? Ho considero molt greu que institucions que s’autoproclamen educatives planifiquin i desenvolupin unes activitats que, frontalment, van en contra del que haurien de pretendre. I això de les “esquiades a l’ESO” té encara més delicte: algú s’ha aturat a pensar l’efecte que pot tenir a l’interior de les famílies el “posar la mel al llavis” als seus fills?, unes famílies que, majoritàriament, no es poden plantejar la pràctica d’aquesta activitat hivernal? Ho saben els centres quines famílies podran dir: d’acord, t’ha agradat esquiar? doncs anirem a esquiar. Poques, segur. Caldria pensar-hi.

 

Torno, per acabar, a les colònies. Recordo, molt gratament, la iniciativa d’algunes escoles que, finalment, ho van entendre i que, juntament amb l’Ajuntament, les AMPA i els pares i les mares delegats de curs van fer mans i mànigues per aconseguir una participació superior al 90%. Altrament, deien, no anirien de colònies. Van tractar els casos com era necessari, amb reserva, i d’un en un. Van trobar la solució adequada per a cadascun. Aquella gent, simplement, “VAN FER DE MESTRES”, amb totes les lletres.

I tot això sense entrar a comentar un factor fonamental, actualment, l’econòmic: el nens magribins no van de colònies no pel menjar: una nit de colònies costa 70 euros, de mitja. Qui ho pot pagar actualment?

 

JOSEP MARIA GARCIA  PRESIDENT DE L’ACCAC, ASSOCIACIÓ DE CASES DE COLÒNIES I ALBERGS DE CATALUNYA

29/10/11 00:00 – BARCELONA – MIREIA ROURERA

Anar de colònies és una tradició molt arrelada a casa nostra i un puntal del sistema educatiu. L’escola catalana, molt progressista, s’hi va abocar fa més de 30 anys i amb el temps aquest espai de convivència i d’acostament a la natura es considera d’un gran valor pedagògic i integrador. L’Associació de Cases de Colònies i Albergs de Catalunya, ACCAC, acaba de fer 25 anys.

Què significa anar de colònies?

Significa que els infants tenen l’oportunitat d’aprendre a conviure entre ells i amb els seus educadors enmig d’un entorn natural i lluny de l’escola i dels pares, un marc totalment diferent del marc al qual estan acostumats. Els infants fora de l’àmbit reglat de l’escola i dels pares sovint tenen un altre comportament i un potencial que els seus mestres desconeixien. Els educadors veuen els nanos des d’una altra òptica, en un altre ambient, i això és molt positiu.

Quins serveis donen les cases?

Anar de colònies era, en principi, anar de colònies i prou i els professors ho feien tot, fins i tot el menjar. De mica en mica les coses van anar canviant perquè bona part de les escoles van començar a demanar serveis, el de menjador, sobretot. Després va arribar que moltes cases de colònies van optar per oferir plusos: una sortida amb explicacions de l’entorn, visites guiades per mostrar particularitats de la seva comarca, oficis…

I ara ja hi ha monitors?

Fins que hem arribat a les cases de colònies actuals amb els seus equips d’educadors que acosten els infants i els professors a les particularitats del seu entorn. Es fan fitxes pedagògiques, es treballa una especialitat… Per això les escoles, en funció del temari, en trien una o una altra.

Parla d’educadors?

Sí, perquè són més que monitors. Les persones que treballen en l’espai de lleure dels infants estan implicats en la seva educació, una tasca no prou valorada però molt important, fonamental en la nostra societat i que ha marcat el nostre tarannà.

El material que feu servir està supervisat per Ensenyament?

No, no… Tot això ho fem nosaltres a partir de la nostra experiència i consultant material educatiu. No hi ha directrius.

Els professors participen en les activitats?

Hi ha de tot… Però majoritàriament sí que participen en les activitats que hem preparat per als nanos. Aquesta és l’actitud més positiva per a tots i que recomanem perquè interaccionen amb els seus alumnes i veuen altres maneres d’ensenyar.

En els darrers 25 anys els nens han canviat molt?

Els nens continuen sent nens però sí que la cosa ha canviat molt, sobretot perquè als nens se’ls ha donat massa poder. Abans el mestre era el mestre i la seva paraula era respectada i ara això no és així. Però la pèrdua d’autoritat dels mestres no és un problema dels nens, és un problema dels pares. Hem superprotegit tant els nostres fills que no hem sabut posar límits. Ara els mestres estan angoixats perquè estan qüestionats per uns pares que no els fan costat perquè donen més importància a la superprotecció del seu fill que a fer el que realment convé a aquest fill.

Els mestres diuen que no?

És clar, i els nens veuen que els mestres posen límits a coses que els seus pares els deixen fer i aquí hi ha el problema. Nosaltres, per exemple, els fem parar taula i desparar-la… És evident, oi? Doncs hi ha nens que mai no han parat taula a casa seva.

Quina feina fan les cases de colònies amb els nouvinguts?

Malauradament hi ha una realitat i és que els magribins no van de colònies. Ja sigui perquè no volen que mengin segons què o bé perquè no volen que les nenes dormin a l’habitació amb nens, la realitat és que els magribins i en menys mesura, els sud-americans, no van de colònies i això és molt i molt greu, perquè es perd una oportunitat única d’integració. Oi que tots els nens han de fer matemàtiques? Doncs per què es permet que uns no vagin de colònies? Però la realitat és que avui els professors amb immigrants a classe tenen un dilema perquè quan van de colònies encara acaben separant més els nens que més cal integrar.

Què van pensar quan l’any passat algunes escoles van dir que no anirien de colònies per fer boicot a Ensenyament?

No ho vam entendre, perquè és una contradicció voler defensar un model educatiu i alhora decidir que per fer pressió al govern no s’anava de colònies, un dels recursos educatius reconeguts pel model educatiu català.

Josep Maria Garcia fa més de 25 anys que va obrir a Sant Pere de Torelló, a Osona, la casa de colònies El Molí de la Riera, per la qual, al llarg de tants anys, han passat milers d’infants als quals, entre moltes altres coses, han explicat què són els torns i els torners, un dels puntals de l’economia de la vall del Ges. Ara presideix l’ACCAT, l’Associació de Cases de Colònies i Albergs de Catalunya.